CANVIO UN GRAM DE SEXE PER UNA NIT D'HEROÏNA

Fa uns 30 o 35 anys la principal addicció era la heroïna ara, potser degut aquesta maleïda crisis, aquesta pèrdua de valors que hem viscut o per la visita Papal d’aquest any, que les coses s’han invertit.

Durant aquest més de febrer he tingut converses amb companyes que m’han deixat de pedra, una va ser per la quantitat de sexe que corre els caps de setmana entre la penya que ens veiem, l’altra no ve a conte en aquest escrit, més que res pel seu caràcter esperpèntic.

Per la primera conversa que vam tenir amb una companya,  m’ha semblat que folla tothom menys 3 o 4 en les qual m’incloc. Ah! I tremoleu casats i casades doncs no se’n salva ningú, NINGÚ!

On estan els valors? I no ho pregunto pels valors de la borsa, sinó per aquells que ens mostren més tolerants, compassius, solidaris, respectuosos i un llarg etc. que no existeix actualment.

Més tolerants? Doncs mirat des de la perspectiva actual SÍ, més tolerants perquè tolerem que un company/a es tiri a la xicota o xicot d’un altre company/a.

Més compassius? Doncs SÍ, compassius en tirar-nos al nostre veí o veïna doncs el /la veiem infeliç amb la seva parella, o això és el que ens diu.

Més solidaris? Doncs SÍ, doncs compartim com a bons germans/es els nostres “ligoteos” o “affaires”.

Més respectuosos? Doncs SÍ, ja que no li expliquem a les nostres companyes o companys  si ens estem tirant a un altre o altra, per no ferir-los.

Sembla ser que estem vivíem una època de sexe ràpid i de relacions banals. Deu de ser com abans, època de les nostres àvies i avis que, com que no tenien tele, diuen que criaven més, o tenien més temps per a la cria. Avui en dia com que hi ha tant malestar, gent desocupada, pendent d’una feina mediocre, baixades de sous, futurs incerts i programes televisius mediocres,  la gent es dedica a complaure’s mitjançant el sexe, els plaers carnals i estomacals, doncs la majoria de restaurant sempre estan plens.

Mirat des d’aquesta perspectiva no hi ha res dolent practicar sexe però, potser sí que ens hem de parar a reflexionar quan ens saltem la nostra dignitat i sobretot ens aprofitem de  la  ingenuïtat dels altres, això fa mal !!! doncs impera la SUPERFICIALITAT a la Terra.

Potser per això a molts i moltes no ens importa que ens abaixin els sous, que ens augmentin les hores, que deixin lliures  polítics corruptes,  que es comprin Iphones als congressistes, que es destinin diners a fer aeroports fantasmes, que ens deixin sense sanitat, sense educació ... 

Amb tant sexe volem fer un exercici d’evitació als problemes?

És potser que ens hem xutat un gram d’heroïna i ara en patim les conseqüències.?

Pinten bastos !!! però com que tots i totes estem xutats un dia d’aquest començarem a tenir al·lucinacions,  com que l’home més poderós del mon és negre (segons la revista Forbes) i un membre de la casa reial resideix a Alcalà Meco!

FOLLEU MALEÏTS, FOLLEU...

No se molt bé com començar per no ferir sensibilitats ni fer canviar la meva imatge i semblar, com m’ha comentat una amiga, una reprimida, però és inevitable! tota acció comporta una reacció, ara el que em tocarà assumir seran les conseqüències, però és que parlar de SEXE a aquestes altures de la meva vida, és com parlar d’un Barça-Madrid, que ho fas de manera natural i que acabes acalorada i discutint de qui juga millor, sense arribar a entendre’ns.

El fet de ser soltera a la meva edat, a partir dels 40, és un fet que es comença a digerir, quasi per tota la societat però, el fet de no tenir xicot a la vista i de NO FOLLAR (de tant en tant) això ja sembla un enigma o fins i tot una raresa per a molts i moltes. Així que vaig a explicar la meva (i la d’altres) RARESA.

Puc afirmar que conec el sexe i l’amor i, que també ho sé distingir i per tant, JA SE EL QUE VULL.

Les pel·lícules ensucrades no m’acaben d’agradar, per ficar un exemple “Tens un email”, per un diumenge a la nit que ja estàs de capa caiguda no diré que no però, on hi hagi una pel·lícula de Shakespeare... la resta són tonteries, mai millor dit. No sé si us diria per la seva magnitud que tenen quan tracten els sentiments, els valors, les emocions i sobre tot les relacions tempestuoses que la majoria de vegades comporten tragèdies. Només per la dialèctica que s’utilitza ja em fa tenir el cor en un puny, la pell se’m ruboritza, i les mandíbules se’m tensen acabant plorant com una magdalena tot plegat, com a conseqüència de veure tanta injustícia junta i tanta PASSIÓ per l’amor i la vida.

Des de la conversa que vam tenir unes quantes, entre copes i bars, ha quedat clar que qui vol follar, folla! Ara bé... amb qui es vol i quan es vol, això ja és una altra cosa. Hi ha que encara no entenen que follar és secundari per algunes i, si tenim memòria, fins i tot primitiu, encara es pensa que sinó ho fas és perquè no hi mostres interès, en què? Doncs resumint-ho seria: “lligar” per poder follar. Tot va rodat. Ara mateix m’ha vingut en ment l’anunci de l’estiu de Dolce & Gabbana, en aquell trosset de mar, una barqueta a la deriva amb una xata i aquell Manso (amb majúscules) que li puja tot mullat a la barqueta, que dius, caram! ja saben quin model triar... ¿alguna de vosaltres li faria un lleig per follar? Jo ja us dic ara que no, pel davant, pel darrera, fins a la campaneta i més, mirant a Cuenca, a Montserrat i “hasta el infinito y más allà”, el que convingui! . Que dius, Joan! superaria les imatges al “Pornotube”.  Però... i l’endemà a la platja agitada a la sorra amb les col·legues recordant l’experiència, que en quedaria? Ja ho sabeu: “una escaldada”, això sí, molt satisfeta! pensareu algunes, però ja està! No hi ha més.

