LA INCOMODITAT de la COMODITAT

Avui 1 de desembre he tornat als meus orígens laborals, ha estat cru i a la vegada satisfactori, cru per veure (per la meva formació en Treball Social) les misèries de les persones o famílies i satisfactori per sentir-me amb poder de poder-ho canviar, amb el poder de creure que puc ser professional i que algú em valori el que puc fer. O no, o simplement fer per fer sense esperar a ser valorat, jutjat o rebutjat. Simplement acceptada.

També em sento il·lusa al pensar que ho puc assolir, el què?? Doncs això el canvi!. Tant en mi com amb la resta de persones.

Molts i moltes ja sabreu que estic posada en un nou projecte social, ja us en faré 5 cèntims en acabar l’any.

Poquet a poquet m’adono que hi ha moltes persones que es passen les 24 hores queixant-se i mostrant o només percebent les parts negatives del seu entorn, sense buscar alternatives o el que sembla ser més difícil, un canvi. Suposo que algunes i alguns els hi haurà vingut al cap la famosa “zona de confort”, que moltes vegades vindria a dir: - estic malament però mentre ho tingui controlat, estic bé. Penso que així hi tira molta, moltíssima gent. Malauradament vol dir que la persona no ha esclatat, no ha donat l’esplendor que podria donar, no llueix, o lluenteja  en definitiva NO VIU!

Hi ha gent que quan veus el que fan, parlen, i/o treballen, els veus gaudir, els veus grans, gegants, forts....ara mateix estic veient l’entrevista que l’Àngels Barceló li està fent a Iñigo Errejón i el veig com tot ell gaudeix cada una de les paraules que li surten per la boca, em puc equivocar, però és veure’l i començar a ensalivar veient com li agrada el que fa, el que diu, el que pensa, el que vol assolir, tal com ho explica, com ho transmet,  com ho mostra... et fa estimar-lo, aplaudir-lo, engrandir-lo, et fa vibrar. No exagero ehhh hi havia una professora que ens deia que en aquest estat es podia veure l’excel·lència de l’ésser humà,  en fer i viure les coses o el treball gaudint.  Veient-lo (I. Errejón) sembla fàcil ser així, arribar a aquest nivell d’expressió.

Així doncs, si clarament identifiquem “les coses ben fetes” què ens portar a sentir-nos tan còmodes dins de la nostra incomoditat???? Què ens paralitza?? Què ens porta a ser tan inflexibles davant del mateix fluir??? O que ens fa acceptar la mediocritat que ens envolta????

Avui comença el mes de desembre i ja m’han comentat 3 persones que no els agrada el Nadal, algunes em diuen que els entristeix (ho puc entendre, sobre tot quan has perdut algun familiar), altres els hi causa angoixa, com deia la Sandra: - sembla que s’hagi d’acabar el món. Una altra de les persones fins i tot em deia  que l’odiava. És curiós per mi, i des de petiteta, el Nadal l’he associat amb descans i/o vacances, suposo que per això quan arriben aquest dies m’agrada agafar aire, i caminar pel carrer, és veritat que es respira més “pau i amor” i... i què!! Quin mal hi ha en veure la gent més contenta???. El últim company que vaig tenir fins i tot veia hipocresia a la gent que ens desitjava Bon Any Nou per Lió.  Ara veient-ho des de la llunyania recordo que ell deia que havia d’enviar les felicitacions als seus clients per tal que li donessin feina!! Es veia clarament l’origen de la seva hipocresia. No crec pas que fes el que li agradava fer. Però estava còmode dins de la seva incomoditat, ja que ho tenia controlat.

El que m’he adonat, aquest intens any 2016, és que la majoria de les vegades tenim la solució als nostres morros i tot i així l’ignorem, o pitjor, la veiem als altres. És als altres que els hi va millor, tu rai! Et diuen. Som tan vanitosos que ni pensem amb una cosa tant banal i superficial com: sempre hi haurà algú millor que nosaltres i sempre hi haurà algú pitjor que nosaltres.

Per tant, de que ens serveix: “Veure la paja en el ojo ajeno” sinó ens veiem el mussol en el nostre ull ;))))

Res doncs, el motiu d’aquest escrit és per fer-vos arribar el descontrol agradable que tinc sobre la meva zona de confort, us informo que aquesta, HA PETAT! Per fi m’he afrontat a la meva INCOMODITAT, l’explosió ha valgut la pena, doncs no m’estic pas sentint malament, ni angoixada simplement vaig entomant el que em va venint.  

M’he adonat que les incomoditats desapareixen quan s’afronten les pors, que aquestes pors desapareixen acceptant les limitacions i finalment les limitacions desapareixen ampliant la flexibilitat mental en valors, creences etc.

Així doncs, vindria a dir que ens sentim incomodes quan més inflexibles siguem amb el que ens envolta, us semblarà una obvietat per algunes o alguns, però en el meu cas m’ha costat uns 46 anys creurem quan de fàcil és CANVIAR, o que fàcil és transformar si s’accepta el que tenim.

Algunes persones encara van nadant a contracorrent, amb el pilot automàtic i, potser el més trist, que ho fan pensant que tothom hem de fer el mateix que elles, doncs és el més correcte.

Ara puc dir que començo a ser protagonista de la meva pròpia vida.

Qui m’havia de dir que el 2016 seria el meu gran any???  A partir d’avui cada any que passarà serà el meu gran any!

“¡Si nos encuentran estamos perdidos!!!!:

¿Cómo vamos a estar perdidos si nos ecuentran?????

(Sopa de Ganso, Hermanos Marx)

Ah i BONES FESTES A TOTHOM tant si us agrada com no....   ;)))   

Apa Albert!! desitjo que no estiguem uns altres 25 anys per retrobar-nos... ja que llavors la incontinència ja no serà verbal ;))))

CARREGANT PILES

Abans el concepte "menjar-me l’olla" ho entenia com pensar constantment amb coses que havia de fer o amb coses que vaig fer i no em van sortir bé. Pensava que aquesta era l’actitud si no volia caure en la mediocritat, error!!!

Fa un any vaig viure un desamor que me va tocar tornar a viure fa cosa de 5 mesos. Fa un any vaig ser conscient que havia de fer un gir a la meva vida, referent a la feina i referent a la família.

Doncs des que vaig iniciar aquesta, podem dir-ne, metamorfosis visc un caos en el meu interior. Us he de dir que estic consultant un munt de llibres, quasi estic llegint de manera compulsiva, i les temàtiques totes diverses i alhora iguals. Entre orient i occident estic feta un cromo.

Ja us vaig comentar que vaig iniciar-me amb la meditació, no vull parlar d’això directament sinó de la filosofia que l’envolta. Estic llegint llibres on em parlen del Samsara, de les Tres Joies, dels Mantres, del Apego, de la Dualitat, de la Impermanència, Viu el present i un llarg etc. Vaja com un “Matrix “ per fascicles, no s’acaba mai. ;) No en tinc prou amb això que faig un curs sobre Mindfulness on ens fan fer exercicis per remenar la ment ben remenada. L’últim escrit, perquè us en feu una idea, anava sobre la resiliència. Uns quadres entre l’alumnat... que tela!

Ja fa temps que quan em queixo em paro de sobte i em comento: - ben segur que hi ha algú pitjor que tu! Així que llavors penso: - no em va tant malament, em queixo potser per rés. I avui va i m’arriba un escrit sobre l’existencialisme que ve a dir: - les persones som lliures i hem d’expressar les potencialitats que tenim, ens hem d’autorealitzar, viure l’experiència  immediata (aquí i ara)... paro de sobte i em dic: - collons tot em sona al mateix!!! Que coi passa??? He entrat en un bucle?? He de veure o trobar algun missatge amb tot això??? Perquè això és l’altra, porto com dos anys escoltant frases/ aforismes que diuen ajuden a la persona a sentir-se millor , a reflexionar i a miiiii només fan que liar-me,  no veig la llum. El que hem queda clar és viure el AQUI I ARA!   Vaja!!! “El CARPE DIEM” de tota la vida.
He llegit per algun lloc un comentari del Dalai Lama que deia: si inculquem la meditació en nens i nenes als 8 anys acabaríem amb tan sols una generació amb totes les guerres del món. Que penses; doncs vinga home!! Posem-nos-hi!

Però és veu que no, que el millor en aquesta vida humana és fer-ho tot ben difícil. Deu de ser les fortes arrels que ens queden del cristianisme, hem de patir pels altres com el fill de Déu!!!!.

