LES CORONADES QUE ENS QUEDA DE VIDA

 Estem apunt de fer l'any del primer confinament absolut sobre aquesta pandèmia. Està clar que en aquestes alçades ja estem tots tocats i tocades.

Intentaré fer una breu descripció de l’hecatombe, tenint en compte els i les que m’envolten, sense prioritzar, només amb la finalitat de compartir percepcions. 

Si parlem de generacions tocades,  crec que la més dolorosa la deixaria per als padrins i padrines o avis i àvies, que s’han trobat amb més solitud afegida a la que ja tenien. Si faig un repàs a les cases del poble, són moltes on només hi viu una dona i el 95% atreviria a dir que són vídues. Un altre tant per cent alt és de cases on hi viuen la parella de padrins o avis. La majoria tenen els fills vivint en altres cases al poble o fora. Sí, estem encunyant unes generacions amb famílies individualistes, i tendim a “despoblar el que em poblat”. Ara bé, potser una de les coses que ens portarà aquesta pandèmia és  donar més importància al pobles, incrementar recursos o aprofitar i compartir els que ja tenen i s’estan morint o envellint. Aquest seria una altre tema que ara no tocaria. Tant la solitud viscuda com les morts no acompanyades crec que ha estat el pitjor d’aquesta pandèmia.

Una altra generació tocada, podria ser la meva, sense bromes, però vaig a comentar la percepció. Mirant enrere,  ens semblava que començàvem a fer la tornada. Festes, concerts, psicotròpics, menjades d’olla, frustracions, embriagueses a cegues, sexe esporàdic etc anàvem veient que el “ranking” anava de baixa, però ens hem trobat de la nit al dia amb la persiana baixada de cop i sense poder-nos acomiadar i poder dir fins aquí la meva joventut ara començaré la meva plenitud. Res, com dirien les Tacañones “Campana y se acabo!!!” Els que heu nascut als 80 o 90 haureu de fer cerca al google 😉. La mateixa percepció per als que s'han jubilat durant aquest any. 

L’altra generació tocada, vindria a ser la que es podria estar trobant al zenit de la màxima expressió de la paraula “Farra”. Vindria a ser la del meu nebot Marc,  que amb 25 anys els hi ha fet posar seny de cop. En aquest grup potser els hi anat bé i tot parar de cop. Han fet un bon aterratge amb els nassos pegats als seients. Alguns i algunes hauran començat a conèixer que més enllà del pare i mare hi ha més família, i que tenen una habitació on poder no només  dormir la ressaca sinó estar serens i serenes davant un ordinador i començar a prendre consciència de l'entorn.

De rebot una altra generació tocada seria els que es troben entre els 17 i 19 anys, enganxaria al Ramón i Alba. Edat en que la majoria tendeixen a fer desaparèixer la seva família. Estant en el moment “que no estan”, no hi són per la família. Molts inicien l’entrada a estudis superiors, un camp on es gaudeix molt per les empanades mentals que cau de coneixement i gent nova, molta gent nova, a cada pedra del camí coneixes gent nova i de sobte! Et fan desaparèixer tot el teu entorn, els obliguen a entrar en un camp virtual a “lo Matrix” encara més això de... “hi són però no hi són”, generen pensament però no se’ls hi té en compte. Per estadístiques podríem dir que són els més actius i recelosos d’acceptar aquesta nova situació de #Còvid. Tot i així com diria el Ramón, -no tots som iguals!. Aquí li dono la raó, però... no descuidem que és aquella etapa on a part de sentir-se reis i reines ho saben tot! i per descomptat tenen la veritat absoluta. Potser és per això que no els veiem massa el pèl per casa (ironia😉)))))

Les generacions més petites, entre 9 i 10 anys com seria el cas de la Irene, sembla que ho hagin viscut tota la vida. Que toca confinament, toca, que toca PCR, toca, que toca connexió virtual, toca, que no podem sortir... doncs vinga juguem! I potser aquí és quan entra el desgast i locura dels pares i mares. Però com dic són uns adaptats 100%. L’altre dia que vaig parlar amb ella, li vaig preguntar que tal?? Algun confinat? I la meva sorpresa va ser quan em va dir: - Bueeeennooo hi ha un nen que ha deixat de venir misteriosament. Jajajajajaj vaig riure, em va venir al cap el Fernando Simon, és que m’ho va comentar com si l’estiguessin investigant jajajajaj ho tindrà clar aquest noiet quan torni. 😉

Per no allargar-me, crec que la generació més tocada, sense donar-li massa importància, seria la de la Gina. Aquest dilluns 25 en farà 14. I he pensat... Què feia jo als 14??? Ostiaaa!!!!! començava a l’institut! Deixava “lo puto poble” (amb carinyo) per sortir a descobrir món, tot i que eren 8 quilòmetres fins al poble del costat, recentment inaugurat com a capital de comarca.   Però ostres tu els 14!! Són els anys que més coses fas, dius, contes i balles i el millor de tot que ningú, diria que ningú de la teva família sap. Et bull tot, l’interior i l’exterior, comences a ser una explosió d’hormones i de caos intel·lectual i ningú, ningú, sembla que et “foti cas” i el pitjor és que, el que et passi i visquis pot passar totalment desapercebut,  jajajajaja. No t’entén ni Déu! És l’època que vas més a la teva bola sense que ningú s’adoni. Tu a la teva i amb les teves col·legues. La resta no interessa, peeeeeerò Els hi ha caigut una molesta i tèrbola pandèmia, que entorpeix les trobades i les separa dels seus secrets compartits.

Clar!! celebrar l’aniversari confinada, sí! és troba confinada, en aquestes edats no és el millor que et pot passar. Perquè no ens enganyem complir anys en aquestes edats era sinònim de ser “la prota”. Era el moment que esperaves o somiaves en que algú “especial” et felicités, es marqués un detall amb tu. La versió actualitzada seria que aquesta persona especial “t’obri” per felicitar-te. Aisssshhhh qui pogués tornar als 14 on el 75% de les converses era per compartir grups de música i el SuperPop, ara en versió actualitzada seria compartir influencers i tik tok.

També em va tocar celebrar els 50 “confitada” i la veritat, entre el detallet dels veïns i ma germana (que no sé com coi va venir)  portant un ram i l’àlbum de Roma, em vaig tenir més que suficient per retornar als 14 i pensar, que sempre hi haurà algú que et farà sentir especial, sempre! I quan aquest o aquests no hi arribin a temps, he aprés que jo mateixa em puc fer sentir especial.  Qui més que jo em pot conèixer i estimar per saber què necessito un dia qualsevol tot i ser especial com el meu “cumplianys”?

He fet cerca a google, què es feia al 1984? i sorpresa!

Amb música estava escoltant “People are people” de Depeche Mode, uns dels grups que m’ha acompanyat sempre, busqueu la lletra, per flipar! Malauradament algunes coses veig que no han canviat. En quan a pel·lícules em va encantar “ Indiana Jones i el temple maleit” en aquell temps volia ser Arqueòloga!!!!  i referent a llibres, tot i que llegia poc, recordo que una tarda d’hivern a les escales de casa, un amic em va venir a deixar “el Hòbbit” de John RR Tolkien. No vaig saber mai si hagués pogut ser l’amic especial. Els 14 tenien això!

Per molts anys Gina!!! I recorda que encara et queden moltes “coronades” per descobrir, sempre és el teu moment, fes que el ser o sentir-te especial t'acompanyi sempre.

SER MARE I TREBALLADORA EN EL CONFINAMENT, I NO MORIR EN L'INTENT

“Fins als ovaris del puto confinament”. És un dels molts missatges que m’arriben de les companyes que son mares i estan “segrestades” a casa, i dic segrestades perquè el pitjor que els hi ha pogut passar, ara en ple segle XXI, és haver-se quedat tancades en 4 parets, els fills o filles i la parella. 

De parelles n’hi ha de moltes maneres, amb això sembla que haguem avançat, en aquest post em referiré a les parelles formades per dona i home. 

