DREAM TEAM

 Us penjo un dels articles que vaig realitzar per a la revista de l’Institut. L’article ha estat elaborat pensant amb la formació rebuda però sobretot, remarco, sobretot amb les experiències viscudes els darrers 30 anys.

QUE TINGUEU UN BON INICI DE CURS, I QUE LA FORÇA US ACOMPANYI.

 

DREAM TEAM

A tothom que llegeix aquest títol li vindrà al cap el “Mister Guardiola”, tenir un equip on tot rutlla, on hi ha molt bon ambient i es reconeix l’esforç amb el guany de premis, campionats i lligues. És el màxim a què pot aspirar qualsevol persona que vulgui treballar en equip.

(El grup de treball consisteix en la combinació de persones organitzades per fer una mena de treball. Per contra, un equip és un grup de persones que treballen junts per aconseguir un objectiu.) 

Actualment, i com a professora de Cicles formatius, sento parlar molt de l’Aprenentatge basat en projectes (ABP) o en reptes. Si ens focalitzem a implementar aquesta metodologia, caldrà primer fer un treball molt gran de desaprendre o de desprendre’s de moltes creences educatives.

És molta la informació que podem trobar. Són molts els autors i autores, des del Sr Pujolàs fins a al Sr Antúnez, implicats en formar i informar sobre aquest tema: el treball en equip i el lideratge distribuït.

La majoria del nostre alumnat mostra un cert recel a treballar-hi. Els entenem, ja que el primer col·lectiu on sembla que també hi tenim un cert recel a treballar-hi som el professorat, o almenys ho sembla.

El treball en equip el podem practicar des de grups petits, com en un Equip Docent, fins a un treball en xarxa on hi ha diferents àmbits i departaments implicats.  

En un institut el treball en equip hauria de formar part de la metodologia, però està clar que moltes vegades no practiquem el que prediquem.

A què és degut? Doncs segurament a les particularitats i creences de cadascuna de les persones que el constitueix.

Què cal tenir en compte si volem treballar en equip?

1.    Un dels trets més identificatius del treball en equip seria l’actitud de COMPARTIR. Caldria compartir-ho tot: encerts, errades, emocions, feina realitzada i un llarg etc. Compartir coneixements i experiències. Compartir suma coneixements. (No tothom ho sabem tot ni hem de saber-ho tot). Compartir potencia el sentiment de pertinença al grup.

Trenquem amb la creença: “Qui té la informació té el poder”.

Tot i que l’ésser humà està preparat per SOCIALITZAR-SE, la mateixa SOCIETAT ens porta a l’EGOISME, degut moltes vegades a la POR de no ser ACCEPTAT/DA.

Cap de nosaltres és tan bo com tots junts", Ray Kroc.

 2.       Un bon equip sabrà reconèixer les CAPACITATS i APTITUDS de cada un dels seus membres. Ningú ha de ser més o menys que l’altre. Cal que cadascú sàpiga què pot aportar al seu grup. Soc bona en presentacions? Soc bona en cercar informació? Soc bona en redactar? Soc bona en noves tecnologies? Soc bona en animar?

Trenquem amb la creença: “Com més titulacions, més capacitada està la persona”

Els punts forts estan en les nostres diferències, no en les nostres similituds", Stephen Covey.

 3.       Un bon equip no perdrà mai el nord. Des d’un principi caldrà marcar o consensuar un o uns OBJECTIUS, i caldrà que algú del grup els vagi recordant quin tenen, per no desviar-se i perdre el rumb. Pot semblar una tonteria, però tornar de tant en tant als objectius millorarà les inseguretats o funcionalitat del grup.

 4.       Els ROLS o CÀRRECS es constituiran tenint en compte moltes variables. Motivació per l’activitat, els/les companyes, formulació d’objectius, reptes, recursos, etc. Ens  caldrà trobar algú que sàpiga coordinar, sintetitzar, guiar, reconduir, animar...  Els rols han de ser flexibles i haurien de sorgir de manera espontània, per millorar la funcionalitat del grup, i sorgiran en funció de la TASCA o REPTE a realitzar.  

Trenquem amb la creença: “Assumir un càrrec és sinònim d’expertesa”

A les institucions no hi hauria d’haver càrrecs, sinó grups o comissions per treballar diferents temàtiques. Per exemple, dins un Institut ens podríem trobar amb una Comissió d’estudis, Comissió d’orientació, Comissió d’activitats , Comissió de seguiment a l’alumnat, Comissió de convivència etc i, quan parlem de representants o delegats, aquests i aquestes haurien d’actuar, com ja s’ha dit, depenen de la tasca, les aptituds, les capacitats i l’expertesa que cadascú mostri i demani la situació. Segurament hi hauria més encerts que quan una persona que ostentat el càrrec, ho ha d’assumir sí o sí, tot i mostrant certes limitacions i debilitats per a fer-ho.

 5.       És molt important prendre decisions amb PERSPECTIVA. Abans de decidir o proposar alguna cosa al grup cal mirar des de diferents punts. Què pot passar si faig això? A qui repercutirà? Quines altres accions desencadenaré si ho faig? Quines conseqüències negatives pot generar? Estic disposada a entomar-les? Estic disposada a ser criticada? Qui o quantes persones recolzen la meva proposta? I, finalment,  PER A QUÈ ho faig?  no,  -per què? Sinó, - per a què?

Ho faig pensant en MI o pensant en el  COL·LECTIU de professorat i/o alumnat?

 6.       Fer AUTOCRÍTICA o autoreflexió, a nivell individual, i AVALUACIÓ GRUPAL per tal de reconèixer les nostres limitacions, per equilibrar el nostre EGO, per confiar més en les nostres companyes o companys, o per reconèixer la nostra tasca i la dels altres. L’autocrítica no és un instrument per culpabilitzar-nos sinó per distribuir o adjudicar les RESPONSABILITATS segons les CAPACITATS I APTITUDS. Discutir i dialogar. Podem millorar? En quina etapa es troba l’equip? Es podien evitar aquestes conseqüències?

Trenquem amb la creença: “Hi ha crítiques constructives i destructives”.

 Les crítiques ens ajuden a veure punts de millora, o veure coses que potser ignoràvem. Conèixer les intencions és el que ens pot ajudar a decidir què fer amb “aquesta crítica”.

No hem de lluitar contra el defecte sinó desenvolupar la virtut oposada. Edward Bach.

Sempre hi ha gent que creuen que el que ells jutgen bo és vàlid per al món sencer. Carl Gustav Jung.

Treballar en equip,  tot i els nombrosos beneficis que dona, és la forma de treball menys utilitzada i en moltes situacions, mal utilitzada.

 COMPARTIR i conèixer les CAPACITATS I ACTITUTS de cada un dels seus participants, orientats a desenvolupar uns ROLS per assolir els OBJECTIUS que caldrà marcar amb molta, molta PERSPECTIVA, i tenint en compte els resultats de l’AUTOCRÍTICA individual i col·lectiva.

 ME or WE?

NOVES GENERACIONS d' A.D.M

 

Us anava a fer un àudio però prefereixo fer la vomitada escrivint una entrada al bloc, així em dona més temps per a rectificar i reflexionar sobre el que us vull compartir.

Aquest any han estat temps de molts canvis sobretot a nivell laboral, s’han jubilat grans eminències del nostre institut com el Manel i el Xavier,  des d’aquí els hi faig els meus honors. Altres han hagut de marxar per motius laborals, ja que va ser any d’oposicions, i com sempre passa, és un any de molts moviments.

