PETS REALS

Va ser l’altre dia pujant per l’ascensor amb el meu cosí que em vaig adonar que hi ha pets i Pets...
Quan una famosa humorista va fer públic per televisió la seva Aerofàgia vaig sentir-me més relaxada, doncs vaig pensar que fins hi tot els de la tele havien d’airejar els seus problemes.
Retornant a la situació, com deia estàvem a l’ascensor, jo vaig fregar la meva jaqueta a la paret i aquesta va fer un soroll sospitós, al mateix moment que li donava un cop al meu cosí, cosa que va fer que li demanés perdó, al moment ell va dir -sembla que troni! De seguida vaig veure la confusió, el que era un frec a frec entre la meva jaqueta i la paret de l’ascensor el meu cosí va suposar que m’havia tirat un pet, ja us podeu imaginar que quan aclaríem la confusió ens varem partir el “” de riure, jo li vaig dir – home! hi ha confiança però d’aquí a que em peti a la teva cara...ell rient va comentar – pensava que no t’havies pogut aguantar! Tot això entre mig d’unes grans rialles.
Hi ha vegades que se’ns hauran escapat de veritat i no haurem fet res per pal·liar-ho, total podem pensar que els altres “ni flowers”, o creiem que no poden saber qui ha estat, ja! Com si la cosa no es notés!, d’altres com ja sabreu algunes, ens les veurem negres per camuflar el delicte, i és curiós veure com els altres l’entomen estoicament, amb una cara entomant el que els hi ha caigut de cop, se suposa que ha esta un accident, no?
Tot això bé arrel que l’altre dia vaig tenir que anar a una reunió Barcelona, a un d’aquells departaments d’alt nivell de la Generalitat, ja sabeu on hi ha consellers, jefassos, “jefecillos” i altres d’alt estanding..., total que quan vaig dir-li al meu company que m’indiques el lavabo, vaig saber per que ell hi havia anat prèviament al bar, que entre jo vaig pensar - que estrany! El del departament segur que estarà més net... al entrar- hi vaig saber-ho. Els lavabos eren els que a mi no m’agraden, els anti-intimitat, són aquells que estan oberts un pam pels peus i totalment oberts pel sostre, es a dir només hi ha la porta i se sent tot, tOT, TOT! Llavors que passa que sempre que hi vols anar mires que no hi hagi ningú, o dissimules esperant que marxi la que hi ha al costat, o tires de l’aigua per no fer soroll total i parlant en plata “no pots cagar com Deu mana”, o això em pensava jo fins aquest dia a Barcelona, al entrar vaig coincidir al moment amb dues senyores de molt bona presència, les tres varem ocupar les respectives “tasses” i .... sorpresa! Ostres tu, em vaig quedar de pedra, vaig començar a sentir pets per tots els costats, i acte seguit es van començar a barrejar diferents flaires, vaig pensar - caram aquí si que no pateixen de manies, sempre igual, que d’avançats que estan els de la gran ciutat! Enalteixen l’acció de “cagar” fins al punt més alt de la naturalitat. Després al sortir i, evidentment, com si res hagués passat i ben absents de la guerra que havien iniciat es rentaren les mans com dues senyorasses. Com si res! Com ha de ser!
Apa doncs a veure si aprenem i no ens tallem, cal anar desinhibits per la vida, no constrènyer i petar amb força que són dos dies. Això sí cada cosa al seu lloc.

M.A.R.U.J.E.S. (ASSASSINES DEL SILÈNCI)

