PRINCEP O CAÇADOR?

Avui he tingut la sort de poder anar veure “Blancanieves y la leyenda del Cazador” (versió castellà) hi he anat acompanyada de ma cosina i la seva filla Alba (10 anys). Per fi els contes són contats tal com són!!! Ja era hora de deixar-nos al sector femení com un grup de pàmfiles sense sang a les venes. A moltes crec que si ens haguessin explicat els contes així altra cosa estaríem vivint...

Els follets, les fades, els monstres, els boscos negres i un llarg etc són fruit dels bolets al·lucinògens i els nans van a plantar pins, sí plantar pins o sigui van a cagar i veuen “cirulos” flotant per aigües fecals de l’edat mitjana tal com a de ser. Ah i sí també es moren doncs són humans!

I els prínceps, tal com són avui en dia, empanats, s’han quedat amb la imatge d’aquella nena de la infantesa, no amb la dóna que es torna, amb personalitat, valentia i amb criteris.

I la bellesa? La bellesa és efímera! Amb molta molta maldat fins al punt d’acabar transmetent compassió i pena.

Amb qui és queda la Princesa?  Doncs està clar! té com deia abans criteri!!!. Es queda amb l’home que l’acompanya durant tota la seva periple, qui s’adona del seu potencial i les seves capacitats, No de la seva bellesa externa. Qui la desperta del seu son letàrgic? Doncs un caçador rude i begut,  amb un petó amb gust d’alcohol i llàgrimes reals.

Ja era hora que no ens fiquin prínceps vestits com ballarins russos marcant paquet, amb malles blanques i brodats d’or, o “sapos” humanitzats.

Que trist que tant a la bíblia (diuen que un dels primers llibres més llegits) com als contes,  les protagonistes siguin les dones i que se’ns tracti com a protagonistes passives de la història o dels valors socials.

Ja tinc ganes que facin la Ventafocs i la Caputxeta vermella.

M’imagino la Ventafocs casada amb el mecànic que li “tuneja” el cotxe o carrossa i a la Caputxeta amb el conductor d’autobusos que agafa cada dia per anar a portar les pastilles a la seva àvia, o com ha dit ma cosina, amb el Llop!!!

Ara sí, ara tot comença anar al revés... no queden junts per anar menjar perdius, per saber el final l’haureu d’anar a veure i jutjar vosaltres mateixes (mateixos) el significat de la última mirada ...

El present escrit és fruit d'una paranoia al Facebook, com ja veureu al llegir. Va dedicat a les noies que com la Lídia estan passant un moment delicat pel terreny de l'amor. Compte amb la NIT.

ODA AL NOI REBUTJAT

Oh nen malcriat que vas néixer atormentat, els teus pares disgustats i els teus avis emocionats

Vas començar al col·legi bocabadat amb amics espantats, al pati saltàveu adormiscats per desprès estar entusiasmats entre jocs palplantats i gronxadors arrepenjats

A la ESO vas arribar apollardat i manat, amb els pares divorciats i el professorat malpensat i desconfiat de veure’t atontat.

Vas començar a ser un marginat aïllat per més tard, com tot flipat,  a la Universitat aterrà.

Vas deixar als teus pares anonadats de veure’t un 15 M enfadat i cabrejat en contra d’un grup d’enxufats i compinxats .

A Plaça Catalunya et vas sentir estimat i alhora perjudicat, d’ELLA et vas quedar empanat i penjat , embarassat de tanta felicitat, vas decidir viatjar per tot l’Estat estant aturat i sense un duro al teu costat

Quan passejaves amb ella per Madrid alguns et van escridassar però tu enfadat i cabrejat vas fer un bon esclat amb el dit i…

Un dijous d’abril aquell tarat blanc karancat la Senyera et va arrencar.

Esbojarrat de dolor el seu nom vas pronunciar, Senyera meva!

Que t’ha fet aquest desgraciat!!!!!

GO TO GYM !!

Ara que el Sr. Guardiola ha anunciat el seu “Fin de ciclo” com dirien els d’Intereconomia, m’adono que la religió no és l’opi del poble sinó que ho és el deport. Sinó com m’expliqueu que estigui pujant el numero de dones i homes d’entre 35 i 40 que s’inicien amb el running o el que és més casolà de dir, a córrer.

El senyor Guardiola era el meu exemple d’habilitats socials i el senyor Mourinho m’ho ficava “a huevo”, el Ying i el Yang del futbol. Era exemplar la humilitat del Sr Guardiola davant l’adversari, el seu autocontrol davant les crítiques destructives, o banals diria jo, doncs les crítiques, tant constructives com destructives ajuden a millorar, les que li arribaven a ell podríem dir que  eren suposicions malintencionades.

Jo vaig a un gimnàs on la matrícula i quota són generoses, no es pot dir el mateix de la gent, la majoria, i m’incloc, són gent de poques paraules i d’actituds sospitoses, vaig a dir que als únics que veig riure són els monitors i monitores. He vist accions lletges, no pròpies del deport. Hi ha una senyora jove (de la neteja) que tot el temps està repassant les instal·lacions, segurament podria fer-ne un llibre dels perfils de dones que habiten el gimnàs, jo només podré donar la versió femenina, la masculina...sempre es pot intentar o suposar.

Definiria i/o dividiria a les... diguem-li gimnastes  que em trobo als vestidors amb els substantius i adjectius següents:

Dones d’homes (currants) rics: són elegants de poques paraules, mostren respecte per la noia que neteja i les instal·lacions, si les mires et tornen la mirada amablement.  Vestimenta  apretadeta però sense marcar de colors neutres, blancs i marrons. Normalment fan Pàdel.

Dones d’homes (nous)  rics amb “bancarrota”: les pitjors, es passegen pel gimnàs, no suen! Sinó que transpiren i pixen perfum. Normalment van de dos en dos, així poden xafardejar del que tenen on van i que mengen. Fan comentaris despectius vers les instal·lacions i la gent que hi va i desprès són les primeres en deixar un matoll de pels a la sauna. Ho sigui elles són les que sobren! Es distingeixen també perquè no recullen mai les tovalloles de terra ni les tiren pel forat, com s’indica que cal fer.  Vestimenta marcadora i de colors estridents. Normalment diuen que fan pàdel.

Dones d’homes esportistes: se les coneix doncs estan mega fibrades, van a les classes dirigides sobre tot les de cycling, running, body jam...i s’hi passen moltes hores. Vesteixen roba de Decathlon de la gamma alta. Es mostren molt sèries, van per feina!

Dones de “la bona vida”: són les que cada moviment que fan miren al seu voltant per reconèixer l’aprovació de les que, com elles, ens estem canviant, normalment llueixen bones carns. La vestimenta  que porten per fer deport sol ser de lycra, gama baixa amb alguna que altra transparència, el noms no es reconeixen, i per sota llueixen tangues de guepard es solen acompanyar de “mega bolsos” de Diandgi. DGi

Dones esportistes independents: són xerraires i amables, van per feina però tenen un minut per somriure, vesteixen roba de sponsors, Ara Lleida, Cursa de Bombers, La triatló de Sarroca...són ràpides en dutxar-se i canviar-se.