Jo vull alguna cosa més! Per això no surto a lligar, sinó que surto “En busca de la QUÍMICA perdida”. Busco el dia i la persona amb la qual amb una mirada saltin “xispes” (guspires), que hi hagi una correspondència mútua al moment, que hi hagi un, dos, tres dies pel mig fins tornar-nos a veure, fent que el teu cos i ment comenci a bullir com un volcà, que tinguis pensaments i pessigolles a l’estómac només pensant en la situació, que quan el tornis a veure et mostri admiració, interès i un llarrrrrrrrrrrrrgggggg etc. Malgrat que alguns i algunes pensareu que això és impossible, i que m’entres no arriba anirem petonejant “sapos” (sense afany de menysprear al sexe contrari) us he de remetre a la llei de Chapman-Kolmogorov que es basa en l'equació del mateix nom, a la qual hi van arribar de forma independent el matemàtic britànic Sydney Chapman i el matemàtic rus Andrey Kolmogorov. Enunciada d'una forma planera diu: "la probabilitat de que dos fets deguts a l'atzar (i que compleixen unes condicions determinades), passin conjuntament... és molt petita".  Però hi és!

Així que jo aniré buscant la probabilitat, no actuant, provocant-ho o “lligant” sinó observant l’entorn i l’ambient per tal que l’ATZAR faci la resta.

M’ha vingut en ment una pel·lícula que ho reflexa bastant bé “La insostenible lleugeresa del ser” del llibre amb el mateix nom de Milan Kundera, recordo que la vaig anar a veure amb el meu primer noviet (18 anys devia tenir) a partir d’aquell dia les coses entre ell i jo ja no van anar igual, vaig entendre que és l’ATZAR el que uneix a les persones i no les ganes o la predisposició que jo hi fica en lligar-me-la. Quan ha de ser serà! Deien les padrines.

Jo us asseguro que no mouré un dit, ara d’estar-hi, hi estaré.

¿Podeu entendre que el fet de no follar no implica tenir mala llet? Qui té mala llet és per altres coses de ben segur!

¿Podeu entendre que hi ha altres coses que omplen més que el fet de tenir algú/na per follar i/o estimar?  Per exemple arreglar una cisterna que perd aigua, canviar un ull de bou, fer un blog informatiu a la feina, mirar el nivell d’oli d’un cotxe, deixar de fumar, anar al gimnàs 3 dies per setmana...

¿Podeu entendre que els nostres avantpassats, alguns més aviat que els altres, comencessin a deixar els arbres i inventar un llenguatge, utensilis i la roda? Alguns/nes encara tenen els queixals del seny, que com ja sabreu s’utilitzaven per mastegar millor la carn crua.

¿Podeu entendre ara les poques ganes de llençar la canya que mostrem alguns/es?

Per acabar, que ja toca!, qui no creu amb l’Atzar no haurà entès res de res,  la resta... Salut i força al canut! I els/les que podeu FOLLEU! (Amb 7 minuts ni ha prou! Xist!)

NO ANEM BÉ! EL CATALÀ COSA DE TOTS I TOTES

A l'antiga pregunta: que et sents més catalana o espanyola? La meva resposta més sincera és: em sento catalana, parlo en català, penso en català, estimo en català, expresso els sentiments en català, renego en català, llegeixo la premsa en català, veig pel•lícules amb ...ehm! castellà majoritàriament?, llegeixo els llibres d’estiu amb... castellà majoritàriament?, parlo amb castellà als nouvinguts majoritàriament, escolto música en anglès majoritàriament, intento estudiar anglès majoritàriament i la majoria de llocs que he visitat de vacances parlen en francès (Suïssa, Marsella i París). Podria allargar més la descripció a la pregunta que fa estona m’he fet però... On vull anar parar? Fa dues setmanes han obert un restaurant al costat de casa, el porten dos senyors, pel que veig normalment, d’uns 50 anys llarguets, el primer que em va sorprendre és el preu canviant del menú, amb una setmana el cartell va passar de valer 15 euros a 9 euros, que dius ole, ole i ole l’olfacte d’empresari, amb els temps que corren! i el més fort és que oferien el menú de 15 amb dos plats de primer (amanida i macarrons) i dos de segon (vedella i llom), sense comentaris. Desprès va venir tota una sèrie de cartells de col•leccionista posats al mig de la vorera, per tal de no passar desapercebuts com: “Hoy fubol a las 8 en terraza. Se puede fumar” tal qual i amb les faltes que hi pugui haver, un altre dia: “Se venden latas de pesicola”, o el que hi ha ara normalment, “Crusant i cafe Leche 1,5”. Que dius... on coi estic? De que van? Si sembla el bar del Pajares i el Fernando Esteso. "Per favorrrr!" En un altre moment de la meva “apassionant vida” anava camí a Balaguer amb el nebot, de sobte li sona el mòbil, començo a flipar, el meu nebot parla castellà? L’escolto el que diu i encara flipo més: - Sí, sí estoy bajando, si ia ia, pillo una botella. Quan penja el miro i li comento,- com és que parlaves amb castellà? – eh?, a mira , perquè sí. Jo li dic - però si et sona fatal, sembles forçat!, - eh! deixem (ficant-se els auriculars) amb els meus amics parlo castellà. El deixo, continuo conduint, fins arribar al Carrefour, ell baixa a comprar beure “para sus amigos”, i just quan no hi és, li torna a sonar el mòbil (el pringat se la deixat al cotxe) i veig “Juan”, li agafo – si? (Abans de que noti la veu femenina) Hola que soc la padrineta del Marc i ell està comprant que vols que li comenta alguna cosa?, resposta del suposat Juan, - ah! No no ja el tornaré a trucar.- Valeeee, Deu! Penjo, o sigui que el Juan també sap parlar català?. Arriba i li comento, a trucat el teu amic Juan, ah i veig que parla català, resposta: -que fas tu agafant el mòbil? Deixem! parlem com volem! (La mare que el va...) Al cap d’unes hores parlo amb la mare que el va..., li comento la jugada, ui! la que he encetat..., desprès de queixar-nos d’aquest comportament, ens envaeix el sentiment de patriotisme català a les dos, “aquesta canalla! No saben res de la nostra llengua, no aprecien res, tant que ens va costar parlar-la sense por! I ara ... entre ells està de moda parla amb castellà! Ja els hi val!, i a sobre aquests tarambanes ens han de tornar a tocar els pebrots dient que es parlar POC CASTELLÀ A CATALUNYA? Aquí volia anar a parar. El Català està tocat, ull viu!
Visca Catalunya! i visca el Català
Agraïments al Pajares, Esteso i al nebot (que consti que és de sucre, doncs encara està hormonant) els quals m’han despertat de la meva comoditat.

FARTA DE LES COMPANYIES TELEFÒNIQUES!