(Aviso, la meva intenció no serà ferir sensibilitats sinó potenciar la part més racional de l’esser humà que seria la reflexió, m’ha quedat de p... mare)

Tot va començar quan algú va introduir la paraula I-NI-CIA-TI-VA; prendre la iniciativa, tenir iniciativa, iniciar-te amb les coses, procés d’iniciació... aquesta és la paraula, aquesta és l’arrel de tot mal, el dimoni disfressat, maleit el dia del confinament, ja que a partir d’aquest dia la paraula INICIATIVA a les cases s’ha convertit amb “aigua beneïda” per destruir a l’anticrist.

Una família nombrosa confinada a casa per moltes comoditats que tinguin, si no hi ha INICIATIVA...  pot ser el finals dels dies, l’Apocalipsi!!

Han passat molts, molts anys i ara més que mai estic veient que no avancem en igualtat de gènere, començo a pensar que a les cases no es treballa i a les escoles encara menys, encara li donem molta importància, massa! a les matemàtiques, les llengües, les programacions, als llibres, exàmens etc com si amb això poguéssim vèncer la violència masclista. Amb humor llençaré “la merda d’inciativa” que tenen alguns homes.

Un dia qualsevol de confinament durant l’esmorzar

Pensament Dona

He de despertar a la canalla, han d’esmorzar sinó se m’ajuntarà amb el dinar, han de tenir alguna cosa a l’estómac, estant creixent...

Pensament Home

Encara no es desperten, aprofitaré per llegir diari

Un dia qualsevol de confinament Post esmorzar

Pensament dona

Vaig a veure si els hi han enviat deures, batalla, lluita, pactes, crits, malagana, he aconseguit que surtin del sofà, encara em reafirmo, he aconseguit que tanquin les maquinetes i s’asseguin davant l’ordinador, menys mal, m’han fet cas encara, tot per ser una bona mare.

Pensament home

Qui collons els hi deu manar tants deures, això no els hi pot ser bo. Em queixaré per donar suport a la meva dona que li cau tot pobra.

Un dia qualsevol de confinament al Migdia

Pensament dona

Inicio teletreball, sento crits, vaig a veureu l’habitació, sento videotrucada de la reunió prevista amb el jefe i altres, foto quatre crits perquè treballin i torno corrents davant l’ordinador, sento que comencen a demanar feina com sinó tingués res més que fer, hi ha alguna que tingui els ovaris de dir-li aquest home, que està al davant que es fiqui a la nostra pell? (No cap, s’entendria com una debilitat per al teu càrrec) penjo videotrucada, no sense tancar i obrir el micro cinquanta vegades per tal de que no arribessin els crits dels meus fills. Vaig a ficar ordre, mentre penso amb els llits per fer i la cuina per enllestir.

Pensament home

Vaig a treballar o (si està a casa) vinga va aneu a veure si us han manat molts deures, no vull sentir a ningú, que he de treballar, ostras!! falta cervesa potser que en vagi a buscar, que feu a que jugueu? A veure com funciona això? A mi no m’atabaleu que no hi entenc amb això

Un dia qualsevol de confinament  al final del dia

Pensament dona

Serà capaç de veure com està la cuina? Serà capaç de saber com van els llençols per fer els llits? Serà capaç d’arreplegar la roba i ficar-la a la rentadora? Serà capaç de ficar els gots de llet algun dia al microones ? serà capaç algun dia d’obrir l’ordinador per saber que és el que els hi han enviat? Serà capaç algun dia de ficar pau i ordre? Serà capaç algun dia de fer la llista de la compra sense que només hi hagi cerveses? Serà capaç algun dia de cuinar?  Serà capaç de trobar el paper de water per canviar-lo?...

Pensament home

Un dia més que hem passat, no veig pas que estigui tant malament, no hi pateixis tant...  

Si veieu que la vostra parella estaria entre el 75% i 85% de les respostes negatives, voldrà dir que en la seva infantesa no ha treballat la INICIATIVA, i si encara esteu al seu costat voldrà dir que esteu MOLT MOLT MOLT ENAMORADES! O sigui CEGUES!!! Us mereixeu un premi noies! a la paciència i tolerància perquè aguantar això i en un confinament és de MATRÍCULA D’HONOR.

Evidentment i com sempre, tampoc voldria ficar a tots els homes  a la mateixa saca, però no em direu que si mireu al vostre voltant i escolteu els sons que porta el vent ;)  el veritable missatge és que NO avancem! Una cosa tan simple com les tasques a la “puta llar”, les responsabilitats i acompanyament cap als nostres, hauria de fer-se de manera espontània i natural. Hauríem de fluir com si d’una Masterclass es tractés, una masterclass de la vida en família!!

A veure, a alguna de vosaltres us van ensenyar a tenir INICIATIVA?? No oi? Doncs d’on ovaris o traiem això de fer les coses de casa? Homes! Que us penseu, que ens agrada planxar? Passar la fregona? Fer vidres? Treure la pols? Netejar wàters?? Us cauen els mateixos pels i trossos de pell que a nosaltres per tant, la neteja hauria de ser OBLIGATORIAMENT compartida des de l’inici de l’APARELLAMENT, fins i tot els monos es netejant entre ells sense distingir mascle o femella, i els pingüins?? Qui us penseu que cuida el ou??? Fan torns cullons!  Llenço la iniciativa de fer una espècie de contracte que inclogui el seguiment de si es compleix o no,  la participació per igual en tot el que comporta una família, sigui extensa, nuclear o monoparental! i sobre tot amb quin nivell d’INICIATIVA es fa. No podem viure només de la bona fe i vots religiosos. 

La majoria de caps continuen sent homes, i la majoria només pensen en la nevera quan hi fa falta cervesa. (qui diu cervesa diu iogurt, vull dir que només pensen amb la seva...).

Aquest confinament em fa veure que estem a anys llum d’igualtat, estem envoltades de micromasclisme i això ens ha tingut molt enganyades, però és ara amb el confinament, quan estàs tancada entre 4 parets, mal-teletraballant des de casa, un Cap i/o un home, que es pensa que els deures dels teus fills i filles es fan sols, que es pensa que el dinar el porta “la Dolceta”, i que la neteja de casa inclòs el wc, la fa tota la puta Alexa amb la Rumba  i la  Ramoneta. Vinga home!!!! Fins als ovaris de tanta testosterona supremacista!!

Ens en sortirem!  oi tant que ens en sortirem, però costarà, tingueu-ho en compte!

Per part meva, us prometo que hi ficaré més de la meva part dins l’àmbit educatiu.

  

CONFIN(T)ADES AMB CANALLA, BRUTAL!

L’Altre dia em va demanar l’Ester fer un post sobre mares estressades i ho intentaré fer des de l’entesa i el carinyo d’una “no mare”, a unes “sí mares”.

A veure, comencem amb una pregunta: - Si això hagués passat fa 40 ó 45 anys enrere, com estaríeu?? Us ho imagineu? Algunes ho viuríeu des del poble, altres des de pisos fins i tot més petits dels que teniu ara, i altres vivint amb els padrins i padrines, amb un sol canal de televisió i amb una sola botiga de queviures al poble, la de la Paquita o la de la Gertrudis!

Tela imaginar la situació fa 40 anys, se m’han ficat els pels de punta i tot!

Ens trobaríem confinats els tres germans, que per edat, no recordo haver dormit mai els 3 a casa, amb el padrí Ramon i la padrina Marcela,  amb mon pare sense poder anar a treballar, i ma mare cuinant per tothom, i un sol canal de televisió!!!!. Però, amb bon menjar, del que ara anomenen orgànic, o sigui del corral; conills, gallines, i algun porc, que es criàvem amb pinso, ai no, he avançat anys a la situació, es criaven amb les nostres sobres de menjar.  

Us ho imagineu? 

Ara tornem a la realitat i compareu el que hi ha al vostre voltant.

