LES CORONADES QUE ENS QUEDA DE VIDA

 Estem apunt de fer l'any del primer confinament absolut sobre aquesta pandèmia. Està clar que en aquestes alçades ja estem tots tocats i tocades.

Intentaré fer una breu descripció de l’hecatombe, tenint en compte els i les que m’envolten, sense prioritzar, només amb la finalitat de compartir percepcions. 

Si parlem de generacions tocades,  crec que la més dolorosa la deixaria per als padrins i padrines o avis i àvies, que s’han trobat amb més solitud afegida a la que ja tenien. Si faig un repàs a les cases del poble, són moltes on només hi viu una dona i el 95% atreviria a dir que són vídues. Un altre tant per cent alt és de cases on hi viuen la parella de padrins o avis. La majoria tenen els fills vivint en altres cases al poble o fora. Sí, estem encunyant unes generacions amb famílies individualistes, i tendim a “despoblar el que em poblat”. Ara bé, potser una de les coses que ens portarà aquesta pandèmia és  donar més importància al pobles, incrementar recursos o aprofitar i compartir els que ja tenen i s’estan morint o envellint. Aquest seria una altre tema que ara no tocaria. Tant la solitud viscuda com les morts no acompanyades crec que ha estat el pitjor d’aquesta pandèmia.

Una altra generació tocada, podria ser la meva, sense bromes, però vaig a comentar la percepció. Mirant enrere,  ens semblava que començàvem a fer la tornada. Festes, concerts, psicotròpics, menjades d’olla, frustracions, embriagueses a cegues, sexe esporàdic etc anàvem veient que el “ranking” anava de baixa, però ens hem trobat de la nit al dia amb la persiana baixada de cop i sense poder-nos acomiadar i poder dir fins aquí la meva joventut ara començaré la meva plenitud. Res, com dirien les Tacañones “Campana y se acabo!!!” Els que heu nascut als 80 o 90 haureu de fer cerca al google 😉. La mateixa percepció per als que s'han jubilat durant aquest any. 

L’altra generació tocada, vindria a ser la que es podria estar trobant al zenit de la màxima expressió de la paraula “Farra”. Vindria a ser la del meu nebot Marc,  que amb 25 anys els hi ha fet posar seny de cop. En aquest grup potser els hi anat bé i tot parar de cop. Han fet un bon aterratge amb els nassos pegats als seients. Alguns i algunes hauran començat a conèixer que més enllà del pare i mare hi ha més família, i que tenen una habitació on poder no només  dormir la ressaca sinó estar serens i serenes davant un ordinador i començar a prendre consciència de l'entorn.

De rebot una altra generació tocada seria els que es troben entre els 17 i 19 anys, enganxaria al Ramón i Alba. Edat en que la majoria tendeixen a fer desaparèixer la seva família. Estant en el moment “que no estan”, no hi són per la família. Molts inicien l’entrada a estudis superiors, un camp on es gaudeix molt per les empanades mentals que cau de coneixement i gent nova, molta gent nova, a cada pedra del camí coneixes gent nova i de sobte! Et fan desaparèixer tot el teu entorn, els obliguen a entrar en un camp virtual a “lo Matrix” encara més això de... “hi són però no hi són”, generen pensament però no se’ls hi té en compte. Per estadístiques podríem dir que són els més actius i recelosos d’acceptar aquesta nova situació de #Còvid. Tot i així com diria el Ramón, -no tots som iguals!. Aquí li dono la raó, però... no descuidem que és aquella etapa on a part de sentir-se reis i reines ho saben tot! i per descomptat tenen la veritat absoluta. Potser és per això que no els veiem massa el pèl per casa (ironia😉)))))

Les generacions més petites, entre 9 i 10 anys com seria el cas de la Irene, sembla que ho hagin viscut tota la vida. Que toca confinament, toca, que toca PCR, toca, que toca connexió virtual, toca, que no podem sortir... doncs vinga juguem! I potser aquí és quan entra el desgast i locura dels pares i mares. Però com dic són uns adaptats 100%. L’altre dia que vaig parlar amb ella, li vaig preguntar que tal?? Algun confinat? I la meva sorpresa va ser quan em va dir: - Bueeeennooo hi ha un nen que ha deixat de venir misteriosament. Jajajajajaj vaig riure, em va venir al cap el Fernando Simon, és que m’ho va comentar com si l’estiguessin investigant jajajajaj ho tindrà clar aquest noiet quan torni. 😉

Per no allargar-me, crec que la generació més tocada, sense donar-li massa importància, seria la de la Gina. Aquest dilluns 25 en farà 14. I he pensat... Què feia jo als 14??? Ostiaaa!!!!! començava a l’institut! Deixava “lo puto poble” (amb carinyo) per sortir a descobrir món, tot i que eren 8 quilòmetres fins al poble del costat, recentment inaugurat com a capital de comarca.   Però ostres tu els 14!! Són els anys que més coses fas, dius, contes i balles i el millor de tot que ningú, diria que ningú de la teva família sap. Et bull tot, l’interior i l’exterior, comences a ser una explosió d’hormones i de caos intel·lectual i ningú, ningú, sembla que et “foti cas” i el pitjor és que, el que et passi i visquis pot passar totalment desapercebut,  jajajajaja. No t’entén ni Déu! És l’època que vas més a la teva bola sense que ningú s’adoni. Tu a la teva i amb les teves col·legues. La resta no interessa, peeeeeerò Els hi ha caigut una molesta i tèrbola pandèmia, que entorpeix les trobades i les separa dels seus secrets compartits.

Clar!! celebrar l’aniversari confinada, sí! és troba confinada, en aquestes edats no és el millor que et pot passar. Perquè no ens enganyem complir anys en aquestes edats era sinònim de ser “la prota”. Era el moment que esperaves o somiaves en que algú “especial” et felicités, es marqués un detall amb tu. La versió actualitzada seria que aquesta persona especial “t’obri” per felicitar-te. Aisssshhhh qui pogués tornar als 14 on el 75% de les converses era per compartir grups de música i el SuperPop, ara en versió actualitzada seria compartir influencers i tik tok.

També em va tocar celebrar els 50 “confitada” i la veritat, entre el detallet dels veïns i ma germana (que no sé com coi va venir)  portant un ram i l’àlbum de Roma, em vaig tenir més que suficient per retornar als 14 i pensar, que sempre hi haurà algú que et farà sentir especial, sempre! I quan aquest o aquests no hi arribin a temps, he aprés que jo mateixa em puc fer sentir especial.  Qui més que jo em pot conèixer i estimar per saber què necessito un dia qualsevol tot i ser especial com el meu “cumplianys”?

He fet cerca a google, què es feia al 1984? i sorpresa!

Amb música estava escoltant “People are people” de Depeche Mode, uns dels grups que m’ha acompanyat sempre, busqueu la lletra, per flipar! Malauradament algunes coses veig que no han canviat. En quan a pel·lícules em va encantar “ Indiana Jones i el temple maleit” en aquell temps volia ser Arqueòloga!!!!  i referent a llibres, tot i que llegia poc, recordo que una tarda d’hivern a les escales de casa, un amic em va venir a deixar “el Hòbbit” de John RR Tolkien. No vaig saber mai si hagués pogut ser l’amic especial. Els 14 tenien això!

Per molts anys Gina!!! I recorda que encara et queden moltes “coronades” per descobrir, sempre és el teu moment, fes que el ser o sentir-te especial t'acompanyi sempre.