Dones de Victoria Secret’s: no et miren, normalment estan canviant-se i mirant el mòbil, mostren pell solàrium i van a les classes maquillades i amb “abaloris”. Estan més hores davant el mirall arreglant-se el cabell que a les pròpies classes. La vestimenta que les acompanya és Adidas o Nike. I sempre estan xerrant amb algun que altre noi del gimnàs, perquè serà????

Dones adolescents de pares i mares riques: Cada peça de roba que es fiquen s’han de mirar al mirall, i aprofiten i es retoquen el cabell. Van de tres en tres per no parar de xerrar. Porten samarretes del Zara amb malles de Le coq Sportive, no van a les classes, sinó que proven les màquines del gimnàs fent petar la xerrada i repassant a tot mascle, de la seva edat, que volti pel gimnàs. Normalment es treuen un xandall per ficar-se’n un altre i com les seves mares, tampoc suen i pixen air de cologne derivada del perfum de la seva mare.

Dones  jubilades anti clubes socials o altrament dit llar del jubilat: és coneixen el nom de tots els monitors i monitores, to alt de veu amb rialla generosa. Es comparen i pregunten per la roba que porten, n’he vist algun parell portant samarretes amb slogans: “Jo estic al 100%”. Les classes a les que solen anar són Pilates i ioga. Quan estan a classe les veus amb una mirada seriosa i professional, "mu profezional" com si s’estiguessin examinant. Quan acaba la classe són de les que rodegen al monitor i monitora per dir-li que: Ens anat tannnntttt beeeee!

Dones Mares que volen que els seus fills i filles siguin esportistes: se les veu a hores puntes, atabalades en vestir o atrapar al seu fil o filla pels passadissos i llocs de canvi. Es disculpen constantment pel trapella de nen o nena. Carregades de bosses i de tapers amb menjar. Normalment assisteixen a la piscina.

...

Així doncs, tenint en compte tot aquest repertori, insisteixo en fer de l’esport  l’opi del poble.

Aquesta impròpia crisi ens tornarà els valors perduts, farà sorgir nous Guardioles i, pel que veig, ens tornarà l’esperit de superació personal.

A veure si es veritat !!! i podem tornar a gaudir d’una cultura de l’esforç. Però no només en pujar la marca del nostre comptaquilòmetres sigui corrent o amb bicicleta, sinó que cal canviar les nostres actituds.

Els preus de les universitats, altre cop,  marcaran distàncies entre rics i pobres però, un gimnàs...

Un gimnàs ens unirà encara que sigui només amb les guixetes.

Tot esperant la primavera...

CANVIO UN GRAM DE SEXE PER UNA NIT D'HEROÏNA

Fa uns 30 o 35 anys la principal addicció era la heroïna ara, potser degut aquesta maleïda crisis, aquesta pèrdua de valors que hem viscut o per la visita Papal d’aquest any, que les coses s’han invertit.

Durant aquest més de febrer he tingut converses amb companyes que m’han deixat de pedra, una va ser per la quantitat de sexe que corre els caps de setmana entre la penya que ens veiem, l’altra no ve a conte en aquest escrit, més que res pel seu caràcter esperpèntic.

Per la primera conversa que vam tenir amb una companya,  m’ha semblat que folla tothom menys 3 o 4 en les qual m’incloc. Ah! I tremoleu casats i casades doncs no se’n salva ningú, NINGÚ!

On estan els valors? I no ho pregunto pels valors de la borsa, sinó per aquells que ens mostren més tolerants, compassius, solidaris, respectuosos i un llarg etc. que no existeix actualment.

Més tolerants? Doncs mirat des de la perspectiva actual SÍ, més tolerants perquè tolerem que un company/a es tiri a la xicota o xicot d’un altre company/a.

Més compassius? Doncs SÍ, compassius en tirar-nos al nostre veí o veïna doncs el /la veiem infeliç amb la seva parella, o això és el que ens diu.

Més solidaris? Doncs SÍ, doncs compartim com a bons germans/es els nostres “ligoteos” o “affaires”.

Més respectuosos? Doncs SÍ, ja que no li expliquem a les nostres companyes o companys  si ens estem tirant a un altre o altra, per no ferir-los.

Sembla ser que estem vivíem una època de sexe ràpid i de relacions banals. Deu de ser com abans, època de les nostres àvies i avis que, com que no tenien tele, diuen que criaven més, o tenien més temps per a la cria. Avui en dia com que hi ha tant malestar, gent desocupada, pendent d’una feina mediocre, baixades de sous, futurs incerts i programes televisius mediocres,  la gent es dedica a complaure’s mitjançant el sexe, els plaers carnals i estomacals, doncs la majoria de restaurant sempre estan plens.

Mirat des d’aquesta perspectiva no hi ha res dolent practicar sexe però, potser sí que ens hem de parar a reflexionar quan ens saltem la nostra dignitat i sobretot ens aprofitem de  la  ingenuïtat dels altres, això fa mal !!! doncs impera la SUPERFICIALITAT a la Terra.

Potser per això a molts i moltes no ens importa que ens abaixin els sous, que ens augmentin les hores, que deixin lliures  polítics corruptes,  que es comprin Iphones als congressistes, que es destinin diners a fer aeroports fantasmes, que ens deixin sense sanitat, sense educació ... 

Amb tant sexe volem fer un exercici d’evitació als problemes?

És potser que ens hem xutat un gram d’heroïna i ara en patim les conseqüències.?

Pinten bastos !!! però com que tots i totes estem xutats un dia d’aquest començarem a tenir al·lucinacions,  com que l’home més poderós del mon és negre (segons la revista Forbes) i un membre de la casa reial resideix a Alcalà Meco!

FOLLEU MALEÏTS, FOLLEU...

No se molt bé com començar per no ferir sensibilitats ni fer canviar la meva imatge i semblar, com m’ha comentat una amiga, una reprimida, però és inevitable! tota acció comporta una reacció, ara el que em tocarà assumir seran les conseqüències, però és que parlar de SEXE a aquestes altures de la meva vida, és com parlar d’un Barça-Madrid, que ho fas de manera natural i que acabes acalorada i discutint de qui juga millor, sense arribar a entendre’ns.

El fet de ser soltera a la meva edat, a partir dels 40, és un fet que es comença a digerir, quasi per tota la societat però, el fet de no tenir xicot a la vista i de NO FOLLAR (de tant en tant) això ja sembla un enigma o fins i tot una raresa per a molts i moltes. Així que vaig a explicar la meva (i la d’altres) RARESA.

Puc afirmar que conec el sexe i l’amor i, que també ho sé distingir i per tant, JA SE EL QUE VULL.