Us faig saber a tots i totes de la meva última queixa a Orange, que us servexi també a vosaltres per controlar les factures. Con fecha 2/09/2011 a las 18 i 14 minutos. Después de que Anabel, Joselita, Blanquita me haya colgado por pedir explicación de porqué se me está cobrando 1 euro des del mes de abril (consumo de datos de internet) por , según la operadora, tocar un botón de mi móvil, según ella, me he dado de alta de este servicio y yo sin saberlo, son respuestas i acciones fraudulentas que me confirman la mala gestión con sus clientes que seguro que son miles (a 1 euro en cada factura…) Botones toco todos los días , el del ascensor, el de mis pantalones, el del mando a distancia… no creen que tendrían que avisar de que van a cobrar por un servicio que no se ha pedido ni por escrito, ni grabando la voz? Cosa que dudo, pues si realmente se gravaran las conversaciones, seguramente mejoraría el servicio. Sirva la presente para reírse un rato y yo para revisar mis facturas por internet. Sois todos i todas unos aprovechados. Enhorabuena le ha tocado un chalet en Colmenar Viejo. No te lo vas a creer?

CAMINO DE SANTIAGO

Vaig deixar l’últim escrit al bloc dient que tenia molta feina, i així ha estat durant tot l’any, però el pitjor ha estat que no hi he fet res per parar-ho. Així doncs cremada com estava vaig decidir, amb una altra companya, fer “ el Camino de Santiago” pensant que seria una cosa dura de fer que faria que durant l’any m’agafés les coses amb més tranquil•litat i, a fe de Déu! que crec que l’objectiu l’he assolit, doncs les imatges que m’han quedat gravades m’ajudaran a que em pari i gaudeixi més dels plaers “d’aquesta nostra vida”. He de donar gràcies a les meves imatges que recordo projectades, o sigui quan em veig a mi mateixa, per saber la “penositat” i “gilipollada” que vaig fer.
Com tots i totes les borregues vam agafar de referència les etapes que ens ve marcades per la web de l’Eroski que es podria veure com el patrocinador oficial, juntament amb Decatlon, del camiño. Això ja comença a crear-te un angoixa que fa que sembli el primer dia de rebaixes, la gent actua per inèrcia, caminar, caminar i caminar. Sembla que l’objectiu sigui com més aviat cremem l’etapa millor. Així em va anar el primer dia! Vaig rebentar l’engonal i genoll esquerre. Aquest és l’error que devem de fer la majoria, ja que en la primera etapa a Portomarin, una gran majoria, jo inclosa, teníem un caminar a “lo John Wayne”: caminar lent de costat a costat com si haguessin rebentat el cavall i les pistoles. I per no dir el tema genoll, alguns amb genolleres amb “megafèrules” professionals als costats, aquestes, com no, eren les meves, i altres anaven amb una vena subjectada sota el genoll, tot plegat per continuar caminant i caminant. Només us diré que les petites esglésies que visitàvem, als diferents poblets, no feien olor a encens sinó que feien olor a Reflex. Calia veure la cara de les i els farmacèutics, punt de pelegrinatge, eren tot un poema, i per no dir la metgessa del centre de salut on vaig anar a Palas del Rei, la que em va receptar el voltaren , un dia de descans i els ibuprofenos que ja portava. La veritat és que l’arribada del primer dia la tinc gravada des de fora del meu propi cos, i em veig de pena!, tenia un dolor, ... a cada passa que feia es com si tingués algú al costat que em tocava l’engonal, un dolor semblant quan et toquen un “blau” o un morat, un dolor agut, ja veieu de P... pena! i el poble que no apareixia enlloc, a sobre el camí tallat i encara vam tenir que fer més volta , suposo que per acaba’m de “maxacar”. En aquest moment es quan m’anava dient –“ que collons hi foto jo aquí?”. He de reconèixer que aquets serà el moment que m’ajudarà a agafar-me les coses d’una altra manera, tal com ens deia el Padre Genaro (que és qui signa la Compostela): “El camino empieza ahora”. Per cert per mi el millor del Camino, la trobada amb aquest Capellà, que vam tenir la sort de trobar-lo servint, en el meu cas, com a punt de reflexió del camino a l’arribada a Santiago. – “No importa la quantitat de quilometres que es facin, el què volem, deia el Padre Genaro, és que tothom trobi una raó o objectiu en el seu camí a fer. Aquell dia vam poder gaudir de la Catedral i del Sepulcre de manera privada, 14 persones soles a les 21.30 h. dins de la catedral, tot un luxe. Ah! I algun mòbil sonant en els moments més oportuns, que no sigui que ens oblidem del món terrenal.
Com anava dient, que he après? Número 1: no he de demostrar res a ningú. Número 2: Anar a poc a poc, gaudint del que faig. Número 3: No seguir la guia Eroski, o sigui no fer el que fa tothom. Innovar. A tot això el que em contesta la Susana: - I cal anar a fer el Camino per arribar a aquestes conclusions? , que dius... doncs NO!. Ara, en el meu cas la imatge projectada que tinc a l’arribada del primer poble em servirà de MOLT.
Els dies següents ja van ser d’una altra manera, desprès de la primera etapa tant patètica, ho dic doncs no calia aguantar tant! Desprès de la visita al centre de salut, del viatge i xerrada amb la taxista, amb un pare i fill del poble i unes quantes “esfregues” de voltaren, decideixo continuar fent el que pugui i sobre tot, sobre tot, penso GAUDIR del camí. Al final encara hauré de donar gràcies a les meves lesions sinó potser ja estaria a Santiago. 
Decideixo mirar la vegetació, els colors, textures i olors que ens ofereixen els boscos, la fauna i flora i de tant en tant imaginar la quantitat de generacions, persones, animals i vivències han passat per aquells camins, doncs alguns dels arbres tenien diàmetres de 3 i més metres i alçades de 30 o 40, això no es fa amb dos dies. El camí és per gaudir-lo, no entenc gent com “l’Ironman” (nom que vam posar a un noi que feia el camino corrent) que s’iniciava a primera hora del matí fent els seus 30 minuts d’escalfaments, com un reportatge del National Geographic ensenyant l’aparellament de la perdiu o del faisà, un passet aquí un altre allà, nyigonyago, mec- mec, fiu-fiu, estirament de cames, moviment de malucs, rotació de coll i un llarg etc. I per la tarda el noi “niquelat” a segellar a la Capella, com si rés. Ara això sí, com la majoria de les persones, amb o sense motxilla a l’esquena, amb bici o corrent, sortint de negra nit, fent un temps record però - AMB EL CAP BAIXAT, bocaterrosa, que tal com em va dir la taxista: - per fer això es poden quedar als voltants del seu municipi no? Què veuen aquesta gent del CAMINO?
Jo em vaig trobar gent marcant el pas com els militars, altres vestides de Kitty, mare i filla per cert, com si sortissin a caminar pels voltants de la “Moraleja”, grupets amb els seu Iphone amb l’últim de la Gaga o de la Beyoncé a tota pastilla, nois amb el rosari a tot gas i amb el cap baix, parelletes amb pas ferm conversant com si es coneguessin de tota la vida sense donar importància al que anaven passant, gent que ja no podien amb el seu cos, arrastrant llagues, lesions i altres, com un pelegrinar a Lourdes, grups escolars d’estrangeres amb cares de cansament exhaust i finalment, altres més hàbils que anaven i venien del camino com i quan a ells els hi anava bé.
No em vull estendre més, crec que es suficient per conèixer LA MEVA percepció del camino. Remarco la meva, doncs sé segur que la de la meva companya i la d’altres que l’han fet o que el pensen fer és i serà completament diferent. I per internet hi ha infinitat d’informació.
Des de la meva humil perspectiva, si algú el vol fer, li recomano tres “NOes”:
- No fer-lo durant el mes d’Agost, sembla una romeria, “ ni tanto ni tan poco”.
- Marcar-se un dia de sortida però NO de tornada. Si pot ser, arribar a Finisterre.
- No seguir al peu de la lletra la guia d’Eroski, no sigueu “uns crema etapes”, va bé per orientar-se.
La veritat és que me l’imaginava més espiritual sobre tot en l’ambient que és respirava, no ha estat així, no vull dir si ha estat una bona o mala experiència, ho podeu jutjar vosaltres mateixos/es jo em guardo les sensacions bones i dolentes.
PD: Els/les que penseu en fer-lo algun dia o altre ja podeu començar, no cal una gran preparació com algunes diuen, doncs hi havia de totes les edats i queien tant la gent de 18 i 20 anys com les de 60 i 65 anys, ho dic perquè al pas que es va, sobre tot a l’agost, aviat hi haurà punts de control i marques fosforites pels qui surten de negra nit i volen cremar etapes i, funiculars pels que com jo quan fem vacances no volem patir. Tan bé vivim que paguem per sentir-nos apallissats?
El secret, no és la preparació sinó el anar al pas de cadascú. No es tant la superació física com la psíquica.
Vaig tenir sort i vaig trobar l’equilibri, ni vaig tirar la tovallola com una immadura ni vaig maxacar-me com una penitent sense solta ni volta. No calia! Vaig anar fent.
Finalment i positivant: No sé si realment és el Camino de Santiago el que sí he de dir, és el plaer de saber que existeix un camí com aquest, què encara que en alguns trams s’hagi de passar per carretera, no deixa de sorprendre la seva magnitud i infinita vegetació verda i humida. BUEN CAMINO!
(Amb tant bosc em venia al cap la Caputxeta Vermella). Salut!

