Vaig deixar l’últim escrit al bloc dient que tenia molta feina, i així ha estat durant tot l’any, però el pitjor ha estat que no hi he fet res per parar-ho. Així doncs cremada com estava vaig decidir, amb una altra companya, fer “ el Camino de Santiago” pensant que seria una cosa dura de fer que faria que durant l’any m’agafés les coses amb més tranquil•litat i, a fe de Déu! que crec que l’objectiu l’he assolit, doncs les imatges que m’han quedat gravades m’ajudaran a que em pari i gaudeixi més dels plaers “d’aquesta nostra vida”. He de donar gràcies a les meves imatges que recordo projectades, o sigui quan em veig a mi mateixa, per saber la “penositat” i “gilipollada” que vaig fer.
Com tots i totes les borregues vam agafar de referència les etapes que ens ve marcades per la web de l’Eroski que es podria veure com el patrocinador oficial, juntament amb Decatlon, del camiño. Això ja comença a crear-te un angoixa que fa que sembli el primer dia de rebaixes, la gent actua per inèrcia, caminar, caminar i caminar. Sembla que l’objectiu sigui com més aviat cremem l’etapa millor. Així em va anar el primer dia! Vaig rebentar l’engonal i genoll esquerre. Aquest és l’error que devem de fer la majoria, ja que en la primera etapa a Portomarin, una gran majoria, jo inclosa, teníem un caminar a “lo John Wayne”: caminar lent de costat a costat com si haguessin rebentat el cavall i les pistoles. I per no dir el tema genoll, alguns amb genolleres amb “megafèrules” professionals als costats, aquestes, com no, eren les meves, i altres anaven amb una vena subjectada sota el genoll, tot plegat per continuar caminant i caminant. Només us diré que les petites esglésies que visitàvem, als diferents poblets, no feien olor a encens sinó que feien olor a Reflex. Calia veure la cara de les i els farmacèutics, punt de pelegrinatge, eren tot un poema, i per no dir la metgessa del centre de salut on vaig anar a Palas del Rei, la que em va receptar el voltaren , un dia de descans i els ibuprofenos que ja portava. La veritat és que l’arribada del primer dia la tinc gravada des de fora del meu propi cos, i em veig de pena!, tenia un dolor, ... a cada passa que feia es com si tingués algú al costat que em tocava l’engonal, un dolor semblant quan et toquen un “blau” o un morat, un dolor agut, ja veieu de P... pena! i el poble que no apareixia enlloc, a sobre el camí tallat i encara vam tenir que fer més volta , suposo que per acaba’m de “maxacar”. En aquest moment es quan m’anava dient –“ que collons hi foto jo aquí?”. He de reconèixer que aquets serà el moment que m’ajudarà a agafar-me les coses d’una altra manera, tal com ens deia el Padre Genaro (que és qui signa la Compostela): “El camino empieza ahora”. Per cert per mi el millor del Camino, la trobada amb aquest Capellà, que vam tenir la sort de trobar-lo servint, en el meu cas, com a punt de reflexió del camino a l’arribada a Santiago. – “No importa la quantitat de quilometres que es facin, el què volem, deia el Padre Genaro, és que tothom trobi una raó o objectiu en el seu camí a fer. Aquell dia vam poder gaudir de la Catedral i del Sepulcre de manera privada, 14 persones soles a les 21.30 h. dins de la catedral, tot un luxe. Ah! I algun mòbil sonant en els moments més oportuns, que no sigui que ens oblidem del món terrenal.
Com anava dient, que he après? Número 1: no he de demostrar res a ningú. Número 2: Anar a poc a poc, gaudint del que faig. Número 3: No seguir la guia Eroski, o sigui no fer el que fa tothom. Innovar. A tot això el que em contesta la Susana: - I cal anar a fer el Camino per arribar a aquestes conclusions? , que dius... doncs NO!. Ara, en el meu cas la imatge projectada que tinc a l’arribada del primer poble em servirà de MOLT.
Els dies següents ja van ser d’una altra manera, desprès de la primera etapa tant patètica, ho dic doncs no calia aguantar tant! Desprès de la visita al centre de salut, del viatge i xerrada amb la taxista, amb un pare i fill del poble i unes quantes “esfregues” de voltaren, decideixo continuar fent el que pugui i sobre tot, sobre tot, penso GAUDIR del camí. Al final encara hauré de donar gràcies a les meves lesions sinó potser ja estaria a Santiago.
