Són paraules que vaig sentir per primera vegada en un programa de televisió, sinó recordo malament a TV3 en el programa del Cuni, o va ser per la ràdio?, be és igual de totes maneres van ser dos noms que hem van agradar força i que crec que és el nom ideal que poden tenir aquelles persones que, encara que poden, no realitzen el seu treball.
Són persones que sembla que el món gira al seu voltant, doncs són capaces de fer creure que treballen i a més tenen l’habilitat, si es pot dir així, de fer-te creure que tu ets un “pringat/da”.
Són gent que moltes vegades s’aprofiten d’altres, per realitzar 4 tasques, sí 4, i semblar que hagin fet un miracle, és a dir que sort d’ells sinó l’empresa s’enfonsa, i tu ets allí, veient-ho, i a sobre el teu Cap et deixa entreveure que podries fer més, que vol dir fer més?
Veient-ho sembla que m’estigui parlant “entre línies” i que el meu cap en realitat el què em vol dir és: - l’horari és flexible pots - Arribar tard al treball, també pots demanar una baixa per patir - dillunitis o divendritis, primer és la salut, ah! – No fa falta que intentis quedar bé davant dels clients, ja saps que l’únic que saben fer es queixar-se tot el dia i si et fan la punyeta, suborna’ls, fes-los un regalet i així evitaràs que es queixin de tu, i per últim, - fes el mínim del mínim, doncs a la llarga pot produir mals d’esquena i això faria molt mal a l’empresa doncs no seríem un model a seguir per la Qualitat o ISO.
Caram! Potser soc jo la “malalta”, que resulta que no ho entenia el llenguatge ocult del meu Cap. Per que això és real i a sobre cap CAP els hi fica el punts sobre les is, que és el que els hi fa por d’afrontar? no ho entenc!! Digueu-me il·lusa! Però no ho entenc!.
I quines conseqüències hi ha? Doncs que s’expandeixi com una plaga per tota l’empresa, si penses... -si ell/a ho fa perquè jo no?
Per DIGNITAT! Dignitat per fer les coses ben fetes, dignitat i tenir respecte vers els teus companys de feina, dignitat per transmetre els coneixements i ser prou intel·ligent per créixer i “disfrutar”, sí !! “disfrutar” treballant.
Dedicat a tots i totes les companyes que he tingut el plaer de treballar i que certifico la seva immunitat a aquests SUBJECTES.
miércoles, 28 de mayo de 2008
jueves, 8 de mayo de 2008
LES LLEIS DE L’ÈXIT
He recollit l’opinió de Gaspar Hernàndez al Periodico de Catalunya sobre el guru Deepak Chopra el qual ens dona unes lleis per assolir, sembla ser, l’èxit. A veure si aprenem! Va per les " Super Nenas"
- Alegria: Si volem rebre alegria, abans haurem de donar alegria. És la llei de l’entrega, basada en la idea d’Heràclit que tot flueix.
- Aferrament: L’aferrament a allò que ja coneixem és símptoma d’inseguretat: el conegut és el passat, lloc on no hi ha evolució i que només ens duu a l’estancament.
- Els problemes: Els problemes són en realitat oportunitats per obtenir un benefici més gran. La bona sort és fruit d’un treball interior.
- El Karma: La missió és descobrir la raó per la qual som al món, trobar el talent que ens fa únics i que ens permet servir la humanitat
Així de senzill!
MAMA! ARA ALS 40 VULL SER ARTISTA!
Aquest cap de setmana ho vaig tenir clar que algunes de les meves companyes de fatigues no ho tenen clar encara.
Estem iniciant una nova etapa en aquest segle, una etapa que moltes dones ja mortes voldrien estar admirant, i algunes de nosaltres no la sabem gaudir.
Som dones que tenim més de 30, estem solteres, tenim una feina que ens agrada (al menys a la majoria) i som propietàries d’un cotxe i d’un pis, es pot demanar alguna cosa més?
Voldríem un marit i uns fills? O voldríem algú que ens estimés? Voldríem un Sarkozy o un camioner de la Jonquera? Voldríem Caviar francès o una crema de caviar pel cutis?
Que volem? Si ja ho tenim, des del maig del 68 fins avui en dia, han hagut de passar 40 anys i moltes ho estem desaprofitant.