CONTRA GUSTOS NO HI HA.... COLORES?

Ja feia dies que no escrivia res al meu blog, he vist que des de l’agost, però és que m’he vist conquistada per un rampell formatiu, un “chute” de nous conceptes i segurament una espècie d’iniciar un canvi de rol.
M’ha passat com al gener, sabeu? Que a molta gent li entra per comprar els famosos Betsellers o Col•leccionables de les coses més rares o diguem que algunes fins i tot poc útils, que penses, qui coi compra una casa de nines amb els pisos que fan ara? Qui vol una col•lecció de ventalls, quan als “xinos” els tenen de tots els colors i mides? I fins i tot més bé de preu que el primer número del col•leccionable, qui coi compra una col•lecció de xiulets per cridar als pardals?... per aquesta última tinc la resposta: el meu cunyat, raro, raro… però clar, també hem veuen rara a mi quan els hi dic que estic matriculada a tants cursets que em surten per les orelles, i sabent la meva situació em pregunten, per què necessites tanta formació? Et quedes muda deixant anar una rialleta tímida que penses... no m’ho recordis cabró que tens tota la raó! Jo et pregunto perquè fas la col•lecció de xiulets de pardals? Eh eh! ( Per si ho llegeix el meu cunyat: de bon rotllo eh! Cal una mica de diplomàcia)
Aquesta vegada m’he passat, al setembre em vaig començar apuntar a diferents cursets sense tenir en compte les dades, fins que... quan em vaig ficar a marcar l’agenda vaig veure que tots els portaria a terme durant el mes d’octubre, així que el meu rampell m’ha portat a que durant unes setmanes he hagut d’anar a fer formació de dilluns a... no divendres no, sinó fins al dissabte!! De boixos, no ho penso fer més!!. A Dios pongo por testigo...
(Suposo que el mateix els hi passa als que omplen la seva casa de col•leccionables.)Ara que, desprès de tanta informació pot passar el que em passa aquest dies, que faig tallats amb la gent, com avui amb la Susana, Xavi, Marta i companyia, i no em surten les paraules, o em surten sorolls estranys de la boca, que penses... el cervell no em raja, s’ha quedat penjat que diu – ca dona! És que no li dones ni temps a processar!!!!
Jo soc de les que inverteixo els refranys, sí ja sabeu el que vull dir; “ a buenas palabras...pocas bastan” era algo així no?, o “matar dos tiros d’un pardal”... i així us en dirà unes quantes més, així que reflexionant crec que li he de donar temps al meu cervell, doncs això deu de ser producte d’un mal o ràpid aprenentatge. Així que ara començaré altre cop pel més bàsic, de moment ja tinc un mapa del món, per començar-me a situar, doncs, fins fa poc pensava que el Japó era més gran que la Xina i que Austràlia la tenia al cap i resulta que és als peus.
Total! val més anar a poc a poc i bona lletra, o “quien aprieta con poco les basta” no? Era així .
RELAX GERMANS I GERMANES!
Avui sortiré a celebrar la castanyada, doncs sinó ho faig pot ser perjudicial pel meu disc dur. Petonets

AUTOFILOSOFIA contra...