El canvi al centre ha estat sorprenent i esgotador per una servidora, ara que semblava que iniciàvem una etapa majoritàriament conciliadora, dic majoritàriament no totalment, doncs no es pot fer content a tothom, ens arriba un perfil de docent desconegut fins al moment.  

L’altre dia sense anar més lluny, comentava pel passadís amb una altra companya:

Ella m’explicava: Acabo de parlar amb ella per whatsapp per aclarir-li el tema, i ara em veu i ni em diu hola!!! Si només fa mitja hora que hem parlat! Em veu i no em diu res!, no m'ho puc creure.

Li responc: no sé noia deuen ser aquestes noves generacions, estan tant acostumats a fer-ho tot entre pantalles que ja ni saben com articular la paraula presencialment.

Això que una de la ESO ens sent, i ens diu rient: Si ehhh quins alumnes, mare meva!!

Resposta nostra: estem parlant de profes.  Òbviament l’esclafit de rialles es fa sentir.

A veure que surt, intentaré fer una breu descripció d’aquesta nova fauna humana que ens estem trobant. #SOM_HI!

-          ESTRUCTURA ÒSSEA. Els seus dits estant ultra preparats, acostumen a fer unes 300 pulsacions per minut en un teclat minúscul i amb una sola mà. Estan més que preparats per explicar-te tot el Quixot per missatgeria de WhatsApp.

-          ESTRUCTURA VENTRICULAR. Et molesta sentir la teva veu gravada??? A ells i elles NO!. Tenen la poderosa capacitat d’enviar  7 àudios de WhatsApp sense respirar i amb el mateix to de veu com si d’un disc es tractés. Compte si els reps, pot semblar una missa del Pare Abat a Montserrat però no! És la veu de la consciència? NO! És ell o ella com si se confessés , però realment el que fa és repassar els teus pecats i sense adonar-te estaràs escoltant que li demanes (tu) perdó!!!. Sempre estant lliures de culpa i així t’ho argumenten, àudio rere àudio, àudio rere àudio. Recorda, TU i només tu tindràs la culpa.  

-          L’ACTITUD. Són tan generosos i generoses que et diuen com has de fer TU la feina, ets tu qui s’ha d’adaptar a ells/elles. Es pot dir que són els nous Romans, VENI, VIDI, VICI.

-          INTEL.LIGÈNCIA. Semblen molt llestos i llestes, però "parà compte" no suporten que els hi diguin unes coses ara i després es desmenteixin. No entenen el “ara sí ara no”, ara sí ara no, ara sí ara no... encara que sigui ordenat pel propi JULI CÉSAR!! (Aquí, us haureu adonat la referència subtil cap al Departament d’Educació;).  Aquesta espècia ratlla la perfecció en majúscules, en el seu món ningú s’equivoca. I quan s’equivoquen ells o elles tenen la gran capacitat, la poderosa mestria de no deixar ni un “puto” rastre.  

-          PERSONALITAT. Ells o elles estan preparades, molt!! per EXIGIR, EXIGIR I EXIGIR fins a la VICTÒRIA. El que la gent normal fem de preguntar primer, per a ells i elles és de ser FARISEUS!!

-          Si has de quedar amb ells o elles, no t’oblidis de demanar una AUDIÈNCIA. Amb una mica de sort te la donaran, ara bé segurament serà híbrida o telemàtica.

-          MECANISMES DE DEFENSA. Saben utilitzar molt bé una arma de “doble fil”, el SILENCI. Aquesta arma la tenen carregada i preparada per quan es senten amenaçats/des per rebre un correu NO APTE O PROCEDENT a la seva manera de funcionar,  i si aquest s'escau en dissabte o diumenge tarda nit, llavors poden entrar en mode exorcisme, però, "no problemo" poc a poc s'aniran acomodant amb el silenci. NO VEIG, molt menys escolto, per tant NO PARLO.

Com ja podreu reconèixer, tan si el MISSATGE importa, és bo o no,  sempre es carregaran al MISSATGER O MISSATGERA. Sempre! I  Recordeu, són armes de destrucció massiva. ADM. I us preguntareu d’on treuen aquest armament tan potent??? Doncs majoritàriament bé de fàbrica però algunes vegades es topen amb altres subjectes del departament que els solen nodrir, son restes d’altres espècies que orbiten prop nostre, fins i tot els forats negres les rebutgen .

-          RELACIONS. Per sort acostumen a reproduir-se entre elles. En algun cas han aixecat la mirada aguantant-la 3 mil·lèsimes de segon. No estan per perdre el temps! No estan per dir bon dia, que tal? Allò que em vas dir... que tal si ens trobem i en parlem..., em pots ajudar...AJUDAR??? has dit ajudar?? Ah no! Era broma!

-          AUTOSUFICIENTS. Tot i que la majoria no sol tenir experiència, estan sobrats i sobrades d’ajuda, ho fan tot bé, no necessiten de ningú, els hi sobren les explicacions, no els hi passa mai res, tot els hi va bé, són PERFECTES!! Ostiaaaa. Les seves primeres paraules al néixer són; “ho domino” i acostumen a ser batejats amb dos noms llatins, “SUPERBIA” i  “EGO” d’Egoísme.

Però alerta! Hi ha companys i companyes que han començat a veure o notat certa limitació en una habilitat,  NO tenen HUMOR, No en tenen i no l'entenen i pitjor no tenen SENTIT de l'humor, no es saben riure d’ells i elles, 😉. Aquest és el seu punt més dèbil!! Es demostra que tenen certa falta d’humor per encaixar les paraules que es porten a terme presencialment.  En les trobades cos a cos, és quan són més febles, és el moment de que els hi encaixeu la vostra diarrea o dialèctica  verbal, ataqueu amb paraules com COMPARTIR uishhhh, COL.LABORACIÓ argggg, SOM UN EQUIP quèeeee, RESPECTE paraaaaa jaa! I amb un revés de PACIÈNCIA ja l’acabeu de neutralitzar. Veuràs que no ha encaixat res de res i marxa deixant-te amb la porta als nassos. Tu aguanta! Ara més que mai has de revalidar les teves classes de meditació o ioga. ;)

El cas és que el COS a COS és el millor per destapar les seves LIMITACIONS, INSEGURETATS, FRUSTRACIONS I ALTRES COSES DE LA VIDA. Sinó com us expliqueu tant menysprear, menystenir l’experiència, tasques o ajuda de companyes i companys que fa mínim 15 anys que batallem??

Realment, No és que em molesti la seva actitud, reconec que als primer dies flipava! Ara ja madurada la situació més aviat m’entristeix, veure tan poc companyerisme entre tanta joventut. On han quedat els valors de primària o d’unes simples colònies d’estiu?

On ha quedat la simple tasca d’observar i preguntar per aprendre o desaprendre?

Perquè, encara que us sembli rar, un i una aprèn SEMPRE, tota la vida fins a la mort. I el que ens distingeix els uns dels altres en aquest camí, és la MOTIVACIÓ per, no només la feina ben feta, sinó el COMPARTIR-LA i CONSTRUIR-LA juntament amb els teus companys i companyes.

Com diria la meva padrina, Quina llàstima de jovent!

 Hi afegiria la disposició per COMPARTIR.

 

LES CORONADES QUE ENS QUEDA DE VIDA

 Estem apunt de fer l'any del primer confinament absolut sobre aquesta pandèmia. Està clar que en aquestes alçades ja estem tots tocats i tocades.

Intentaré fer una breu descripció de l’hecatombe, tenint en compte els i les que m’envolten, sense prioritzar, només amb la finalitat de compartir percepcions. 