Decideixo mirar la vegetació, els colors, textures i olors que ens ofereixen els boscos, la fauna i flora i de tant en tant imaginar la quantitat de generacions, persones, animals i vivències han passat per aquells camins, doncs alguns dels arbres tenien diàmetres de 3 i més metres i alçades de 30 o 40, això no es fa amb dos dies. El camí és per gaudir-lo, no entenc gent com “l’Ironman” (nom que vam posar a un noi que feia el camino corrent) que s’iniciava a primera hora del matí fent els seus 30 minuts d’escalfaments, com un reportatge del National Geographic ensenyant l’aparellament de la perdiu o del faisà, un passet aquí un altre allà, nyigonyago, mec- mec, fiu-fiu, estirament de cames, moviment de malucs, rotació de coll i un llarg etc. I per la tarda el noi “niquelat” a segellar a la Capella, com si rés. Ara això sí, com la majoria de les persones, amb o sense motxilla a l’esquena, amb bici o corrent, sortint de negra nit, fent un temps record però - AMB EL CAP BAIXAT, bocaterrosa, que tal com em va dir la taxista: - per fer això es poden quedar als voltants del seu municipi no? Què veuen aquesta gent del CAMINO?
Jo em vaig trobar gent marcant el pas com els militars, altres vestides de Kitty, mare i filla per cert, com si sortissin a caminar pels voltants de la “Moraleja”, grupets amb els seu Iphone amb l’últim de la Gaga o de la Beyoncé a tota pastilla, nois amb el rosari a tot gas i amb el cap baix, parelletes amb pas ferm conversant com si es coneguessin de tota la vida sense donar importància al que anaven passant, gent que ja no podien amb el seu cos, arrastrant llagues, lesions i altres, com un pelegrinar a Lourdes, grups escolars d’estrangeres amb cares de cansament exhaust i finalment, altres més hàbils que anaven i venien del camino com i quan a ells els hi anava bé.
No em vull estendre més, crec que es suficient per conèixer LA MEVA percepció del camino. Remarco la meva, doncs sé segur que la de la meva companya i la d’altres que l’han fet o que el pensen fer és i serà completament diferent. I per internet hi ha infinitat d’informació.
Des de la meva humil perspectiva, si algú el vol fer, li recomano tres “NOes”:
- No fer-lo durant el mes d’Agost, sembla una romeria, “ ni tanto ni tan poco”.
- Marcar-se un dia de sortida però NO de tornada. Si pot ser, arribar a Finisterre.
- No seguir al peu de la lletra la guia d’Eroski, no sigueu “uns crema etapes”, va bé per orientar-se.
La veritat és que me l’imaginava més espiritual sobre tot en l’ambient que és respirava, no ha estat així, no vull dir si ha estat una bona o mala experiència, ho podeu jutjar vosaltres mateixos/es jo em guardo les sensacions bones i dolentes.
PD: Els/les que penseu en fer-lo algun dia o altre ja podeu començar, no cal una gran preparació com algunes diuen, doncs hi havia de totes les edats i queien tant la gent de 18 i 20 anys com les de 60 i 65 anys, ho dic perquè al pas que es va, sobre tot a l’agost, aviat hi haurà punts de control i marques fosforites pels qui surten de negra nit i volen cremar etapes i, funiculars pels que com jo quan fem vacances no volem patir. Tan bé vivim que paguem per sentir-nos apallissats?
El secret, no és la preparació sinó el anar al pas de cadascú. No es tant la superació física com la psíquica.
Vaig tenir sort i vaig trobar l’equilibri, ni vaig tirar la tovallola com una immadura ni vaig maxacar-me com una penitent sense solta ni volta. No calia! Vaig anar fent.
Finalment i positivant: No sé si realment és el Camino de Santiago el que sí he de dir, és el plaer de saber que existeix un camí com aquest, què encara que en alguns trams s’hagi de passar per carretera, no deixa de sorprendre la seva magnitud i infinita vegetació verda i humida. BUEN CAMINO!
(Amb tant bosc em venia al cap la Caputxeta Vermella). Salut!
Últimament quan vaig al gimnàs
passo davant d’una caseta verdablava que està en lloguer i sempre que hi passo
pel davant sospiro, i m’imagino vivint en ella, movent-me entre les diferents
finestres, pensant en la de gent que podria invitar, trobades, soparets. Etc. I
avui després de la conversa amb la monitora, al tornar a passar pel davant, he
pensat: i quan la tingués que? Aixxssshh!