Ja fa temps que em voltava pel cap fer un escrit sobre els diferents mals de caps de la gent, els que anem trobant a llarg o curt camí de la vida. Jo he anat complint anys i em sento com fa 20 anys, us ho dic de veritat, alguns ja direu, i les canes i arrugues que tens, també les tenies fa 20 anys? i us he de respondre que no, no perquè no en tinguessi sinó perquè simplement no hi parava atenció, com ara. M'agradat sempre cuidar-me i als 30 vaig inicar-me al gimnàs per cultivar el cos i combatre la gravetat, us he de dir que vaig fent el que puc, la persistència no és el meu fort. A partir dels 33 vaig iniciar un procès de canvi d'actitud vers les situacions que m'envoltaven, podem dir que vaig ampliar el meu camp visual,cerebral i perceptiu. On més ho he notat és en el alt nivell de resignació i fustració que puc arribar aguantar sense deprimir-me o arribar a un estat d'ansietat lleu/greu. On vull anar a parar?
Fa 15 anys vaig deixar pel camí certa amistat, que ara que miro enrera, no és que la trobi a faltar, però si haguessa viscut la situació avui en dia, segurament encara continuaria sent amiga seva. Ja ho diuen, si poguessim tornar a nèixer amb l'experiència acumulada, altra cosa seria!, però és clar l'aprenentatge no existiria, ni tampoc la inquietud per conèixer, ni la motivació per continuar, en definitiva no hi hauria ni sorpreses ni mals de caps. A dia d'avui ja li he perdut la pista a l'amiga.
Docns com deia a partir dels 35 et mires les coses amb altres ulls i això ve donat perquè una ja comença a tenir una mica d'experiència, els continguts que tenim al cap comencen a tenir forma i aquests és comencen a constituir amb una espècie d'autofilosofia que acaba sent parida i venerada per un/a mateix/a i, que pot ser rebutjada per la resta que ens envolta, llavors cal que aquesta filosofia tingui diferents objectius que ens ajudaran arribar a trobar un equilibri entre nosaltres i el nostre entorn.
Objectius que cal que marqui la MEVA autofilosofia:
1- Ajudar-me afrontar les coses d'una manera més planera.
2- Potenciar la meva autoestima i alhora creences
3- Trobar afinitats amb els que m'envolten, Que permeti ajustar-se i complementar-se amb la resta d'autofilosofies
5- Tocar de peus a terra, reeducant-me constantment (anava a dir si fa falta però és que SEMPRE farà falta)
6- Que em permeti notar els canvis que vaig fent, doncs això és un punt de satisfacció
7- Complementar-la amb altres màximes com: "el que no vulguis per tu no ho facis al altres", " no és més feliç que més té sinó qui menys necessita"...i un llarg etc, això dependrà de la religió per la qual mostreu preferències.
8- Que m'ajudi a ser més flexible vers els altres i les seves autofilosofies.
9- que em nudreixi per ser autosuficient, que jo busqui als/les altres quan vulgui, abans que elles/ells em busquin a mi quan jo no vulga.
10- Que em doni la força per No deixar-me trepitxar i alhora la valentia per deixar-me trepitxar ...
En definitiva, podria estar escribint objectius tot el dia, però amb aquests n'hi ha prou per adonar-me, mirant a la cara de la gent que m'envolta, qui cultiva cada dia els seus objectius i qui els desatent o simplement qui no en té i manté una lluita constant amb els seus pensaments desordenats. Perquè els objectius serien això: pensaments organitzats i planificats que ens marcaran els camins a seguir, les persones amb qui fer-ho i els mitjants de transport amb que anirem.
Ah! m'he deixat de dir que cal cultivar-los cada dia, jo ho intento cada dia, i quan faig l'avaluació de tant en tant, "m'enfado" amb mi mateixa, per haver trencat amb algun objectiu, llavors sempre m'en surt un altre per compensar la situació :) com: No puc fer content a tothom ni tothom m'ha de caure bé! però almenys ho he intentat, i ho seguiré intentant.
Ja veieu! com un medicament per combatre la toleràcia, fustració i resignació quan la cosa estigui verda.!
Petonets a tots i totes. Ha estat un plaer, no!, ha estat una anada d'olla!

Dedicat a la Carme per donar-li la benvinguda ara que tindrà més temps per llegir :)

DEFINEIX-ME VACANCES, SI US PLAU!

Anar de vacances per a molts i moltes us semblarà una manera de relaxació, doncs jo he arribat a la conclusió que: "les vacances no em relaxen"!!! és més arribo més cansada i a sobre tinc la casa damunt-davall, fes rentadorades, ressucita les plantes, treu la pols acumulada, i renovat la pell doncs fa com 5 dies que no se que és una hidratant.
Aquest any he anat a Marsella, que direu: que has perdut per allí? doncs ni jo mateixa ho sé, però he descobert que no estic feta per viatjar tants pocs dies. Jo sóc animal de costums, no és que no m'agradi marxar del meu entorn, però si ho faig ho necessito fer tants dies com uns... 6 mesos, 12 mesos, 15 mesos, el temps necessari per iniciar una adaptació al nou entorn. No en tinc prou amb 3 o 4 dies d'estar en una ciutat i saber si m'agrada o no, necessito tocar, palpar l'ambient, olorar els carrers i un llarg etc, que direu: estàs plena de cabòries!, i jo dic que hi farem! sóc així d'espessa.
Crec que ja he ficat punt i final a estar en hostals o pensions, dieu-li com vulgueu, de 10 m2, amb 5 penjadors per compatir, sense armari i penjats en un ferro, llits de 80 cm, wc per a persones que pixen de peu, banyeres sense cortines, finestres que no tanquen, televisions que no agafen el canal internacional i endolls que no admenten l'assecador del Carrefour. AIXÒ JA S'HA ACABAT!! Us fico a vosaltres com a testimoni que l'any vinent les meves vacances seran 15 dies perduda per la Costa Brava!, només sol i mar!!, i perquè la Costa Brava, doncs per allò que va guanyar com a millor paissatge de Catalunya. Hem de fer país i sobre tot jo que no m'agrada volar, i direu: tate! reina, per això no t'agrada viatjar!, doncs us equivoqueu, faria tota Europa amb Cotxe, crec que d'aquesta manera és viu molt més l'essència de la terra o país que visites. El que costa és trobar algú que em pugui seguir... :(
Res l'any que ve ja veurem... ah! que consti que Marsella té "lo seu".
Dedicat a l'Olga i la Isa que estant fent el "Camino de Santiago" no digo más! Ole sus ovarios!