Recordo el dia que el veí em va dir, -trankila! Que aquesta vegada he llogat el piset a una noia molt de casa, fa poquet que s’ha separat. -Molt de casa? Vaig preguntar jo, -sí dona de les que surten poc, no fan soroll, casolanes! Em va dir, Ja! Casolanes? Casolanes? Ara ho entenc tot.
El primer dia que vaig saber que sota de casa meva hi vivia un espècimen amb extinció, va ser un diumenge al matí, jo estava acostumada a despertar-me amb o sense resaka sobre la una, una i mitja, bona hora!, només sentia les campanes i algun colom intentant lligar la coloma, però aquell dia eren les 10!, aquell fatídic dia, la meva oïda no donava crèdit, només sentia una frase, “Jamón serrano para tí y tú hermano”, bé la frase no era així, però la veu era com la de Radio taxi, i jo ja em faig començar a fer la pel·lícula, de sobte sons estranys com el d’un expirador de la pols, i cops de mobles, i vinga!, i vinga!, una vegada i una altra, les lletres de la musica cada vegada eren més oïbles, vaig reconèixer a Shakira i Camela, entre d’altres, i el volum era tant alt, tant! que vaig pensar, ha embogit! Desprès d’estar casada ara no sap estar sola i ha embogit de solitud, doncs no! La vaig anar a conèixer, qui podia un diumenge a les 10 del matí ficar-se a netejar el pis? Qui????, doncs una Assassina del silenci de 28 anys! Que abreviadament seria M.A.R.U.J.A,
M de màquina! Posseeixen un control total de la maquinària, especialment dels electrodomèstics, cap aparell es resisteix a les seves mans, i si es resisteix, nyaca! Li foten cop i a millor vida, mirarà la Teletienda, a sobre vaig saber que treballava en una botiga que, com no, venen “coses de casa”.
A de arromangar! És la seva manera de vestir, xandall i arromangat pels pantalons i per les mànegues de jersei, sempre amb posició de... que? Que hem de fer?,
R de ràdio!, com ja he dit són de les que escolten emissores que molts desconeixem, ara entenc algunes falques...deixem-ho aquí.
U de Urdaci! Ahhh! Perquè segur, segur! Que és el prototip d’home que li agrada, ara que ven mirat...també podria ser U de Urdangarin...(va! o de Unión Fenosa, no te jode)
J de Jaleo, sí senyor! No és que siguin les reines de la pista, no, sinó que són les reines de muntar un pollo a casa seva amb cinc minuts, amb els seus nebodets, tambors que els hi compra i... els crits, els p... crits, que va soltant com a la matança del porc, no exagero i ha moments que penso: deu de tenir una foca de mascota!, els sorolls són espectaculars, ah i els sons els reprodueix quan menys t’ho esperis, i és clar! i per fi la última
A de Artrosis! Sí artrosis, per que la força que fa tant descomunal per obrir les persianes li PROVOCARAAAA UNA PT... ARTROSIS, això no pot ser bo dona! El primer dia em va fer saltar el cor, us juro que jo ho he intentat fer com ella i no PUC! No entenc com ho fa, d’un cop i sec, rassssssss! I jo em pregunto quan? Quan? Quan se li quedarà la persiana a les mans? Si us plau concentrem-nos tots i totes, pensaments positius, pesem entre tots/es: que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans...

Ah! i sabíeu quin és el colmo de les M.A.R.U.J.E.S, que els hi marxi la llum, no trobin els ploms i se’ls hi quedi la persianaaaaaa a les manssss!!!!!!!
Per cert la de la foto mostra l’estat en que m’aixeco per donar crèdit al que escolto.

ENRAJÀ! o sigui, CONTROLA!