El sofriment et despertarà em diuen els altres, que penses, no hi ha cap més manera de despertar??? Altres em diuen, tranquil.la darrera una situació negativa sempre hi ha un aprenentatge! Que penses... doncs jo dec necessitar un currículum adaptat! Doncs no veig l’aprenentatge enlloc i et contesten; doncs tornaràs a caure en les mateixes situacions fins que no ho aprenguis, que dius NOOOO no vull aprendre de gent emocionalment inconscient, i em contesten un 10% dels fets diaris no els pots evitar. Que acte seguit et fa pensar, has de canviar d’actitud!!! Si vols que et vagi bé el dia pensa com reaccionaràs davant aquest 10% (principi de Covey). Si a tot això hi afegim la compassió per als altres, l’amor incondicional, no mostrar rancúnia, no mostrar ràbia (recordeu que ens pot portar al “lado oscuroooooo”) parla amb assertivitat, ficar-te al lloc dels altres, mostra escolta activa, Compte!!atraus el que demanes..... AAAARRRRRGGGggg ho sentooooo però hi ha moments que sortiria al carrer i fotria osssssties a tort i a dret! Però no! llavors una veuta em diu: -no deixis que la ràbia et domini a tu, domina tu a la ràbia. Penso com collons hi ha tanta gent que es menja l’olla (qui són, on soc, on vaig...)  i en canvi altres són... (podríem dir-los-hi com qui no vol la cosa) uns psicòpates emocionals?? (vull pensar inconscients) Com per exemple un Jack l’Esbudellador o un president de la URSS, i va i un il·luminat (de bon rotllo) em surt dient: EL MAL NO EXISTEIX (tema dualitat suposo) au vingaaa!! una altra bretxa oberta!!

Se que he de canviar, SE QUE HO ESTIC FENT! i segurament hi haurà algú altre pitjor que jo ;))))))), SEMPRE!!!
Algunes i algunes pensen que ens cal anar trobant aquest tipus de personatges, gent no cultivada emocionalment, ja que estaríem parlant de mestres, com no!
Reconec que el que em costa més es desapegar-me de sentiments, he comprovat que ens costa molt "soltar" i us confesso que el més temible per mi i constant és l'autocompasió, trobar l'equilibri entre estimar-te i autocompadir-te...ufff no m'havia pensat mai que fos tan difícil.

Avui per avui només puc informar que encara estic de creuada, en peu de guerra amb el meu JO.  Això sí cada vegada més carregada com qui acaba d’entrar en un botiga a comprar Poké balls. ;)

Perquè...No en tenim prou amb la nostra NO realitat que a sobre (com que alguns i algunes no exploren, tampoc és que ho recomani eh!!) per evitar caure en el caos interior, s'inventen realitat sobre realitat inventada.

Apa doncs, fent referència a la realitat,  us deixo amb una dita atribuïda a Sant Francesc, segons m’ha comentat l’autor del curset que he fet a veure si us dona per reflexionar, diu: que tingui força per transformar el que puc canviar, acceptació per viure el que no puc canviar i saviesa per veure la diferència.  ;) 

O sea lo dicho – carregant piles!

GR11. OBSERVACIONS D'UNA TRAVESSA PER UNA DONA DE POBLE QUE LI AGRADA EL MAR. Part 1.

El present escrit va dirigit aquelles persones que arribant a la cinquantena només coneixien com a muntanya les de Montserrat ;) sense desmerèixer el que he fet fins ara, però qui em coneix sap que el que he fet aquest juliol... ni en somnis ho hagués dit!

Potser tot a vingut degut a la meva lluita personal iniciada fa uns mesos. Per cert!! Us he de comentar que començo a notar els beneficis, un d’ells i molt apreciat, crec que per la majoria, és la disponibilitat de temps. Suposo que una cosa porta a l’altra, intento fer un treball més conscient amb mi i amb el que m’envolta. Com deia he guanyat amb temps, i com ho noto? Us preguntareu, doncs noto que l’estiu m’està donant molt de sí. Des del 1 de juliol fins a l’1 d’agost he viscut moltes experiències. Un mes, tan sols UN MES!! Per arribar a conclusions i descobrint coses noves, límits personals, canvis, conclusions...

Intentaré fer un breu resum de la meva última situació durant el mes de juliol.

Com sempre acabo la feina al límit, inicio les vacances amb shock, és a dir, passem de 100 a cero amb 1 dia. Normalment m’inscric a algun curset d’estiu i així baixo el ritme a poc a poc, però aquest any tenia prova d’anglès a finals de juliol, per tant vaig decidir no fer res, però també tenia ganes de marxar uns dies així que vaig  trucar a una companya aventurera (sempre ha fet mil coses ) i li vaig comentar si tenia ganes de fer alguna cosa. La Imma em va respondre ràpidament, “m’agradaria fer la transpirenaica” i jo li vaig respondre: - el què?  I ella va respondre: -Si dona el GR 11 !!!  A la nit vaig tirar de Google, i quina va ser la meva sorpresa??? Es tractava d’una travessa de 800 km!!!!! aproximadament, com podeu pensar, de seguida la vaig tornar a trucar per tal que m’expliqués el què! s, doncs no em quadrava res. Abreviant... vam concretar de fer els pirineus occidentals que serien unes 8 etapes de Hodarribia fins a Candanchu amb motxilla, of course!! Com que ja us he comentat que vaig iniciar el meu treball personal no vaig ficar massa objeccions, vaig pensar que seria una bona experiència per posar-me a prova. I així ha estat.

La majoria de les persones, jo una d,elles fins ara, fa us de l'expressió: “cada cosa al seu temps”, tenir fills/es, casar-se, sortir de festa, portar shorts a ras de figa ;), fer travesses a la muntanya, anar un estiu a Eivissa... i jo us dic que NO, definitivament les coses s’han de fer no al seu temps! Sinó quan una o un en tingui ganes. En aquells moment que t’agafa un rampell que dius “o ara o mai!!”Hem de saber passar d’aquestes grans etiquetes que ens fiquen per l’edat, és una veritable lacra, sobre tot quan vols trencar amb tot o simplement fer el que et surti del cony! Parlant amb plata!

No m’hagués imaginat mai que al meus 46 tacos hagués gaudit i patit tant de la natura.!

Han estat 6 magnífics dies que no crec pugui tornar a repetir, ja m’agradaria!!! Tot i arribar a buscar les grans tifes de vaques per poder trepitjar-les i estar per uns segons sense sentir el dolor de les llagues als peus i entre aquelles pedres com a ganivets, repetiria aquest “periple”!

Fins ara coneixia la immensitat del mar, que fins i tot em tapa quan em fico a mirar-la, però aquest dies he viscut la immensitat de la vegetació, de la muntanya, de la natura. Suposo que al fer 6 dies és el que m’ha ajudat a empapar-me d’aquest viatge. Cada dia hem respirat frescura, fins i tot la cara ens va canviar. M’ha impressionat moltíssim la immensitat del bosc, quantitat d’arbres gegants i envoltats tots ells per la molsa, encara avui hi somio amb ella, tant densa!!! Semblava coixins!

Quilòmetres i quilòmetres de vegetació i molts dies que ens trobàvem amb la boira li donava aquell punt verge i misteriós.

Han estat 6 dies d’immensa humitat, de bestioles gegants (llimacs, aranyes, sargantanes, gripaus...) de quantitat de flors de mils colors, de camins, corriols, fonts i rierols. De vaques, cavalls, ovelles i de fins i tot un isard en la última etapa!

Està clar que per tal de lluir tot això ens cal un bon clima, i aquest bàsicament es componia de 10% de sol, 40% boira, 20% vent i 30% pluja!!! Com podreu comprovar un temps magnífic! A prova de bomba, o sigui a prova de qualsevol persona que es passa quasi 360 dies de l’any aixoplugada a casa o sota un paraigües!! I amb poca muntanya a les esquenes!

Ja ho comentava, no se si ho tornaré a fer, però el que m’emporto em serà útil per reprendre  l’hivern.

Han estat moltes les sensacions viscudes... això NO te preu!!. L’altre dia una companya penjava els beneficis de fer senderisme per la muntanya, del tot cert, encara que el meu apreci a la muntanya és baix, malauradament,  us he de dir que va ser molt beneficiós. Per mi cada dia era una petita puntada d’agulla sobre la meva pell. Petites puntades que em van ajudar. Sense saber-ho m’anava endurint no només físicament, que al final em va fallar, sinó mentalment!. Sense adonar-me’n em vaig fer un bon apedaçat ;) això ha fet que fins ara i desitjo que per més endavant mantingui l’agraïment a aquesta experiència.