Si parlem de generacions tocades,  crec que la més dolorosa la deixaria per als padrins i padrines o avis i àvies, que s’han trobat amb més solitud afegida a la que ja tenien. Si faig un repàs a les cases del poble, són moltes on només hi viu una dona i el 95% atreviria a dir que són vídues. Un altre tant per cent alt és de cases on hi viuen la parella de padrins o avis. La majoria tenen els fills vivint en altres cases al poble o fora. Sí, estem encunyant unes generacions amb famílies individualistes, i tendim a “despoblar el que em poblat”. Ara bé, potser una de les coses que ens portarà aquesta pandèmia és  donar més importància al pobles, incrementar recursos o aprofitar i compartir els que ja tenen i s’estan morint o envellint. Aquest seria una altre tema que ara no tocaria. Tant la solitud viscuda com les morts no acompanyades crec que ha estat el pitjor d’aquesta pandèmia.

Una altra generació tocada, podria ser la meva, sense bromes, però vaig a comentar la percepció. Mirant enrere,  ens semblava que començàvem a fer la tornada. Festes, concerts, psicotròpics, menjades d’olla, frustracions, embriagueses a cegues, sexe esporàdic etc anàvem veient que el “ranking” anava de baixa, però ens hem trobat de la nit al dia amb la persiana baixada de cop i sense poder-nos acomiadar i poder dir fins aquí la meva joventut ara començaré la meva plenitud. Res, com dirien les Tacañones “Campana y se acabo!!!” Els que heu nascut als 80 o 90 haureu de fer cerca al google 😉. La mateixa percepció per als que s'han jubilat durant aquest any. 

L’altra generació tocada, vindria a ser la que es podria estar trobant al zenit de la màxima expressió de la paraula “Farra”. Vindria a ser la del meu nebot Marc,  que amb 25 anys els hi ha fet posar seny de cop. En aquest grup potser els hi anat bé i tot parar de cop. Han fet un bon aterratge amb els nassos pegats als seients. Alguns i algunes hauran començat a conèixer que més enllà del pare i mare hi ha més família, i que tenen una habitació on poder no només  dormir la ressaca sinó estar serens i serenes davant un ordinador i començar a prendre consciència de l'entorn.

De rebot una altra generació tocada seria els que es troben entre els 17 i 19 anys, enganxaria al Ramón i Alba. Edat en que la majoria tendeixen a fer desaparèixer la seva família. Estant en el moment “que no estan”, no hi són per la família. Molts inicien l’entrada a estudis superiors, un camp on es gaudeix molt per les empanades mentals que cau de coneixement i gent nova, molta gent nova, a cada pedra del camí coneixes gent nova i de sobte! Et fan desaparèixer tot el teu entorn, els obliguen a entrar en un camp virtual a “lo Matrix” encara més això de... “hi són però no hi són”, generen pensament però no se’ls hi té en compte. Per estadístiques podríem dir que són els més actius i recelosos d’acceptar aquesta nova situació de #Còvid. Tot i així com diria el Ramón, -no tots som iguals!. Aquí li dono la raó, però... no descuidem que és aquella etapa on a part de sentir-se reis i reines ho saben tot! i per descomptat tenen la veritat absoluta. Potser és per això que no els veiem massa el pèl per casa (ironia😉)))))

Les generacions més petites, entre 9 i 10 anys com seria el cas de la Irene, sembla que ho hagin viscut tota la vida. Que toca confinament, toca, que toca PCR, toca, que toca connexió virtual, toca, que no podem sortir... doncs vinga juguem! I potser aquí és quan entra el desgast i locura dels pares i mares. Però com dic són uns adaptats 100%. L’altre dia que vaig parlar amb ella, li vaig preguntar que tal?? Algun confinat? I la meva sorpresa va ser quan em va dir: - Bueeeennooo hi ha un nen que ha deixat de venir misteriosament. Jajajajajaj vaig riure, em va venir al cap el Fernando Simon, és que m’ho va comentar com si l’estiguessin investigant jajajajaj ho tindrà clar aquest noiet quan torni. 😉

Per no allargar-me, crec que la generació més tocada, sense donar-li massa importància, seria la de la Gina. Aquest dilluns 25 en farà 14. I he pensat... Què feia jo als 14??? Ostiaaa!!!!! començava a l’institut! Deixava “lo puto poble” (amb carinyo) per sortir a descobrir món, tot i que eren 8 quilòmetres fins al poble del costat, recentment inaugurat com a capital de comarca.   Però ostres tu els 14!! Són els anys que més coses fas, dius, contes i balles i el millor de tot que ningú, diria que ningú de la teva família sap. Et bull tot, l’interior i l’exterior, comences a ser una explosió d’hormones i de caos intel·lectual i ningú, ningú, sembla que et “foti cas” i el pitjor és que, el que et passi i visquis pot passar totalment desapercebut,  jajajajaja. No t’entén ni Déu! És l’època que vas més a la teva bola sense que ningú s’adoni. Tu a la teva i amb les teves col·legues. La resta no interessa, peeeeeerò Els hi ha caigut una molesta i tèrbola pandèmia, que entorpeix les trobades i les separa dels seus secrets compartits.

Clar!! celebrar l’aniversari confinada, sí! és troba confinada, en aquestes edats no és el millor que et pot passar. Perquè no ens enganyem complir anys en aquestes edats era sinònim de ser “la prota”. Era el moment que esperaves o somiaves en que algú “especial” et felicités, es marqués un detall amb tu. La versió actualitzada seria que aquesta persona especial “t’obri” per felicitar-te. Aisssshhhh qui pogués tornar als 14 on el 75% de les converses era per compartir grups de música i el SuperPop, ara en versió actualitzada seria compartir influencers i tik tok.

També em va tocar celebrar els 50 “confitada” i la veritat, entre el detallet dels veïns i ma germana (que no sé com coi va venir)  portant un ram i l’àlbum de Roma, em vaig tenir més que suficient per retornar als 14 i pensar, que sempre hi haurà algú que et farà sentir especial, sempre! I quan aquest o aquests no hi arribin a temps, he aprés que jo mateixa em puc fer sentir especial.  Qui més que jo em pot conèixer i estimar per saber què necessito un dia qualsevol tot i ser especial com el meu “cumplianys”?

He fet cerca a google, què es feia al 1984? i sorpresa!

Amb música estava escoltant “People are people” de Depeche Mode, uns dels grups que m’ha acompanyat sempre, busqueu la lletra, per flipar! Malauradament algunes coses veig que no han canviat. En quan a pel·lícules em va encantar “ Indiana Jones i el temple maleit” en aquell temps volia ser Arqueòloga!!!!  i referent a llibres, tot i que llegia poc, recordo que una tarda d’hivern a les escales de casa, un amic em va venir a deixar “el Hòbbit” de John RR Tolkien. No vaig saber mai si hagués pogut ser l’amic especial. Els 14 tenien això!

Per molts anys Gina!!! I recorda que encara et queden moltes “coronades” per descobrir, sempre és el teu moment, fes que el ser o sentir-te especial t'acompanyi sempre.

SER MARE I TREBALLADORA EN EL CONFINAMENT, I NO MORIR EN L'INTENT

“Fins als ovaris del puto confinament”. És un dels molts missatges que m’arriben de les companyes que son mares i estan “segrestades” a casa, i dic segrestades perquè el pitjor que els hi ha pogut passar, ara en ple segle XXI, és haver-se quedat tancades en 4 parets, els fills o filles i la parella. 

De parelles n’hi ha de moltes maneres, amb això sembla que haguem avançat, en aquest post em referiré a les parelles formades per dona i home. 