De tant que anem al cine últimament amb la Marta ja distingim entre pel•lícules comercials, “rollazos”, de sang i fetge, d’humor i, entre altres..., les que et deixen bon gust de boca, doncs aquest divendres van ser les que no sols et deixen bon gust de boca sinó que a més a més et donen que pesar durant dies i t’ajuden a créixer com a persona. El títol fa referència a la frase amb que suposo que tothom quan surt del cinema, així ens va passar a la Marta i jo, te al cap. La peli en qüestió és “Happy. Un cuento sobre la felicidad” , sí! tracta un dels temes més buscats en aquesta societat, la felicitat. La protagonista, és una mestra de primària de 30 anys i soltera, que quan la veus per primera vegada penses, - Aquesta va fumada tot el dia! Llavors t’adones que potser el fet de treballar amb nens i nenes de primària el cervell es contagia de la naturalitat i frescor amb que els nens/es ens delecten, als que llegiu això, si veieu la peli us invito a ser com la “Poppi” almenys durant una setmana, m’agradaria veure-us!
L’escena primera de la Llibreria, ja diu molt, no voldria explicar molt sobre la trama doncs no us voldria pas influenciar així que us diré la meva filosofia de la vida que jo en vaig treure al sortir.
És trist però començo a pensar que ser bo en aquesta societat és una missió impossible i fins i tot molt arriscada, la majoria no estem molt acostumats a que la gent, no coneguda, es preocupi, s’interessa, ens pregunti, ens ajudi i un llarg etc que es traduiria pensant que: ens volen “fotre” el pel, que són uns xafarders, que ens volen demanar alguna cosa a canvi, o que simplement ens atacaran.
Imagineu la situació: Pujo al bus, trec tiquet al conductor i li dic: - bon dia! Ha dormit bé avui? O anar al supermercat i a la caixera, quan està passant els teus productes dir-li: - quin cabell més bonic que tens, quin xampú utilitzes? Ó al noi/a que vent les entrades del cinema amb aquella veu que surt robotitzada dir-li: - segur que tens una veu molt maca, és una llàstima sentir-la així, m’agradaria poder-la escoltar, pots sortir un moment i dir-me alguna cosa?. Ja us podeu pensar les respostes, no? segurament tots imaginem respostes negatives, despectives, maleducades o pel contrari ens imaginem les cares dels protagonistes, cares d’Ou dur, és a dir blanques i allargades.
Per què coi no diem el que ens passa pel cap? Tal com raja! Jo crec que molts sentiments negatius com l’enveja anirien desapareixen, per exemple, si la noia de super em diu el nom del xampú en qüestió, se suposa que jo també tindria el pel bonic i per tant no l’envejaria. Per que sempre ho hem d’agafar tot pel costat que crema?, si li dic això al noi/a del cinema que creieu que faria? O que es pensaria?
Que és el que ens fa donar tantes i tantes voltes al significat o interpretació de situacions?. No estem acostumats a la Naturalitat, Sinceritat, Humanitat, i Amabilitat (La Poppi) sinó que estem acostumats a la Negativitat, Supèrbia, Humiliació i Agressivitat (el conductor).
I durant tota la pel•lícula, LA FRASE: Enrajà! Enrajà! EnrAJÀ!! ENRAJAAAÀ!!!! És el crit de guerra de la Societat (conductora) als que intentem ser com la Poppi, quan ens desviem dels cànons ja enquistats... ZASCA! Ens tallen el rotllo, i ens recondueixen per tal que no descol•loquem a la gent, som rars i punto.
Ja veieu que la peli dona per molt, i desprès d’això no vaig poder anar a dormir, evidentment, així que vaig continuar la nit amb l’Olga, la Rosa Mª i el Ramonet fins al punt de confondre en un vídeo al Jim Morrison (Cantant dels Doors) amb Camaron, ja us podeu imaginar com anàvem.
Dedicat a la meva cosina, la Teresa, doncs em comenta que està a la que salta, no, no, no això no pot ser! No et deixis portar...

CAGADAAAA !!!!

Ho sento companys i companyes, la paranoia dels peus, per entendres una mica, cal començar a llegir a l'inversa, o sigui que la última foto és la primera i la primera, aquesta de sota, és la última.
Ho sento, no se com desfer-ho ja aniré fent, i també ho sento per afusellaus amb tans correus electrònics a la vegada.

13.Així ens hem trobat i així ens hem quedat. És el retrobament equilibrat entre les extremitats anònimes, un divendres a la nit.

Finalment s’entra en l’etapa del agraïment i les mostres de satisfacció. Tots fluïm.

Es donen intercanvis de fluids, tocaments i altres. El clímax.

S’inicien els jocs sexuals

L’Alcohol comença a fer els seus efectes depressors, tots ens comencem a deixar anar.

En mirem amb ulls de desig. Desinhibits.

Aviat les converses sèries es converteixen en un galanteig i comencem a intimar.

Cada vegada es parla més alt, alguns/es intenten imposar el seu criteri. S’inicia el marcatge del terreny

S’inicien les gesticulacions exagerades, les rialles sorolloses.

Comencem a parlar de forma distesa.

Ens varem conèixer un divendres a la nit, entre barres i música sorgeix la química.

I aquestes eren elles, ens diuen, eo!
Són un grup de noies com moltes que sortien a fer unes copes.

PARANOIES ENTRE EXTREMITATS

Aquests som nosaltres un grup d’amics que fa temps que ens coneixem

"IBIZA, IBIZA..."!!

