PERCEPCIONS TRAIDORES

Tinc una edat en que els complexes es comencen a difuminar, per sort!, el cos encara em respon, amb això vull dir que si tinc cura amb la ingesta d’aliments o nutrients i si tinc constància amb les cremetes d’efectes màgics, puc arribar a l’estiu amb els complexes minimitzats, almenys per la meva percepció, per la dels altres dependrà amb els ulls amb que hem miren, els seus interessos, necessitats, desitjos, expectatives i un llarg etc amb els quals constituiran la seva percepció que no serà la mateixa que la meva, evidentment!
L’altre dia, quan estava cultivant el meu intel·lecte, vaig tenir un atac de “quierete!” “mímate!” i, càmera digital amb mà, això vol dir; tropocientas fotos per fer, vaig decidir posar en pràctica el que uns dies abans havíem realitzat en un curset de psicomotricitat, que era l’exercici següent: estirades a terra ens havíem d’imaginar la corba de l’esquena amb el terra i quin volum imaginàvem que tenia, mes tard fèiem la comprovació fincant la mà i veient que el que ens havíem imaginat amb la realitat que palpàvem era bastant diferent, això vindria a ser les traïcions que ens fa la percepció de tant en tant. Doncs jo vaig voler anar més enllà i com deia càmera en mà, vaig començar a fer-me fotografies, primer la cara, el nas, de perfil, els ulls, de costat, movent el pel que si una orella, que si els peus... UNA s’anava animant fins que al anar-me a dutxar, se me va encendre la llumeta, ja veus! I ja us ho podeu imaginar vaig iniciar una tanda de fotos nua, davant el mirall, feia petar el flash al vidre i això feia que el cos es veies immaculat, ni un poro, ni un pèl, ni una arruga... ostres tu això era millor que photoshop, i a demés vaig ficar-li la etiqueta d’art, vaig pensar: quan sigui famosa segur que diran “Nu d’autoretrat” de l’artista. (una paranoia com una altra, però us recordo que somiar no costa diners), total que quan vaig acabar les fotos, algunes les vaig tirar a la paperera, doncs no es podíem aprofitar, vaig tancar la càmera, i vaig pensar, un altre dia ja les passaré a l’ordinador, com a record d’aquet dia tant artístic. Quanta creativitat!
Van passar 5 dies quan van venir a veurem la meva germana, el meu cunyat i el CURIÓSSS del meu nebot, varem sopar, varem anar dormir i al despertar-nos i preparar les bosses per anar a la platja, vaig tenir la brillant idea de agafar la càmera per immortalitzar els moments i, SORPRESA! El que es devia immortalitzar va ser la meva cara quan vaig tocar la flonja funda de la digital i vaig pensar: Merda!! les fotos!, qui tenia la càmera? Ho vaig saber als 15 minuts desprès de autoconvencer-me, NO PASSA RESSSS! Ja sabia que podia passar, acte seguit només em va caler dir: Marc, que tens la càmera? , resposta des de la seva habitació recent despertat: Puesscccsss!!!! Quin fàstic.
Sí nois/es les havia vist, i vaig adonar-me que la seva percepció als 14 anys era la mateixa que la meva quan em negava a imaginar als meus pares cardant.
Hi ha coses que es mantenen.