L’Altre dia em va
demanar l’Ester fer un post sobre mares estressades i ho intentaré fer des de l’entesa
i el carinyo d’una “no mare”, a unes “sí mares”.
A veure, comencem
amb una pregunta: - Si això hagués passat
fa 40 ó 45 anys enrere, com estaríeu?? Us ho imagineu? Algunes ho viuríeu des
del poble, altres des de pisos fins i tot més petits dels que teniu ara, i altres vivint amb els padrins i padrines, amb un sol canal de televisió i amb una
sola botiga de queviures al poble, la de la Paquita o la de la Gertrudis!
Tela imaginar la situació fa 40 anys, se
m’han ficat els pels de punta i tot!
Ens trobaríem confinats
els tres germans, que per edat, no recordo haver dormit mai els 3 a casa, amb
el padrí Ramon i la padrina Marcela, amb
mon pare sense poder anar a treballar, i ma mare cuinant per tothom, i un sol
canal de televisió!!!!. Però, amb bon menjar, del que ara anomenen orgànic, o sigui del
corral; conills, gallines, i algun porc, que es criàvem amb pinso, ai no, he
avançat anys a la situació, es criaven amb les nostres sobres de menjar.
Us ho imagineu?
Ara
tornem a la realitat i compareu el que hi ha al vostre voltant.
Tenim al Sr Plus
i la Sra Mercadona, entre altres, que
ens omplen de plàstics facilitant les tasques domèstiques, com el cuinar, per tal
de portar millor la nostra vida estressada per la feina i poder passar més
temps amb els nostres familiars?? Poder passar més temps???? Us heu parat a fer
números per saber quanta estona passeu amb els vostres?
No vull pas desmerèixer
aquestes mares que us heu vist de la nit al dia tenint que treballar des de casa,
i convivint amb els peques a l’interior les 24 hores.
Intentaré obrir perspectiva i
camp ;)
Potser el problema
no ha estat el d’haver-nos de confinar de la nit al dia, sinó d'alterar el
nostre funcionament, les nostres rutines i sobretot càrregues en el nostre
treball.
Fins al
confinament, algunes famílies portaven els fills /filles al cole sobre les 8 o
9 del matí i no es tornaven a retrobar fins a les 3 o les 5 de la tarda. Llenço
toc d’atenció o ficant-nos més espirituals i amb humor, llenço possible “Karma”:
-Totes les hores que han passat fora de casa ara us les tornen de cop- ;)
Fa temps vaig reparar
que, pel carrer hi havia molta gent portant carrets de canalla amb el mòbil a
la ma, i també he vist moltes mares i/o
pares, moltes però moltes, moltes, passejant o al parc amb els mòbils a la mà, i
veient en molts casos com la canalla els hi reclamava l’atenció. Doncs com
deia, a veure si ha estat un toc de “Karma”, ara son les mares i pares
confinats a casa que no donen l’abast amb el reclam de la seva canalla.
Qui és
qui realment no pot estar a casa amb els seus? Qui és? Qui perd els nervis pels
crits o per la insistència o demanda d’atenció dels petits i petites de casa? Qui
és qui realment no sap estar tancat entre 4 parets?
Recordo, i us
demanaria que ho feu amb mi, tenir 6 o 7 anys i anar a baix, a sota casa, a
veure als padrins, asseguda amb ells a la cuina, una cuina de dos o tres metres
quadrats, els 3 un davant de l’altre, òbviament sense mòbil ni tablet pel mig,
tot un repte, i sempre i havia el moment que es trencava el silenci quan algú
feia una pregunta o perquè la padrina em contava una història de la guerra
civil o perquè el meu padrí em cantava una cançó, em situo cap l'any 1976. El meu padrí, era pastor i va
aprendre a escriure i llegir sol, durant les migdiades cuidant el ramat, em cantava unes cançonetes que eren històries
llaaaaarguesss no com ara que es limiten a cridar a la família d’un taurò ( amb
carinyo ehhh, amb el hit del Baby Shark). El pobre les cantava amb veu tant fluixeta que em
costava seguir-li “la trama” però ho feia amb tanta passió que m’hi quedava
hipnotitzada.