Són tantes les emocions i sentiments que he tingut en 4 nits i 4 dies que no sé per on començar. Exagerada! Direu.
Ja feia temps que deia que volia anar a Eivissa, però quan em vaig decidir per aquest pont no les tenia totes, més que res pel fet d’agafar avió o vaixell, varem optar per vaixell, obvi doncs li tinc pànic als avions, així que ens va tocar fer Xeca Xeca boom boom , vull dir que no acaba mai d’arribar.
L’arribada a Eivissa va ser a les 2:30 de la nit, ens venia a recollir la mestressa de la casa que ens havia llogat un apartament, ni més ni menys que a l’ou de l’essència d’Eivissa, a Dalt Vila, és a dir al mig d’aquelles casetes blanques que recordava de fotos de l’illa, al costat o més ven dit a dins de la mateixa muralla, i les vistes eren impressionants, és un d’aquells cops de sort que et passen de tant en tant, doncs segons diu l’Agustina, que és qui va fer el contacte amb la mestressa, només li va sortir una vegada per Internet i llavors ja no la va trobar més, per sort ja havia fet el contacte. Entre altres coses, la senyora en qüestió ens va informar d’un lloc petit i molt casolà on poder anar a menjar, els plats a 4,50 euros, sembla impossible però això existeix a Eivissa, es diu “Comidas Casa Juan”, prop del Teatre Pereyra, els cambrers molt guapets però no gasten massa simpatia, sempre està ple, i no fan cafès per tal que la gent no “s’apalanqui”, però és menja molt però que molt bé.
Primer dia: Destí llogar cotxe. Al sortir del nostre apartament direcció centre, descobrim els carreronets, de cases blanques, empinats i empedrats grisos plens de flors de mil colors. Arribem a una placeta i descobrim la primera botiga típica de roba eivissenca, és a dir de vestits blancs i de fil que es veuen al llarg de tota l’illa i que porten famílies senceres. Quan tenim el cotxe ens dirigim a Cala Salada, amb el mapa de l’illa, la veritat és que no se que ens passava però no li agafàvem l’orientació, per sort l’illa és petita i sempre ho trobàvem tot, però al final ens guiàvem per l’instin i algun que altre cartell: Sant Joan, Santa Eulàlia, Sant Carles, Sant Antoni... Arribada a Cala Salada, podem dir que aquesta no és apta per gent que té vertigen, doncs s’ha de passar per penya-segats i hi ha moments que es fa difícil l’accés. Això pel matí doncs per la tarda varem canviar de cala, hi ha unes 60 cales per descobrir!. Per la tarda, cap a Cala Jondal, aquí ja varem començar a flipar, hi havia diferents “xiringuitos”, però compte! Xiringuito amb majúscules, l’arena estava plena de sofàs blancs enormes com els llits d’Ikea de metro cinquanta, música bona (House, Techo-House, Progresive house, Chillout... i un llarg etc, gent vestida amb les millors gales, de totes les races edats i colors... visca la Multiculturalitat! Ara entenia quan l’Agustina parlava de portar diferents estilismes per anar a Eivissa, que si el de tarda, que si el de matí, per anar per la platja, per anar de shooping, i és que la veritat... et presta molt ficar-te les millors samarretes, pantalons i faldilletes que tens i no per lligar, que us veig vindre, sinó per ballar, ballar i ballar al mig del xiringuito, a la platja, dins l’aigua...i per poder fer-ho cal anar adaptant l’estil :) Varem continuar fins arribar al següent xiringuito que estava molt bé però no semblava tant, tant!, i és què... de veritat varem demanar sofà, doncs i havia cua per seure, i quan el cambrer ja ens anava a seure decidim marxar al del costat, també d’hamaques gegants però amb gent diguem que menys elitista, hi varem estar fins a les vuit de la tarda, per vestir-nos i anar a fer Eivissa de nit, aquell dia va tocar anar a l’Space, el més impressionant d’aquesta disco és estar a la terrassa i veure com et passen els avions a tocar del cap, “un puntasso”!
Segon dia: Cafè del Mar, altre cop bona música, gent maca i “maja” i xiringuitos originals, és ideal per veure la posta del sol i veure un mojito, boníssims!!! Al punt!
Tercer dia: Ses Salines xiringuito: “el club Jockey”, un 10 dels grans, Dj amb bona música, gent guapa, gent no tant guapa, però tots tots! movent suaument el coll i les espatlles, fins i tot quan algú anava a lavabo es ficava a ballar, els cambrers amb bon rotllo, batuts boníssims, i amanides generoses i de preu assequible, us podria estar parlant pàgines i pàgines d’Eivissa de dia però no us vull embafar amb lletra, s’ha de viure! A l’edat que sigui, doncs si alguna cosa també m’he adonat és què Eivissa no té edat.
Prou de cales!!!. Les cales amb música feien que et podies passar hores i hores observant-ho tot com si anessis fumat i que consti que només teníem tabac!
Quart dia i nit: aquest dia ja va ser “lo más de lo más” per fi: PACHA Ibiza! Sí senyor! Això sí que és una discooooo! i “lo demés són tonteries”, te aquell regust de discoteca dels setanta amb la millor música actual, plena de gent tutti colori. No ens la varem acabar, està plena de sorpreses començant per la terrassa, fins a les diferents pistes petites que envolten la pista gran i que et vas trobant pels costats, passant pels lavabos originals amb tocadors interminables i amb butaques per poder-te “emperifollar” sense pressa i, on una “guiri” guapíiiissima i amb un pet glamouros, veient que ens fèiem fotos, de seguida i sense nosaltres demanar-ho es va prestar a fer-nos-la i a sobre va i quedem guapíssimes!!!! Amb la dificultat que jo tinc en quedar... ja no dic bé, sinó digna a les fotos.
Com a curiositats de la disco puc dir que no es va acabar el paper de Wàter en tota la nit i mira que això és bastant difícil en una disco, eren les 5:45 del matí i encara hi havia paper, a més a més estaven impecables, una altra curiositat va ser quan algú va fer caure un vas de l’escenari i es va trencar en mil trossos, doncs, quan ja pensàvem que estaríem tota la nit pendents dels vidres del terra va aparèixer un xicotàs amb escombra i els va recollir tots, però és que encara ens preguntem com se’n va assabentar i com va aparèixer, us juro que només va estar 8 segons de rellotge en aparèixer i fer desaparèixer els vidres, va ser com una aparició
Ja per acabar parlar d’una de les petites sales que varem descobrir, va durar un moment que tots i totes les que estàvem allí ballàvem a UNA, va ser senzillament fantàstic i harmoniós, sublim! Sí ja se que queda “queco” dir-ho però, ho sento, és cert! Per als qui ens agrada ballar no hi ha paraules per explicar aquests moments.
Ara entenc la cançó que aquest estiu sonava a radio Flaix fm, una cançó que anava dient diferents ciutats del món on punxen els millors Djs i una d’elles era “Ibiza, Ibiza....” I la teníem al costat!