Tenim al Sr Plus i la Sra Mercadona, entre altres,  que ens omplen de plàstics facilitant les tasques domèstiques, com el cuinar, per tal de portar millor la nostra vida estressada per la feina i poder passar més temps amb els nostres familiars?? Poder passar més temps???? Us heu parat a fer números per saber quanta estona passeu amb els vostres?

No vull pas desmerèixer aquestes mares que us heu vist de la nit al dia tenint que treballar des de casa, i convivint amb els peques a l’interior les 24 hores.

Intentaré obrir perspectiva i camp ;)

Potser el problema no ha estat el d’haver-nos de confinar de la nit al dia, sinó d'alterar el nostre funcionament, les nostres rutines i sobretot càrregues en el nostre treball.

Fins al confinament, algunes famílies portaven els fills /filles al cole sobre les 8 o 9 del matí i no es tornaven a retrobar fins a les 3 o les 5 de la tarda. Llenço toc d’atenció o ficant-nos més espirituals i amb humor, llenço possible “Karma”: -Totes les hores que han passat fora de casa ara us les tornen de cop-  ;)

Fa temps vaig reparar que, pel carrer hi havia molta gent portant carrets de canalla amb el mòbil a la ma, i  també he vist moltes mares i/o pares, moltes però moltes, moltes, passejant o al parc amb els mòbils a la mà, i veient en molts casos com la canalla els hi reclamava l’atenció. Doncs com deia, a veure si ha estat un toc de “Karma”, ara son les mares i pares confinats a casa que no donen l’abast amb el reclam de la seva canalla. 

Qui és qui realment no pot estar a casa amb els seus? Qui és? Qui perd els nervis pels crits o per la insistència o demanda d’atenció dels petits i petites de casa? Qui és qui realment no sap estar tancat entre 4 parets?

Recordo, i us demanaria que ho feu amb mi, tenir 6 o 7 anys i anar a baix, a sota casa, a veure als padrins, asseguda amb ells a la cuina, una cuina de dos o tres metres quadrats, els 3 un davant de l’altre, òbviament sense mòbil ni tablet pel mig, tot un repte, i sempre i havia el moment que es trencava el silenci quan algú feia una pregunta o perquè la padrina em contava una història de la guerra civil o perquè el meu padrí em cantava una cançó, em situo cap l'any 1976. El meu padrí, era pastor i va aprendre a escriure i llegir sol, durant les migdiades cuidant el ramat,  em cantava unes cançonetes que eren històries llaaaaarguesss no com ara que es limiten a cridar a la família d’un taurò ( amb carinyo ehhh, amb el hit del Baby Shark). El pobre les cantava amb veu tant fluixeta que em costava seguir-li “la trama” però ho feia amb tanta passió que m’hi quedava hipnotitzada. 

Ara digueu-me, quan fa que no li expliqueu una història als vostres fills i filles, posant-hi tant èmfasi fins a teatralitzar-la? O escriure una història entre tots, escriure un guió per després representar-ho? O fer un “go talent” però no per l’insta ni pel tik tok sinó pels teus fills o pares” asseguts al sofà?

Fa temps que segurament no ho feu, o potser algú no ho haurà fet mai,  perquè això malauradament ho hem deixat per a l’ESCOLA, no? O per les famoses ACTIVITATS EXTRAESCOLARRRRSSSS. Beneïdes siguin pels pares i mares que tanta, tanta, feina tenen o, sincerament pels que no saben com  jugar o passar el temps amb els seus fills i filles?

No us vull fer cabre tots i totes al mateix cove, segurament si jo fos mare acabaria fent el mateix que vosaltres, deixant-me portar pel sistema, on primer sembla que sigui la feina, després la feina i finalment la família. Repeteixo, segurament acabaria fent el mateix, però no em negareu que molts i moltes ens em acomodat, portem mitjanament bé l’assistencialisme, donar de menjar i vestir, però... educar i entretenir???Com ho portem això?  Crec que no ho portem tan be,  ho hem deixat "pels de fora."

Ara ja no existeix tanta diferència entre els nens i nenes de poble i de ciutat, tots ells i elles han nascut i crescut amb una pantalla als morros, aquesta els entreté i hipnotitza com el meu padrí. Però es que fins i tot ells s’adonen que han de descansar de tant en tant, el cos és savi,  i és quan ens demanen aquesta atenció, que ens comencem a ficar nerviosos i nervioses, perquè pensem que com la pantalla o “els de fora”, els hem d’omplir d’estímuls! I potser l’únic que volen és una història un conte, unes “pessigolles al sofà, o unes formiguetes pujant per l’esquena, no em direu que això no li agrada a tothom!!

He sentit a dir que hauríem d’ensenyar als fills i filles a avorrir-se i que ells solets i soletes aprenguin a reprogramar el seu joc, però clar, no deixeu de recordar que el que fan, majoritàriament, és imitar-nos, i moltes i moltes de nosaltres, sempre busquem estímuls per compensar un mal dia, per compensar una frustració, per compensar una creença, per compensar “el no saber que fer”.  

Us  confesso que a mi m ’acostat però, al final he aprés a saber “ no fer rés”.  A mirar el trosset de cel del meu balcó, respirar i prendre el sol i la fresca, i em direu.... clar! I nosaltres quan ho fem??? 

RESPOSTA: Us heu assegut mai a contemplar amb silenci com juguen els vostres fills i filles?, observar els seus moviments, us heu agitat mai al llit de la vostra filla a fer la migdiada mentre ella feia els deures? En definitiva, heu provat d’estar per ells sense la mínima presència d’estímuls pel mig? Només mantenint el contacte visual. Pot semblar una tonteria però a mi em calmava, estar jugant amb les meves nines i notar la presència de la meva padrina a la butaca sense dir res, només mirava.

Crec que el que hauríem d’intentar, aquest dies i els altre que vindran, és connectar amb els nostres familiars, fills i filles, i parella, que en molts casos la causa del malestar, sol ser l’absència d’un o altre en les tasques de la llar, el que ens fa estar més o menys nervioses. 

Com a la feina, a casa també cal ser un bon equip, compensant les limitacions d'uns per les habilitats d’altres. En definitva compensar responsabilitats i tasques.

Som conscients que això no es dona en totes les cases, malauradament, l’equip no només no existeix sinó que a més a més és destructiu. Això però, seria per un altre post més dur i trist.

En definitiva, Esther, Susana i Marta, aquest post, tot i que potser ja arriba tard ;) aniria per vosaltres, recordant que l’OBSERVACIÓ, no és una pèrdua de temps, sinó una gran tècnica que, a més d’investigar ens pot ajudar a saber parar i relativitzar la situació (les situacions) o sigui, en clau d'humor, TREBALLAR  la PACIÈNCIA!!!  

Petonets i ja quedarem per rebatreu, us estimoooo jejeje, 

SALUT I (TREBALLEM PER UN ) BON CONFINAMENT A TOTHOM

COVID-19, el virus de la cura?

Es pot dir que des del 13 de març, la vida ha començat a canviar per a tothom, comença el confinament, comença la situació més inesperada i estranya que qualsevol persona de més edat hagi viscut mai.

Com va dir algú, sembla que vingui la fi del món i no es podem ni abraçar ni tenir contacte amb els nostres. De sobte ens hem adonat quan de fràgils podem ser i com de dures poden ser les pèrdues.

Aquests dies, oficis que no li donàvem importància, ara passen a tenir una GRAN importància. Segurament, ara hi haurà gent que s’ho pensarà dos vegades, passar per caixa amb el mòbil a l’orella sense prestar atenció al professional que hi ha darrera la caixa. Transportistes, Auxiliars sanitaris i administratius, Farmacèutics, Infermers/res, Metges, molts oficis i/o comerços anomenats com a bàsics, són aplaudits com a herois i heroïnes, cada dia a les vuit del vespre, i no és per menys doncs tothom està fent més del que li pertoca. Comerços  com les perruqueries, els mercadets, la neteja, el menjar preparat, els gimnasos etc, tots ells aquests dies estan molt preuats. No us sabria dir si quan tot això acabi, ho valorarem tal com cal.