(Aviso, la meva intenció no serà ferir sensibilitats sinó potenciar la part més racional de l’esser humà que seria la reflexió, m’ha quedat de p... mare)

Tot va començar quan algú va introduir la paraula I-NI-CIA-TI-VA; prendre la iniciativa, tenir iniciativa, iniciar-te amb les coses, procés d’iniciació... aquesta és la paraula, aquesta és l’arrel de tot mal, el dimoni disfressat, maleit el dia del confinament, ja que a partir d’aquest dia la paraula INICIATIVA a les cases s’ha convertit amb “aigua beneïda” per destruir a l’anticrist.

Una família nombrosa confinada a casa per moltes comoditats que tinguin, si no hi ha INICIATIVA...  pot ser el finals dels dies, l’Apocalipsi!!

Han passat molts, molts anys i ara més que mai estic veient que no avancem en igualtat de gènere, començo a pensar que a les cases no es treballa i a les escoles encara menys, encara li donem molta importància, massa! a les matemàtiques, les llengües, les programacions, als llibres, exàmens etc com si amb això poguéssim vèncer la violència masclista. Amb humor llençaré “la merda d’inciativa” que tenen alguns homes.

Un dia qualsevol de confinament durant l’esmorzar

Pensament Dona

He de despertar a la canalla, han d’esmorzar sinó se m’ajuntarà amb el dinar, han de tenir alguna cosa a l’estómac, estant creixent...

Pensament Home

Encara no es desperten, aprofitaré per llegir diari

Un dia qualsevol de confinament Post esmorzar

Pensament dona

Vaig a veure si els hi han enviat deures, batalla, lluita, pactes, crits, malagana, he aconseguit que surtin del sofà, encara em reafirmo, he aconseguit que tanquin les maquinetes i s’asseguin davant l’ordinador, menys mal, m’han fet cas encara, tot per ser una bona mare.

Pensament home

Qui collons els hi deu manar tants deures, això no els hi pot ser bo. Em queixaré per donar suport a la meva dona que li cau tot pobra.

Un dia qualsevol de confinament al Migdia

Pensament dona

Inicio teletreball, sento crits, vaig a veureu l’habitació, sento videotrucada de la reunió prevista amb el jefe i altres, foto quatre crits perquè treballin i torno corrents davant l’ordinador, sento que comencen a demanar feina com sinó tingués res més que fer, hi ha alguna que tingui els ovaris de dir-li aquest home, que està al davant que es fiqui a la nostra pell? (No cap, s’entendria com una debilitat per al teu càrrec) penjo videotrucada, no sense tancar i obrir el micro cinquanta vegades per tal de que no arribessin els crits dels meus fills. Vaig a ficar ordre, mentre penso amb els llits per fer i la cuina per enllestir.

Pensament home

Vaig a treballar o (si està a casa) vinga va aneu a veure si us han manat molts deures, no vull sentir a ningú, que he de treballar, ostras!! falta cervesa potser que en vagi a buscar, que feu a que jugueu? A veure com funciona això? A mi no m’atabaleu que no hi entenc amb això

Un dia qualsevol de confinament  al final del dia

Pensament dona

Serà capaç de veure com està la cuina? Serà capaç de saber com van els llençols per fer els llits? Serà capaç d’arreplegar la roba i ficar-la a la rentadora? Serà capaç de ficar els gots de llet algun dia al microones ? serà capaç algun dia d’obrir l’ordinador per saber que és el que els hi han enviat? Serà capaç algun dia de ficar pau i ordre? Serà capaç algun dia de fer la llista de la compra sense que només hi hagi cerveses? Serà capaç algun dia de cuinar?  Serà capaç de trobar el paper de water per canviar-lo?...

Pensament home

Un dia més que hem passat, no veig pas que estigui tant malament, no hi pateixis tant...  

Si veieu que la vostra parella estaria entre el 75% i 85% de les respostes negatives, voldrà dir que en la seva infantesa no ha treballat la INICIATIVA, i si encara esteu al seu costat voldrà dir que esteu MOLT MOLT MOLT ENAMORADES! O sigui CEGUES!!! Us mereixeu un premi noies! a la paciència i tolerància perquè aguantar això i en un confinament és de MATRÍCULA D’HONOR.

Evidentment i com sempre, tampoc voldria ficar a tots els homes  a la mateixa saca, però no em direu que si mireu al vostre voltant i escolteu els sons que porta el vent ;)  el veritable missatge és que NO avancem! Una cosa tan simple com les tasques a la “puta llar”, les responsabilitats i acompanyament cap als nostres, hauria de fer-se de manera espontània i natural. Hauríem de fluir com si d’una Masterclass es tractés, una masterclass de la vida en família!!

A veure, a alguna de vosaltres us van ensenyar a tenir INICIATIVA?? No oi? Doncs d’on ovaris o traiem això de fer les coses de casa? Homes! Que us penseu, que ens agrada planxar? Passar la fregona? Fer vidres? Treure la pols? Netejar wàters?? Us cauen els mateixos pels i trossos de pell que a nosaltres per tant, la neteja hauria de ser OBLIGATORIAMENT compartida des de l’inici de l’APARELLAMENT, fins i tot els monos es netejant entre ells sense distingir mascle o femella, i els pingüins?? Qui us penseu que cuida el ou??? Fan torns cullons!  Llenço la iniciativa de fer una espècie de contracte que inclogui el seguiment de si es compleix o no,  la participació per igual en tot el que comporta una família, sigui extensa, nuclear o monoparental! i sobre tot amb quin nivell d’INICIATIVA es fa. No podem viure només de la bona fe i vots religiosos. 

La majoria de caps continuen sent homes, i la majoria només pensen en la nevera quan hi fa falta cervesa. (qui diu cervesa diu iogurt, vull dir que només pensen amb la seva...).

Aquest confinament em fa veure que estem a anys llum d’igualtat, estem envoltades de micromasclisme i això ens ha tingut molt enganyades, però és ara amb el confinament, quan estàs tancada entre 4 parets, mal-teletraballant des de casa, un Cap i/o un home, que es pensa que els deures dels teus fills i filles es fan sols, que es pensa que el dinar el porta “la Dolceta”, i que la neteja de casa inclòs el wc, la fa tota la puta Alexa amb la Rumba  i la  Ramoneta. Vinga home!!!! Fins als ovaris de tanta testosterona supremacista!!

Ens en sortirem!  oi tant que ens en sortirem, però costarà, tingueu-ho en compte!

Per part meva, us prometo que hi ficaré més de la meva part dins l’àmbit educatiu.

  

CONFIN(T)ADES AMB CANALLA, BRUTAL!

L’Altre dia em va demanar l’Ester fer un post sobre mares estressades i ho intentaré fer des de l’entesa i el carinyo d’una “no mare”, a unes “sí mares”.

A veure, comencem amb una pregunta: - Si això hagués passat fa 40 ó 45 anys enrere, com estaríeu?? Us ho imagineu? Algunes ho viuríeu des del poble, altres des de pisos fins i tot més petits dels que teniu ara, i altres vivint amb els padrins i padrines, amb un sol canal de televisió i amb una sola botiga de queviures al poble, la de la Paquita o la de la Gertrudis!

Tela imaginar la situació fa 40 anys, se m’han ficat els pels de punta i tot!

Ens trobaríem confinats els tres germans, que per edat, no recordo haver dormit mai els 3 a casa, amb el padrí Ramon i la padrina Marcela,  amb mon pare sense poder anar a treballar, i ma mare cuinant per tothom, i un sol canal de televisió!!!!. Però, amb bon menjar, del que ara anomenen orgànic, o sigui del corral; conills, gallines, i algun porc, que es criàvem amb pinso, ai no, he avançat anys a la situació, es criaven amb les nostres sobres de menjar.  