EDUCAR PER SER EDUCAT

En aquest mes de setembre, quan es respira altre cop “La vuelta al cole” no només al “ Corte Ingles” sinó a totes les cases on tinguin o no prole, toca parlar de l’Educació, i així ho he fet jo. Juntament amb altres companys i companyes, ens ha parlat algú de gran renom entre el món educatiu, ha estat el primer cop que l’escoltava i de fet la seva classe ha estat força bé, entretinguda, plena d’exemples i amb interrogants que et fan pensar, la veritat és què no es podia demanar més. Els temes, primer he pensat “más de lo mismo”, que si l’empatia, que si l’assertivitat, la Intel·ligència emocional, educar en valors... i he pensat bé doncs a repassar, però quan la del costat m’ha dit – l’assertivitat és dir a tot que sí, no? MEEEGGG!!!! Llavors m’he il·luminat i he pensat almenys a algú li servirà aquest curs, li he intentat explicar, - no, això és ser passiu, ser assertiu seria saber dir les coses, fer valer els teus drets... sense ferir la sensibilitat de ningú, o sigui sense trepitjar-lo, i l’altre opció seria ser agressiu, és a dir, al dir les coses tu pots ser Agressiu, Passiu o Assertiu, - ah! Gràcies, em respon, -jo no ho entenia així. Llavors m’adono que hi ha coses que semblen molt obvies però que val la pena recordar, recordar-ho, i fer-ho recordar.
Quan escoltava aquest senyor, explicant com intentar EDUCAR, m’han vingut al cap la meva germana i la meva cosina, les dues anomenades Treses, la meva germana em comentava que ja està tremolant per iniciar el curs i tornar-hi amb la lluita constant amb el Marc (14 anys) el qual com podeu veure es troba amb una de les millors edats, el que me la fet recordar ha estat frases com: “- Sempre que prohibeixis una cosa digues-li que en traurà de profit” ELL! o ELLA! Només ell/a i No! els pares, mares o professors/es, una altra seria: quan ell/ ella diu - deixeu-me sol/a!, realment vol dir que el deixeu sol/a però... no vol deixar de notar que al voltant seu hi ha algú, es a dir ell/a vol notar que sou allí però sense molestar, si us plau!. No hi ha pares ni mares perfectes, només faltaria!!!, Hi ha pares que s’equivoquen, I es clar que sí! Cap problema! Només cal rectificar-ho i tornar a començar, però el que no es pot donar mai és que no hi hagi pares/mares, és a dir això implica: no llençar mai la tovallola, no desil·lusionar-se, ni realitzar una dominància excessiva vers al nen/a ( ni, el contrari, deixar fer al nen/a el que vulgui) i finalment, marcar certa autoritat, el curiós d’aquestes frases és què estan estretes d’un escrit del 1961, sí noies del 61, que encara ni havíeu nascut, ja veus la lluita que hi tens tu amb el teu fill ja s’arrossega des del 61, ja podeu veure que FÀCIL, no és!.
Finalment s’ha parlat d’una frase culminant que us apropo -“La persona més sàvia o intel·ligent, digueu-li com vulgueu, és la que NO NOMÉS sap les coses necessàries (ni més ni menys) sinó ON i COM trobar-les, i a més jo hi afegiria que és persistent i constant en fer-ho.
Així que ja ho sabeu, a poc a poc i bona lletra l’embaràs biològic dura 9 mesos però l’embaràs educatiu/cultural pot durar fins als 33 anys o més, sabeu de què parlo. Molts dels valors (la tolerància, la cooperació, EL RESPECTE, l’amistat, la creativitat.... i un llarg etc.) s’ensenyen, No s’eduquen. Així que ja sabeu els que esteu a punt de parir o els que encara us van a Primària heu de fer del dia a dia un exemple gegant o un mirall que el nen/a pugui imitar, seria allò d’educar amb l’exemple i pels pares que ja tenen als nens/es a l’ESO cal actuar! però sense estar-hi present, gairebé com l’esperit sant.
No exigiu MÉS, als fills/es o alumnes, que a vosaltres mateixos, doncs perdreu la vostra capacitat de raonament i deixareu de ser una persona influenciadora en la seva educació.