Estem en una situació que ens podrà permetre créixer com a espècie, humanitzant-nos, amb tota la pràctica dels valors que això comporta, o per contra, ens farà esclaus de la nostra pròpia involució és a dir, de la creació d’eines i estratègies per poder avançar MÉS. Però avançar? Cap a on?

Aquests dies estan baixant els índex de contaminació, els animals van guanyant terreny juntament amb la natura, els mars desperten tranquils amb la seva fauna, en definitiva es respira NATURA. No seria hora de reflexionar que no anàvem bé?

No seria hora que ens comencem a preguntar quin preu estem disposats a pagar per avançar en aquest progressar, progressar cap a on?.

Progressar seria robotitzar bona part de les tasques i/o activitats de les persones per exemple??, progressar seria ficar tota peça de fruita i verdura en plàstic? 

Progressar seria poder canviar el mòbil cada any per la seva caducitat? Natural o òbvia segons els tècnics? 

Progressar seria estar xatejant una hora, amb algú de manera gratuïta quan, amb una trucada pots iniciar un diàleg amb parallenguatge i solventar-la amb 10 minuts? 

Progressar seria arribar tothom a la feina amb cotxe particular? 

Progressar seria deixar de veure, tot i estar allí cada dia,  els “sense sostres” del nostre barri? Progressar seria malviure en una feina per poder tirar endavant tu o els teus?

Podria ser un bon moment per començar a fer-nos la mítica pregunta, d’on venim i on anem?

Cal escoltar-se més sovint!

Just començar el confinament, vaig estar 8 dies amb mal de cap, vaig  estar ingressada dos dies ja que no hem feia efecte cap medicament i a més durant l’ingrés a urgències, se’m va paralitzar la meitat dreta del cos. De sobte, la cama, el braç i la boca van deixar de rebre les meves ordres, va ser bastant desagradable, una situació per recordar. La situació que s’estava començant  a viure als hospitals va propiciar el meu retorn ràpid cap a casa. De sobte, la solitud i l’obligació d’estar a casa sola després del que havia passat, em va fer reviscolar certes pors, pensaments negatius, i temors, vaig passar una nit molt traïdora, d’aquelles que et fiquen a prova tot el teu aprenentatge o introspecció feta fins a les hores. Curiosament fins i tot la Pruna, la meva gata, que dorm quasi sempre amb mi, aquella nit... em va abandonar, la “punyatereta” devia notar el que estava per venir. Va ser una bona prova la qual he de dir, que me’n vaig sortir força bé, tot i no tenir-les totes durant la nit.

Diria que me’n vaig sortir, aprofitant la situació com una gran oportunitat. Si he pogut perdre la por a volar, perquè no perdre la migranya, per exemple? Aquest seria el meu primer pas, i per tal de no oblidar, dos dits, el petit i l’anular van estar enganxats fins avui, que veig que ja es mouen amb soltura entre aquest teclat, des d’on us escric.

Per què no sabem aprofitar les oportunitats? Per què ens costa tant valorar les coses? 

Ara que ja portem uns 15 dies confinats, començo a adonar-me de l’afortunada que soc. Sempre havia pensat que si em tocava la loteria em retiraria, segurament per dedicar-me a les meves dues o tres passions: escriure, pintar i fer fotos. I ves per on que ara hem trobo amb una situació similar. I estic segura que molta, moltíssima gent no ho sabrà aprofitar.

Tinc temps per portar a terme el treball amb l’institut, 

tinc temps per fer esport cada matí, 

tinc temps de cuinar cada dia, 

tinc temps de posar-me hidratant per tot el cos, sense pressa, 

tinc temps per pintar i escriure, 

tinc temps per llegir, 

tinc temps per meditar, 

tinc temps per fer videotrucades amb diferents grups, 

tinc temps per ma mare (ens truquem entre 6 i 8 vegades al dia), 

tinc temps per netejar el pis, 

tinc temps per jugar amb la Pruna... 

TINC TEMPS!!!

Suposo que se m’ha activat “l’aprofitament de la situació”, i ho estic vivint com un somni, com si m’hagués tocat la loteria! 

És cert que la llibertat de moviment, ens pot impedir positivar la situació. Però això no té perquè ser així. Alguns i algunes podem gaudir de la situació, sabem gaudir de la situació, fins i tot aprendrem de la situació,  altres malauradament, no ho sabran aprofitar, es passarà el dia envoltats de  queixa.

Podem i hem d’aprofitar aquesta situació, tan els que estan a primera fila com els que estem a segona fila a casa.

Soc conscient, que buscar la positivitat des d’alguns punts de vista, pot costar més, no és el mateix fer-ho des d’un pis de 40 m2 que des d’un de 120 m2  amb jardí i piscina, però per això aquest escrit, per què una mala nit de dimonis la pot tenir tothom. 

Hi ha persones que aquests dies es trobaran a si mateixes, aprendran a afrontar-se a la solitud, i us comento que aquesta, és independentment dels metres quadrats del pis, igual que les situacions de parelles que s’adonaran que ja no tenen rés en comú, o a la inversa, altres es trobaran amb els seus fills /es retornats a les faldilles de la mare, per les pors que ha despertat la situació, altres també molt dur s’adonaran els dies que feia no vien als seus pares, i altres descobriran altres maneres de treballar.

Estem fins al coll, confinats fins ves a saber quan. Hem d’intentar aprendre però, igual que no tothom acabarà llegint aquest escrit, entenc que hi haurà gent que no li haurà servit de res tot això, amb qüestió de setmanes i mesos tot s’haurà esvaït. Una llàstima! 

Serà una altra oportunitat perduda?

Per part meva, em comprometo a valorar tots els dies d’aquests "dies". 

Ho faré pels que no saben fer-ho, pels que ja no hi són i pels que ho estant donant tot aquests dies, herois i heroïnes anònimes.

Gràcies Merche per estar-hi, la meva heroïna d’aquell dissabte infernal, sento haver-te fet passar la mala estona a urgències. Te dec un milió ;) 

ACOMIADAMENT UTERÍ, PARÒDIA D’UNA REALITAT.

Diuen que quan es mor la mare, els/les  filles ho vivim com un tall definitiu al cordó umbilical, com un astronauta quan es desprèn del tub lligat a la nau i inicia un viatge al buit de l’espai, de l'infinit, en el nostre cas, ens sentim iniciar un viatge a la vida, soles, com iniciant-la de nou. Diuen...

Doncs bé, no és el meu cas, la meva mare encara va tirant, com diem al poble.

Aquest estiu, i als voltants dels 50 m’he estrenat en tres coses.  Per primera vegada m’he fet una pedicura ;) per primera vegada m’han obert una via, i no ha estat en un camí o sender,  i per primera vegada m’han operat amb anestèsia total.

Ara,  gaudint d’una baixa merescuda, i amb la lectura, no dels evangelis, sinó del llibre “El viaje del EGO... hacia la consciencia” del José Antonio Sande, estic passant pàgina a molts conflictes interns i creences arrelades. Han estat quasi 50 anys col·leccionant aprenentatges insans cap a l’inconscient i, ara tinc la sensació que ho he tret tot amb una histerectomia. Ostia!! Quin descans!! que m’havia de pensar que quan vaig iniciar les reformes al pis, acabaria treien del meu interior el que vaig treure.   

El 30 d’agost vaig entrar a quiròfan, i després de ser presentada com una matriu de 49 anys, es van posar mans a l’obra per acabar traient una bèstia d’un quilo tres cents grams. Entenc que seria, úter, mioma i trompes. Els ovaris, els pobres,  han quedat penjats en el espai, interior del cos. Doncs sí!  ha estat una sorpresa per tothom i un descans per a mi. Com deia, per sort el ovaris encara els tinc.  