-    

•       Vaig acabar agraint el pes de la motxilla, sobre tot el dia de ventisca, boira i fred. Positivant. M’aportava “el caloré” a l’esquena.
•          Agrair els rierols per netejar-te el fang de les botes, plenes d’aigua i alguna que altra pedra. I les grans tifes per xafar tou!
•           Agrair una samarreta de 7 euros que va evitar que dos únics dies de sol no ens “achicharressim”
•         Agrair trobar aigua (fos com fos) quan a la teva botella només li queden 2 dits i tens la boca com un suro i 7 quilometres per endavant
•          Agrair fins i tot la sal, ja que em servia per ficar a estovar les meves ballofes.
•          Agrair el circuit d’aigua calenta per pegar-se una dutxa, i revifar els músculs. Gran invent!
•          Agrair tenir 3 euros per poder fer us de maquines per rentar i secar tota la roba que dúiem molla.
•          Agrair els esmorzars que ens feien pel nord, es trobava tot molt bo per poc que fos i t’ajudava a tenir una millor sortida.
•        Agrair trobar-te una teulada de dos pams en una esplanada gegant d’herba i amb l’aigua fins al coll, per poder canviar-se de roba...
•       Agrair les noves tecnologies en moment de pèrdua i angoixa. Gràcies Sant GPS i Sant Track. Gràcies als americans, russos o qui vagi enviant satèl·lits per aquests mons de Deu.
•          Agrair que en un menú de dia et puguin canviar una amanida per una sopa!!!! I que a sobre sigui de peix!!! Uuhhhmmmmm! Com la vaig gaudir aquell dia!
•          Agrair el betadine amb pomada. Gràcies a ell no acabàvem amb les tovalloles fetes una merda, o els mateixos llençols!

Ja veieu, algú dirà que no cal anar a fer una travessa per tornar-se agraïda. Doncs mira jo potser ho necessitava, ara m’adono que m’ havia oblidat.

Havia oblidat improvisar, havia oblidat la incertesa, havia oblidat l’esforç, havia oblidat la solidaritat, havia oblidat la concentració, havia oblidat a riure per cansament, havia oblidat conèixer/intimar amb tant sols un dia, havia oblidat rebre a canvi de res, havia oblidat a rebre amabilitat. 6 dies fora de joc. Perfecte!

No em vaig tenir prou amb aquesta experiència que 15 dies després m’apuntava a una sortida per fer el cim del Montardo. Només volia afegir que vaig deixar de ser verge, en referència a dormir en un refugi. Ostras aquí ja vaig petar de manera total la meva ZONA DE CONFORT!! Però us he de confessar que el més estrany per mi es que en cap moment em vaig trobar fora de lloc! Així doncs no crec que serà la meva única travessa.

Algú dirà que ara em faltaria fer un 3000, fer vivac i banyar-me amb pilotes a un llac. Tot arribarà o NO, ja veurem si m’agafa el rampell. No hem de forçar la màquina ni tampoc limitar-la sinó deixar-se portar.

A les dues companyes Anna i Imma, especialment a tu Imma amb qui vaig fer la major part del camí (i companys (des)coneguts Xavi i Jose) del camí,  ha estat un "patiment" molt divertit. Gràcies per aquesta experiència i... fins al proper GR 11. 

PASSET A PASSET

Avui he estrenat la temporada oficial amb bicicleta. Ja veig que soc dona de rodes, doncs m’agrada conduir cotxes, bicis i patins (aquest últim gran repte... truncat de moment!!)

Porto uns mesos de treball intern que tela!!! ara potser puc començar a dir que veig la llum. I ho puc dir doncs m’adono dels petits canvis i situacions que es van donant al meu voltant. 

Per començar tinc la vena creativa solta, però no del tot, doncs encara veig que en algunes coses em tallo. Observo més el que tinc al meu voltant i intento reaccionar menys, que no vol dir que No actuï. 

Per exemple me adonat que visc en un ciutat on les orenetes per sort encara es fan sentir per damunt dels cotxes. L’altre dia tornant de la feina em van fer venir el record dels inicis d’estiu al poble. Quan vivia a casa veia que ja havia arribat l’estiu quan estava al “solà” de casa mirant al cel i veient passar les orenetes com a boges d’un costat a l’altre, no sé perquè però m’atreia veure-les passar tant ràpid, mentre m’anava arribant l’olor de truita de patata que preparava ma mare dins la cuina. Aiiiisssshhhh qui la vist i qui la veu, tinc una conversa pendent amb ella que suposo intentaré resoldre quan pugui. Si ella vol i m’escolta està clar. Això ja donarà per una altre post suposo.

Be, on volia anar és al meu dia de bici d’aquest juny. El meu trajecte ha estat curt. De casa al taller i del taller a casa. Han estat uns 20 o 30 minuts per arribar-hi, anava xino xano ehhh. 

Pel matí quan l’he dut ja quasi em "foto" de cap amb un ciclista, aquest amb bici de carretera, cap dels dos anàvem pel carril bici, ell per la carretera i jo travessant pel pas de vianants o sigui per la vorera. Era un pas d’aquest llargs i quan estava al mig he sentit frenada i me’l veig frenant amb la roda del darrera derrapant cap al costat, a fet que jo també frenés, suposo que s’ha adonat i m’ha dit amablement “Passi, passi...” amb la rialleta, diguem de foteta que se li escapava, jo li he ficat cara d’emoticona i em sembla recordar que li he dit -gràcies, no ho sé.  Anava vorejant fins arribar al taller. Devien de ser les 11 del matí. 

Per la tarda l’he anat a recollir sobre les 19 hores i m’he trobat amb les següents situacions, just sortint m’he enfilat seguint el carril bici cap a la mitjana, estava ple de gent passejant pel mig, anava esquivant el que podia (sense immutar-me). En un pas de vianants, prop de l’EOI he frenat de cop, doncs ho veia venir, un conductor amb el mòbil a la ma parlant, el semàfor meu estava en verd, però... ha passat de mi com de la merda (l’he deixat passar sense molestar-me), sinó em fotia patacada està clar!. Segueixo pel carril i veig com s’obra una porta del cotxe, freno, deixo que surti la noia, em mira i reacciona “ui perdó” jo li fico rialla i l’esquivo, continuo sense immutar-me, però pel darrera sento que diu -“quasi em carrego una ciclista!!”. No n’hi ha per tant!!!però està bé que ho tingui en compte ;). 

Continuo, el carril bici desapareix, segueixo igualment però per la vorera. M’enfilo cap a l’hospital, veig parella gran, l’home es gira, em veu, li comenta a la senyora per tal de que s’aparti, al apropar-me començo a sentir-la com m’increpa, -“això és la vorera i és pels vianants, només faltaria que m’hagi d’apartar jo...” mentre parla es gira, em veu i s’aparta, jo passo a poquetttt a poquetttt, em ve al cap tota la gent que m’he trobat al carril del riu, però...igual té raó, veig al altre costat que hi ha carril i em canvio de costat. 

Segueixo. Ja prop de casa la vorera es fa més estreta i per tant decideixo continuar per carretera, ha estat un trosset curt, m’he trobat amb un embús, això ha fet que pogués tirar sense gaires cotxes, i al final per rematar-ho, arribant a casa frenada doncs a un cotxe li a donat per tirar enrere de cop, he hagut d’anar altre cop per vorera, que estava plena de gent, per tant he baixat de la bici i els últims metres han estat acompanyant la bici. Punt i final del trajecte!!

O sigui, una sessió perfecta per practicar la “matança” del meu Jo. Podia haver arribat a casa “cagant-me amb tot Deu i sa mare” però NO!, he gaudit del passeig. He arribat tant relaxada que fins i tot tenia ganes de fer cervesa ;).

M’estic adonant que hi ha altres maneres de veure les coses. Que puc controlar les meves reaccions i positivar-ho! I això, com deixar de fumar, no fa que canviï.

Just aquesta setmana, una de la feina em deia –hauries d’agafar algun càrrec! La meva resposta: Soc molt conscient que en aquest centre no seré profeta, com se sol dir. Ella em replica, - però has canviat molt! I la meva resposta: -que no us digui a la cara el que pensa, no vol dir que no continua pensant que això és una casa de putes!! (aquí m’ha vençut el meu jo, malauradament ). Que et saludi, parli i rigui amb tu no vol dir ni de bon tros que els meus principis i valors hagin canviat!! No t’equivoquis. Simplement intento mantenir les meves reaccions equilibrades. 

He entès que no cal perdre ni temps ni energia amb gent que es mostra inconscient i negligent amb els seus actes.