Us ho imagineu? 

Ara tornem a la realitat i compareu el que hi ha al vostre voltant.

Tenim al Sr Plus i la Sra Mercadona, entre altres,  que ens omplen de plàstics facilitant les tasques domèstiques, com el cuinar, per tal de portar millor la nostra vida estressada per la feina i poder passar més temps amb els nostres familiars?? Poder passar més temps???? Us heu parat a fer números per saber quanta estona passeu amb els vostres?

No vull pas desmerèixer aquestes mares que us heu vist de la nit al dia tenint que treballar des de casa, i convivint amb els peques a l’interior les 24 hores.

Intentaré obrir perspectiva i camp ;)

Potser el problema no ha estat el d’haver-nos de confinar de la nit al dia, sinó d'alterar el nostre funcionament, les nostres rutines i sobretot càrregues en el nostre treball.

Fins al confinament, algunes famílies portaven els fills /filles al cole sobre les 8 o 9 del matí i no es tornaven a retrobar fins a les 3 o les 5 de la tarda. Llenço toc d’atenció o ficant-nos més espirituals i amb humor, llenço possible “Karma”: -Totes les hores que han passat fora de casa ara us les tornen de cop-  ;)

Fa temps vaig reparar que, pel carrer hi havia molta gent portant carrets de canalla amb el mòbil a la ma, i  també he vist moltes mares i/o pares, moltes però moltes, moltes, passejant o al parc amb els mòbils a la mà, i veient en molts casos com la canalla els hi reclamava l’atenció. Doncs com deia, a veure si ha estat un toc de “Karma”, ara son les mares i pares confinats a casa que no donen l’abast amb el reclam de la seva canalla. 

Qui és qui realment no pot estar a casa amb els seus? Qui és? Qui perd els nervis pels crits o per la insistència o demanda d’atenció dels petits i petites de casa? Qui és qui realment no sap estar tancat entre 4 parets?

Recordo, i us demanaria que ho feu amb mi, tenir 6 o 7 anys i anar a baix, a sota casa, a veure als padrins, asseguda amb ells a la cuina, una cuina de dos o tres metres quadrats, els 3 un davant de l’altre, òbviament sense mòbil ni tablet pel mig, tot un repte, i sempre i havia el moment que es trencava el silenci quan algú feia una pregunta o perquè la padrina em contava una història de la guerra civil o perquè el meu padrí em cantava una cançó, em situo cap l'any 1976. El meu padrí, era pastor i va aprendre a escriure i llegir sol, durant les migdiades cuidant el ramat,  em cantava unes cançonetes que eren històries llaaaaarguesss no com ara que es limiten a cridar a la família d’un taurò ( amb carinyo ehhh, amb el hit del Baby Shark). El pobre les cantava amb veu tant fluixeta que em costava seguir-li “la trama” però ho feia amb tanta passió que m’hi quedava hipnotitzada. 

Ara digueu-me, quan fa que no li expliqueu una història als vostres fills i filles, posant-hi tant èmfasi fins a teatralitzar-la? O escriure una història entre tots, escriure un guió per després representar-ho? O fer un “go talent” però no per l’insta ni pel tik tok sinó pels teus fills o pares” asseguts al sofà?

Fa temps que segurament no ho feu, o potser algú no ho haurà fet mai,  perquè això malauradament ho hem deixat per a l’ESCOLA, no? O per les famoses ACTIVITATS EXTRAESCOLARRRRSSSS. Beneïdes siguin pels pares i mares que tanta, tanta, feina tenen o, sincerament pels que no saben com  jugar o passar el temps amb els seus fills i filles?

No us vull fer cabre tots i totes al mateix cove, segurament si jo fos mare acabaria fent el mateix que vosaltres, deixant-me portar pel sistema, on primer sembla que sigui la feina, després la feina i finalment la família. Repeteixo, segurament acabaria fent el mateix, però no em negareu que molts i moltes ens em acomodat, portem mitjanament bé l’assistencialisme, donar de menjar i vestir, però... educar i entretenir???Com ho portem això?  Crec que no ho portem tan be,  ho hem deixat "pels de fora."

Ara ja no existeix tanta diferència entre els nens i nenes de poble i de ciutat, tots ells i elles han nascut i crescut amb una pantalla als morros, aquesta els entreté i hipnotitza com el meu padrí. Però es que fins i tot ells s’adonen que han de descansar de tant en tant, el cos és savi,  i és quan ens demanen aquesta atenció, que ens comencem a ficar nerviosos i nervioses, perquè pensem que com la pantalla o “els de fora”, els hem d’omplir d’estímuls! I potser l’únic que volen és una història un conte, unes “pessigolles al sofà, o unes formiguetes pujant per l’esquena, no em direu que això no li agrada a tothom!!

He sentit a dir que hauríem d’ensenyar als fills i filles a avorrir-se i que ells solets i soletes aprenguin a reprogramar el seu joc, però clar, no deixeu de recordar que el que fan, majoritàriament, és imitar-nos, i moltes i moltes de nosaltres, sempre busquem estímuls per compensar un mal dia, per compensar una frustració, per compensar una creença, per compensar “el no saber que fer”.  

Us  confesso que a mi m ’acostat però, al final he aprés a saber “ no fer rés”.  A mirar el trosset de cel del meu balcó, respirar i prendre el sol i la fresca, i em direu.... clar! I nosaltres quan ho fem??? 

RESPOSTA: Us heu assegut mai a contemplar amb silenci com juguen els vostres fills i filles?, observar els seus moviments, us heu agitat mai al llit de la vostra filla a fer la migdiada mentre ella feia els deures? En definitiva, heu provat d’estar per ells sense la mínima presència d’estímuls pel mig? Només mantenint el contacte visual. Pot semblar una tonteria però a mi em calmava, estar jugant amb les meves nines i notar la presència de la meva padrina a la butaca sense dir res, només mirava.

Crec que el que hauríem d’intentar, aquest dies i els altre que vindran, és connectar amb els nostres familiars, fills i filles, i parella, que en molts casos la causa del malestar, sol ser l’absència d’un o altre en les tasques de la llar, el que ens fa estar més o menys nervioses. 

Com a la feina, a casa també cal ser un bon equip, compensant les limitacions d'uns per les habilitats d’altres. En definitva compensar responsabilitats i tasques.

Som conscients que això no es dona en totes les cases, malauradament, l’equip no només no existeix sinó que a més a més és destructiu. Això però, seria per un altre post més dur i trist.

En definitiva, Esther, Susana i Marta, aquest post, tot i que potser ja arriba tard ;) aniria per vosaltres, recordant que l’OBSERVACIÓ, no és una pèrdua de temps, sinó una gran tècnica que, a més d’investigar ens pot ajudar a saber parar i relativitzar la situació (les situacions) o sigui, en clau d'humor, TREBALLAR  la PACIÈNCIA!!!  

Petonets i ja quedarem per rebatreu, us estimoooo jejeje, 

SALUT I (TREBALLEM PER UN ) BON CONFINAMENT A TOTHOM

COVID-19, el virus de la cura?

Es pot dir que des del 13 de març, la vida ha començat a canviar per a tothom, comença el confinament, comença la situació més inesperada i estranya que qualsevol persona de més edat hagi viscut mai.

Com va dir algú, sembla que vingui la fi del món i no es podem ni abraçar ni tenir contacte amb els nostres. De sobte ens hem adonat quan de fràgils podem ser i com de dures poden ser les pèrdues.