Es curiós, farà aproximadament 4 anys d’iniciar-me en el coneixement del meu interior i la de coses que m’estan passant per a bé. Tot i que encara em costa entendre les reaccions d’algunes persones del meu costat. Just ara he penjat, telefònicament parlant,  a una companya que em deia: - jo si he d’”escarbar” massa amb mi, em sembla que ho deixaré. Em parlava d’un curs de mindfulness que s’havia apuntat. Per què ens fa tanta por “escarbar” dins nostre??? Per què, tot i no ens va bé, obviem arribar a la causa o al perquè de les nostres pors, actituds negatives, ràbies, sentiments de culpa, accions destructives (com fumar o menjar compulsivament) per què?

Molts cops, com va ser el meu cas, ens hem de “fotre” un ostiot amb tota la ma, per començar a esbrinar, investigar, detectar, preguntar, comparar, perdonar, soltar, i entre altres moltes més accions... plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, i més plorar, fins que arribarà el dia que sentiràs tanta peneta per tu mateixa que diràs PROU!! M’he de cuidar, aquest dia per fi, va començar a sortir el meu “ AMOR PROPI”. A partir d’aquest dia, no ha passat cap moment que no em trobi lligada a ell. Descobrir-ho ha estat un inici a un camí sense retorn cap a la vida, cap al món, cap a l’Univers. No em vull ficar “quàntica”, sinó només mostrar, quan de satisfactori és redescobrir-te cada dia en altres persones o actituds i posar-hi fil a l’agulla per millorar-ho cada dia.

Doncs això, 

estic vivint la meva histerectomia, com la gran neteja corporal i emocional que necessitava, per anar tancant un dels molts cicles vitals que anem passant. Quanta menys resistència hi fico en les coses, situacions i en les persones, més coses “noves” i positives em van sorgint.

Amb la lectura del llibre, he recordat una de les creences que vaig començar alimentar amb un dels meus primer noviets, anys 80. Venia a dir... “tenir parella o fills i filles em suposarà no tenir una vida professional plena” “no es pot compaginar les dues coses” “ per amor soc capaç d’abandonar-ho tot” en aquell moment vaig pensar que havia de triar i,  vaig creure i alimentar la creença, doncs resulta que, sense rancor, ara m’adono que inconscientment això va anar quallant fins a ser una realitat perdurable en 30 anys, aproximadament.  Dit i fet, es veu que ja fa anys, sense jo adonar-me, vaig renunciar a donar-li una utilitat al meu estimat úter! Ara el meu interior el plora, (personificació d’un seroma. Traient la part exageradament transcendental que us volia fer creure, vindria a ser: que s’ha generat aigua en el lloc on hi havia el úter.) Es veu que és molt normal quan te extirpen un òrgan. Però deixeu-me que li doni aquest toc espiritual o romàntic del procés iniciat cap al meu interior, la situació s’ho mereix. ;)

M’han tret un mioma gegant, un cabdell de maldecaps, ràbies, tristors, frustracions, creences insanes, actituds negatives i destructives, aixoplugades al meu estimat ÚTER. Deixa’m fer-te els honors, has estat un gran protector, has estat un gran fidel.  Gràcies per haver-ho tingut tot controlat. Gràcies per fer la teva funció. Professionalment, no em puc pas queixar. ;) Encara que alguns i algunes no els hi acaba d’agradar... t’he de dir que “has fet una puta crak” i no ho dic JO, sinó el meu interior, el meu Amor Propi.

Serveixi l’escrit per animar-vos a, fer-vos preguntes i anar reflexionant amb els /les que us aneu trobant en aquest camí.

Com deia una... Sinó se’n fan, no se’n conten ;)

Ah, i recordeu, l'instint maternal, és innat en tot esser humà, però això ja seria un altre tema. Bona Tardor a tothom!

Orles 2019. D'obligacions i diversions.

Discurs que vaig preparar i exposar el dia d'orles, parlant en nom dels meus companys i companyes.

Bona tarda a tothom

Animadors/es , educadors /es, mediadors /es integradors /es, tècnics d’atenció a la dependència, familiars

Bona tarda a tothom

Ja veieu alguns i algunes no us lliureu de mi ni l’últim dia JA QUE AQUEST ANY m’ha tocat a mi palar en nom dels meus companys  i companyes professores

Els tenim aquí a l’esquerra en un raconet.

Un dia com aquest es motiu de celebració, tot i que alguns encara us veurem per aquí, que també és motiu de celebració, però avui pot ser un d’aquells dies que et venen al cap els que ja no hi son, o no hi ha pogut ser per motius laboral o de salut.... sigui com sigui, avui és un dia per celebrar ple de records i  emocions.

L’altre dia recordàvem amb una companya, la Merche, ella és bastant més jove que jo,  que els nostres pares no van saber mai que estudiàvem, ni que era una tutoria, ni si anava bé o no amb el curs, ara la meva mare ho comença a entendre, segurament encara ara també passa, però els que heu pogut venir, no sabeu la sort que teniu de poder compartir aquestes celebracions, que hi hagi familiars que hagin volgut acompanyar-vos un dia com avui, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, avis, àvies.... tenim molts avis o àvies a la sala???

Be si hi ha algú que es troba com la Merche i jo que després passi per aquí que ja li donarem un “axuxon”? Tan ella com jo ens en hem sortit prou bé.

He dividit el discurs en dues parts

1.     La primera parlarem de les 7 semblances que compartim el professorat i l’alumnat per tal de mostrar la proximitat que tenim els uns amb els altres

2.     I la segona part us explicaré una historieta per afrontar lo futur o lo fotut del futur-

Semblances,

La primera es una cosa que es veu molt ràpida. Tan en el professorat com en l’alumnat, en aquesta família,  la proporció  de dones és superior a la d’homes.

La Segona, Tots i totes tenim un rol en comú, hem estat i serem alumnes, de la mateixa manera vosaltres ara passareu d’alumnes a professionals també podreu passar de professionals a usuaris en un clic, per tant l’assertivitat i l’empatia han d’anar juntes de la ma.

Una altra semblança (la tercera) la trobem en la metodologia, podríem dir que tant el professorat com l’alumnat LI ENCANTA!! treballar en equip, és el que millor sabem fer. Obro parèntesis (ironia) seria una assignatura (o UF) pendent. Però aquesta semblança fins i tot la patim a casa, no?? El treball en equip, la distribució de tasques...

La quarta semblança seria, Tant el professorat com l’alumnat arriba MORT! a la ultima hora de classe, és per això que  tant el professorat com l’alumnat desitja les vacances amb candeletes

Cinquena, El professorat somia amb l’alumne/a perfecta, i l’alumne somia amb el professor/a perfecta. Però ni l’un ni l’altre existeix. El que per un serà perfecte per l’altra no ho serà tan, hem de tenir en compte que NO podrem agradar a tothom,  Ara bé està a les nostres mans treballar per ser un bon professor/a i un bon alumne/a

El nostre objectiu (senyalo al professorat) no serà ser alumne, però el vostre sí serà ser un bon professional. Es molt senzill, agafeu el millor que aneu trobant pel camí. (vosaltres) senyalant alumnat, us sonarà, OBSERVACIÓ, MODELATGE, IMITACIÓ, ADQUISIÓ... podeu observar no només amb els que heu tingut aquests anys sinó també amb altres de primària i ESO, amb familiars, companys i companyes.. quedeu-vos amb el millor de tots i totes.

Practicar la Llei del mirall, la observació o coneixença nostra a través dels altres, ajuda a millorar-se, gran tema entre companyes com al Montse P.

Me’n queden 2

Una altra semblança (la sisena)  seria el que anomenem “feedback” o intercanvis de comunicació que generem els uns als altres, El petit problema d’aquesta semblança es com s’interpreta, els uns ho veuen com un avís o pista per millorar que anomenen AVALUACIÓ  i els altres ho viuen com una crítica o escena a “Juego de tronos” pels  que en sou fans  “Una mente necessita libros al igual que una espada una piedra para afilar”.

i la ultima semblança (la setena) seria que tots i totes volem ser escoltades i valorades, és difícil, molt difícil, sinó entenem que els primers a valorar-nos i estimar-nos som nosaltres mateixos/mateixes, sinó ho tenim present no avançarem en millorar les nostres relacions, ni laborals ni familiars. El més fàcil és sempre culpar als altres dels nostres mals, quan ens comencem a escoltar més a nosaltres, a la nostra veueta interna, a vegades aquesta es dura amb nosaltres, i a vegades serà dèbil molt dèbil, aquí anirien de la ma la seguretat i l’autoestima.