Continueu així doncs ja he vist que no hi ha cap remei definitiu i així us ho intento fer arribar. No hi ha més solució que seguir buscant la solució
Ja queda menys...

PARIS

PARÍS, Mon amour!

Que es pot veure a París? Per descomptat la Tour Eiffel, Le Seine, el Louvre, i les dones no us deixeu les Galeries Lafayette al costat de l’Opera, impressionant la quantitat de pela ($$$) que s’ensuma, això la primera vegada però la segona heu de visitar el Centre Culturel Pompidou, he penjat un parell de videos de qualitat dubtosa, sobre un autor que hem va impressionar molt, Miroslav Tichý, fotògraf que viu en la gran misèria, ell mateix es feia les càmeres de fotografia, i fins hi tot les revelava amb líquids inimaginables, i el resultat són unes fotografies plenes d’erotisme als anys 50-60. Mirant el vídeo vaig plorar, total no hem coneix ningú!, ho vaig fer pensant amb la gran modèstia que tenia aquest geni caçador d’imatges sensuals.

Per arrodonir-ho i si aneu bé de butxaca, cal anar a veure una actuació de dansa al Gran Palais, quan hi vaig anar jo feien les 4 estacions, l’actuació, la situació i el lloc una passada! I a sobre quan van acabar fora les grades hi va haver sessió de Discjockeys amb música House, un trencament brutal! Val la pena veure tant contrast. Us penjo també un tros de vídeo sobre la sessió, ja que ho vaig fer...