Hi ha una frase que em fa molta gràcia que diu: “se’t passarà l’arròs? Quin arròs? Jo fa temps que el compro al “carrefu” i aquest és especial per a solteres i no! es passa us ho dic per experiència. Però clar aquesta frase a moltes dones els pot semblar un calvari doncs es símptoma de no poder tenir fills, de no poder ser atractiva i com a conseqüència no trobar marit, de no poder portar roba a “l’Obregon”, de no poder sortir a prendre un “cubata” sense trobar-te al teu nebot, de no poder ballar màquina, tecno, rock, o el Perrea! Perrea!
Es una llàstima que algunes de nosaltres ens deixem portar per aquesta frase, amb això no vull dir que no em voldria casar, que no voldria tenir fills, i que aniria vestida de la tienda de Lolin o de D&G fins a la medul·la, sinó que : VULL decidir-ho jo, quan com i amb qui ho vull, i vull la persona “adequada”, no em vull deixar portar per la gent que creu fermament amb aquesta frase, es un tòpic que per mala sort van tenir que viure les nostres mares i a algunes així els hi va anar! Que moltes, per no dir la majoria, la paraula Ohhhrgasme es sinònim de puta. Que hi farem!
Però ara no, ara que és la nostra ara voldríem viure els passejos romàntics de les nostres mares, el famós festeig!, i jo us dic: Desperteu! Chacon es Ministra de Defensa!. A partir d’ara us podeu proposar el que us passi pel chiki chiki.
Però no, erra que erra...! voldríem retenir el temps i utilitzem el llindar de la joventut en funció del número de persones conegudes que ens trobem, voldríem que tots els homes es fixessin amb nosaltres, quin maldecap se’ns presentaria!, voldríem sortir amb un taló de 9 mm i tornar a casa com si res, i voldríem encara tenir 10 anys menys per poder sortir i semblar el conillet de Duracell. Lídia, Marta, Anna, només us vull dir que com diu més o menys la cançó dels Celtas Cortos “Ya no queda nadie de los de antes y los que hay han canviado” per tant com deia Darwin cal ADAPTAR-NOS o serem devorades!!!!
Dedicat a la Susanna i al Xavi que ja estan en una altra fase del Darwinisme i que ens faran tietes aviat.
Estem iniciant una nova etapa en aquest segle, una etapa que moltes dones ja mortes voldrien estar admirant, i algunes de nosaltres no la sabem gaudir.
Som dones que tenim més de 30, estem solteres, tenim una feina que ens agrada (al menys a la majoria) i som propietàries d’un cotxe i d’un pis, es pot demanar alguna cosa més?
Voldríem un marit i uns fills? O voldríem algú que ens estimés? Voldríem un Sarkozy o un camioner de la Jonquera? Voldríem Caviar francès o una crema de caviar pel cutis?
Que volem? Si ja ho tenim, des del maig del 68 fins avui en dia, han hagut de passar 40 anys i moltes ho estem desaprofitant.
Hi ha una frase que em fa molta gràcia que diu: “se’t passarà l’arròs? Quin arròs? Jo fa temps que el compro al “carrefu” i aquest és especial per a solteres i no! es passa us ho dic per experiència. Però clar aquesta frase a moltes dones els pot semblar un calvari doncs es símptoma de no poder tenir fills, de no poder ser atractiva i com a conseqüència no trobar marit, de no poder portar roba a “l’Obregon”, de no poder sortir a prendre un “cubata” sense trobar-te al teu nebot, de no poder ballar màquina, tecno, rock, o el Perrea! Perrea!
Es una llàstima que algunes de nosaltres ens deixem portar per aquesta frase, amb això no vull dir que no em voldria casar, que no voldria tenir fills, i que aniria vestida de la tienda de Lolin o de D&G fins a la medul·la, sinó que : VULL decidir-ho jo, quan com i amb qui ho vull, i vull la persona “adequada”, no em vull deixar portar per la gent que creu fermament amb aquesta frase, es un tòpic que per mala sort van tenir que viure les nostres mares i a algunes així els hi va anar! Que moltes, per no dir la majoria, la paraula Ohhhrgasme es sinònim de puta. Que hi farem!
Però ara no, ara que és la nostra ara voldríem viure els passejos romàntics de les nostres mares, el famós festeig!, i jo us dic: Desperteu! Chacon es Ministra de Defensa!. A partir d’ara us podeu proposar el que us passi pel chiki chiki.