Ens hem d’escoltar per saber que volem i així poc a poc sabrem com respondre als companys/es d’estudis,  de feina, amb la família, a la nostra parella...

Es podria dir que es una de les tasques més difícils, però tenim tota una vida per anar-ho fent,  Ara m’ha vingut al cap la conversa amb l’Anna C, una altra companya, m’explicava recordant al seu pare, que hi ha gent ( i aquí i cabria professorat i alumnat i perquè no... familiars!)  que són com aquelles fruites que cauen de l’arbre verdes a terra i ja no s’hi pot fer res, no es poden menjar perquè estan verdes i ja no maduraran perquè s’ha tallat el seu procés, doncs amb creixement personal, que indirectament ens beneficiarà cap al professional, ho hem de tenir en compte, i per tal de no caure abans d’hora, com el pagès que cultiva el pomer, ens cal a nosaltres cultivar-nos, i una de les maneres seria parant de tant en tant per escoltar la nostra veueta i adobar-la cuidant-nos i estimant- nos

Ja veieu ens semblem molt més del que ens pensem

Ja per acabar ho voldria fer amb una metàfora d’una situació viscuda en la meva infància.

Als que sou de poble espero que us desperti bons records i per l’alumnat i professorat ens serveixi com a mínim per afrontar les situacions d’estrès com pot ser un final de curs.  Eh Meritxell B. que l’altre dia ja estaves fent “placatges” amb l’alumnat de primer per que no abandonessin la cuina abans d’hora. És broma!

HISTORIA

Farà més de 40 anys llargs, una servidora, vivia en una casa de pagès, d’aquelles amb corral i cobert, corral on hi vaig veure créixer i morir, conills, gallines, verres, porcs, gossos, òlibes, i fins i tot un eriço,  pobre!.

Tenia 8 anys, quan em vam “encolomar” una gran responsabilitat, cada migdia havia d’anar omplir la botella de vi de mon pare, cada dia!!, travessava el corral hivern i estiu, fins al cobert (lloc pels tractors, bicis, ferralla de motos i altres utensilis...) per omplir la botella de vi des d’una bota vi. Per aquesta gran tasca, hem donaven un estri molt preuat, valuós,  UN EMBUT, encara el tenim, atrotinat, però encara el tenim. És el que tenen les cases de pagès que es conserva tot molt bé.

He de dir que hi va haver alguns dies amb intents de rebel·lió, frustrada,  doncs a la que deia: no hi vull anar! se sentia de fondo:  “me cagon la panxa que t’aguanta” OSTRAS  no estava ni 5 segons que els peus ja em tocaven al cul,  i a sobre quan arribava el diumenge, ma mare ja em cantava els pecats que havia de dir, doncs jo com si res, ja havia  “combregat” o sigui ja havia fet la comunió, i  em tocava confessar.

Ave maria puríssima, sense pecat concebuda, demano perdo pels meus pecats, dis-me filla: - Doncs que el meu pare m’ha dit que havia d’anar omplir la botella de vi, i no hi he volgut anar.  DONCS RES,  pagava el meu gran pecat amb els Parenostres corresponents o Ave Maries i tot passat.  Ara sí, El dia que vaig saber que el meu pare i el capellà anaven al mateix bar a veure el barça, un capellà, barça?? El meu pare?? No pot ser, AQUÍ va ser quan vaig entendre com es generava l’opressió al poble, l'església i la pagesia, be, aquí i quedaria millor dir els terratinents, els terratinents i l'església  oprimint al poble que era jo, pobra de mi!!!

Doncs res us torno a situar al cobert amb la botella de vidre i l’embut, davant la bota de vi, per tal d’anar acabant...

Davant la bota. M’entretenia a deixar anar el vi de cop, sobtant a l’embut, a tope, i tancava de cop veient que el vi baixa fent una espiral, de cop i tornava a quedar buit, i tornava, soltar de cop i tancar de cop, enganxada al remolí, jugava a quants cops calia obrir la bota de vi per omplir la botella sencera.

Es pot dir que vaig convertir una obligació en una diversió. Així de fàcil, vaig canviar la meva ACTITUD. Això ho podeu practicar en qualsevol moment de la vostra vida tan personal com professional, i assolir-ho no dependrà dels altres, sinó que dependrà de vosaltres.

En definitiva.

Hi haurà moments a la nostra vida que el nostre cap serà com l’embut, ple de problemes , ple de situacions incòmodes, que totes, totes han d’anar passant, com el vi,  que acabava baixant, acabaran desapareixent, nosaltres els hi podem donar més o menys importància, tancant o obrin l’aixeta sobtadament, però l’únic que hem de fer és anar soltant poc a poc, tot passa, ja ho diu un refrany molt vell “No hay mal que cien años dure” doncs ens ho apliquem, no hi ha cap problema que no deixi de ser-ho tard o d’hora. O el que seria el mateix, No hi ha cap obligació que no es pugui convertir en una diversió.

Els problemes formen part de la nostra vida, la diferència entre uns i altres és saber-los gestionar, mentre uns s’ofeguen amb un vas d’aigua, ofegats per la seva obsessió a la queixa o incapacitat de reaccionar davant els problemes (per les seves pors, limitacions... fruit de no escoltar la seva veueta)  els altres els van afrontant amb naturalitat perquè saben que formen part del seu creixement personal i, professional.

No nedeu a contracorrent, deixeu-vos portar pel corrent.

Tots els meus companys i companyes, presents i NO presents us desitgem una nova etapa plena d’encerts!!   FELICITATS!

FELICITATS XIC!! (Papa)

El Setembre serà sempre el teu mes. 

Un 8 de setembre hi vas néixer, un 29 de setembre, avui, celebres el teu sant i és el mes que toca anar collir ametlles, de les poques activitats que compartíem últimament, be aquesta i la de metges ;))))

Com a bon fill de la postguerra i majoria, ets home de poques paraules i sentiments extrems. Curiosament t’has emocionat molt per petites coses, dic petites, doncs moltes vegades només et veies a tu amb els ulls vidriats i un somriure tímid:  comunions dels nets,  hospitalitzacions de la mama, guanys del barça, pels aniversaris...  erets de llàgrima fàcil però la hòstia de dur. 

No conec, com vas aprendre a  llegir i escriure, quins records tenies amb els teus pares,  germà o germanes, ni aventures quan jugaves a futbol, quins eren els teus amics...només sé que cada Nadal et posaves trist i tard o d’hora ho petaves amb ràbia. De segur que trobaves en falta als teus, però no ho sabies expressar millor.

De joveneta  4 o 5 anys recordo estar al carrer i veure la teva arribada del tros, seure a la vorera fins anar a sopar, pantalons arremangats fins al genoll i negre del sol. Has estat de constitució molt forta, la teva presència al carrer es feia notar, fins i tot, en una de les estades a l’hospital, un del metges no es podia creure la duresa dels teus músculs als 80 i pico anys. Es clar! No sabia que estava parlant amb un exjugador de futbol i un pagès que es va jubilar 20 anys després de la seva jubilació, i a la força!

Cap als 8 i 10 anys et tinc present al cotxe,  viatges cap a Mollerussa a recollir al teu fill, viatges a Montserrat a visitar a la teva filla gran, viatges a la festa major d’Alguaire, viatges a la platja i viatges cap al Soleràs a recollir a la tieta per matar el porc. Potser d’aquí en be les ganes o passió per conduir. No et vaig notar mai ni un segon de mandra per agafar el cotxe ;)

No poder tenir el cotxe els darrer anys segurament va fer que t’anessis apagant. És el que té quan ens aferrem tant a les coses o situacions, no sabem fluir, ni sabem ser flexibles...no et vas conformar mai en ser jubilat, en fer-te vell. La teva última frase constant era: no tinc pas por a la mor! Sabíem que no li tenies por, erets l’home fort,  el que et feia por era dependre dels altres. Després de tant anys fent favors als altres i vas ser incapaç de canviar de costat. Això ha donat nom a la teva manera de ser, fidel als teus valors, fidel a l’home fort que havies de ser.