Puc tolerar la ignorància emocional, sobre tot de la gent més propera a mi, però no penso deixar que m’afecti o em causi patiment ni un minut més. No penso deixar que m’afectin les pors i limitacions dels altres.

El meu treball s’enfila en no deixar que ningú més parli, pensi o decideixi per mi i la manera més fàcil per evitar-ho és ESTAR PRESENT amb tot el que digui, faci i pensi. 

No em vull perdre ni un minut més de la meva vida.

Salut mental per a tothom!

BUDA, EL PROGRAMADOR INFORMÀTIC.

Quan una comença a netejar el  seu Disc Dur, pot ser per dues coses; o bé perquè t’ho indica el propi ordinador o màquina: “memòria plena” o bé per iniciativa pròpia com a manteniment.

En el meu cas m’he posat a netejar-lo o buidar-lo quan m’ha  indicat que ho tenia ple. Error!! Que em trobo ara??? Molt Spam i Cookies innecessaris, i el pitjor, una Memòria Cau “caòtica”.

Com deia, m’he posat mans a l’obra! i a partir d’aquest dia ha anat sorgint l’avís de canvis i/o actualitzacions, com el pesat de torn anunciant el Windows 10 per instal·lar. Que tu penses noooo, encara nooo, no estic potser preparada per aquest canvi, massa gran per la meva poca capacitat (de control) en aquests moments.

Al principi em costava, que si Windows vista, XP, 8... sempre tenir que canviar de software, era i és una putada, just quan començaves a saber-lo fer funcionar, just quan t’agradava la seva manera de fer, just quan et creies dominar-lo... zaska! En treien un altre.  I ara... altre cop canvi, Windows 10 , i no és que em vulgui resistir sinó que instal·lar-lo al meu Sony Vaio (que per tal que us en feu una idea, Sony ja no fabrica aparells d’informàtica, o almenys tablets) seria com intentar ficar un elefant dins un 600!!!.

Ja dies que et sents llesta i prens el control sobre la teva màquina o ordinador, un dia podria ser aquest de l’elefant al 600 i, altres quan et trobes anant al taulell de control!!! (Música de Psicosi)  Aquí sí que pots triar i remenar sobre tot en l’apartat instal·lació de programes. Jo fins ara havia pensat que instal·lar programari era necessari per al bon funcionament de l’ordinador peròoooo Error!!!! m’he adonat que alguns d’ells infecten o alenteixen el seu funcionament. Per tant ara intento instal·lar el que crec més necessari i que em passa??? Doncs que com sempre hi ha cops que encerto i hi ha cops que no.

Abans de instal·lar caldrà primer fer una gran neteja o fragmentació d’aquest arxius o carpetes. “LA GRAN BATALLA” : Algunes carpetes o arxius em costen molt poc eliminar, el/ les he processat tant poc que alguns/es no en soc ni conscient d’haver-les tingut.  Altres em pregunta la màquina si n’estic segura, m’ho penso un minut, i la reflexió que en faig és: no cal guardar-ho!! Sempre ho puc tornar a trobar pel Google. I altres m’avisa com una predicció, “Compte pot ser que eliminis contingut necessari per al bon funcionament”, en aquests missatges moltes vegades hi pares més atenció doncs per un moment sembla que algú t’observi, no estàs segura, et mires altre cop el programa, no et sona de res, mires data d’instal·lació i veus que es vella, i a més t’indica fins i tot que l’utilitzes poc!! Que fas??? L’elimines, està clar!!!!! Errooooor!!!!  Però el més puta no acaba aquí,  aquest error no el sabràs al moment sinó al cap d’un temps quan per exemple vulguis fer una gravació i taxannnnn!!! No et funciona el àudio!!!! Meeeerda! Segurament he fotut fora un còdec! I ara?? Quin trobo que li pugui anar bé al meu ordinador obsolet??? L Durant dies i dies et tornes boja, pensant que collons he fet!!! Et tornes boja prement tecles i tecles, preguntant al teu voltant, mirant tutorials youtuberos (la majoria de panchitos) buscant QUÈ COI ha passat?????? I moltes vegades la resposta és: NO TÉ EXPLICACIÓ. Que penses, com que no té explicació, llavors... perquè intento buscar-la? Ah sí, per solucionar el error que he produït no? Però quan t’adones que fa dies que hi estàs invertint atenció i res de res, llavors passes a l’estat de deixar-te portar pel nou funcionament del teu aparell. Quin remei!

Hi ha altres arxius però, que l’ordinador et diu: “no es pot eliminar doncs està sent utilitzat” i moltes vegades ni m’adono on està obert o on està sent utilitzat, busco, tanco i obro finestres i  res, quan ja et comences a ficar nerviosa pel missatge constant: no ho fas be, error, ets tonta o què??’ error!!  Llavors trobes l’arxiu que dius, ostrass o tenia als nassos!! Tot en qüestió de segons ehhh, no us penseu...Quan la pots eliminar et queda com un descans ja que per uns moments et veies lluitant contra una màquina, i això et comença a generar angoixa i ràbia. Et trobes com a perduda i absurda llegint cada vegada el mateix missatge acompanyat d’un clink!, clink!, clink!

Em podria allargar més amb la metàfora informàtica, però no vull seguir fotent-li puntada al diccionari informàtic ;)))) crec que amb aquesta pinzellada ja us he pogut fer cinc cèntims de meu no estat,  com dirien al meu poble “estàs com una puta xota”.

Tinc la meva ment (Hardware, Disc dur) amb bastanta merda (Malware) plena de pensaments i sentiments (Arxiu i Carpetes) erronis o en mal estat, necessito treballar i fer un canvi d’enfocament (Reset). M’està costant molt identificar el meu  JO (L’ordinador) separar-lo de la meva ment (Hardware, Disc dur). Intento ser persistent i entreno molt, m’he trobat amb molts mestres mundanals (Codecs) els quals he d’entendre que m’han ajudat en la meva millora, o treball. N’he de treure un aprenentatge o pràctica, això diuen no?. Només aquesta frase ja em donaria per un altre post al blog L.  De moment un d’aquest mestres m’està fent treballar “El no aferrar-me a les coses o a les persones” (canvi de Software). Em genera molts dubtes i sobretot angoixa, uns altres mestres em fan cultivar la paciència, i un tercer la compassió.

Segurament algú iniciat a les pràctiques Budistes em diria: “Caram no et pots queixar noeeee!!! Ets una privilegiada de tenir aquests mestres.!! I jo després d’una bona temporada observant tota aquesta moguda (merda o trencada d’olla etc)  li he de contestar:  Ja en tinc prou de mestres per practicar! Estic SA- TU- RA- DA, tinc la botella tant remoguda, a agafat tanta velocitat!! que la brossa ja em comença a rallar el vidre!!!! Crec que ja hauria de ser hora de trobar un mestre que em guiï (Instal·lació de nou programari, Codecs) que m’orienti a desxifrar o posar ordre al immens caos (Impressora) en definitiva, necessito un bon Antivirus!!! que de tant en tant em digui que l’ordenador funciona correctament, que (encara que jo sé que hi ha perills constants) em digui “No se encontró ninguda amenaza”. O millor encara, necessito una bona APLICACIÓ  que em guiï  en aquest riu d’aigües turbulentes, necessito UN PONT!!!! (Homenatge)

Tinc present que tot SISTEMA humà o no, pot en definitiva iniciar en qualsevol moment i quan menys t’ho esperes,  una autodestrucció que, una vegada iniciada es difícil de parar però NO IMPOSIBLE.

Ja veieu que em trobo en procés entre el món espiritual (ment) i els neuroleptics. Podeu estar tranquils i tranquiles mentre sigui jo la que ho expressi. Jajajajaj

Us deixo amb aquest vídeo homenatge. Que després de quasi 30 anys de no escoltar-lo i avui mitjançant aquest escrit m’hagi vingut a la memòria... m´he desfet L.  Ja veieu són aquelles petites coses amb que et topes i et senten de p.. mare.

See you soon

ENTRE PERCEPCIONS I AFERRAMENTS

Sempre us he fet partícips de les meves vivències i inquietuds. Us he explicat els meus moments de injustícies, les meves opinions de sexe, d’amistat, d’amor etc. Doncs ara us vull parlar de l’aferrament o més conegut com “apego” cap a la parella.

Justament fa 1 any, demà per ser més concreta,  vaig conèixer una persona que m’ha sorprès molt. Sempre he anat fent coneixences noves al llarg de la meva vida, i encara que amb algunes hi tinc més contacte que amb altres sempre he sabut triar i envoltar-me de gent que més tard o més aviat m’han sorprès per a bé.