VIATJAR A TRES BANDES

No em canso de dir-li al meu nebot que els amics es conten amb una sola ma, però clar per adonar-te que això és tota una realitat cal que coneguis molta gent i que et fotis de lloros moltes vegades. Poc a poc ja t’adones qui són els teus amics, o almenys amb qui pots contar, això seria un altre tema bastant llarg doncs la definició d’amistat és bastant subjectiva, encara que sempre hi pot haver sorpreses! El que si he pogut veure i viure, és què conviure amb algú és molt difícil, i moltes amistats s’han perdut per compartir pis i altres coses, però a més a més vull recordar-vos que al viatjar també cal escollir bé i anticipar les situacions que es podran donar, com es resoldran i un llarg etc, i a més a més afirmo que viatjar 3 persones és senyal de tenir un mal viatge. S’ha de viatjar de parella, de quatre o més persones però mai viatjar 3. El 3 provoca malestar, sempre hi ha algú que conscient o inconscientment vull pensar, dona la nota, la situació pot passar per tres papers diferents, el PRIMER seria el paper del que no troba res bé del que dius, no saps per què però està de malhumor i t’ho fa pagar a tu, el SEGON et pot tocar el paper de mediador que seria quan s’enfronten les altres dues companyes i tu et trobes al mig i intentes que no s’enfrontin que recordin que estem de viatge i que cal passar-s’ho bé, es passa el viatge recordant que hi ha d’haver bon rotllo com si fos la única que va fumada, i un TERCER paper que seria quan et sents rebutjada, no saps el per què però no et queda més remei que tragar-ho doncs ara no es qüestió de fer psicoanàlisis, estàs de viatge! i per tant optes per entomar-ho i et repeteixes “bé ja se que amb ella no he de tornar a viatjar”.
El primer paper dubto molt que el pugui arribar a interpretar, no suporto que ningú s’aprofiti de ningú (em surt la vena social) el segon crec que si que l’interpretaria doncs tampoc m’agrada veure mals rotllos entre la gent i menys estant fora de casa. Em rebenta pensar que hi ha gent que gaudeix quan veu la gent enfadada, es discuteix o se’n riu, si m’ho fan a mi ho entomo, quin remei! però si veig que ho fan mostro rebuig per la persona que ho fa fins hi tot li he arribat a dir a la cara.
En quan al tercer paper si no hi heu passat mai us dono certes característiques les quals podreu identificar (des d’un paper o un altre, botxí o lladre), no te per què ser dolent però fot bastant.
Jo m’he trobat amb les següents, suposo que n’hi ha moltes més i com ja sabeu emocionalment jo tendeixo a engrandir les expressions així que “ahí va!”
Suposem diferents situacions:

• Suposem que esternuda i tu li dius: -Jesús! i no et contesta, penses – No deu ser creient. Li dones una altra oportunitat esternuda, i li dius Salut! Tampoc contesta, ja ho deixes per perdut, quan de sobte esternuda i l’altra li diu Jesús! i ella amablement li contesta gràcies. Penses – Bé, almenys sap ser amable.


• Marxa sense dir-te res, tu et veus perduda, mires entre la gent i res, penses Au! Ja em puc asseure i esperar o trucar per veure on són, i de sobte en veus una que et mira i juts quan tu la mires continua caminant com qui no vol la cosa, t’està dient : -ja paties? et pensaves perduda? Tu llavors cal que dissimulis i apropat com si res hagués passat, amb naturalitat... però no t’acostis molt doncs tota l’estona s’estarà perdent.


• Si vas a mirar alguna cosa que ella no ha vist, tranquil·la no t’escarrassis en voler-ho explicar ja veuràs com que de seguida et tallaran explicant allí on han estat elles, i això contant que et preguntin o mostrin curiositat per la visita que has fet.


• Durant el viatge intentes dir que es pot fer i veus que sempre o bé hi ha una pausa i creuament de mirades o bé es fa el contrari del que dius, tranquil·la!, ja li agafes aviat el truquet i si ets hàbil al final rius i tot de l’exagerada que pot arribar a ser la situació.


• Fa les coses sense dir-t’ho amb la qual cosa tu sempre tens cara de “Xut” i ara què?, puc marxar? Tornarà? Em donarà temps de...? que faig espero, camino, m’assec, pregunto? NOOOO, no preguntis, doncs això encara la fot més. Ella vol que ho esbrinis.


• Quan parla amb l’altra companya té la costum de donar-te l’esquena, això suposo que ho fan per que d’aquesta manera si se’ls hi ha cagat un colom al cap tu li puguis veure i treure...jjjj. ES BROMA!, però sí que es veritat, et donen l’esquena o creuen les cames per tal que no t’apropis massa no sigui que la contagiïs.
  
  I hauria un llarg etc però no li vull donar més voltes, per que per molt que m’esforci no ho podré entendre mai el per què d’aquestes situacions. Només us vull recordar que no feu un viatge de TRES, vosaltres mateixos però, de totes maneres quan es travessa la frontera tothom torna al seu lloc com si res hagués passat, i tothom parla del meravellós viatge, PER SORT!, tret de jo que sempre li dono voltes a la conducta deshumanitzada.