Més endavant, en la meva època adolescent, sempre et vaig notar més absent, serio i enrabiat. Eren moltes hores de treball per part teva i de la mama, doncs no oblidis que et va estar acompanyant gairebé a sol i sombra,  i també van ser moltes hores fora de casa per part meva. Absència doncs, suposo que va ser mútua.

Sempre em quedarà el record d’estar al solar, esperant el sopar i la olor a truita de patata, el passar de les orenetes, sentir a la cuina la mama fent el sopar i  tu mirant la tele. No ho oblidis, no vam saber valorar-te però tampoc ho vas saber fer tu amb la mama. No et preocupis, ens passa a molts i moltes, no valorem el que tenim fins que NO ho tenim, som així de rucs. Ara ella et troba en falta, ho veus home com sí et valorava, però no vàreu saber coincidir ni en paraules ni fets. Ara sé que passa en moltes altres parelles i famílies, ho sento no ho vaig saber portar, vaig fer el que vaig poder.

Deixem-ho en que no n’hem sabut prou  ni els uns ni els altres, ens queda molt camí per saber com relacionar-nos.

En aquesta etapa he aprés a decidir “jo” davant de l’altre, enfront del que volen o pensen els altres. Moltes vegades decidim no fer coses pensant que fem un be als altres i en veritat pesem egoistament amb nosaltres. Em sap molt greu no haver-te portat 1000 vegades més a l’hort, a Borges o als “collons d’andares”, no haver-te banyat de “carajillos”. Ara m’adono, quan de difícil deu ser dependre dels altres per poder fer el que et vingui amb gana.

Un 8 de març, curiosament dia de la dona treballadora, vas decidir dir que ja en tenies prou, era tant gran la teva dignitat pels teus valors i tan gran la por a dependre dels altres que ho vas fer de les millors maneres, al carrer, al aire lliure, rodejat de veïns i veïnes i amb poques paraules. Ja signo per a mi una mort tant ràpida i digna. Ara veig que t’ho vas guanyar amb la teva perseverança de, sí o sí, sortint-te’n amb la teva.

Potser un dels meus pesars es no haver-te fet sentir ni un moment recolzat per algú, ni per mi. Ens costa molt desprendre’ns d’una actitud negativa dels altres, no sabem o no volem veure les limitacions de la persona en saber canviar o expressar una altra actitud, ara començo a entendre que el canvi d’una altra persona començarà a partir del meu canvi.

Felicitats papa, la teva energia i records estarà sempre entre els camps de panís i ametllers.

Avui tot el dia m’arriba missatges de “Felicitats Miquel”, resulta que al grup del CDR que tenim, hi ha un que es diu Miquel, molt “majo” per cert ;)  Ironies de la vida.

PARAULES I FETS. AGREDINT LA DIGNITAT

Començo a dubtar, començo a dubtar de la Justícia, per suposat i començo a dubtar si estar bé amb tu mateix és el millor.

És cert, la vida no ens deixarà de sorprendre, la família tampoc, les amistats aniran i vindran, i les parelles que tinguem ens faran reflexionar.

Aquests dies han comparat la relació del govern d’Espanya amb el de la Generalitat com un maltractador cap a la seva dona, i estic totalment d’acord. Els catalans i les catalanes hem anat aguantant i fins arribar un moment que hem obert els ulls i hem dit fins aquí hem arribat, i òbviament el maltractador no deixa escapar la seva víctima així com així. El desenllaç l’anirem veient aquests dies.

Quan tens una parella amb la que et sents maltractada, moltes vegades no t’adones però deixes de ser tu, actues per “ell”, trenques relacions, canvies la teva manera de vestir, la corda es va tensant però ell ja s’encarrega de destensar de tant en tant, són uns minuts generosos els suficients per excusar el seu comportament. Tot i sabent que no actua be, que ens humilia en públic, que menysprea el que fem, no valora el que som, banalitza el nostres guanys i èxits, tot i així seguim al seu costat, seguim pensant que malgrat tot tinc una parella, que es discuteix com totes.

Així doncs el maltracte tindria nivells i àmbits, d’aquí que hagi començat parlant de política, i dic nivells, doncs a vegades hi ha situacions i percepcions que les tolerem més que d’altres.

Intentaré ficar un exemple. Quan parlem amb l’alumnat de maltracte o abús, amb la situació de que hi ha persones que et llencen comentaris moltes vegades fastigosos, els hi deixo caure: - a veure, si passa pel teu costat un home d’uns 50 anys (estem parlant amb nois i noies de 18 anys) i et solta:- “hostia estàs bonorra que te cagues”!!,  de seguida em diuen . Quin fàstic!! Ah!! dic jo i si t’ho diu un noi amb molt d’èxit a l’institut sentiràs també fàstic???? Llavors ja s’inicia el debat. Són les paraules les que ens ofenen o les circumstàncies (en aquest cas l’edat). Ens ofenen les paraules o la persona que les diu? O, ens deixem ofendre.

Què és més agressiu que una companya de la feina t’insulti o que “s’escaquegi” quan la necessitis per fer una tasca?? O que vagi a parlar directament amb la cap sobre tu o que t’ignori en les converses?

Què és més agressiu que una suposada amiga o amic (he de dir que el meu concepte d’amistat no té massa a veu amb el que la majoria pensa o el que hi fica a la wikipediaJ ), com deia què és més agressiu,  que infravalori el que fas o que et parli malament d’altres amistats que teniu en comú?  O, que no tingui en compte les teves propostes, o que et retregui alguna característica sobre la teva personalitat que no li agradi?

Què és més agressiu que la teva parella no mostri interès per conèixer el teu entorn o que t’expliqui quin és el seu ideal de dona ?

Què és més agressiu mostrar-te agressiu /va o no saber reconèixer que estàs sent agressiu/va?? O sigui parar atenció sobre els teus fets.

Què és més agressiu, ser sincer amb la teva parella, o fingir que l’estimes.

On vull anar parar??? Me pregunto jo mateixa.

No podrem saber mai amb certesa què és el que els hi molesta als altres, si els fets o les paraules, però si ho podrem saber de nosaltres.

Aquests dies s’ha parlat molt de dignitat, i hem pogut veure gent com la perdia i gent com la  cultivava. Quan et sents agredida per certes persones o grups en funció del nivell de l’agressivitat pots ser més o menys permissiva, si consideres l’agressió de nivell baix, aniràs justificant els fets o patint-los pensant que no hi ha res més, si deixes que aquests fets es vagin reproduint al final la dignitat haurà desaparegut i amb ella el que anomenem amor propi.

És a dir com més tolerem l’agressivitat, sigui quin sigui el seu nivell, cap a nosaltres i vers al altres, menys dignitat i amor propi mostraren tenir.

No sabem on tenen els/les altres el llindar d’agressivitat, però sí hem de saber on està el nostre.

Tot i així l’esser humà som cruels. Neguem l’evidència, mentim per voler aparentar el que no som, robem per obtenir poder, ironitzem o infravalorem a les persones amb èxit, abusem dels que ens donen ajuda, ens aprofitem del dèbil, ens mofem de les parelles, maltractem a familiars, manipulem, critiquem, i jutgem. No sabem veure aquesta agressivitat, la de nivell més baix, la que ens fem a nosaltres, la que permetem per part d’altres cap a nosaltres, la que ens silencia les paraules i accions a l’espera d’un canvi, la que emana de nosaltres ferint als altres.

No sabem veure que, el que projectem als altres, el que ens incomoda dels altres, no és res més que la nostra agressivitat fermentada, a falta de dignitat i amor propi.