Però justament en aquesta última coneixença, i fent referència a les parelle

s que he tingut, m’adono que no he gaudit de massa sort en aquest camp, suposo que per això, inconscientment, vaig fer un “paron” de quasi 15 anys amb el tema de tenir parella.

Anem a trencar tòpics o estereotips emocionals o NO.

A veure,  la família no la podem escollir, està clar, ens ve donada, però per contra, a les amistats SÍ les podem escollir, caldria doncs afinar i si ens surten rana… marcar distàncies -està clar!!!, però… i les parelles??? Doncs no se a vosaltres ehhhh, però a mi crec que me les posa algú per poder arribar a ser una “Il·luminada”. Sí sí, m’ha sortit rana!.

He de dir que conèixer-lo m’ha servit per bastantes cosetes, entre elles adonar-me que la “p..” química en l’atracció entre dos persones existeix.! Sigui directe o online! (xarxes socials) No us descobreixo res! Però que sigui amb algú que tens al davant que no té res a veure amb el teu prototip... et fa pensar que l’amor es cec i no, no és cec, sinó que acaba essent egocèntric i dependent, o sigui nefast! Tens davant teu algú que és la antítesis de la teva essència o del teu conjunt d’accions i valors. Algú emocionalment nul, amb memòria de peix i maniàtic al menjar i pensareu caramboles!!! que coi li has vist!! 

He de dir que en tenia varies de coses bones o almenys agradables per a mi (Cagada núm 1) , era tolerant, respectuós, amable, ajudat, ... o sigui en definitiva podria ben bé ser el prototip de Robot humà que suposo que tindrem algun dia a les casetes de tothom. Crec arribar a la conclusió que seria una persona incapaç de fer us d’una de les majors habilitats en les relacions socials l’EMPATIA!. Incapaç de mostrar els seus sentiments, incapaç de comprendre els teus (ho podia veure com exagerat) incapaç de reconèixer les seves proeses en aquest camps. Era curiós sí veia les del seu company però era incapaç de reconèixer les seves. No sé si això podria ser degut a algun trastorn o no, jo soc més senzilla i m’agrada pensar que això vindria a ser una causa d’una mancança o situació negativa en el passat, però clar hi ha persones que això ho saben veure i hi saben ficar remei ràpidament, o sigui reconèixer-ho i prendre consciència, altres en canvi no s’adonaran mai d’això i com ell, s’amagaran sota una gran cuirassa que acabarà fent moltes vegades, sense voler, mal a qui els envolta. És una gran llàstima, pensava jo però...

-No tinc il·lusió, em va argumentar per deixar-ho el dia que va venir a casa. Coi vaig pensar doncs no es notava pas!!!!  Ara me’n reia jo mateixa pensant, caram amb el robotet, potser era això pobre, i jo que pensava que no tenia sentiments o no sabia expressar les emocions i ara resultarà que no tenia il·lusió ;).

Quan ell ja anava a marxar, tot just havia arribat per dir-ho (5minuts)  li vaig demanar si m’ho podia argumentar més, no??? Doncs jo fins fa dos dies no havia notat res, (jo amb cara de pòquer).  I m’explica la història del seu company. (Intentaré ser breu) El seu company es troba,  tècnicament “envaginat” amb una casada que li va dir que deixaria al seu marit i ara... sorpresa!!! no ho ha fet. Diagnòstic, Està patint clarament una obsessió d’allò que en diríem: m’han ficat el caramel a la boca i ara no me’l deixen gustejar, o altrament dit, “voldria follar fins a quedar-me extenuat”   Ell (el obsessionat) per descomptat ja havia deixat la dona. I ara es trobava sol i descompost. Buscant-la a tot hora... La persona que tenia jo al davant em deia que veia al seu company il·lusionat (el meu “EGO” rient-se pensant: obsessionat  reiet, el teu amiguet està obsessionat i cardat).  Total on vull anar a parar explicant aquesta xorrada???

Jo la vaig cagar i de ple quan vaig començar a valorar les coses en agradables i desagradables, doncs de manera inconscient ja estava cultivant el meu aferrament o “APEGO” a una persona que només era una projecció del que jo volia que fos.

En resum, tenia una persona davant meu, que il·lusa d’ella em demanava que volia estar il·lusionada patint una obsessió, patètic vaig pensar, suposo que per això vaig poder aturar el meu “EGO” i en comptes de fer-me la dolguda o ferida fent referència a la dignitat, vaig sentir llàstima i em va venir al cap la frase de Leonardo DaVinci: “Desperté y vi que todo el mundo estava durmiendo...”

Així que vaig concloure que aquest robotet sense sentiments havia estat posat al meu camí com un mestre, (sense ell ni saber-ho ;) m’ha ensenyat a no aferrar-me a les coses agradables, doncs ja veieu poden desaparèixer de la nit al dia i causen obsessió en la majoria dels casos. No aferrar-me a les  coses o situacions negatives doncs em generen molta ira i malestar que acabo projectant als del meu costat. M’ha ensenyat a identificar el meu “Jo” que de ben segur hagués acabat discutint o increpant-lo.

En definitiva, escoltar, observar i... patada!! No cal malgastar les paraules a aquell que decideix viure en l’obsessió.

Òbviament el vaig deixar marxar tranquil·lament, en definitiva és el que volia. El vaig deixar marxar amb un bon nus a l’estómac, i és ara mentre acabo aquest escrit que em surt el que vaig sentir en aquell moment que es va tancar la porta:  una barreja de ràbia i llàstima fruit de la meva lluita constant amb la ment. Ràbia per no saber-me explicar prou be i llàstima per veure’l tant perdut.

Per alguns el tren només passa una vegada i per altres, tenim la sort que podem decidir quan baixem per fer transbord.

Gaudiu de la primavera ;)

INTENTS DE MATAR EL JO

Tal com he vist el panorama polític aquest dies a mi m’ha donat joc per fer un encaix espiritual ;)))

Dins el món budista es parla de “apego” o aferrament a les coses i persones i també es parla del “Jo” com el maligne dels nostres pensaments. Quina por! Doncs aquest estiu em va donar per buscar entre aquests dos conceptes i... “Voilà”!!! He decidit que em fico mans a l’obra per matar, sí Matar!! el jo que porto amb mi.

Als primers anys de la nostra vida, sobre tot a l’adolescència, ens passem 24 hores del dia pensant en coses que hauríem de fer o molt pitjor que ja hem fet, i furguem, i furguem.... sense parar fins a fer nusos en els nostres pensaments, a més als occidentals ens ensenyen a cultivar la nostra autoestima, el nostre autoconcepte fins al punt que moltes vegades ens tornem molt egoistes. Frases com “no deixis que ningú s’apropiï dels teus somnis i pensaments” “ no deixis que et dominin” “mostra’t tal com ets” “has de saber dir NO” “Cuida’t a tu mateix ningú ho farà per tu” i un llarggggggg etc frases com aquestes ens han seguit al llarg de la nostra vida, inflant cada vegada més el JO. Tot plegat pot confondre alhora de ser persones. M’he ficat a treballar en la convicció que igual que he deixat de fumar, i pensava que canviaria la meva forma de ser,  vull prescindir d’aquest JO, malvat i destructiu . ;)   el qual s’hauria instal·lat i apropiat de la meva “ment”.  Arribat a un punt molt desagradable per mi i pels qui m’envolten. No està sent fàcil també us ho dic.

On més aviat identifico aquest Jo i on més em consta treballar-lo és quan estic al volant del cotxe.  Us ficaré un exemple:

Estàs al semàfor, dos carrils, un de gir a la dreta i l’altre gir a l’esquerra. Tu estàs situada al carril esquerre, i tens al costat un “subjecte” que mostra intencions de fer gir a l’esquerra, tot i no poder. El teu Jo ja es fica en guàrdia!. De què va aquest?? El capullo ara es fotrà a girar a l’esquerra, quins collons!!,  Sempre igual havia d’anar amb un Mercedes! Es creuen que poden fer-ho tot! STOPPPPPPPP m’alerten ! qui parla és el teu Jo, no hi ha res de anormal a que una persona en últim moment es repensi i vulgui girar al sentit que NO toca, si fos el teu pare, germana o fill, li deixaries fer NO??? Li cediries el pas noooooo?????  Doncs llavors... DEIXA’L PASSARRRRR! ... i miracle, el deixo passar. ;)

Això seria un exemple d’anar matant poquet a poquet el Jo. Però, torno a dir que no us penseu que sigui fàcil ehhh, no ho és gens doncs a vegades la resposta a l’exemple seria: “a prendre pel sac” una altre dia serà, tinc pressa, a mi no em passa ni Déu! L

Vet aquí doncs, que aquest dies de política, m’he adonat del Jo imperits que alguns i algunes suporten.