Però no, erra que erra...! voldríem retenir el temps i utilitzem el llindar de la joventut en funció del número de persones conegudes que ens trobem, voldríem que tots els homes es fixessin amb nosaltres, quin maldecap se’ns presentaria!, voldríem sortir amb un taló de 9 mm i tornar a casa com si res, i voldríem encara tenir 10 anys menys per poder sortir i semblar el conillet de Duracell. Lídia, Marta, Anna, només us vull dir que com diu més o menys la cançó dels Celtas Cortos “Ya no queda nadie de los de antes y los que hay han canviado” per tant com deia Darwin cal ADAPTAR-NOS o serem devorades!!!!
Dedicat a la Susanna i al Xavi que ja estan en una altra fase del Darwinisme i que ens faran tietes aviat.
miércoles, 16 de abril de 2008
No es país para viejos
La vaig anar a veure dies abans dels Oscars per allò que diran, que si no veus una pel·lícula no pots opinar i menys si guanya uns quants Oscars, bé això d’opinar és molt relatiu, doncs alguns/es solen opinar sense veure-la o malveient-la.
És una de les pel·lícules que puc dir m’han deixat marca, com “Las Horas” en el seu moment i una altra dels Coen, “Fargo”, són pel·lícules que m’han deixat molt neguitosa, pel·lícules que normalment he anat a veure en última sessió i que llavors fan que em costi molt adormir-me, quan hem pregunten jo dic que – hem deixen amb molt mal de cor, i és que així com altres la van trobar, lenta molt lenta, jo vaig veure un procés lent que calia per poder pair l’estructura de la impotència. La impotència no creix de la nit al dia sinó que creix a mesura que es viuen situacions “desafortunades”, incoherents, inexplicables, il·lògiques i que, en definitiva, són amargues i destructives.
Desprès de veure-la vaig fer els següents paral·lelismes, per un costat el protagonista que es troba els diners l’actor Josh Brolin, aquest podria ser un de nosaltres quan tenim un cop de sort que no volem desaprofitar, ens costa tant sobreviure que ara no ho deixarem perdre així com així, encara que com a la pel·lícula, es porti a l’extrem de deixar-nos-hi la pell, quants de nosaltres no ens hem deixat la pell per una feina que desprès ens ha matat, o per algú que desprès ens ha fallat, el segon protagonista, El Sheriff Bell interpretat per Tommy
Lee Jones, seria l’experiència, que quan s’assoleix a vegades ens desmotiva per seguir aprenent, per seguir creient, o per seguir fent la nostra tasca professional, com és el cas d’aquest policia, que crema els darrers dies abans de la seva jubilació com qui es prepara per anar morir, negatiu i pessimista, res li queda només els bons moments d’esmorzar, a sobre els germans Coen, ho destaquen posant-li al costat un jove policia que te ganes de menjar-se no només el mon sinó arribar a ser un heroi sense parar a pensar el preu que pot tenir això, quanta gent ha mort d’una manera absurda o antiheroica fent la seva feina? Qui no ha plantat mai cara algun superior, o ha donat la cara pel seu amic/ga d’una manera abanderada i desprès resulta que l’ha cagat de ple?, és a dir n’ha sortit molt malparat.
Per últim parlar de, Anton Chigurh, interpretat per Javier Bardem, realment no se si ha estat el seu millor paper, doncs no he vist totes les seves pel·lícules, el que si puc dir es que el personatge que interpreta hem va fer por, molta por, em va fer pensar en que, realment deu d’existir gent amb tanta maldat, i si es així m’esgarrifa pensar, com el Sheriff Bell no hi pot fer res, i que si és vol fer alguna cosa, com el seu company jove, resulta que ja es mort abans de fer-ho.
Els diàlegs que té el protagonista Anton Chigurh amb gent corrent del carrer com un gasoliner, un recepcionista d’hotel..., on la majoria és d’edat avançada, no se si és casualitat, ratllen l’absurd, el inexplicable, les
reaccions il·lògiques o sigui la impotència de no poder fer front a un personatge tant malvat, aquell dia, vaig anar a dormir pensant com es podria fer front a aquests personatges tenint un sentiment tant gran d’impotència com el policia?, com podríem acabar amb aquesta gent sense ser herois? O sense morir en el intent? Com fer front aquell sentiment de que la gent bona se’n va i la gent dolenta sobreviu?
Va ser al matí quan em vaig despertar que em va venir com un cop d’aire i que al pensar-ho, la pressió al cor va anar desapareguem, us semblarà una tonteria, però a mi em va alleugerir el mal de cor, vaig decidir que seria donant d’òrgans, de totes maneres, no se si em servirà per molt temps aquesta decisió doncs com sempre la realitat supera la ficció i és què a Guatemala està passant, igual o pitjor, un munt de dones són assassinades i els malvats com Chigurh campen com anònims, ni s’investiga ni es busca als culpables, senzillament es deixa matar, per que potser no ho veiem, però hi ha tanta maldat per fer front! Que cada cop és més fort el sentiment d’impotència.