Aquests dies, oficis que no li donàvem importància, ara passen a tenir una GRAN importància. Segurament, ara hi haurà gent que s’ho pensarà dos vegades, passar per caixa amb el mòbil a l’orella sense prestar atenció al professional que hi ha darrera la caixa. Transportistes, Auxiliars sanitaris i administratius, Farmacèutics, Infermers/res, Metges, molts oficis i/o comerços anomenats com a bàsics, són aplaudits com a herois i heroïnes, cada dia a les vuit del vespre, i no és per menys doncs tothom està fent més del que li pertoca. Comerços  com les perruqueries, els mercadets, la neteja, el menjar preparat, els gimnasos etc, tots ells aquests dies estan molt preuats. No us sabria dir si quan tot això acabi, ho valorarem tal com cal.

Estem en una situació que ens podrà permetre créixer com a espècie, humanitzant-nos, amb tota la pràctica dels valors que això comporta, o per contra, ens farà esclaus de la nostra pròpia involució és a dir, de la creació d’eines i estratègies per poder avançar MÉS. Però avançar? Cap a on?

Aquests dies estan baixant els índex de contaminació, els animals van guanyant terreny juntament amb la natura, els mars desperten tranquils amb la seva fauna, en definitiva es respira NATURA. No seria hora de reflexionar que no anàvem bé?

No seria hora que ens comencem a preguntar quin preu estem disposats a pagar per avançar en aquest progressar, progressar cap a on?.

Progressar seria robotitzar bona part de les tasques i/o activitats de les persones per exemple??, progressar seria ficar tota peça de fruita i verdura en plàstic? 

Progressar seria poder canviar el mòbil cada any per la seva caducitat? Natural o òbvia segons els tècnics? 

Progressar seria estar xatejant una hora, amb algú de manera gratuïta quan, amb una trucada pots iniciar un diàleg amb parallenguatge i solventar-la amb 10 minuts? 

Progressar seria arribar tothom a la feina amb cotxe particular? 

Progressar seria deixar de veure, tot i estar allí cada dia,  els “sense sostres” del nostre barri? Progressar seria malviure en una feina per poder tirar endavant tu o els teus?

Podria ser un bon moment per començar a fer-nos la mítica pregunta, d’on venim i on anem?

Cal escoltar-se més sovint!

Just començar el confinament, vaig estar 8 dies amb mal de cap, vaig  estar ingressada dos dies ja que no hem feia efecte cap medicament i a més durant l’ingrés a urgències, se’m va paralitzar la meitat dreta del cos. De sobte, la cama, el braç i la boca van deixar de rebre les meves ordres, va ser bastant desagradable, una situació per recordar. La situació que s’estava començant  a viure als hospitals va propiciar el meu retorn ràpid cap a casa. De sobte, la solitud i l’obligació d’estar a casa sola després del que havia passat, em va fer reviscolar certes pors, pensaments negatius, i temors, vaig passar una nit molt traïdora, d’aquelles que et fiquen a prova tot el teu aprenentatge o introspecció feta fins a les hores. Curiosament fins i tot la Pruna, la meva gata, que dorm quasi sempre amb mi, aquella nit... em va abandonar, la “punyatereta” devia notar el que estava per venir. Va ser una bona prova la qual he de dir, que me’n vaig sortir força bé, tot i no tenir-les totes durant la nit.

Diria que me’n vaig sortir, aprofitant la situació com una gran oportunitat. Si he pogut perdre la por a volar, perquè no perdre la migranya, per exemple? Aquest seria el meu primer pas, i per tal de no oblidar, dos dits, el petit i l’anular van estar enganxats fins avui, que veig que ja es mouen amb soltura entre aquest teclat, des d’on us escric.

Per què no sabem aprofitar les oportunitats? Per què ens costa tant valorar les coses? 

Ara que ja portem uns 15 dies confinats, començo a adonar-me de l’afortunada que soc. Sempre havia pensat que si em tocava la loteria em retiraria, segurament per dedicar-me a les meves dues o tres passions: escriure, pintar i fer fotos. I ves per on que ara hem trobo amb una situació similar. I estic segura que molta, moltíssima gent no ho sabrà aprofitar.

Tinc temps per portar a terme el treball amb l’institut, 

tinc temps per fer esport cada matí, 

tinc temps de cuinar cada dia, 

tinc temps de posar-me hidratant per tot el cos, sense pressa, 

tinc temps per pintar i escriure, 

tinc temps per llegir, 

tinc temps per meditar, 

tinc temps per fer videotrucades amb diferents grups, 

tinc temps per ma mare (ens truquem entre 6 i 8 vegades al dia), 

tinc temps per netejar el pis, 

tinc temps per jugar amb la Pruna... 

TINC TEMPS!!!

Suposo que se m’ha activat “l’aprofitament de la situació”, i ho estic vivint com un somni, com si m’hagués tocat la loteria! 

És cert que la llibertat de moviment, ens pot impedir positivar la situació. Però això no té perquè ser així. Alguns i algunes podem gaudir de la situació, sabem gaudir de la situació, fins i tot aprendrem de la situació,  altres malauradament, no ho sabran aprofitar, es passarà el dia envoltats de  queixa.

Podem i hem d’aprofitar aquesta situació, tan els que estan a primera fila com els que estem a segona fila a casa.

Soc conscient, que buscar la positivitat des d’alguns punts de vista, pot costar més, no és el mateix fer-ho des d’un pis de 40 m2 que des d’un de 120 m2  amb jardí i piscina, però per això aquest escrit, per què una mala nit de dimonis la pot tenir tothom. 

Hi ha persones que aquests dies es trobaran a si mateixes, aprendran a afrontar-se a la solitud, i us comento que aquesta, és independentment dels metres quadrats del pis, igual que les situacions de parelles que s’adonaran que ja no tenen rés en comú, o a la inversa, altres es trobaran amb els seus fills /es retornats a les faldilles de la mare, per les pors que ha despertat la situació, altres també molt dur s’adonaran els dies que feia no vien als seus pares, i altres descobriran altres maneres de treballar.

Estem fins al coll, confinats fins ves a saber quan. Hem d’intentar aprendre però, igual que no tothom acabarà llegint aquest escrit, entenc que hi haurà gent que no li haurà servit de res tot això, amb qüestió de setmanes i mesos tot s’haurà esvaït. Una llàstima! 

Serà una altra oportunitat perduda?

Per part meva, em comprometo a valorar tots els dies d’aquests "dies". 

Ho faré pels que no saben fer-ho, pels que ja no hi són i pels que ho estant donant tot aquests dies, herois i heroïnes anònimes.

Gràcies Merche per estar-hi, la meva heroïna d’aquell dissabte infernal, sento haver-te fet passar la mala estona a urgències. Te dec un milió ;) 

ACOMIADAMENT UTERÍ, PARÒDIA D’UNA REALITAT.

Diuen que quan es mor la mare, els/les  filles ho vivim com un tall definitiu al cordó umbilical, com un astronauta quan es desprèn del tub lligat a la nau i inicia un viatge al buit de l’espai, de l'infinit, en el nostre cas, ens sentim iniciar un viatge a la vida, soles, com iniciant-la de nou. Diuen...

Doncs bé, no és el meu cas, la meva mare encara va tirant, com diem al poble.

Aquest estiu, i als voltants dels 50 m’he estrenat en tres coses.  Per primera vegada m’he fet una pedicura ;) per primera vegada m’han obert una via, i no ha estat en un camí o sender,  i per primera vegada m’han operat amb anestèsia total.