Les pel·lícules ensucrades no m’acaben d’agradar, per ficar un exemple “Tens un email”, per un diumenge a la nit que ja estàs de capa caiguda no diré que no però, on hi hagi una pel·lícula de Shakespeare... la resta són tonteries, mai millor dit. No sé si us diria per la seva magnitud que tenen quan tracten els sentiments, els valors, les emocions i sobre tot les relacions tempestuoses que la majoria de vegades comporten tragèdies. Només per la dialèctica que s’utilitza ja em fa tenir el cor en un puny, la pell se’m ruboritza, i les mandíbules se’m tensen acabant plorant com una magdalena tot plegat, com a conseqüència de veure tanta injustícia junta i tanta PASSIÓ per l’amor i la vida.

Des de la conversa que vam tenir unes quantes, entre copes i bars, ha quedat clar que qui vol follar, folla! Ara bé... amb qui es vol i quan es vol, això ja és una altra cosa. Hi ha que encara no entenen que follar és secundari per algunes i, si tenim memòria, fins i tot primitiu, encara es pensa que sinó ho fas és perquè no hi mostres interès, en què? Doncs resumint-ho seria: “lligar” per poder follar. Tot va rodat. Ara mateix m’ha vingut en ment l’anunci de l’estiu de Dolce & Gabbana, en aquell trosset de mar, una barqueta a la deriva amb una xata i aquell Manso (amb majúscules) que li puja tot mullat a la barqueta, que dius, caram! ja saben quin model triar... ¿alguna de vosaltres li faria un lleig per follar? Jo ja us dic ara que no, pel davant, pel darrera, fins a la campaneta i més, mirant a Cuenca, a Montserrat i “hasta el infinito y más allà”, el que convingui! . Que dius, Joan! superaria les imatges al “Pornotube”.  Però... i l’endemà a la platja agitada a la sorra amb les col·legues recordant l’experiència, que en quedaria? Ja ho sabeu: “una escaldada”, això sí, molt satisfeta! pensareu algunes, però ja està! No hi ha més.

Jo vull alguna cosa més! Per això no surto a lligar, sinó que surto “En busca de la QUÍMICA perdida”. Busco el dia i la persona amb la qual amb una mirada saltin “xispes” (guspires), que hi hagi una correspondència mútua al moment, que hi hagi un, dos, tres dies pel mig fins tornar-nos a veure, fent que el teu cos i ment comenci a bullir com un volcà, que tinguis pensaments i pessigolles a l’estómac només pensant en la situació, que quan el tornis a veure et mostri admiració, interès i un llarrrrrrrrrrrrrgggggg etc. Malgrat que alguns i algunes pensareu que això és impossible, i que m’entres no arriba anirem petonejant “sapos” (sense afany de menysprear al sexe contrari) us he de remetre a la llei de Chapman-Kolmogorov que es basa en l'equació del mateix nom, a la qual hi van arribar de forma independent el matemàtic britànic Sydney Chapman i el matemàtic rus Andrey Kolmogorov. Enunciada d'una forma planera diu: "la probabilitat de que dos fets deguts a l'atzar (i que compleixen unes condicions determinades), passin conjuntament... és molt petita".  Però hi és!

Així que jo aniré buscant la probabilitat, no actuant, provocant-ho o “lligant” sinó observant l’entorn i l’ambient per tal que l’ATZAR faci la resta.

M’ha vingut en ment una pel·lícula que ho reflexa bastant bé “La insostenible lleugeresa del ser” del llibre amb el mateix nom de Milan Kundera, recordo que la vaig anar a veure amb el meu primer noviet (18 anys devia tenir) a partir d’aquell dia les coses entre ell i jo ja no van anar igual, vaig entendre que és l’ATZAR el que uneix a les persones i no les ganes o la predisposició que jo hi fica en lligar-me-la. Quan ha de ser serà! Deien les padrines.

Jo us asseguro que no mouré un dit, ara d’estar-hi, hi estaré.

¿Podeu entendre que el fet de no follar no implica tenir mala llet? Qui té mala llet és per altres coses de ben segur!

¿Podeu entendre que hi ha altres coses que omplen més que el fet de tenir algú/na per follar i/o estimar?  Per exemple arreglar una cisterna que perd aigua, canviar un ull de bou, fer un blog informatiu a la feina, mirar el nivell d’oli d’un cotxe, deixar de fumar, anar al gimnàs 3 dies per setmana...

¿Podeu entendre que els nostres avantpassats, alguns més aviat que els altres, comencessin a deixar els arbres i inventar un llenguatge, utensilis i la roda? Alguns/nes encara tenen els queixals del seny, que com ja sabreu s’utilitzaven per mastegar millor la carn crua.

¿Podeu entendre ara les poques ganes de llençar la canya que mostrem alguns/es?

Per acabar, que ja toca!, qui no creu amb l’Atzar no haurà entès res de res,  la resta... Salut i força al canut! I els/les que podeu FOLLEU! (Amb 7 minuts ni ha prou! Xist!)

NO ANEM BÉ! EL CATALÀ COSA DE TOTS I TOTES

A l'antiga pregunta: que et sents més catalana o espanyola? La meva resposta més sincera és: em sento catalana, parlo en català, penso en català, estimo en català, expresso els sentiments en català, renego en català, llegeixo la premsa en català, veig pel•lícules amb ...ehm! castellà majoritàriament?, llegeixo els llibres d’estiu amb... castellà majoritàriament?, parlo amb castellà als nouvinguts majoritàriament, escolto música en anglès majoritàriament, intento estudiar anglès majoritàriament i la majoria de llocs que he visitat de vacances parlen en francès (Suïssa, Marsella i París). Podria allargar més la descripció a la pregunta que fa estona m’he fet però... On vull anar parar? Fa dues setmanes han obert un restaurant al costat de casa, el porten dos senyors, pel que veig normalment, d’uns 50 anys llarguets, el primer que em va sorprendre és el preu canviant del menú, amb una setmana el cartell va passar de valer 15 euros a 9 euros, que dius ole, ole i ole l’olfacte d’empresari, amb els temps que corren! i el més fort és que oferien el menú de 15 amb dos plats de primer (amanida i macarrons) i dos de segon (vedella i llom), sense comentaris. Desprès va venir tota una sèrie de cartells de col•leccionista posats al mig de la vorera, per tal de no passar desapercebuts com: “Hoy fubol a las 8 en terraza. Se puede fumar” tal qual i amb les faltes que hi pugui haver, un altre dia: “Se venden latas de pesicola”, o el que hi ha ara normalment, “Crusant i cafe Leche 1,5”. Que dius... on coi estic? De que van? Si sembla el bar del Pajares i el Fernando Esteso. "Per favorrrr!" En un altre moment de la meva “apassionant vida” anava camí a Balaguer amb el nebot, de sobte li sona el mòbil, començo a flipar, el meu nebot parla castellà? L’escolto el que diu i encara flipo més: - Sí, sí estoy bajando, si ia ia, pillo una botella. Quan penja el miro i li comento,- com és que parlaves amb castellà? – eh?, a mira , perquè sí. Jo li dic - però si et sona fatal, sembles forçat!, - eh! deixem (ficant-se els auriculars) amb els meus amics parlo castellà. El deixo, continuo conduint, fins arribar al Carrefour, ell baixa a comprar beure “para sus amigos”, i just quan no hi és, li torna a sonar el mòbil (el pringat se la deixat al cotxe) i veig “Juan”, li agafo – si? (Abans de que noti la veu femenina) Hola que soc la padrineta del Marc i ell està comprant que vols que li comenta alguna cosa?, resposta del suposat Juan, - ah! No no ja el tornaré a trucar.- Valeeee, Deu! Penjo, o sigui que el Juan també sap parlar català?. Arriba i li comento, a trucat el teu amic Juan, ah i veig que parla català, resposta: -que fas tu agafant el mòbil? Deixem! parlem com volem! (La mare que el va...) Al cap d’unes hores parlo amb la mare que el va..., li comento la jugada, ui! la que he encetat..., desprès de queixar-nos d’aquest comportament, ens envaeix el sentiment de patriotisme català a les dos, “aquesta canalla! No saben res de la nostra llengua, no aprecien res, tant que ens va costar parlar-la sense por! I ara ... entre ells està de moda parla amb castellà! Ja els hi val!, i a sobre aquests tarambanes ens han de tornar a tocar els pebrots dient que es parlar POC CASTELLÀ A CATALUNYA? Aquí volia anar a parar. El Català està tocat, ull viu!
Visca Catalunya! i visca el Català
Agraïments al Pajares, Esteso i al nebot (que consti que és de sucre, doncs encara està hormonant) els quals m’han despertat de la meva comoditat.