Anem a identificar JO’s

El Sr que arriba, ens va guanyar amb uns 40 minuts de discurs, el vaig trobar adequat a cadascú dels que anava dirigit i sobre tot amb una injecció d’adrenalina al... tantes vegades pronunciat, poble i/o ciutadania. Em vaig sentir identificada, perquè ja em sentia com una “colilla” enfilant un desaigüe de claveguera en un dia plujós, i acompanyada de la merda que es desprèn a poc a poc del terra. Estava desfeta jajajajaj. Com molta més gent. Em meu Jo es sentia ferit. Vaig passar d’ell i vaig intentar que res m’afectés, ho mig vaig assolir, fins al dia 3 que vaig escoltar no se que...i em va donar per “vomitar” el que en pensava. (Au! Tornem-hi que no hi has guanyat res. J aplicar-te altre cop a matar el JO) No es que no puguis parlar dels temes ehhhh, matar el Jo no seria això, sinó que caldria fer-ho des de la calma, l’ objectivitat i/o equanimitat. Assolir això, ja seria com apunt d’acabar un Màster ;)))))

El Sr sortint, mal els hi pesi al JOs d’alguns i algunes, finalment serà el que millor hagi fet i presentat el seu treball, per matar el Jo clar!!!. ;) Un gest que l’honrarà i segurament, quan es facin eleccions podrà tornar a ser l’escollit. L’estrany és que no crec que passi, doncs una vegada es deixi portar per aquest benestar, no crec que vulgui tornar a enfilar-se a la Lleonera.

La Sra Agosarada, al meu parer és on puc fer més les pràctiques amb el Jo ;). Potser he entès malament el missatge, però el que m’ha arribat ha estat un odi cap a un NOM, com si fent rodar un cap és fes rodar una ideologia o política. Em costa veure i creure com es feliciten per fer rodar un cap. Quan he vist alguns comentaris no sé perquè però m’ha vingut al cap dues frases paral·lels entre els objectius dels diferents grups, “Muerto el perro muerta la rabia” i l’altre  “els mateixos gossos amb diferents collars."

Un o una budista potser afegiria que, en un passat la relació va ser a la inversa, o que segurament van ser moooooolt amics, o criat i mestressa, o fins i tot Pare i filla jajaajaja us ho imagineu?????? ja podeu veure que el món budista dona per molt!!  Ja no entro amb la reencarnació doncs aquí podríem divagar encara més ;)

Ara mateix us diria que estic més amb la postura del Gran Grouxo Marx “ estos son mis principios; si no le gustan tengo otros”. Una tonteria però quan la vaig sentir per primera vegada vaig pensar clar que sí home!

Cal aferrar-nos tant a les coses i/o sobretot pensaments, desitjos o necessitats???

Car fer d’un ideal una obsessió???? 

A mi em fa por la gent obsessionada, potser perquè m’hi he trobat jo, i m’he fet por,  molta por! He estat 8 anys gairebé obsessionada, creien que estava amb la veritat, il·lusa de mi... Ara per fi m’he adonat que puc desengrunar aquesta tela que no em deixa veure. Em costa molt, doncs són 8 anys de toxicitat.

Es per això que quan he vist tot el que ha passat aquests dies, no he pogut més que reparar en cada un dels seus JOs, M’ha sabut molt greu tot plegat.

No patiu que ho superaré jajajaja.

Finalment, Vull afegir una "anectonteria". Políticament “pensant”, al únic polític que li rendiria homenatge, seria al Sr Pepe Mujica, que no és ni d’aquí, és l’expresident d’ Uruguai. Pels que no heu sentit res d'ell us cito del Viquipèdia: La figura del president Mujica va despertar l'interès mundial per la seva excentricitat, el seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques.^[1] Conegut popularment com al «president més pobre del món»,^[2] Mujica ha estat una figura d'inspiració per a altres polítics de l'àmbit internacional Vaig estar mirant pel Parlament i no m’hi va semblar veure a ningú amb el seu tarannà. Em queda 18 mesos per anar observant si algú s'hi apropa ;)))  i deixar de ser òrfena de representant polític QUE NO  DE IDEOLOGIA POLÍTICA.   

HE OBLIDAT QUE VAIG SER JOVE

(El publico amb caràcter retroactiu ;) doncs el tenia guardat a esborranys des del 2008)

Tinc records de quan era petita de situacions a l’escola, a casa amb els meus avis, ja morts, i els tinc com si els hagués tingut ahir, com si només fes unes hores que ho hagués viscut. També els tinc amb les meves amigues del cole, del carrer, de festa als 18 anys i ho recordo com si fos ahir, i m’agrada, però si em pregunto si ho voldria tornar a reviure sempre m’autoresponc que no!, doncs penso que no fa tant que ho he passat, així doncs per que cal tornar-ho a repetir?. ( Irònicament això vol dir que ja fa uns 20 anys que ha passat).
Tinc un nebot que ronda els 14 anys alguns ja sabreu que vol dir això, altres, com la meva germana i el meu cunyat, sembla que s’haguessin oblidat  que és complir 14 anys, és clar que, no és el mateix complir-los en un poble que en una ciutat. Em va xocar que fa poc, fent sobretaula, es fiquessin a “qüestionar” la vestimenta d’una noia d’uns 15 o 16 anys que es vestia com una gòtica, -...que si sempre anava de negre, que si porta unes plataformes enormes, que si porta la llengua partida i un llarg etc, va ser quan vaig dir que semblava que mai haguessin estat joves. Jo recordo una vegada que la meva germana, jo devia tenir uns 16 anys, no ho recordo molt bé, em va portar a veure com el meu cunyat assajava amb el seu grup en un xalet amb els seus col·legues. Quan vaig entrar recordo que vaig flipar, no havia tingut mai una guitarra elèctrica, ni una bateria tant a prop i tampoc m’imaginava el so tant fort i estrany que podien fer. Recordo que tots portaven un look de melenuts, amb samarretes desgastades i texans amples, tots tenien la seva cervesa i segurament que l’aire que es respirava era d’algun canut, el record olfactiu no em funciona tant bé, des de llavors recordo que deia que tenia un cunyat que tocava en un grup de rock, recordo també que em vaig interessar per la música que feien i vaig esbrinar que li agradava Deep Purple i pel seu aniversari o per Nadal li vaig comprar un disc. Desprès d’aquell dia ha plogut molt, fins al dia del meu nebot i la sobretaula, on veia al meu cunyat i la meva germana com si mai haguessin fet cap barbaritat de joves, a qui no li agrada la música? Qui no agafat una bona borratxera?, A qui no li agrada imitar al seu ídol preferit?. Jo recordo un look del meu cunyat a lo Gary Moore, i a la meva germana amb uns pantalons de campana que es podrien aguantar sols, es clar a ella no se li notaven tant els canvis doncs li agradaven més les cantants més “normaletes” en quan al vestir em refereixo, els seus ídols tiraven cap a Itàlia, tot i amb això estic segura que ella també s’ha vestit imitant a algú.
En el meu cas, per exemple he viscut la moguda “Siniestra” amb els Cure, ja us podeu imaginar les cardades que portaven els meus pels, amb les col·legues ens passàvem hores i hores al lavabo, ara m’adono que també he participat en la destrucció de la capa d’ozó, que hi farem! també he viscut l’època dels tupes (Loquillo, Los Gatos Locos, Gabinete GAlligary, Los rebeldes..., el Grunge amb Nirvana, i a més a més vaig pillar l’època de l’Acid House doncs ja us podeu imaginar els canvis que ha sofert el meu body si a tot això li sumem que a sobre ho recordo com si fos ahir, doncs suposo que per això quan em parlen de noies o nois com els gòtics, els raperos, els maquinorros i un llarg etc, doncs n’hi ha per parar un tren, penso que jo podria estar al grup de qualsevol, m’agrada veure’ls, i mirar com es treballa ara l’estètica, que es fiquen, que els identifica, que els fa ser diferents...i m’agraden tots, doncs penso: “que bé, encara es poden fotre el que volen”. I jo també, eh! Encara que amb algun o bastants matisos, és el que té tenir que pagar una hipoteca.
Jo se que tant la meva germana Tresa com el meu cunyat “CurKi” ho saben, però, la meva pregunta que els i faig és: quan es perd l’esperit de la joventut? Per què vosaltres el teniu, doncs ho heu experimentat. Que es perd quan es té un fill? Per que privar-lo de la seva identitat, que a sobre canviarà cada 3 mesos. Vesteixi com vesteixi que sigui bona persona, la resta per sort o per desgràcia ja li vindrà imposat per la societat. No deixeu d’alimentar l’esperit jove. Per molts anys Marc!