Dedicat a la Susanna, la Marta i la Lídia que van aguantar estoicament aquest sermó.
És una de les pel·lícules que puc dir m’han deixat marca, com “Las Horas” en el seu moment i una altra dels Coen, “Fargo”, són pel·lícules que m’han deixat molt neguitosa, pel·lícules que normalment he anat a veure en última sessió i que llavors fan que em costi molt adormir-me, quan hem pregunten jo dic que – hem deixen amb molt mal de cor, i és que així com altres la van trobar, lenta molt lenta, jo vaig veure un procés lent que calia per poder pair l’estructura de la impotència. La impotència no creix de la nit al dia sinó que creix a mesura que es viuen situacions “desafortunades”, incoherents, inexplicables, il·lògiques i que, en definitiva, són amargues i destructives.
Desprès de veure-la vaig fer els següents paral·lelismes, per un costat el protagonista que es troba els diners l’actor Josh Brolin, aquest podria ser un de nosaltres quan tenim un cop de sort que no volem desaprofitar, ens costa tant sobreviure que ara no ho deixarem perdre així com així, encara que com a la pel·lícula, es porti a l’extrem de deixar-nos-hi la pell, quants de nosaltres no ens hem deixat la pell per una feina que desprès ens ha matat, o per algú que desprès ens ha fallat, el segon protagonista, El Sheriff Bell interpretat per Tommy
Lee Jones, seria l’experiència, que quan s’assoleix a vegades ens desmotiva per seguir aprenent, per seguir creient, o per seguir fent la nostra tasca professional, com és el cas d’aquest policia, que crema els darrers dies abans de la seva jubilació com qui es prepara per anar morir, negatiu i pessimista, res li queda només els bons moments d’esmorzar, a sobre els germans Coen, ho destaquen posant-li al costat un jove policia que te ganes de menjar-se no només el mon sinó arribar a ser un heroi sense parar a pensar el preu que pot tenir això, quanta gent ha mort d’una manera absurda o antiheroica fent la seva feina? Qui no ha plantat mai cara algun superior, o ha donat la cara pel seu amic/ga d’una manera abanderada i desprès resulta que l’ha cagat de ple?, és a dir n’ha sortit molt malparat.Per últim parlar de, Anton Chigurh, interpretat per Javier Bardem, realment no se si ha estat el seu millor paper, doncs no he vist totes les seves pel·lícules, el que si puc dir es que el personatge que interpreta hem va fer por, molta por, em va fer pensar en que, realment deu d’existir gent amb tanta maldat, i si es així m’esgarrifa pensar, com el Sheriff Bell no hi pot fer res, i que si és vol fer alguna cosa, com el seu company jove, resulta que ja es mort abans de fer-ho.
Els diàlegs que té el protagonista Anton Chigurh amb gent corrent del carrer com un gasoliner, un recepcionista d’hotel..., on la majoria és d’edat avançada, no se si és casualitat, ratllen l’absurd, el inexplicable, les
reaccions il·lògiques o sigui la impotència de no poder fer front a un personatge tant malvat, aquell dia, vaig anar a dormir pensant com es podria fer front a aquests personatges tenint un sentiment tant gran d’impotència com el policia?, com podríem acabar amb aquesta gent sense ser herois? O sense morir en el intent? Com fer front aquell sentiment de que la gent bona se’n va i la gent dolenta sobreviu?Va ser al matí quan em vaig despertar que em va venir com un cop d’aire i que al pensar-ho, la pressió al cor va anar desapareguem, us semblarà una tonteria, però a mi em va alleugerir el mal de cor, vaig decidir que seria donant d’òrgans, de totes maneres, no se si em servirà per molt temps aquesta decisió doncs com sempre la realitat supera la ficció i és què a Guatemala està passant, igual o pitjor, un munt de dones són assassinades i els malvats com Chigurh campen com anònims, ni s’investiga ni es busca als culpables, senzillament es deixa matar, per que potser no ho veiem, però hi ha tanta maldat per fer front! Que cada cop és més fort el sentiment d’impotència.