FARTA DE LES COMPANYIES TELEFÒNIQUES!

Us faig saber a tots i totes de la meva última queixa a Orange, que us servexi també a vosaltres per controlar les factures. Con fecha 2/09/2011 a las 18 i 14 minutos. Después de que Anabel, Joselita, Blanquita me haya colgado por pedir explicación de porqué se me está cobrando 1 euro des del mes de abril (consumo de datos de internet) por , según la operadora, tocar un botón de mi móvil, según ella, me he dado de alta de este servicio y yo sin saberlo, son respuestas i acciones fraudulentas que me confirman la mala gestión con sus clientes que seguro que son miles (a 1 euro en cada factura…) Botones toco todos los días , el del ascensor, el de mis pantalones, el del mando a distancia… no creen que tendrían que avisar de que van a cobrar por un servicio que no se ha pedido ni por escrito, ni grabando la voz? Cosa que dudo, pues si realmente se gravaran las conversaciones, seguramente mejoraría el servicio. Sirva la presente para reírse un rato y yo para revisar mis facturas por internet. Sois todos i todas unos aprovechados. Enhorabuena le ha tocado un chalet en Colmenar Viejo. No te lo vas a creer?

CAMINO DE SANTIAGO

Vaig deixar l’últim escrit al bloc dient que tenia molta feina, i així ha estat durant tot l’any, però el pitjor ha estat que no hi he fet res per parar-ho. Així doncs cremada com estava vaig decidir, amb una altra companya, fer “ el Camino de Santiago” pensant que seria una cosa dura de fer que faria que durant l’any m’agafés les coses amb més tranquil•litat i, a fe de Déu! que crec que l’objectiu l’he assolit, doncs les imatges que m’han quedat gravades m’ajudaran a que em pari i gaudeixi més dels plaers “d’aquesta nostra vida”. He de donar gràcies a les meves imatges que recordo projectades, o sigui quan em veig a mi mateixa, per saber la “penositat” i “gilipollada” que vaig fer.
Com tots i totes les borregues vam agafar de referència les etapes que ens ve marcades per la web de l’Eroski que es podria veure com el patrocinador oficial, juntament amb Decatlon, del camiño. Això ja comença a crear-te un angoixa que fa que sembli el primer dia de rebaixes, la gent actua per inèrcia, caminar, caminar i caminar. Sembla que l’objectiu sigui com més aviat cremem l’etapa millor. Així em va anar el primer dia! Vaig rebentar l’engonal i genoll esquerre. Aquest és l’error que devem de fer la majoria, ja que en la primera etapa a Portomarin, una gran majoria, jo inclosa, teníem un caminar a “lo John Wayne”: caminar lent de costat a costat com si haguessin rebentat el cavall i les pistoles. I per no dir el tema genoll, alguns amb genolleres amb “megafèrules” professionals als costats, aquestes, com no, eren les meves, i altres anaven amb una vena subjectada sota el genoll, tot plegat per continuar caminant i caminant. Només us diré que les petites esglésies que visitàvem, als diferents poblets, no feien olor a encens sinó que feien olor a Reflex. Calia veure la cara de les i els farmacèutics, punt de pelegrinatge, eren tot un poema, i per no dir la metgessa del centre de salut on vaig anar a Palas del Rei, la que em va receptar el voltaren , un dia de descans i els ibuprofenos que ja portava. La veritat és que l’arribada del primer dia la tinc gravada des de fora del meu propi cos, i em veig de pena!, tenia un dolor, ... a cada passa que feia es com si tingués algú al costat que em tocava l’engonal, un dolor semblant quan et toquen un “blau” o un morat, un dolor agut, ja veieu de P... pena! i el poble que no apareixia enlloc, a sobre el camí tallat i encara vam tenir que fer més volta , suposo que per acaba’m de “maxacar”. En aquest moment es quan m’anava dient –“ que collons hi foto jo aquí?”. He de reconèixer que aquets serà el moment que m’ajudarà a agafar-me les coses d’una altra manera, tal com ens deia el Padre Genaro (que és qui signa la Compostela): “El camino empieza ahora”. Per cert per mi el millor del Camino, la trobada amb aquest Capellà, que vam tenir la sort de trobar-lo servint, en el meu cas, com a punt de reflexió del camino a l’arribada a Santiago. – “No importa la quantitat de quilometres que es facin, el què volem, deia el Padre Genaro, és que tothom trobi una raó o objectiu en el seu camí a fer. Aquell dia vam poder gaudir de la Catedral i del Sepulcre de manera privada, 14 persones soles a les 21.30 h. dins de la catedral, tot un luxe. Ah! I algun mòbil sonant en els moments més oportuns, que no sigui que ens oblidem del món terrenal.
Com anava dient, que he après? Número 1: no he de demostrar res a ningú. Número 2: Anar a poc a poc, gaudint del que faig. Número 3: No seguir la guia Eroski, o sigui no fer el que fa tothom. Innovar. A tot això el que em contesta la Susana: - I cal anar a fer el Camino per arribar a aquestes conclusions? , que dius... doncs NO!. Ara, en el meu cas la imatge projectada que tinc a l’arribada del primer poble em servirà de MOLT.
Els dies següents ja van ser d’una altra manera, desprès de la primera etapa tant patètica, ho dic doncs no calia aguantar tant! Desprès de la visita al centre de salut, del viatge i xerrada amb la taxista, amb un pare i fill del poble i unes quantes “esfregues” de voltaren, decideixo continuar fent el que pugui i sobre tot, sobre tot, penso GAUDIR del camí. Al final encara hauré de donar gràcies a les meves lesions sinó potser ja estaria a Santiago. 
Decideixo mirar la vegetació, els colors, textures i olors que ens ofereixen els boscos, la fauna i flora i de tant en tant imaginar la quantitat de generacions, persones, animals i vivències han passat per aquells camins, doncs alguns dels arbres tenien diàmetres de 3 i més metres i alçades de 30 o 40, això no es fa amb dos dies. El camí és per gaudir-lo, no entenc gent com “l’Ironman” (nom que vam posar a un noi que feia el camino corrent) que s’iniciava a primera hora del matí fent els seus 30 minuts d’escalfaments, com un reportatge del National Geographic ensenyant l’aparellament de la perdiu o del faisà, un passet aquí un altre allà, nyigonyago, mec- mec, fiu-fiu, estirament de cames, moviment de malucs, rotació de coll i un llarg etc. I per la tarda el noi “niquelat” a segellar a la Capella, com si rés. Ara això sí, com la majoria de les persones, amb o sense motxilla a l’esquena, amb bici o corrent, sortint de negra nit, fent un temps record però - AMB EL CAP BAIXAT, bocaterrosa, que tal com em va dir la taxista: - per fer això es poden quedar als voltants del seu municipi no? Què veuen aquesta gent del CAMINO?
