Aquest ha estat un cap de setmana cinèfil, el divendres Àgora amb la meva cosina i el diumenge “This is it” amb l’Agustina. La primera em podia imaginar de què anava, doncs ja havia escoltat algun comentari, tot i això, l’escena final em va fer arrancar uns plors directes del cor, per sort al girar-me i veure a ma cosina impassible em va frenar, vaig pensar potser sí que no ni ha per tant, estrany per ella!, jo devia de tenir el dia tou..., ara el que no m’esperava era com seria la pel·lícula del Michael Jackson, MJ pels seus afins, són les gravacions dels seus últims assajos, no tinc les suficients paraules per poder transmetre la quantitat de sentiments que vaig tenir quan sonaven a tot volum les seves cançons.
Recordo un dia d’hivern al bar del poble “JB”, un dissabte nit en edat adolescent que anàvem a fer-hi una partida a la màquina de pingball i/o a la botifarra, de sobte tota la gent del bar és va quedar muda i mirant la tele petita que hi havia al racó, va començar a sonar Thriller, quan va acabar aquell llarguíssim vídeo, el més llarg de la història segons diuen, ens varem anar mirant tothom amb cara d’exclamació, que fort! quina passada! en aquell moment va ser quan vaig tenir el meu contacte amb el “cantant”, a partir de llavors li vaig tenir respecte, he de confessar que no el seguia d’aprop, estava més pendent per les innovacions, la seva manera de ballar que per la seva música, i a més la seva manera de vestir em semblava “friki”, fins avui en dia el meu seguiment ha estat esperar, més que el llançament del seus nous discos, els seu vídeos, com la campanya de Freixenet, no tinc ni un sol disc d’ell, ara dir això em fa fins hi tot vergonya, doncs m’adono que realment és o era el REI del POP.
A la pel·lícula veus el ritme en estat pur, al cantant creatiu, un avançat en el seu temps i terreny, que feia les coses pensant amb els altres, respectava el seu treball i sobre tot als seus treballadors, hauríeu d’escoltar el to de veu i les paraules que es diuen als assajos, és digne d’admirar i fins i tot d’imitar. Hi ha escenes brillants com la que té amb la seva guitarrista, no només musicalment parlant sinó per tots els sentiments que li transmet com la confiança i la humilitat.
Entenc perquè li va petar el cor, alguns pensareu que era per tot el que es fotia, doncs jo penso que si li va petar va ser perquè ja no podia més amb tot el que li plovia a sobre, les burlesques amb els menors, les preguntes sobre les seves operacions, el tractament anormal amb els seus fills... coses que de vent segur no eren certes, mentrestant ell veia com el món s’enfonsava amb guerres, amb la fam al tercer món, la desforestació d’arbres, i altres bestieses humanes, que trist és devia de sentir quan llegia o escoltava els atacs que li arribaven alguns de banals i absurds, últimament ja es veia sumit amb un sentiment d’impotència i de resignació, ell intentant donar-ho tot, complaure als altres i alguns d’aquest altres el “machacaven” viu. Quantes vegades és devia de preguntar, per què ho fan això? És difícil d’entendre les respostes negatives i destructives que t’arriben de la gent que vols ajudar.
Ja es diu que costa molt ser profeta a la teva terra però és que a ell no se li ha deixat ser-ho en tot el planeta, ara entenc per què li han donat el premi “nobel” de la pau a l’Obama...
MJ: Què Déu us beneeixi!