Dedicat a la Susanna, la Marta i la Lídia que van aguantar estoicament aquest sermó.
jueves, 10 de abril de 2008
MURPHY IS DEAD
He d’explicar l’experiència viscuda aquest cap de setmana amb dues companyes, la Tina i la Gemeta, hem van venir a veure carregades amb dues bosses d’estilisme, recorren uns 90 quilometres per passar un cap de setmana a la bora del mar i la cosa va anar així.
El primer senyal el varem tenir amb el clima, feia fred per tant, no hi va haver platja. Canvi de plans, decidim anar a veure un poblet pescador molt bucòlic.
Iniciem el trajecte amb una mica de dubtes, doncs no tenim molta seguretat al moment de decidir quina carretera agafar, però seguim, passem un poble, en passem un altre i just quan la Tina comença a dir: - quin poble més “feo”, no?, no es veu la ni la platja, va ser just en aquell moment que... sorpresa! El cotxe es para, com un senyal del destí, es para en mig d’aquell poble tant “feo” davant d’un semàfor, sí allí es va quedar, i de sobte en van venir un munt de preguntes: - Calia? - Calia que sigues aquell dia precisament? Cali que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues? Calia que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues per anar a veure un poble bucòlic? Doncs es veu que sí, que calia que fos aquell dia, desprès de sis anys de cotxe sense cap problema aquell dia i en aquell poble “feo” ens havíem de quedar penjades.
En aquell moment vaig recordar el nou anunci de la meva companyia d’assegurances de cotxe que deia: “Si algo puede salir mal saldrá mal”, renoi ! que encertada és la frase.
Xiques, des d’aquí us dono les gràcies per ser tan positives, i passar de Murphy i les seves lleis, sinó fos per vosaltres encara m’estaria allí asseguda fent preguntes, no serà pas aquest xic qui ens “foti” el cap de setmana enlaire.
No cal donar-li més voltes a les coses que les imprescindibles i a vegades, ni les imprescindibles.
El primer senyal el varem tenir amb el clima, feia fred per tant, no hi va haver platja. Canvi de plans, decidim anar a veure un poblet pescador molt bucòlic.
Iniciem el trajecte amb una mica de dubtes, doncs no tenim molta seguretat al moment de decidir quina carretera agafar, però seguim, passem un poble, en passem un altre i just quan la Tina comença a dir: - quin poble més “feo”, no?, no es veu la ni la platja, va ser just en aquell moment que... sorpresa! El cotxe es para, com un senyal del destí, es para en mig d’aquell poble tant “feo” davant d’un semàfor, sí allí es va quedar, i de sobte en van venir un munt de preguntes: - Calia? - Calia que sigues aquell dia precisament? Cali que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues? Calia que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues per anar a veure un poble bucòlic? Doncs es veu que sí, que calia que fos aquell dia, desprès de sis anys de cotxe sense cap problema aquell dia i en aquell poble “feo” ens havíem de quedar penjades.
En aquell moment vaig recordar el nou anunci de la meva companyia d’assegurances de cotxe que deia: “Si algo puede salir mal saldrá mal”, renoi ! que encertada és la frase.
Xiques, des d’aquí us dono les gràcies per ser tan positives, i passar de Murphy i les seves lleis, sinó fos per vosaltres encara m’estaria allí asseguda fent preguntes, no serà pas aquest xic qui ens “foti” el cap de setmana enlaire.
No cal donar-li més voltes a les coses que les imprescindibles i a vegades, ni les imprescindibles.
martes, 8 de abril de 2008
EL RESPECTE COMENÇA AMB ELS INTERMITENS
Sí, pot semblar una tonteria però va ser a través dels intermitents del cotxe que em vaig adonar que cada dia costa més tenir respecte a les persones.
Quan ens volem treure el carnet de conduir anem a una autoescola on ens ensenyaran a portar aquell mitjà de transport, que ens portarà allí on vulguem, ambdues parts hi ha de posar de la seva, el cotxe que no et deixi penjat/da i el conductor/a que aprengui la utilització de tots els botons, botonets que hi podem trobar, del canvi de marxa, accelerador, embragament, fre, retrovisors i un llarg etc, panels que anirem descobrint amb el clima, si plou, si fa sol, si es pon el sol, si anem per ciutat... com si fos un comandament, això és el que em recorda la meva amiga Agus, que ara s’està traient el carnet i per ella deu de ser com si es professionalitzes amb el tema, això és, professionalitzar-se en portar al cotxe, una professió que molts dels que fa que portem el cotxe sembla ser que hem oblidat.