Jo em vaig trobar gent marcant el pas com els militars, altres vestides de Kitty, mare i filla per cert, com si sortissin a caminar pels voltants de la “Moraleja”, grupets amb els seu Iphone amb l’últim de la Gaga o de la Beyoncé a tota pastilla, nois amb el rosari a tot gas i amb el cap baix, parelletes amb pas ferm conversant com si es coneguessin de tota la vida sense donar importància al que anaven passant, gent que ja no podien amb el seu cos, arrastrant llagues, lesions i altres, com un pelegrinar a Lourdes, grups escolars d’estrangeres amb cares de cansament exhaust i finalment, altres més hàbils que anaven i venien del camino com i quan a ells els hi anava bé.
No em vull estendre més, crec que es suficient per conèixer LA MEVA percepció del camino. Remarco la meva, doncs sé segur que la de la meva companya i la d’altres que l’han fet o que el pensen fer és i serà completament diferent. I per internet hi ha infinitat d’informació.
Des de la meva humil perspectiva, si algú el vol fer, li recomano tres “NOes”:
- No fer-lo durant el mes d’Agost, sembla una romeria, “ ni tanto ni tan poco”.
- Marcar-se un dia de sortida però NO de tornada. Si pot ser, arribar a Finisterre.
- No seguir al peu de la lletra la guia d’Eroski, no sigueu “uns crema etapes”, va bé per orientar-se.
La veritat és que me l’imaginava més espiritual sobre tot en l’ambient que és respirava, no ha estat així, no vull dir si ha estat una bona o mala experiència, ho podeu jutjar vosaltres mateixos/es jo em guardo les sensacions bones i dolentes.
PD: Els/les que penseu en fer-lo algun dia o altre ja podeu començar, no cal una gran preparació com algunes diuen, doncs hi havia de totes les edats i queien tant la gent de 18 i 20 anys com les de 60 i 65 anys, ho dic perquè al pas que es va, sobre tot a l’agost, aviat hi haurà punts de control i marques fosforites pels qui surten de negra nit i volen cremar etapes i, funiculars pels que com jo quan fem vacances no volem patir. Tan bé vivim que paguem per sentir-nos apallissats?
El secret, no és la preparació sinó el anar al pas de cadascú. No es tant la superació física com la psíquica.
Vaig tenir sort i vaig trobar l’equilibri, ni vaig tirar la tovallola com una immadura ni vaig maxacar-me com una penitent sense solta ni volta. No calia! Vaig anar fent.
Finalment i positivant: No sé si realment és el Camino de Santiago el que sí he de dir, és el plaer de saber que existeix un camí com aquest, què encara que en alguns trams s’hagi de passar per carretera, no deixa de sorprendre la seva magnitud i infinita vegetació verda i humida. BUEN CAMINO!
(Amb tant bosc em venia al cap la Caputxeta Vermella). Salut!

CONTRA GUSTOS NO HI HA.... COLORES?

Ja feia dies que no escrivia res al meu blog, he vist que des de l’agost, però és que m’he vist conquistada per un rampell formatiu, un “chute” de nous conceptes i segurament una espècie d’iniciar un canvi de rol.
M’ha passat com al gener, sabeu? Que a molta gent li entra per comprar els famosos Betsellers o Col•leccionables de les coses més rares o diguem que algunes fins i tot poc útils, que penses, qui coi compra una casa de nines amb els pisos que fan ara? Qui vol una col•lecció de ventalls, quan als “xinos” els tenen de tots els colors i mides? I fins i tot més bé de preu que el primer número del col•leccionable, qui coi compra una col•lecció de xiulets per cridar als pardals?... per aquesta última tinc la resposta: el meu cunyat, raro, raro… però clar, també hem veuen rara a mi quan els hi dic que estic matriculada a tants cursets que em surten per les orelles, i sabent la meva situació em pregunten, per què necessites tanta formació? Et quedes muda deixant anar una rialleta tímida que penses... no m’ho recordis cabró que tens tota la raó! Jo et pregunto perquè fas la col•lecció de xiulets de pardals? Eh eh! ( Per si ho llegeix el meu cunyat: de bon rotllo eh! Cal una mica de diplomàcia)
Aquesta vegada m’he passat, al setembre em vaig començar apuntar a diferents cursets sense tenir en compte les dades, fins que... quan em vaig ficar a marcar l’agenda vaig veure que tots els portaria a terme durant el mes d’octubre, així que el meu rampell m’ha portat a que durant unes setmanes he hagut d’anar a fer formació de dilluns a... no divendres no, sinó fins al dissabte!! De boixos, no ho penso fer més!!. A Dios pongo por testigo...
(Suposo que el mateix els hi passa als que omplen la seva casa de col•leccionables.)Ara que, desprès de tanta informació pot passar el que em passa aquest dies, que faig tallats amb la gent, com avui amb la Susana, Xavi, Marta i companyia, i no em surten les paraules, o em surten sorolls estranys de la boca, que penses... el cervell no em raja, s’ha quedat penjat que diu – ca dona! És que no li dones ni temps a processar!!!!
Jo soc de les que inverteixo els refranys, sí ja sabeu el que vull dir; “ a buenas palabras...pocas bastan” era algo així no?, o “matar dos tiros d’un pardal”... i així us en dirà unes quantes més, així que reflexionant crec que li he de donar temps al meu cervell, doncs això deu de ser producte d’un mal o ràpid aprenentatge. Així que ara començaré altre cop pel més bàsic, de moment ja tinc un mapa del món, per començar-me a situar, doncs, fins fa poc pensava que el Japó era més gran que la Xina i que Austràlia la tenia al cap i resulta que és als peus.
Total! val més anar a poc a poc i bona lletra, o “quien aprieta con poco les basta” no? Era així .
RELAX GERMANS I GERMANES!
Avui sortiré a celebrar la castanyada, doncs sinó ho faig pot ser perjudicial pel meu disc dur. Petonets

AUTOFILOSOFIA contra...