LES COSES NO PASSEN MAI PERQUÈ SÍ

Soc de les que penso que un estiu dona per molt. Sempre ho comento quan parlo de modificació de la conducta. Hi ha que encara creu que és com és i punt! En canvi altres el que volem és millorar-nos cada dia, potser perquè en el fons no ens agrada com som, no ens acceptem. II moltes vegades quan ens hi posem ho aconseguim. Sabem quan toquem fondo, no mentre hi estem per desgracia, sinó quan ja ens ha passat tot i com l’au Fènix ressorgim i llavors sí, llavors notem que hem tocat fondo, i que hem cremat una etapa.

El que he viscut jo aquest estiu ha estat com una il·luminació i mai millor dit, doncs mentre ho he patit he estat envoltada per “l’espectre Budista” de bon rotllo ho dic.

Es curiós vaig necessitar d’un desconegut, que va entrar a la meva vida en un plis plas, per veure que estava fatal!. Començaven a ser anys, concretament  potser des del 2008 aproximadament que no gaudia de mi. Em vaig veure totalment descompensada. Aquesta setmana un conegut ha penjat al facebook una vinyeta molt significativa que us intentaré ficar al final de l’escrit. I amb la qual m’he sentit molt representada.

Es fàcil dir he canviat, però és molt agradable sentir com la teva ment realment va canviant, notes diferents les teves situacions i fins i tot et quedes parada de com reacciones, em veig com si em mirés a mi mateixa. No estic posseïda, no patiu! I tampoc estic canviant tant eh!! També tinc dies que torno a ser un caos però la veritat és que no arribo a tant ara.

Em pensava que el fet d’iniciar-me seria semblant a deixar de fumar. No m’he imaginava parlant sense tenir un cigar a la ma o la boca, ni bevent ni ballant, és curiós, també pensava que perdria aquesta seguretat que semblava que em donava, tot plegat per empassar-me fum. Ara em passava el mateix em pensava que si m’hi iniciava perdria el meu “brio” la meva passió per les coses, la meva implicació, que potser ja no discutiria i que em deixaria xafar per la resta. La veritat que no entenia massa bé on em ficava. Així que tot plegat, conèixer aquesta persona va destapar el que feia temps que tenia, una ment descontrolada que anava tapant amb bones persones que me envolten. He tingut molta sort, he sabut envoltar-me de gent coherent, sana, pacient, potser tenim alguna cosa en comú, que ens volem millorar, i ens agrada qüestionar-ho tot o casi tot.

Total!! Tot aquest rotllo per dir-vos que m’he aficionat a meditar!, la primera vegada no se si cap al 2011 o 12 vaig tenir el meu primer contacte, però quan vaig tornar a casa vaig pensar no tinc temps! Quina rucada no? Doncs no tenia temps, i em vaig deixar portar ràpidament per la corrent de bogeria estressant que comporta de viure i treballar en una ciutat. Però com ja us he anat explicant va ser aquest estiu que em vaig retrobar amb la meditació i la vaig gaudir plenament. M’agradaria explicar-vos alguna cosa més, però la veritat és que a diferència d’abans que no em costava res explicar el que sentia, ara em trobo que m’agrada gaudir-ho i tinc la sensació que encara que m’hi fiques 1 any intentant explicar-vos com em sento o que sento no crec que ho aconseguís doncs les sensacions que he tingut no tenen paraules, o almenys jo encara no les tinc, però si us interessa us puc dir que hi ha molts llibres i Lames que ho expliquen amb molta facilitat i senzillesa. Potser em fa por explicar-ho per por a deixar-ho de sentir, com deixar de fumar i deixar de ser jo. Aquest és un altre tema que dona per molt , matar el JO.

No he deixat de sentir-me implicada amb l’entorn, no he deixat de discutir o enfadar-me, encara que he baixat les vegades i la intensitat, tampoc he deixat de riure i/o divertir-me. Sembla estrany abans estava tota l’estona donant-li voltes a les coses pensant que era la manera correcta de viure i, realment estava passant sense viure, i ara em sento més pressent que mai, em noto que ho controlo tot molt més de forma plàcida. No us preocupeu que no vaig fumada!!!

Però ja fa temps que us volia escriure i no he pogut fins ara, tot i així em sento una mica ridícula, em sento com una Happy flowers o figaflor en català correcte! J

Res doncs, la pròxima intentaré parlar de futbol o política, no us ho prometo eh!

Però segurament si que ho intentaré d’un tal “JO” a veure...

BONES FESTES A TOTHOM! 

Us espero al cim!!! jajajajajja 

ENTRE SINCERITAT I HONESTEDAT (TRANSPARÈNCIA)

L’altre dia vam rebre al poble una visita inesperada, la meva cosina política per part de pare, desprès de potser uns  5 anys de no veure-la va venir a fer el cafè,  i ens  va estar explicant  com estava ara amb la nova parella que tenia, i amb tota transparència ens va explicar com la  feia sentir i com es sentia ella, sí el que sentiu, com la feia sentir! Quan ho anava explicant em veia cada vegada més reflexada a la seva manera de ser, ho explicava amb tanta naturalitat que jo cada vegada m’hi trobava més a gust sentint-la, però veia la cara de la meva mare una mica atònica, que devia estar pensant: que està contant aquesta ara!. Sabia que un moment o altre la meva mare em diria: no calia que ens expliques tantes coses!! Ves que n’hem de fer nosaltres! Cosa que per mi va ser com una injecció de transparència i esclat de sentiments, transmetre els sentiments d’aquesta manera tan natural...no te preu!!! No només vam parlar de la seva nova parella sinó també de política i d’altres situacions familiars on ella com no, va expressar el que sentia!

Potser sí que li dono massa voltes a les coses, com alguns i algunes em diuen, però si ens deixem portar, i portar i portar al final serem com fustes surant a l’aigua.

Hi ha persones que els hi costa molt expressar els seus sentiments, els més radicals els hi costa tant! Que quan ho fan moltes vegades és per atacar a l’altra persona o be destacant les seves debilitats o be rient a costa seva. No en saps gran cosa d’aquest o aquestes però la seva comunicació no verbal sol ser molt tensa, com qui amaga alguna cosa. Distant amb la resta. Son com pedres de riu.

D’altres fan un intent d’expressar els seus sentiments mirant d’engordir el seu egocentrisme, com mostrant la necessitat de fer-se valer davant la resta que els escolta. Aquests o aquestes moltes vegades et deixen a mitges doncs sinó se senten escoltats o escoltades, senzillament “passen paraula”. Segurament jo al seu lloc també ho faria. Però potser el seu error es tenir la necessitat de voler agradar a tothom. Són com fulles al vent, fent que van i venen.

Altres són tan ignorants emocionalment parlant, que com ma mare, la transparència, la viuen com a violenta, agressiva, transgressora, per aquestes persones estàs aflorant coses que elles o ells tenen custodiades en la seva ànima, expressar-ho ho viuen com una debilitat. Deuen pensar que és la millor manera que ningú els hi farà mal. I segurament tenen raó, ningú els hi farà mal, però potser tampoc viuran. Són com fustes surant.

M’he trobat que moltes persones, amigues, companyes i altres s’han apropat a mi per compartir les seves experiències i/o situacions (emocionalment parlant) i a vegades la conversa ha estat tensa i altres no. Quan algú s’apropa a tu per explicar-te quelcom,   pots pensar dues coses: que vol que l’escolta, o que vol que li dona el meu parer. El meu gran error és NO fer la diferència i he caigut massa vegades en donar el meu parer, que sí es cert que n’hi ha que m’ho ha agraït, però també es cert que altres els hi he vist el seu rebuig i llavors he estat dies a veure-les. J

Es cert que peco de ser massa sincera i de dir les coses, sobretot de explicar els sentiments que me volten pel cap, és una manera de situar-me en aquets caos social. I en molts casos ho faig, no només per conèixer-me a mi, sinó per millorar les relacions que m’envolten.

Els resultats??? Doncs a vegades o assoleixo (m’hi apropo)  i a vegades les trenco!  Senzillament les deixo anar...

M’explicava una companya l’altre dia que una noia desprès de 12 anys ha deixat al seu xicot doncs ara s'ha adonat que no era el que volia. Calen 12 anys per arribar aquesta conclusió??? I es veu que ha passat un bon calvari, i mai, mai se li va notar res. Suposo que era una de les fustes surants.