Tornant al títol he de dir que els intermitents, estris que serveixen per indicar el que volem fer a la resta de conductors com per exemple per realitzar girs diem: - Compte! que vull girar a la dreta, o, compte! que vull girar a l’esquerra, o compte! que ara no se cap on vull girar (és quan posem els quatre intermitents), doncs es veu que ara això d’avisar ja no es porta, hi ha conductors/es que potser han oblidat on és la dreta i on és l’esquerra o ja no es recorden que poden i haurien d’avisar quan volen aparcar, n’hi ha que els veus venir, que van reduint poc a poc i dius: - que coi fa aquest/a? Fins que pam!, para en sec i et fica marxa enrere quan tu ja estàs pegat/da al seu cul, o el que circula en dos carrils doncs tant aviat està a la dreta com a l’esquerra, que penses: renoi! no li deu d’anar massa bé la direcció; altres desconeixen el funcionament de les rotondes i, una vegada són dins, volen sortir sense tocar ni un sol intermitent com qui es compra unes fitxes per pujar als autos de xoc, pim, pam, cap aquí cap allà quatre pitades i ja soc fora; també hem de parlar dels que s’incorporen a l’autopista o carril, que entenen que no cal posar intermitent, és clar! Com podem no pensar que el que vol és incorporar-se, oi?, però indicar-ho sembla un gran esforç, i en realitat no costa gaire i aquest petit gest és el que ens faria mantenir el respecte, els passos a seguir serien: ell/ella demana permís i jo gustosament li dic endavant, vostè primer, això sí que seria ser un professional de la conducció, no?
Res doncs, que vist tot això he de pensar que els intermitents, com els queixals del seny, han sofert una evolució i d’aquí a pocs anys ja hauran desaparegut per sempre i amb ells els respecte per la resta de conductors.
Em resistiré a pensar-ho.
Sí, pot semblar una tonteria però va ser a través dels intermitents del cotxe que em vaig adonar que cada dia costa més tenir respecte a les persones.
Quan ens volem treure el carnet de conduir anem a una autoescola on ens ensenyaran a portar aquell mitjà de transport, que ens portarà allí on vulguem, ambdues parts hi ha de posar de la seva, el cotxe que no et deixi penjat/da i el conductor/a que aprengui la utilització de tots els botons, botonets que hi podem trobar, del canvi de marxa, accelerador, embragament, fre, retrovisors i un llarg etc, panels que anirem descobrint amb el clima, si plou, si fa sol, si es pon el sol, si anem per ciutat... com si fos un comandament, això és el que em recorda la meva amiga Agus, que ara s’està traient el carnet i per ella deu de ser com si es professionalitzes amb el tema, això és, professionalitzar-se en portar al cotxe, una professió que molts dels que fa que portem el cotxe sembla ser que hem oblidat.
Tornant al títol he de dir que els intermitents, estris que serveixen per indicar el que volem fer a la resta de conductors com per exemple per realitzar girs diem: - Compte! que vull girar a la dreta, o, compte! que vull girar a l’esquerra, o compte! que ara no se cap on vull girar (és quan posem els quatre intermitents), doncs es veu que ara això d’avisar ja no es porta, hi ha conductors/es que potser han oblidat on és la dreta i on és l’esquerra o ja no es recorden que poden i haurien d’avisar quan volen aparcar, n’hi ha que els veus venir, que van reduint poc a poc i dius: - que coi fa aquest/a? Fins que pam!, para en sec i et fica marxa enrere quan tu ja estàs pegat/da al seu cul, o el que circula en dos carrils doncs tant aviat està a la dreta com a l’esquerra, que penses: renoi! no li deu d’anar massa bé la direcció; altres desconeixen el funcionament de les rotondes i, una vegada són dins, volen sortir sense tocar ni un sol intermitent com qui es compra unes fitxes per pujar als autos de xoc, pim, pam, cap aquí cap allà quatre pitades i ja soc fora; també hem de parlar dels que s’incorporen a l’autopista o carril, que entenen que no cal posar intermitent, és clar! Com podem no pensar que el que vol és incorporar-se, oi?, però indicar-ho sembla un gran esforç, i en realitat no costa gaire i aquest petit gest és el que ens faria mantenir el respecte, els passos a seguir serien: ell/ella demana permís i jo gustosament li dic endavant, vostè primer, això sí que seria ser un professional de la conducció, no?
Res doncs, que vist tot això he de pensar que els intermitents, com els queixals del seny, han sofert una evolució i d’aquí a pocs anys ja hauran desaparegut per sempre i amb ells els respecte per la resta de conductors.
Em resistiré a pensar-ho.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)