Ja fa temps que em voltava pel cap fer un escrit sobre els diferents mals de caps de la gent, els que anem trobant a llarg o curt camí de la vida. Jo he anat complint anys i em sento com fa 20 anys, us ho dic de veritat, alguns ja direu, i les canes i arrugues que tens, també les tenies fa 20 anys? i us he de respondre que no, no perquè no en tinguessi sinó perquè simplement no hi parava atenció, com ara. M'agradat sempre cuidar-me i als 30 vaig inicar-me al gimnàs per cultivar el cos i combatre la gravetat, us he de dir que vaig fent el que puc, la persistència no és el meu fort. A partir dels 33 vaig iniciar un procès de canvi d'actitud vers les situacions que m'envoltaven, podem dir que vaig ampliar el meu camp visual,cerebral i perceptiu. On més ho he notat és en el alt nivell de resignació i fustració que puc arribar aguantar sense deprimir-me o arribar a un estat d'ansietat lleu/greu. On vull anar a parar?
Fa 15 anys vaig deixar pel camí certa amistat, que ara que miro enrera, no és que la trobi a faltar, però si haguessa viscut la situació avui en dia, segurament encara continuaria sent amiga seva. Ja ho diuen, si poguessim tornar a nèixer amb l'experiència acumulada, altra cosa seria!, però és clar l'aprenentatge no existiria, ni tampoc la inquietud per conèixer, ni la motivació per continuar, en definitiva no hi hauria ni sorpreses ni mals de caps. A dia d'avui ja li he perdut la pista a l'amiga.
Docns com deia a partir dels 35 et mires les coses amb altres ulls i això ve donat perquè una ja comença a tenir una mica d'experiència, els continguts que tenim al cap comencen a tenir forma i aquests és comencen a constituir amb una espècie d'autofilosofia que acaba sent parida i venerada per un/a mateix/a i, que pot ser rebutjada per la resta que ens envolta, llavors cal que aquesta filosofia tingui diferents objectius que ens ajudaran arribar a trobar un equilibri entre nosaltres i el nostre entorn.
Objectius que cal que marqui la MEVA autofilosofia:
1- Ajudar-me afrontar les coses d'una manera més planera.
2- Potenciar la meva autoestima i alhora creences
3- Trobar afinitats amb els que m'envolten, Que permeti ajustar-se i complementar-se amb la resta d'autofilosofies
5- Tocar de peus a terra, reeducant-me constantment (anava a dir si fa falta però és que SEMPRE farà falta)
6- Que em permeti notar els canvis que vaig fent, doncs això és un punt de satisfacció
7- Complementar-la amb altres màximes com: "el que no vulguis per tu no ho facis al altres", " no és més feliç que més té sinó qui menys necessita"...i un llarg etc, això dependrà de la religió per la qual mostreu preferències.
8- Que m'ajudi a ser més flexible vers els altres i les seves autofilosofies.
9- que em nudreixi per ser autosuficient, que jo busqui als/les altres quan vulgui, abans que elles/ells em busquin a mi quan jo no vulga.
10- Que em doni la força per No deixar-me trepitxar i alhora la valentia per deixar-me trepitxar ...
En definitiva, podria estar escribint objectius tot el dia, però amb aquests n'hi ha prou per adonar-me, mirant a la cara de la gent que m'envolta, qui cultiva cada dia els seus objectius i qui els desatent o simplement qui no en té i manté una lluita constant amb els seus pensaments desordenats. Perquè els objectius serien això: pensaments organitzats i planificats que ens marcaran els camins a seguir, les persones amb qui fer-ho i els mitjants de transport amb que anirem.
Ah! m'he deixat de dir que cal cultivar-los cada dia, jo ho intento cada dia, i quan faig l'avaluació de tant en tant, "m'enfado" amb mi mateixa, per haver trencat amb algun objectiu, llavors sempre m'en surt un altre per compensar la situació :) com: No puc fer content a tothom ni tothom m'ha de caure bé! però almenys ho he intentat, i ho seguiré intentant.
Ja veieu! com un medicament per combatre la toleràcia, fustració i resignació quan la cosa estigui verda.!
Petonets a tots i totes. Ha estat un plaer, no!, ha estat una anada d'olla!

Dedicat a la Carme per donar-li la benvinguda ara que tindrà més temps per llegir :)

DEFINEIX-ME VACANCES, SI US PLAU!

Anar de vacances per a molts i moltes us semblarà una manera de relaxació, doncs jo he arribat a la conclusió que: "les vacances no em relaxen"!!! és més arribo més cansada i a sobre tinc la casa damunt-davall, fes rentadorades, ressucita les plantes, treu la pols acumulada, i renovat la pell doncs fa com 5 dies que no se que és una hidratant.
Aquest any he anat a Marsella, que direu: que has perdut per allí? doncs ni jo mateixa ho sé, però he descobert que no estic feta per viatjar tants pocs dies. Jo sóc animal de costums, no és que no m'agradi marxar del meu entorn, però si ho faig ho necessito fer tants dies com uns... 6 mesos, 12 mesos, 15 mesos, el temps necessari per iniciar una adaptació al nou entorn. No en tinc prou amb 3 o 4 dies d'estar en una ciutat i saber si m'agrada o no, necessito tocar, palpar l'ambient, olorar els carrers i un llarg etc, que direu: estàs plena de cabòries!, i jo dic que hi farem! sóc així d'espessa.
Crec que ja he ficat punt i final a estar en hostals o pensions, dieu-li com vulgueu, de 10 m2, amb 5 penjadors per compatir, sense armari i penjats en un ferro, llits de 80 cm, wc per a persones que pixen de peu, banyeres sense cortines, finestres que no tanquen, televisions que no agafen el canal internacional i endolls que no admenten l'assecador del Carrefour. AIXÒ JA S'HA ACABAT!! Us fico a vosaltres com a testimoni que l'any vinent les meves vacances seran 15 dies perduda per la Costa Brava!, només sol i mar!!, i perquè la Costa Brava, doncs per allò que va guanyar com a millor paissatge de Catalunya. Hem de fer país i sobre tot jo que no m'agrada volar, i direu: tate! reina, per això no t'agrada viatjar!, doncs us equivoqueu, faria tota Europa amb Cotxe, crec que d'aquesta manera és viu molt més l'essència de la terra o país que visites. El que costa és trobar algú que em pugui seguir... :(
Res l'any que ve ja veurem... ah! que consti que Marsella té "lo seu".
Dedicat a l'Olga i la Isa que estant fent el "Camino de Santiago" no digo más! Ole sus ovarios!