Una altra parella també es trencava,  perquè ella li demanava més compromís i formar una família, en aquest cas l’ha deixat ell doncs no es veu capaç d’assolir aquest gran compromís!!!, també calen anys per veure això del teu xicot o xicota????? Quan resulta que ja feia temps que voltava per aquests mons de Deu fent running, alpinisme, ciclisme etc i tu esperant-lo a casa?

Una de les conclusions on podem arribar, no només arrel d’aquestes dues mini situacions que he explicat sinó mirant al nostre voltant, és que, hi ha gent QUE PREFEREIX TENIR UNA MALA RELACIÓ A NO TENIR-LA!! Prefereix surar i surar.

En el meu cas no es que em planteja un futur en les relacions! Al contrari em plantejo un ARA! Intento traduir un sentiment que m’ha mostrat la meva parella, la meva germana, el meu nebot, la meva amiga, la meva cosina etc. I, en aquest instant que és mostra el sentiment em ve al cap:

Que vols dir amb això? Que em vols donar a entendre? Em fas sentir...? Vols dir que ho vols així? No ho veig d’aquesta manera..., per què ho dius això ? No m’enfado, potser ets tu que em vols veure enfadada? No entenc on vols arribar? Per què fas broma de la meves bones intencions?

És quan es comença així quan els altres et comencen a veure com un “bitxo raro”, alguns i algunes ho viuen fins hi tot com un assalt a la seva intimitat, i el meu únic objectiu seria deixar les coses ven lligades, que no hi hagi sorpreses de última hora o mals entesos que et porten a tallar amb segons quines persones o situacions. Es diu que apartar-te de les persones que no et respecten és tenir AMOR PROPI.

En el fons, potser el motiu que em porta a transmetre els meus sentiment i conèixer els dels altres es per evitar caure en certa DEPENDÈNCIA EMOCIONAL, que la majoria dels casos acaba fent molt mal.  Això ja seria un altre tema que ara no toca.!

Em quedo amb la frase de l’Anna que va dir:  Hi ha coses que s’enquisten i  cal anar “desenquistant-les”.  Ja li he donat a la bola i he pensat:  estar clar!!  i quan algú no es deixa “desenquistar” millor deixar-lo passar riu avall com qualsevol fusta J

SALUT I BONS SENTIMENTS!!!

“YO FUI A EGB” i a més a més sóc de poble!

Escoltant “La fuerza del destino” de Mecano no he pogut, igual que aquest matí al aixecar-me, de mirar 20 anys enrere, que dic 20!!! aquest matí han estat quasi 40!!!

He pensat que estem a tocar de la primavera, i he començat a recordar els “despertars” als pobles amb l’arribada de les orenetes, les pesades! posant-se al balcó, quins temps!! al llit escoltant aquell cant estrident i constant que es feien, com si estiguessin conversant entre elles, un despertar dels millors,  i com no s'acompanyava del despertar del carrer, les veïnes matineres ja començaven a regar-los, perquè sí als pobles, de bon matí les dones sortien als carrer a granar-los i regar-los i així aguantar millor la calor de l’estiu. Que en feia de calor!!!   

Encara ara de tant en tant em veig amb 6 anyets anant pels carrers cap al cole, perquè sí als pobles amb 6 anyets anàvem soles cap a l’escola. Recordo les migdiades dures, sortint de les cases de poble fosques i fresques cap a el calor infernal del carrer, del ciment, el més dur?? els dies que hi havia d’anar sola. No sé perquè però recordo un dia com si fos ahir, em veig arrastrant les manetes per les parets de terra i anant de cantó a cantó de les voreres. Mentre anava pel meu carrer estret em sentia segura, però a l’arribar al gran carrer de Lleida! Allí la cosa es complicava pel passar del cotxes, però aquells dies a les tres de la tarda ningú, ni una trista ànima!!! Són els carrer que podeu veure a “Bienvenido Mister Marshall", aquesta peli i la de "la casa de Bernarda Alba"... uff no puc amb elles. 

Sorties de casa repentinada, aquella mirada al mirall o espill de casa, de la famosa calaixera, rústica plena de petits foradets,  mentre la mare et pentinava, fent-te anar d’un costat a l’altre amb el raspall, aquell mirall del menjador, i aquell raig de colònia al pel, algun ganxet i si hi havia algun remolí o gall una llepada de la mare que no podia faltar com a toc final, era com dir: O ara o mai! T’aplanes sí o sí. O quan et repassava la brutícia del dinar amb una altra llepada, que fins i tot li podies sentir el gust,  que et feia tirar enrere amb un:  aishhhh deixem! I així sortíem de casa directes a l’escola, netes i polides.

La sortida de l’escola era més lenta, el camí és feia llarg però no pesat, sempre anaves xerrant amb unes o altres. I quan arribaves al carrer, el meu feia baixada i això feia que durant un tram em fiqués a córrer. Allí t’estaven esperant totes assegudes a la porta de casa, fent mitja, cosint i explicant-se les seves batalletes. Pujaves a dalt i et donava aquella llesca ampla de dos dits amb un tros de xocolata, algunes vegades  era molla d’oli altres de vi i sucre, i directa cap al carrer. Allí quieta asseguda a la vorera de casa,  fins acabar de menjar, sentint a la Maria, la Treseta, la Trini, la Carme i la padrina Marcela, més amunt la Margarita, la Eulògia, l’Assumpció i avall la Manuela i assegut sol sense “xistar” el meu padrí Ramon.  A vegades seia prop d’ell al brancal de la Nuri. I quan acabava de berenar,  corrents cap a la punta del carrer a fer pastetes , jugar a boles o anar a saltar “secles”! No se pas com coi es deu d’escriure, les secles era per allí on passava el rec del poble, ara ja no queda res obert, tot ja està entubat sota el ciment, una llàstima!!

Així ens passàvem la majoria de les tardes després del col·legi, fent pastetes.  El millor de les pastetes és que a falta d’aigua ens hi “pixavem” i llestes, ja teníem per fer boles , jajajaja a molts i moltes us sonarà rar però poder transformar la terra amb pilotetes...tenia el seu què de creatiu i imaginatiu ens hi passàvem hores.

O els dies que mes hores rebentàvem era al corral de la Lídia, on tenien dues portalades de fusta enormes, les formes o entrants de les fustes ens feien de cuineta gegant, podent deixar de tot en aquells improvisats prestatges, i quan ja era la òstia era quan podíem anar al galliner!! Renoi!!! Allò era com tenir casa pròpia. Un mini àtic.

Una altra de les coses que teníem costum de fer era el d’anar a plegar cargols, aquelles tardes d’estiu, quan arribava la bromada i tronada inesperada, tothom a replegar-se uns minuts a les cases i balcons i llavors... quan parava el patac d’aigua, tothom anava sortint tornant ocupar els seus llocs, la padrina et ficava una jaqueteta, doncs havia refrescat i apa!! Bossa de plàstic amb ma i fent la crida a la resta per anar a buscar cargols!!!  Allò si que era una experiència d’olors i colors que no supera ni l’Instagram! ;)))  Trepitjar la terra molla i deixar que s’enfonsin els peus fins prop del genoll amb l`herba molla... ostras!!! No té preu!  com es troba en falta a les ciutats aquestes olors!

I per acabar el dia quan acabaves de sopar, ens anàvem a dormir sentint el xiuxiueig de les padrines però ara amb els seus respectius marits. Es sentien parlar fluixet, de tant en tant se’ls hi escapava una riallada però el respecte es respirava fins i tot en aquelles nits tant caloroses, poc a poc anaves agafant el son. Era una situació hipnòtica, com ara suposo quan poses al crio al cotxe i es queda “grogui”  ;))))) Nomes podíem voltar pels carrers de nit si era divendres o dissabte i l’objectiu principal i senzill moltes vegades era trobar el “penjarobes” més gran. Perquè entrar al grupet de les grans, el  que feien ma germana i la resta, rés de rés, allò estava vetat, només anàvem de punta a punta pel carrer. Parlant amb uns i altres, creixent en un carrer llaaarggg i estretet anomenat “la Barceloneta”.

Uns quasi 40 anys resumits amb un plis, amb un instant, evocats per un so o un instant al matí quan t’aixeques i penses ja arriba l’estiu!!!  Aviatttttt...

Va per totes i tots que com jo heu tingut la sort, com jo,  de créixer al poble!

Però especialment a  ma germana que avui és el seu cumple!!! Apa reina que en puguem anar complint cada any!!!