Quan es cultiva la dignitat i l’amor propi, el teu entorn es torna transparent i comença a incomodar-te, passaràs per un procés d’adaptació. Comences a percebre les reaccions de les teves paraules i dels teus fets, i òbviament comences a percebre les paraules i fets dels altres cap a tu,  d’aquesta manera estaríem posicionant el nostre amor propi i dignitat altre cop a l’univers, i això sembla ser que no és tolerat per tothom, sobretot per tothom que no tingui ni amor propi ni dignitat.  

Retornant aquest dies, observem les paraules i els fets,  a veure si ho valorem tothom igual, com que veurem que no, llavors seria millor no deixar-nos portar per les emocions i fer més us del sentit comú, no sent el més comú dels sentits, malauradament.

Que la força ens acompanyi!! i que Catalunya s’ompli de Jedis J

2016 la meva odissea

Tothom hem anant marcant etapes al llarg de la nostra vida. Uns i unes més conscients que altres.

Fent un curs de psicogenogrames, vaig descobrir que la meva primera etapa me la marcava al 1992, aquest any va coincidir en treure’m el títol de Treball Social,  l’altra em va sortir quan tenia 30 anys o sigui  al 2000, en aquest any va coincidir la compra del meu primer piset i, ho recordo com si fos avui, anar apuntar-me al gimnàs del barri, amb el pensament que a partir dels 30 m’havia de cuidar, almenys físicament!.

Entrar al món de la numerologia, a banda de tenir la possibilitat de convertir-te amb una paranoica, pot ser útil per trobar el perquè de tot plegat, o si més no trobar coincidències curioses. Ara m’ha tocat viure la tercera etapa, la del 2016. En aquesta etapa estic tenint la sort de viure-la amb primera persona,  amb plenes facultats i conscient en tot moment.

He après que el temps és relatiu i sobre tot la velocitat que li podem assignar, a tothom ens ha passat d’assignar temps a coses o a situacions, com si ho poguéssim controlar, quan la solució seria, com ens deien, deixar-lo passar. Ara sé que tampoc cal incloure el temps a la teva vida, és un invent per lligar-nos a la roda a la que tothom girem. Quan comences a funcionar sense temps (i amb això no vull pas dir aixecar-te quan vulguis per anar treballar :) és a dir quan comences a funcionar immersa amb el que et va sorgint comences a fluir de tal manera que la majoria de les vegades les coses t’acaben sortint millor del que t’esperaves (que aquesta és l’altra cosa que he après, no esperar res de ningú). Diria que estic aprenent a ballar en l’espai . (No, no vaig fumada:)

La Nageuse. Pablo Picasso

El tema està que fa cosa d’uns 6 o 7 anys, vaig començar a nedar a contracorrent a la feina. (Ara li dono sentit al quadre de Picasso - la Nageuse- que curiosament me’n vaig “enfotre” en una visita al Reina Sofia cap al 2000)  Les meves forces la meva energia es “desparramava” tota pels passadissos  de l’Institut, devia anar tot el dia amb la cara de perplexitat o atònica, (just com la Nageuse) em semblava que tot el que m’envoltava es podia millorar i això em suposava nedar a contracorrent tot el dia, veient que ningú (o la immensa majoria) no hi feia res. Coses que eren simples de canviar o modificar, es continuaven fent tot i obtenint resultats pèssims o negatius. Vaig estar així uns 5 anys, durant aquests vaig poder portar algun que altre projecte i això em va mantenir enganyada durant aquests anys.  Durant aquest període de temps també vaig iniciar relacions tenses amb la família,  em vaig començar a qüestionar coses, i/o anar altre cop a contracorrent, no sabia el que era però el fet d’anar al poble a veure els meus pares em resultava cada cop més difícil de pair. Sempre han portat una relació com de gat i  gos i ara no se perquè cada cop l’acceptava menys. Devia començar a gestar “la bola”.

Tota la vida he estat una devoradora de coneixement, he fet formació de 50 mil temes, ara he frenat,  em noto plena ;))) , no estic pas del tot tancada, però sí estancada en la tria de temes i de moment pocs em motiven per reprendre, prefereixo anar llegint. M’adono que la formació també ha estat una manera d’escapar-me de la realitat, deixant que “la bola” s’anés engrandint.

Total que tenint el panorama a la feina, a la família i començant a tenir un bon currículum vitae, em decideixo a obrir-me al mon de les peticions per trobar algú que m’ajudés a portar millor tota la merda, que inconscientment,  insistia en tapar.

Què em vaig trobar?

Tota la puta merda de cop em sortia com una gran explosió cap a l’exterior.

I vaig ser tant “massoca” que no va ser una sola vegada no, no en vaig tenir prou la primera vegada per veure les coses, per escoltar-me,  no en vaig tenir prou, vaig voler que em petés una segona vegada.  I aquesta segona sí que va ser la situació de: - Ja n’hi ha prou, no? Fica-t’hi reina!!!  Fica-thi!! Tela el que portes dins teu. Va ser com si m’hagués parlat algú de dins, (insisteixo que no vaig fumada;)))) com si aquesta altra persona hagués sorgit de l’explosió, traient tota la merda a fora, i dient: - apa maca, aquí ho tens que jo ja no puc més. Besitos!  

I mira per on, em va fer reaccionar, després de més de 6 anys anar fent ziga-zagues, vaig començar arromangar-me i netejar.  Que consti que encara ho estic fent.

No crec que tothom hagi d’arribar als 10 anys per adonar-se que no va bé, o potser sí. El que vull donar a entendre, en el meu cas, que estava focalitzant el meu malestar cap als altres, cap a les situacions externes a mi, on moltes vegades no hi podia fer res.  Estava esperant un canvi, i malauradament també l’esperava extern.

Ara fa cosa de 6 mesos he iniciat un projecte, he constituït una empresa, i vaig pensar:  coi!, a veure si serà altre cop una “tapadera” a la meva catàstrofe nuclear de merda que m’ha petat, i seguidament vaig fer-me la reflexió: Tranquil·la,  això està sorgint de la merda! Per tant controles el motiu, la raó del perquè ho fas, no com fins ara que anaves nedant a contracorrent més preocupada per l’ofec i les dificultats que per millorar l’estil de la braça i gaudir de l’activitat. (Perdoneu per la forçada metàfora i comparació lírica, jajajajaj)

O sigui, i per situar-vos en tota aquest vomitada, tal com us deia al principi, al 2000 vaig començar a cuidar el meu físic al gimnàs, cosa que avui en dia encara faig i ara, al 2016, he començat a cuidar el meu psíquic o ment.

Em queda encara un llarrrrrrrggggggg camí, han estat casi 10 anys evitant l’enfrontament amb mi (o amb el meu jo). Puc dir que havia passat d’identificar als treballadors i treballadores tòxiques a ser jo mateixa una mega barril de productes tòxics. Que hi farem! Ha costat, però està valent la pena.

Amb tot això, ara em ficaré sèrie,  referent a l’experiència que estic tenint, cal anar mantenint un diàleg amb el nostre interior, tant si estem realment incòmodes com còmodes amb el que ens envolta, hem de poder decidir almenys si  anar surant, flotant o, pel contrari,  prendre el timó de la teva vida i ser conscient en tot moment del que fas. És un gran error veure als altres com els causants del nostre malestar, això només ens fa més mal a nosaltres, fins al punt de causar-nos grans dolències, malalties i trencaments entre relacions causant encara més malestar al nostre voltant.

Voler fer un canvi o arribar adonar-se que cal fer-lo,  pot resultar molt dur, tot dependrà de la vostra capacitat d’emmagatzematge que tingueu, així doncs quan més emmagatzemeu més bèstia serà l’explosió. Per tal d’evitar tant patiment o desequilibri mental quan aquesta exploti, us recomanaria anar fent neteja al menys un cop a la setmana ;)))).  

No hi ha una tècnica o estratègia específica per fer aquest diàleg intern, el que sí cal és tenir les ganes per anar buscant fins a trobar la que millor que et vagi. Tal com se sol dir, les coses ens venen quan les necessitem o, afegiria, les atraiem. ;)

I recordeu: Els petits canvis són poderosos. (Capità Enciam)