Ara digueu-me, quan fa que no li expliqueu una història als
vostres fills i filles, posant-hi tant èmfasi fins a teatralitzar-la? O
escriure una història entre tots, escriure un guió per després representar-ho? O
fer un “go talent” però no per l’insta ni pel tik tok sinó pels teus fills o
pares” asseguts al sofà?
Fa temps que segurament no ho feu, o potser algú no ho
haurà fet mai, perquè això malauradament
ho hem deixat per a l’ESCOLA, no? O per les famoses ACTIVITATS
EXTRAESCOLARRRRSSSS. Beneïdes siguin pels pares i mares que tanta, tanta,
feina tenen o, sincerament pels que no saben com jugar o passar el temps amb els
seus fills i filles?
No us vull fer
cabre tots i totes al mateix cove, segurament si jo fos mare acabaria fent el
mateix que vosaltres, deixant-me portar pel sistema, on primer sembla que sigui
la feina, després la feina i finalment la família. Repeteixo, segurament
acabaria fent el mateix, però no em negareu que molts i moltes ens em acomodat,
portem mitjanament bé l’assistencialisme, donar de menjar i vestir, però... educar
i entretenir???Com ho portem això? Crec que no ho portem tan be, ho hem deixat "pels de fora."
Ara ja no existeix
tanta diferència entre els nens i nenes de poble i de ciutat, tots ells i elles
han nascut i crescut amb una pantalla als morros, aquesta els entreté i
hipnotitza com el meu padrí. Però es que fins i tot ells s’adonen que han de
descansar de tant en tant, el cos és savi,
i és quan ens demanen aquesta atenció, que ens comencem a ficar
nerviosos i nervioses, perquè pensem que com la pantalla o “els de fora”, els
hem d’omplir d’estímuls! I potser l’únic que volen és una història un conte,
unes “pessigolles al sofà, o unes formiguetes pujant per l’esquena, no em direu
que això no li agrada a tothom!!
He
sentit a dir que hauríem d’ensenyar als fills i filles a avorrir-se i que ells solets
i soletes aprenguin a reprogramar el seu joc, però clar, no deixeu de recordar
que el que fan, majoritàriament, és imitar-nos, i moltes i moltes de nosaltres,
sempre busquem estímuls per compensar un mal dia, per compensar una frustració,
per compensar una creença, per compensar “el no saber que fer”.
Us confesso
que a mi m ’acostat però, al final he aprés a saber “ no fer rés”. A mirar el trosset de cel del
meu balcó, respirar i prendre el sol i la fresca, i em direu.... clar! I nosaltres quan
ho fem???
RESPOSTA: Us heu assegut mai a contemplar amb silenci com juguen els vostres
fills i filles?, observar els seus moviments, us heu agitat mai al
llit de la vostra filla a fer la migdiada mentre ella feia els deures? En
definitiva, heu provat d’estar per ells sense la mínima presència d’estímuls
pel mig? Només mantenint el contacte visual. Pot semblar una tonteria però a mi
em calmava, estar jugant amb les meves nines i notar la presència de la meva
padrina a la butaca sense dir res, només mirava.
Crec que el que
hauríem d’intentar, aquest dies i els altre que vindran, és connectar amb els nostres familiars, fills i filles, i parella, que en molts casos la causa del malestar, sol ser l’absència d’un o
altre en les tasques de la llar, el que ens fa estar més o menys nervioses.
Com a
la feina, a casa també cal ser un bon equip, compensant les limitacions d'uns
per les habilitats d’altres. En definitva compensar responsabilitats i tasques.
Som conscients que això no es dona en totes
les cases, malauradament, l’equip no només no existeix sinó que a més a més és
destructiu. Això però, seria per un altre post més dur i trist.
En definitiva,
Esther, Susana i Marta, aquest post, tot i que potser ja arriba tard ;) aniria per
vosaltres, recordant que l’OBSERVACIÓ, no és una pèrdua de temps, sinó una gran
tècnica que, a més d’investigar ens pot ajudar a saber parar i relativitzar la
situació (les situacions) o sigui, en clau d'humor, TREBALLAR la PACIÈNCIA!!!
Petonets i ja quedarem per rebatreu, us estimoooo jejeje,
SALUT I (TREBALLEM PER UN ) BON CONFINAMENT A TOTHOM