Ara,  gaudint d’una baixa merescuda, i amb la lectura, no dels evangelis, sinó del llibre “El viaje del EGO... hacia la consciencia” del José Antonio Sande, estic passant pàgina a molts conflictes interns i creences arrelades. Han estat quasi 50 anys col·leccionant aprenentatges insans cap a l’inconscient i, ara tinc la sensació que ho he tret tot amb una histerectomia. Ostia!! Quin descans!! que m’havia de pensar que quan vaig iniciar les reformes al pis, acabaria treien del meu interior el que vaig treure.   

El 30 d’agost vaig entrar a quiròfan, i després de ser presentada com una matriu de 49 anys, es van posar mans a l’obra per acabar traient una bèstia d’un quilo tres cents grams. Entenc que seria, úter, mioma i trompes. Els ovaris, els pobres,  han quedat penjats en el espai, interior del cos. Doncs sí!  ha estat una sorpresa per tothom i un descans per a mi. Com deia, per sort el ovaris encara els tinc.  

Es curiós, farà aproximadament 4 anys d’iniciar-me en el coneixement del meu interior i la de coses que m’estan passant per a bé. Tot i que encara em costa entendre les reaccions d’algunes persones del meu costat. Just ara he penjat, telefònicament parlant,  a una companya que em deia: - jo si he d’”escarbar” massa amb mi, em sembla que ho deixaré. Em parlava d’un curs de mindfulness que s’havia apuntat. Per què ens fa tanta por “escarbar” dins nostre??? Per què, tot i no ens va bé, obviem arribar a la causa o al perquè de les nostres pors, actituds negatives, ràbies, sentiments de culpa, accions destructives (com fumar o menjar compulsivament) per què?

Molts cops, com va ser el meu cas, ens hem de “fotre” un ostiot amb tota la ma, per començar a esbrinar, investigar, detectar, preguntar, comparar, perdonar, soltar, i entre altres moltes més accions... plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, plorar, i més plorar, fins que arribarà el dia que sentiràs tanta peneta per tu mateixa que diràs PROU!! M’he de cuidar, aquest dia per fi, va començar a sortir el meu “ AMOR PROPI”. A partir d’aquest dia, no ha passat cap moment que no em trobi lligada a ell. Descobrir-ho ha estat un inici a un camí sense retorn cap a la vida, cap al món, cap a l’Univers. No em vull ficar “quàntica”, sinó només mostrar, quan de satisfactori és redescobrir-te cada dia en altres persones o actituds i posar-hi fil a l’agulla per millorar-ho cada dia.

Doncs això, 

estic vivint la meva histerectomia, com la gran neteja corporal i emocional que necessitava, per anar tancant un dels molts cicles vitals que anem passant. Quanta menys resistència hi fico en les coses, situacions i en les persones, més coses “noves” i positives em van sorgint.

Amb la lectura del llibre, he recordat una de les creences que vaig començar alimentar amb un dels meus primer noviets, anys 80. Venia a dir... “tenir parella o fills i filles em suposarà no tenir una vida professional plena” “no es pot compaginar les dues coses” “ per amor soc capaç d’abandonar-ho tot” en aquell moment vaig pensar que havia de triar i,  vaig creure i alimentar la creença, doncs resulta que, sense rancor, ara m’adono que inconscientment això va anar quallant fins a ser una realitat perdurable en 30 anys, aproximadament.  Dit i fet, es veu que ja fa anys, sense jo adonar-me, vaig renunciar a donar-li una utilitat al meu estimat úter! Ara el meu interior el plora, (personificació d’un seroma. Traient la part exageradament transcendental que us volia fer creure, vindria a ser: que s’ha generat aigua en el lloc on hi havia el úter.) Es veu que és molt normal quan te extirpen un òrgan. Però deixeu-me que li doni aquest toc espiritual o romàntic del procés iniciat cap al meu interior, la situació s’ho mereix. ;)

M’han tret un mioma gegant, un cabdell de maldecaps, ràbies, tristors, frustracions, creences insanes, actituds negatives i destructives, aixoplugades al meu estimat ÚTER. Deixa’m fer-te els honors, has estat un gran protector, has estat un gran fidel.  Gràcies per haver-ho tingut tot controlat. Gràcies per fer la teva funció. Professionalment, no em puc pas queixar. ;) Encara que alguns i algunes no els hi acaba d’agradar... t’he de dir que “has fet una puta crak” i no ho dic JO, sinó el meu interior, el meu Amor Propi.

Serveixi l’escrit per animar-vos a, fer-vos preguntes i anar reflexionant amb els /les que us aneu trobant en aquest camí.

Com deia una... Sinó se’n fan, no se’n conten ;)

Ah, i recordeu, l'instint maternal, és innat en tot esser humà, però això ja seria un altre tema. Bona Tardor a tothom!

Orles 2019. D'obligacions i diversions.

Discurs que vaig preparar i exposar el dia d'orles, parlant en nom dels meus companys i companyes.

Bona tarda a tothom

Animadors/es , educadors /es, mediadors /es integradors /es, tècnics d’atenció a la dependència, familiars

Bona tarda a tothom

Ja veieu alguns i algunes no us lliureu de mi ni l’últim dia JA QUE AQUEST ANY m’ha tocat a mi palar en nom dels meus companys  i companyes professores

Els tenim aquí a l’esquerra en un raconet.

Un dia com aquest es motiu de celebració, tot i que alguns encara us veurem per aquí, que també és motiu de celebració, però avui pot ser un d’aquells dies que et venen al cap els que ja no hi son, o no hi ha pogut ser per motius laboral o de salut.... sigui com sigui, avui és un dia per celebrar ple de records i  emocions.

L’altre dia recordàvem amb una companya, la Merche, ella és bastant més jove que jo,  que els nostres pares no van saber mai que estudiàvem, ni que era una tutoria, ni si anava bé o no amb el curs, ara la meva mare ho comença a entendre, segurament encara ara també passa, però els que heu pogut venir, no sabeu la sort que teniu de poder compartir aquestes celebracions, que hi hagi familiars que hagin volgut acompanyar-vos un dia com avui, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, avis, àvies.... tenim molts avis o àvies a la sala???

Be si hi ha algú que es troba com la Merche i jo que després passi per aquí que ja li donarem un “axuxon”? Tan ella com jo ens en hem sortit prou bé.

He dividit el discurs en dues parts

1.     La primera parlarem de les 7 semblances que compartim el professorat i l’alumnat per tal de mostrar la proximitat que tenim els uns amb els altres

2.     I la segona part us explicaré una historieta per afrontar lo futur o lo fotut del futur-

Semblances,

La primera es una cosa que es veu molt ràpida. Tan en el professorat com en l’alumnat, en aquesta família,  la proporció  de dones és superior a la d’homes.

La Segona, Tots i totes tenim un rol en comú, hem estat i serem alumnes, de la mateixa manera vosaltres ara passareu d’alumnes a professionals també podreu passar de professionals a usuaris en un clic, per tant l’assertivitat i l’empatia han d’anar juntes de la ma.

Una altra semblança (la tercera) la trobem en la metodologia, podríem dir que tant el professorat com l’alumnat LI ENCANTA!! treballar en equip, és el que millor sabem fer. Obro parèntesis (ironia) seria una assignatura (o UF) pendent. Però aquesta semblança fins i tot la patim a casa, no?? El treball en equip, la distribució de tasques...