EL VENT BUFA FORT

No és que no vulgui escriure, és que ara més que mai m’adono que tot té una caducitat i sobre tot les paraules, és veritat, com diu la cançó: les paraules se les emporta el vent, són efímeres!.
Tot ve perquè durant aquest mesos he tingut molts pensament però, com que ara ja no visc en la solitud de Tarragona... puc comentar les coses amb algú o alguna de les companyes que m’envolten, això fa que perdi l’interès en posar-les per escrit doncs segurament acabaria donant-los-hi la volta.
És a dir, aquests dies hem parlat de la crisi, com tothom suposo!, i segur que tots/es li trobem la solució o possibles solucions, jo he arribat a una conclusió (que no solució): la crisi és bona! I no ho penso només des de la meva posició econòmica. Vaig viure la del 93 desprès d’acabar la carrera, i us puc dir que la sensació de fatalisme era també molt gran, va ser quan vaig iniciar-me com a venedora d’anells de Goldfil (o alguna cosa així), repartidora de la Venca, venedora a Schlecker, cambrera a discoteques /pubs etcètera, m’ho vaig agafar com l’oportunitat de conèixer molta gent rara i no tant rara, jo mateixa em deia que m’aniria bé per les futures entrevistes de treball , , no m’ha sabut mai greu d’haver-ho fet, al contrari! Puc dir que gràcies a la crisi vaig conèixer altres oficis i beneficis.
Així doncs penso que aquesta crisi ens farà retrobar amb vells VALORS com LA SOLIDARITAT, L’AMISTAT VERDADERA (SHREK), EL VALOR PER LES COSES, L’EXPRESSIÓ SENSE EMBUTS DELS SENTIMENTS, LA COMPASSIÓ PELS ALTRES, L’ESPERIT DE SUPERACIÓ i un llarg etc, LLÀSTIMA! però, que segurament no serà tant gran com per fer tal canvi, i d’aquí dos dies, tornarem a competir a veure qui té l’últim Ipod del mercat, qui es canvia el cotxe, qui fa el millor viatge, qui ha pagat més per un restaurant i un llarg etc, ara encara és fa, però la diferència és que es fa amb certa por i a sobre és dóna gràcies (a Déu o algú altre) de poder-ho fer , o sigui que cert nivell de Lady Supèrflua i Mister Prepotència sí que ha baixat i, pel contrari, som més conscients de la borratxera i “despilfarro economicoestúpit” que portàvem al damunt.
Una altre tema que hem parlat, com no! Va ser el tema del mundial de futbol, aquest tema va ser curtet però intents, és a dir, va durar el que dura un cafè, i l’altre tema va ser sobre el nostre estimat i alhora desconegut per molts i moltes ignorants com jo, l’ESTATUT. Jo sóc de les que es solen mullar poc amb temes polítics, més que rés perquè aquí també és un terreny on les paraules se les emporta el vent..., però el que em va picar, doncs és una de les coses que em toca més directa, va ser la retallada amb el CATALÀ, una llengua que la meva generació ha tingut la sort (bé o mig bé) de parlar-la sempre quan i com hem volgut i amb tota normalitat, resulta que ara tot el que havíem assolit amb més de 30 anys ens ho “foten per terra amb un plis plas” això va ser un cop baix, entre altres pels caducs/ques, prepotents/es i de supèrbia desmesurada que constitueixen el Tribunal Constitucional, aquí podeu veure que a aquests /es els VALORS se’ls passen pel forro. Es clar! com que a ells la crisi els passa de llarg...
Han sortit molts més temes que ja aniré madurant, avui però, el que m’ha fet posar a escriu i que al final no he fet, és per un comentari de la Baronessa Thyssen sobre el seu fill, desprès de tot el merder que els envolta, a vingut a dir el que jo escric, que les paraules se les emporta el vent, així de fàcil, el seu fill és jove i com a tal adjectiu fa que no s’estimi a la mare, però que quan serà gran... les coses canviaran i se la tornarà a estimar, i tot haurà passat, que jo he pensat, Ole tus huevos reina! Tothom pendent del vostre mal rotllo i tu vas i li dones la culpa a LA JOVENTUT! I és que és així, no ens compliquem tant la vida!, com ja deia el savi: no hi ha mal que cent anys duri i jo afegeixo com a rodolí, NI ESTUPIDESA QUE PERDURI.
Pel nouvingut "el Ramonet". Fins divendres.

CRÒNICA DE L'APLEC...

Aquest any m’he decidit a participar a l’Aplec, anys enrere havia tingut l’oportunitat de fer-ho però la por al rei Bacus i la meva escassa sociabilitat amb el món de la “fiestuki” em feien tirar enrere, i aquest any m’he decidit!
La penya en qüestió ens ha resultat un pel cara, s’ha de dir toooooot...., encara que es mengi molt bé, tinguis un sopar de més que la resta de penyes i el beure típic que es dóna a les festes majors: JB, Smirnof, Cacique... al final va resultar careta, estem parlant d’una diferència de 100 euros amb la resta, el que es pot dir a favor era que, pels que beuen alcohol blanc hi havia els guarniments de “vips”, molta llimona trossejada i fins i tot rodanxes de “pepino” per acabar-ho d’adobar, ah! i el gel d’una mida consistent, això encara que no ho sembla és d’agrair per compensar el que no tinguem gots de vidre.
El que em va sorprendre va ser la grandària de l’Aplec, és com un càmping gegant, distribuït amb diferents parcel•les, algunes més guarnides que altres, doncs m’hi vaig fixar que alguns tenien un jardinet, altres entrades amb portes customitzades per l’aplec, i algunes parcel•les amb més tendals que altres, per sort no ens va fer mal temps, doncs la nostra parcel•la tenia els mínims, i això va permetre poder gaudir d’un airet molt fresquet durant el dinar que et feia més lleugera la “resaka”. Em vaig fixar que quan els penyistes estàvem sopant o dinant la parcel•la es tancava, d’aquesta manera, quedàvem tots recollits per ficar-nos les botes de menjar, sobre tot de carn. Tota la carn que he deixat de menjar en un any me l’he cruspida en tres dies, xistorra, llonganissa, cansalada, carn de corder... i ja l’últim dia els cargols, la llàstima que cuinar per tanta gent no sempre et pot sortir bé, però sort que hi havia gana, la Judith i jo vam tenir que lluitar per uns cargols emmascarats i una mica carbonitzadets a la llauna, l’allioli va arribar una mica tard però estava boníssim, i el beure fresc tots els dies, ah! I cafè amb gel!!! que ja s’encarregava l’Anna d’arnar aviat a fer cua.
Desprès dels soparets la penya on estava feia el següent ritual: cançó d’aquelles que et fan ficar de peu a les cadires, panyoleta en mà i movent-la airosament es segueix el ritme, llavors tots fora la penya, tots al carrer i davant la penya es comença a ballar la cançoneta que en el seu moment es va dedicar al Maradona, aquella que diu: Paralo!, paralo! i apa! A ballar-la, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap a l’esquerra, mans enlaire... pim pam pim pam, tot a toc de pito, quan acaba la cançoneta, altre cop a la penya a recollir les taules i cadires i VINGA! tots en fila india anem a buscar o preparar els “Kubates” i es dona per inaugurada una altra nit de gresca, cal dir que la primera nit als “novatos” ens van tenir en fila india amb la boca oberta esperant els nèctars divins de Bacus, deixem-ho així que queda més poètic del que va ser, encara que algunes amb més sort, com l’Olga s’ho van estalviar...
Com deia, s’iniciava la nit, primer recollida de cubata, desprès visita a la penya on hi havia el Joan i el Ramonet , i així de penya en penya i recollint als que coneixíem, vas caminant pels carrers i es comença a sentir el pupurri de músiques, doncs cada penya tenen els seus propis bafles i tipus de música, un barrejot tot plegat! Que algunes sobre tot les fèmines com l’Anna, la Isa la Meri l’Olga i jo també m’incloc busquem fer coreografies que llavors passa el que passa i acabes aixecant-te amb unes agulletes que flipes! Ah!, i no oblidem que la barra és lliure! Arribats a aquestes altures de la nit l’Eva, a causa dels nèctars de Bacus, ens va abandonar pels somnis de Morfeo, i així ho fa tothom durant la resta de la nit fins arribades les 6 o les 8 del matí, es descansa unes hores per tornar a iniciar el ritual, aquest cop de dissabte, a la una: vermut, a les tres: dinar i cafè al River, desprès toros i cotxes de xoc, visita a les penyes, sopar i... una altra nit encetada! I vinga!... Ja som diumenge! i molts agosarats als quals se’ls hi ha de donar el premi (Joan, Anna, Isa i el Gerard) han intentat fer el que s’anomena “el pasa calles” o sigui passar pels carrers de la ciutat, fins que les autoritats els hi donen una altra medalla per designar un altre any, doncs, els 4 magnífics ja no hi van poder arribar... Són uns campions, com dèiem, aquests SÍ que porten L’ESPERIT DE L’APLEC.
Total i definitivament m’ho vaig passar molt bé, ara en cop calent, no crec que torna a repetir però quan hagi passat un any, ja es veurà...
El millor: el divendres a la nit i els cafès de resaka fresquets al River El pitjor: l’espera amb resaka per menjar.

MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS per fer-ho tan divertit!!!!!

DIES PRIMAVERALS I ALTRES

Ja feia dies que el Ramonet insistia i ara i per donar-li la benvinguda m’he decidit a iniciar altre cop la penjada d’anades d’olla. Durant l’espera he anat fent cosetes algunes més importants que altres com complir anys i anar al ginecòleg, no sé si serà coincidència però sempre que començo a tenir molèsties és ara a la primavera , així que em veig obligada a demanar hora, i dic O-BLI-GA-DA!
Aquest divendres, desprès de sopar, i de decidir amb el Ramonet, la Isa i la Olga on anàvem a fer beure ens vam distribuir amb els cotxes, jo vaig anar amb la Olga i, sense homes a la vista, li vaig comentar la meva retrobada amb el ginecòleg. Si fos per aquests professionals hauríem de fer vida a la seva consulta, sí clar! Que penso jo, si anéssim tots amb tanga pel carrer, segurament no ens faria tanta cosa “espatarrar-nos” davant un tio, la majoria homes, que ens comença a explorar de forma mecànica i moltes vegades dolorosa, que dius, a veure! si em passo 364 dies pensant que entre les meves cames hi porto un aparell sexual, de destrucció d’hormones, ultra sensible, que he de depilar constantment, rentar amb un sabó especial i que fins i tot algun dia hauré de tenyir, que coi hi pinten els conceptes d’ecografia i citologia a la meva vida?.
Arribo a la consulta, i desprès de donar una ullada a la paret plena de fotos de nadons, doncs ell està parlant pel telèfon, em presento. La seva primera pregunta original és: qui et portava abans?, dubto un moment, doncs portar portar... no m’ha portat ningú. Li comento que ningú, doncs he anat sempre al ginecòleg quan he notat molèsties, aixeca la vista i com diu la cançó “frente a frente...” em diu: clar! Per això em vaig fer jo ginecòleg, i em segueix dient: vaig pensar si soc jo metge ja no em cal anar amb cap altre, jo sense perdre la calma i amb una rialleta li responc, jo sempre vaig al metge quan alguna cosa em fa mal, i ell tot emocionat pensant que ha trobat un filó per “escarbar”, em comença a planificar proves, comenta: Com que veig que fa temps que no et fas cap prova i que pertanys a una mútua que no et cal pagar podem aprofitar i així dorms tranquil•la. Amb la qual cosa jo penso: JA! dormir tranquil•la cabró!, amb tota la planificació que m’acabes de posar?, si només de pensar-hi ja estic angoixant-me, així que ràpidament li contesto: No, si jo ja dormo molt tranquil•la! Ell aixeca altre cop la vista, doncs com deia no para d’escriure, i em diu ja més “apassiguat”: ja veig que també faràs el que voldràs. I jo penso: menys mal que ja ha captat del pal que vaig. Ell continua escrivint el que jo vaig comentant que em passa, però arriba un moment que veig que ell també va a la seva bola, doncs la descripció que li faig no té res a veure amb el que ell va repetint i anotant, és com si hagués entrat en estat hipnòtic a punt de descobrir el que tinc, que dius... xato que són fongs! No t’emocionis, però ell rés escriure i escriure, li dic que també tinc molèsties a la zona rectal i la meva sorpresa ve quan em diu: ui! (com sorprès) no,no això ja no em pertoca, no és el meu territori. Aquest ui, m’ha fet molt mal, doncs m’ha semblat que deia: Mira noia, si et fots de quatre grapes cada dissabte i et deixes fotre pel cul qualsevol cosa tu mateixa! Que penses: si almenys fos veritat (cabró)...
Inicia l’exploració, pim-pam, pim-pam “aparatos entran aparatos van”, a l’acabar em dóna la recepta per fer tractament, i em comenta: demanaràs hora per d’aquí dos setmanes per saber resultat, i jo m’acomiado, prement les cames i mirant de reüll l’aparell que el meu entrecuix s’acaba de tragar, m’imagino les meves parets vaginals i músculs “flipant” amb el maremàgnum que els hi ha caigut i sense preliminarssssss, i aquest bon home encara creu que aniré a la seva consulta cantant i ballant?
Total i com a moralina: desprès d’anar amb uns 4 o 5 ginecòlegs diferents i arribar a la consulta d’aquest “sinyor metge” plena de nadons i escoltant alguns dels comentaris fets com el... ui!, faig la següent deducció particular: els ginecòlegs, majoritàriament homes, demostren tenir més coneixements de matrius que de vagines, tècnicament parlant...eh!

ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.