La quarta semblança seria, Tant el professorat com l’alumnat arriba MORT! a la ultima hora de classe, és per això que  tant el professorat com l’alumnat desitja les vacances amb candeletes

Cinquena, El professorat somia amb l’alumne/a perfecta, i l’alumne somia amb el professor/a perfecta. Però ni l’un ni l’altre existeix. El que per un serà perfecte per l’altra no ho serà tan, hem de tenir en compte que NO podrem agradar a tothom,  Ara bé està a les nostres mans treballar per ser un bon professor/a i un bon alumne/a

El nostre objectiu (senyalo al professorat) no serà ser alumne, però el vostre sí serà ser un bon professional. Es molt senzill, agafeu el millor que aneu trobant pel camí. (vosaltres) senyalant alumnat, us sonarà, OBSERVACIÓ, MODELATGE, IMITACIÓ, ADQUISIÓ... podeu observar no només amb els que heu tingut aquests anys sinó també amb altres de primària i ESO, amb familiars, companys i companyes.. quedeu-vos amb el millor de tots i totes.

Practicar la Llei del mirall, la observació o coneixença nostra a través dels altres, ajuda a millorar-se, gran tema entre companyes com al Montse P.

Me’n queden 2

Una altra semblança (la sisena)  seria el que anomenem “feedback” o intercanvis de comunicació que generem els uns als altres, El petit problema d’aquesta semblança es com s’interpreta, els uns ho veuen com un avís o pista per millorar que anomenen AVALUACIÓ  i els altres ho viuen com una crítica o escena a “Juego de tronos” pels  que en sou fans  “Una mente necessita libros al igual que una espada una piedra para afilar”.

i la ultima semblança (la setena) seria que tots i totes volem ser escoltades i valorades, és difícil, molt difícil, sinó entenem que els primers a valorar-nos i estimar-nos som nosaltres mateixos/mateixes, sinó ho tenim present no avançarem en millorar les nostres relacions, ni laborals ni familiars. El més fàcil és sempre culpar als altres dels nostres mals, quan ens comencem a escoltar més a nosaltres, a la nostra veueta interna, a vegades aquesta es dura amb nosaltres, i a vegades serà dèbil molt dèbil, aquí anirien de la ma la seguretat i l’autoestima.

Ens hem d’escoltar per saber que volem i així poc a poc sabrem com respondre als companys/es d’estudis,  de feina, amb la família, a la nostra parella...

Es podria dir que es una de les tasques més difícils, però tenim tota una vida per anar-ho fent,  Ara m’ha vingut al cap la conversa amb l’Anna C, una altra companya, m’explicava recordant al seu pare, que hi ha gent ( i aquí i cabria professorat i alumnat i perquè no... familiars!)  que són com aquelles fruites que cauen de l’arbre verdes a terra i ja no s’hi pot fer res, no es poden menjar perquè estan verdes i ja no maduraran perquè s’ha tallat el seu procés, doncs amb creixement personal, que indirectament ens beneficiarà cap al professional, ho hem de tenir en compte, i per tal de no caure abans d’hora, com el pagès que cultiva el pomer, ens cal a nosaltres cultivar-nos, i una de les maneres seria parant de tant en tant per escoltar la nostra veueta i adobar-la cuidant-nos i estimant- nos

Ja veieu ens semblem molt més del que ens pensem

Ja per acabar ho voldria fer amb una metàfora d’una situació viscuda en la meva infància.

Als que sou de poble espero que us desperti bons records i per l’alumnat i professorat ens serveixi com a mínim per afrontar les situacions d’estrès com pot ser un final de curs.  Eh Meritxell B. que l’altre dia ja estaves fent “placatges” amb l’alumnat de primer per que no abandonessin la cuina abans d’hora. És broma!

HISTORIA

Farà més de 40 anys llargs, una servidora, vivia en una casa de pagès, d’aquelles amb corral i cobert, corral on hi vaig veure créixer i morir, conills, gallines, verres, porcs, gossos, òlibes, i fins i tot un eriço,  pobre!.

Tenia 8 anys, quan em vam “encolomar” una gran responsabilitat, cada migdia havia d’anar omplir la botella de vi de mon pare, cada dia!!, travessava el corral hivern i estiu, fins al cobert (lloc pels tractors, bicis, ferralla de motos i altres utensilis...) per omplir la botella de vi des d’una bota vi. Per aquesta gran tasca, hem donaven un estri molt preuat, valuós,  UN EMBUT, encara el tenim, atrotinat, però encara el tenim. És el que tenen les cases de pagès que es conserva tot molt bé.

He de dir que hi va haver alguns dies amb intents de rebel·lió, frustrada,  doncs a la que deia: no hi vull anar! se sentia de fondo:  “me cagon la panxa que t’aguanta” OSTRAS  no estava ni 5 segons que els peus ja em tocaven al cul,  i a sobre quan arribava el diumenge, ma mare ja em cantava els pecats que havia de dir, doncs jo com si res, ja havia  “combregat” o sigui ja havia fet la comunió, i  em tocava confessar.

Ave maria puríssima, sense pecat concebuda, demano perdo pels meus pecats, dis-me filla: - Doncs que el meu pare m’ha dit que havia d’anar omplir la botella de vi, i no hi he volgut anar.  DONCS RES,  pagava el meu gran pecat amb els Parenostres corresponents o Ave Maries i tot passat.  Ara sí, El dia que vaig saber que el meu pare i el capellà anaven al mateix bar a veure el barça, un capellà, barça?? El meu pare?? No pot ser, AQUÍ va ser quan vaig entendre com es generava l’opressió al poble, l'església i la pagesia, be, aquí i quedaria millor dir els terratinents, els terratinents i l'església  oprimint al poble que era jo, pobra de mi!!!

Doncs res us torno a situar al cobert amb la botella de vidre i l’embut, davant la bota de vi, per tal d’anar acabant...

Davant la bota. M’entretenia a deixar anar el vi de cop, sobtant a l’embut, a tope, i tancava de cop veient que el vi baixa fent una espiral, de cop i tornava a quedar buit, i tornava, soltar de cop i tancar de cop, enganxada al remolí, jugava a quants cops calia obrir la bota de vi per omplir la botella sencera.

Es pot dir que vaig convertir una obligació en una diversió. Així de fàcil, vaig canviar la meva ACTITUD. Això ho podeu practicar en qualsevol moment de la vostra vida tan personal com professional, i assolir-ho no dependrà dels altres, sinó que dependrà de vosaltres.

En definitiva.

Hi haurà moments a la nostra vida que el nostre cap serà com l’embut, ple de problemes , ple de situacions incòmodes, que totes, totes han d’anar passant, com el vi,  que acabava baixant, acabaran desapareixent, nosaltres els hi podem donar més o menys importància, tancant o obrin l’aixeta sobtadament, però l’únic que hem de fer és anar soltant poc a poc, tot passa, ja ho diu un refrany molt vell “No hay mal que cien años dure” doncs ens ho apliquem, no hi ha cap problema que no deixi de ser-ho tard o d’hora. O el que seria el mateix, No hi ha cap obligació que no es pugui convertir en una diversió.

Els problemes formen part de la nostra vida, la diferència entre uns i altres és saber-los gestionar, mentre uns s’ofeguen amb un vas d’aigua, ofegats per la seva obsessió a la queixa o incapacitat de reaccionar davant els problemes (per les seves pors, limitacions... fruit de no escoltar la seva veueta)  els altres els van afrontant amb naturalitat perquè saben que formen part del seu creixement personal i, professional.

No nedeu a contracorrent, deixeu-vos portar pel corrent.

Tots els meus companys i companyes, presents i NO presents us desitgem una nova etapa plena d’encerts!!   FELICITATS!