EL VENT BUFA FORT

No és que no vulgui escriure, és que ara més que mai m’adono que tot té una caducitat i sobre tot les paraules, és veritat, com diu la cançó: les paraules se les emporta el vent, són efímeres!.
Tot ve perquè durant aquest mesos he tingut molts pensament però, com que ara ja no visc en la solitud de Tarragona... puc comentar les coses amb algú o alguna de les companyes que m’envolten, això fa que perdi l’interès en posar-les per escrit doncs segurament acabaria donant-los-hi la volta.
És a dir, aquests dies hem parlat de la crisi, com tothom suposo!, i segur que tots/es li trobem la solució o possibles solucions, jo he arribat a una conclusió (que no solució): la crisi és bona! I no ho penso només des de la meva posició econòmica. Vaig viure la del 93 desprès d’acabar la carrera, i us puc dir que la sensació de fatalisme era també molt gran, va ser quan vaig iniciar-me com a venedora d’anells de Goldfil (o alguna cosa així), repartidora de la Venca, venedora a Schlecker, cambrera a discoteques /pubs etcètera, m’ho vaig agafar com l’oportunitat de conèixer molta gent rara i no tant rara, jo mateixa em deia que m’aniria bé per les futures entrevistes de treball , , no m’ha sabut mai greu d’haver-ho fet, al contrari! Puc dir que gràcies a la crisi vaig conèixer altres oficis i beneficis.
Així doncs penso que aquesta crisi ens farà retrobar amb vells VALORS com LA SOLIDARITAT, L’AMISTAT VERDADERA (SHREK), EL VALOR PER LES COSES, L’EXPRESSIÓ SENSE EMBUTS DELS SENTIMENTS, LA COMPASSIÓ PELS ALTRES, L’ESPERIT DE SUPERACIÓ i un llarg etc, LLÀSTIMA! però, que segurament no serà tant gran com per fer tal canvi, i d’aquí dos dies, tornarem a competir a veure qui té l’últim Ipod del mercat, qui es canvia el cotxe, qui fa el millor viatge, qui ha pagat més per un restaurant i un llarg etc, ara encara és fa, però la diferència és que es fa amb certa por i a sobre és dóna gràcies (a Déu o algú altre) de poder-ho fer , o sigui que cert nivell de Lady Supèrflua i Mister Prepotència sí que ha baixat i, pel contrari, som més conscients de la borratxera i “despilfarro economicoestúpit” que portàvem al damunt.
Una altre tema que hem parlat, com no! Va ser el tema del mundial de futbol, aquest tema va ser curtet però intents, és a dir, va durar el que dura un cafè, i l’altre tema va ser sobre el nostre estimat i alhora desconegut per molts i moltes ignorants com jo, l’ESTATUT. Jo sóc de les que es solen mullar poc amb temes polítics, més que rés perquè aquí també és un terreny on les paraules se les emporta el vent..., però el que em va picar, doncs és una de les coses que em toca més directa, va ser la retallada amb el CATALÀ, una llengua que la meva generació ha tingut la sort (bé o mig bé) de parlar-la sempre quan i com hem volgut i amb tota normalitat, resulta que ara tot el que havíem assolit amb més de 30 anys ens ho “foten per terra amb un plis plas” això va ser un cop baix, entre altres pels caducs/ques, prepotents/es i de supèrbia desmesurada que constitueixen el Tribunal Constitucional, aquí podeu veure que a aquests /es els VALORS se’ls passen pel forro. Es clar! com que a ells la crisi els passa de llarg...
Han sortit molts més temes que ja aniré madurant, avui però, el que m’ha fet posar a escriu i que al final no he fet, és per un comentari de la Baronessa Thyssen sobre el seu fill, desprès de tot el merder que els envolta, a vingut a dir el que jo escric, que les paraules se les emporta el vent, així de fàcil, el seu fill és jove i com a tal adjectiu fa que no s’estimi a la mare, però que quan serà gran... les coses canviaran i se la tornarà a estimar, i tot haurà passat, que jo he pensat, Ole tus huevos reina! Tothom pendent del vostre mal rotllo i tu vas i li dones la culpa a LA JOVENTUT! I és que és així, no ens compliquem tant la vida!, com ja deia el savi: no hi ha mal que cent anys duri i jo afegeixo com a rodolí, NI ESTUPIDESA QUE PERDURI.
Pel nouvingut "el Ramonet". Fins divendres.

CRÒNICA DE L'APLEC...

Aquest any m’he decidit a participar a l’Aplec, anys enrere havia tingut l’oportunitat de fer-ho però la por al rei Bacus i la meva escassa sociabilitat amb el món de la “fiestuki” em feien tirar enrere, i aquest any m’he decidit!
La penya en qüestió ens ha resultat un pel cara, s’ha de dir toooooot...., encara que es mengi molt bé, tinguis un sopar de més que la resta de penyes i el beure típic que es dóna a les festes majors: JB, Smirnof, Cacique... al final va resultar careta, estem parlant d’una diferència de 100 euros amb la resta, el que es pot dir a favor era que, pels que beuen alcohol blanc hi havia els guarniments de “vips”, molta llimona trossejada i fins i tot rodanxes de “pepino” per acabar-ho d’adobar, ah! i el gel d’una mida consistent, això encara que no ho sembla és d’agrair per compensar el que no tinguem gots de vidre.
El que em va sorprendre va ser la grandària de l’Aplec, és com un càmping gegant, distribuït amb diferents parcel•les, algunes més guarnides que altres, doncs m’hi vaig fixar que alguns tenien un jardinet, altres entrades amb portes customitzades per l’aplec, i algunes parcel•les amb més tendals que altres, per sort no ens va fer mal temps, doncs la nostra parcel•la tenia els mínims, i això va permetre poder gaudir d’un airet molt fresquet durant el dinar que et feia més lleugera la “resaka”. Em vaig fixar que quan els penyistes estàvem sopant o dinant la parcel•la es tancava, d’aquesta manera, quedàvem tots recollits per ficar-nos les botes de menjar, sobre tot de carn. Tota la carn que he deixat de menjar en un any me l’he cruspida en tres dies, xistorra, llonganissa, cansalada, carn de corder... i ja l’últim dia els cargols, la llàstima que cuinar per tanta gent no sempre et pot sortir bé, però sort que hi havia gana, la Judith i jo vam tenir que lluitar per uns cargols emmascarats i una mica carbonitzadets a la llauna, l’allioli va arribar una mica tard però estava boníssim, i el beure fresc tots els dies, ah! I cafè amb gel!!! que ja s’encarregava l’Anna d’arnar aviat a fer cua.
Desprès dels soparets la penya on estava feia el següent ritual: cançó d’aquelles que et fan ficar de peu a les cadires, panyoleta en mà i movent-la airosament es segueix el ritme, llavors tots fora la penya, tots al carrer i davant la penya es comença a ballar la cançoneta que en el seu moment es va dedicar al Maradona, aquella que diu: Paralo!, paralo! i apa! A ballar-la, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap a l’esquerra, mans enlaire... pim pam pim pam, tot a toc de pito, quan acaba la cançoneta, altre cop a la penya a recollir les taules i cadires i VINGA! tots en fila india anem a buscar o preparar els “Kubates” i es dona per inaugurada una altra nit de gresca, cal dir que la primera nit als “novatos” ens van tenir en fila india amb la boca oberta esperant els nèctars divins de Bacus, deixem-ho així que queda més poètic del que va ser, encara que algunes amb més sort, com l’Olga s’ho van estalviar...
Com deia, s’iniciava la nit, primer recollida de cubata, desprès visita a la penya on hi havia el Joan i el Ramonet , i així de penya en penya i recollint als que coneixíem, vas caminant pels carrers i es comença a sentir el pupurri de músiques, doncs cada penya tenen els seus propis bafles i tipus de música, un barrejot tot plegat! Que algunes sobre tot les fèmines com l’Anna, la Isa la Meri l’Olga i jo també m’incloc busquem fer coreografies que llavors passa el que passa i acabes aixecant-te amb unes agulletes que flipes! Ah!, i no oblidem que la barra és lliure! Arribats a aquestes altures de la nit l’Eva, a causa dels nèctars de Bacus, ens va abandonar pels somnis de Morfeo, i així ho fa tothom durant la resta de la nit fins arribades les 6 o les 8 del matí, es descansa unes hores per tornar a iniciar el ritual, aquest cop de dissabte, a la una: vermut, a les tres: dinar i cafè al River, desprès toros i cotxes de xoc, visita a les penyes, sopar i... una altra nit encetada! I vinga!... Ja som diumenge! i molts agosarats als quals se’ls hi ha de donar el premi (Joan, Anna, Isa i el Gerard) han intentat fer el que s’anomena “el pasa calles” o sigui passar pels carrers de la ciutat, fins que les autoritats els hi donen una altra medalla per designar un altre any, doncs, els 4 magnífics ja no hi van poder arribar... Són uns campions, com dèiem, aquests SÍ que porten L’ESPERIT DE L’APLEC.
Total i definitivament m’ho vaig passar molt bé, ara en cop calent, no crec que torna a repetir però quan hagi passat un any, ja es veurà...
El millor: el divendres a la nit i els cafès de resaka fresquets al River El pitjor: l’espera amb resaka per menjar.

MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS per fer-ho tan divertit!!!!!

DIES PRIMAVERALS I ALTRES

Ja feia dies que el Ramonet insistia i ara i per donar-li la benvinguda m’he decidit a iniciar altre cop la penjada d’anades d’olla. Durant l’espera he anat fent cosetes algunes més importants que altres com complir anys i anar al ginecòleg, no sé si serà coincidència però sempre que començo a tenir molèsties és ara a la primavera , així que em veig obligada a demanar hora, i dic O-BLI-GA-DA!
Aquest divendres, desprès de sopar, i de decidir amb el Ramonet, la Isa i la Olga on anàvem a fer beure ens vam distribuir amb els cotxes, jo vaig anar amb la Olga i, sense homes a la vista, li vaig comentar la meva retrobada amb el ginecòleg. Si fos per aquests professionals hauríem de fer vida a la seva consulta, sí clar! Que penso jo, si anéssim tots amb tanga pel carrer, segurament no ens faria tanta cosa “espatarrar-nos” davant un tio, la majoria homes, que ens comença a explorar de forma mecànica i moltes vegades dolorosa, que dius, a veure! si em passo 364 dies pensant que entre les meves cames hi porto un aparell sexual, de destrucció d’hormones, ultra sensible, que he de depilar constantment, rentar amb un sabó especial i que fins i tot algun dia hauré de tenyir, que coi hi pinten els conceptes d’ecografia i citologia a la meva vida?.
Arribo a la consulta, i desprès de donar una ullada a la paret plena de fotos de nadons, doncs ell està parlant pel telèfon, em presento. La seva primera pregunta original és: qui et portava abans?, dubto un moment, doncs portar portar... no m’ha portat ningú. Li comento que ningú, doncs he anat sempre al ginecòleg quan he notat molèsties, aixeca la vista i com diu la cançó “frente a frente...” em diu: clar! Per això em vaig fer jo ginecòleg, i em segueix dient: vaig pensar si soc jo metge ja no em cal anar amb cap altre, jo sense perdre la calma i amb una rialleta li responc, jo sempre vaig al metge quan alguna cosa em fa mal, i ell tot emocionat pensant que ha trobat un filó per “escarbar”, em comença a planificar proves, comenta: Com que veig que fa temps que no et fas cap prova i que pertanys a una mútua que no et cal pagar podem aprofitar i així dorms tranquil•la. Amb la qual cosa jo penso: JA! dormir tranquil•la cabró!, amb tota la planificació que m’acabes de posar?, si només de pensar-hi ja estic angoixant-me, així que ràpidament li contesto: No, si jo ja dormo molt tranquil•la! Ell aixeca altre cop la vista, doncs com deia no para d’escriure, i em diu ja més “apassiguat”: ja veig que també faràs el que voldràs. I jo penso: menys mal que ja ha captat del pal que vaig. Ell continua escrivint el que jo vaig comentant que em passa, però arriba un moment que veig que ell també va a la seva bola, doncs la descripció que li faig no té res a veure amb el que ell va repetint i anotant, és com si hagués entrat en estat hipnòtic a punt de descobrir el que tinc, que dius... xato que són fongs! No t’emocionis, però ell rés escriure i escriure, li dic que també tinc molèsties a la zona rectal i la meva sorpresa ve quan em diu: ui! (com sorprès) no,no això ja no em pertoca, no és el meu territori. Aquest ui, m’ha fet molt mal, doncs m’ha semblat que deia: Mira noia, si et fots de quatre grapes cada dissabte i et deixes fotre pel cul qualsevol cosa tu mateixa! Que penses: si almenys fos veritat (cabró)...
Inicia l’exploració, pim-pam, pim-pam “aparatos entran aparatos van”, a l’acabar em dóna la recepta per fer tractament, i em comenta: demanaràs hora per d’aquí dos setmanes per saber resultat, i jo m’acomiado, prement les cames i mirant de reüll l’aparell que el meu entrecuix s’acaba de tragar, m’imagino les meves parets vaginals i músculs “flipant” amb el maremàgnum que els hi ha caigut i sense preliminarssssss, i aquest bon home encara creu que aniré a la seva consulta cantant i ballant?
Total i com a moralina: desprès d’anar amb uns 4 o 5 ginecòlegs diferents i arribar a la consulta d’aquest “sinyor metge” plena de nadons i escoltant alguns dels comentaris fets com el... ui!, faig la següent deducció particular: els ginecòlegs, majoritàriament homes, demostren tenir més coneixements de matrius que de vagines, tècnicament parlant...eh!

ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.

NO PUC ENTENDRE... PERÒ PUC MILLORAR!

“Sóc com sóc i no hi puc fer res”, aquesta expressió la utilitza moltíssima gent, una llàstima! doncs per mi és la llei suprema de l’egocentrisme o el que seria el mateix, pensar només amb un/a mateixa.

Fa dies que em toca parlar d’habilitats socials i això fa que estigui més atenta al que m’envolta sobre tot a les situacions i com aquestes es ressolen. M’he trobat amb gent que encara fa les coses trepitjant als altres, no puc entendre, o no vull entendre que hi hagi jerarquies en una mateixa feina i discriminacions entre els treballadors amb un mateix objectiu, per què d’això es tracta, d’anar passant per aquesta vida marcant objectius, petits o grans, però marcar-los, sinó és va a la deriva, i si tots anem darrera un mateix objectiu, perquè hi ha tantes diferències? Perquè continua havent-hi gent que es creu més que una altra?
Em costa entendre que una parella s’uneixi amb un objectiu diferent, algú em pot dir: de fet ja ho han fet, “xata que tu també et pots equivocar” i jo responc; - evidentment! Però crec que per això mateix em costaria poc deixar-ho córrer, doncs veuria que no tenim el mateix objectiu, per exemple em costa entendre a una companya de feina quan em deia que l’havia deixat el seu xicot, vaig intuir que els motius eren com diu la cançó “se nos acabó el amor”, doncs em costa entendre que aquesta noia pensi encara en ell i fins i tot hi vulgui tornar, jo em fico a la pell del noi, i no m’agradaria estar al costat d’algú de manera forçada, de què serveix tenir una persona al teu costat amb un objectiu diferent? O pitjor, que t’hi obliguin!
Em quedo perplexa quan algú mostra rancúnia vers un altre, al que pateix la rancúnia li afecten molt les paraules dels que l’envolten siguin amics o enemics. En habilitats socials es diu que cal saber comunicar i cal saber escoltar, conceptes bàsics per tal de no sentir-nos ni atacats amb les paraules dels altres ni sentir-nos superiors amb les nostres llengües viperines, hem de buscar l’equilibri entre les orelles i la boca, o sigui entre el que escoltem i el que diem.
Dos dies enrere vaig llegir una entrevista, no recordo si a un periodista o psicòleg, el qual comentava que el Nelson Mandela, per les seves actuacions i/o conducta era el que s’anomena un HOME SUPER EVOLUCIONAT doncs, entre altres coses, havia perdonat als que el van empresonar durant 30 anys, va anar a ficar pau al seu país amb l’esport, tot i la dificultat que això comportava i, a sobre se’n va sortir!, encara no l’he anat a veure però s’ha estrenat “Invictus” on justament es veu com s’ho fa. També comentava que arribar al seu status caldria passar uns 500 anys. Home! Ja es veu que hem millorat, hem passat de l’ ull per ull i dent per dent... a fer judicis per defensar o acusar a una persona que ha comès un delicte, això és molt! si veiem que encara hi ha molta gent al món agressiva o amb poques habilitats socials, amb altres paraules, el Sr Mandela podria ser un mestre en habilitats socials, que molts pensareu, o sigui ens hem de deixar donar-nos pel sac? Doncs No, no i no, és molt més complex, per exemple: no és el mateix que et clavin a la creu a que facis que et raonin el perquè de clavar-te a la creu!, i a sobre assolir que tot un poble et vagi darrera i t'aclami; no és el mateix poder perdonar sense més que tenir el poder de perdonar... “jo et perdono”, no és el mateix posar-te al lloc de l’altre que deixar que ocupin el teu lloc, no és el mateix “salvese quien pueda a salven a quien puedan!” :), i així un llarg etc de controvèrsies que em trobo dia a dia.
Amb tot això però, també m’adono o millor dit, percebeixo, que la immensa majoria té un pensament autodestructiu i “sociodestructiu”, la llei del talió, i que si ens frenem es gairebé segur perquè hi ha advocats, fiscals i pressons, que sinó...
M’adono que jo visc en una lluita constant entre l’entrenament personal de les habilitats socials i els meus atacs neuròtics en contra de les veïnetes, o he entès mirant aquest Nadal les cares del Jesus i la Pilar, justament quan els hi explicava els meus “arrebatos” matinals per les molèsties causades per les veïnes, doncs com deia, les seves cares m’anaven dient “ quina anada d’olla xata! A prendre pel sac les teves habilitats socials!

PD: He anat a veure AVATAR, la nombro doncs la cosa va de destrucció, però quan vaig sentir alguns comentaris sobre de que et canvia la vida, només puc pensar que hi ha molt flipat o flipada, no voldria ser dolenta, però qualsevol que ha tingut l’oportunitat de jugar a la Playstation II o III ha pogut veure que els paisatges de la peli són similars als que presenten als jocs, recordo que quan ho vaig descobrir va ser amb el meu nebot i el joc: Ratchet & Clank, em vaig quedar al sofà durant un hora llarga mirant com jugava, enganxada als paisatges que anaven sortint, així que ja fa temps que vaig flipar. El que he d’aplaudir no només que el Dire faci sortir un “marine” amb cadira de rodes, sinó que la gent que m’ha parlat de la peli, no hagi fet referència al fet!!! Això vol dir que la discapacitat ja comença a estar normalitzada entre les “persones” o sigui, que podem dir que, efectivament!, anem EVOLUCIONANNNNNTTTT, ja queda menys per als 500 anys.

CARTA ALS REIS MAGS D'ORIENT

Aquest any m’he decidit a fer la carta als reis, desprès de tants anys de saber que cap dels tres Melcior, Gaspar i Baltasar van existir, em sembla que ara és hora d’exigir unes quantes cosetes.
Mai he tingut un rei preferit o almenys això recordo així que faré unes peticions a cadascun d’ells, al rei blanc (Melcior), al rei castany tirant a ros (Gaspar), i al rei negre (Baltasar). Algunes podran semblar impossibles però jo crec molt en la vostra màgia i ja sabem que per demanar que no quedi! de ben segur que vosaltres mateixos ja retallareu com sempre heu fet, ah! I us recordo que els regals a la mainada els hi compren els pares! Així que no tindreu excusa en treballar aquesta carta.
A tu MELCIOR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Melcior és de pell clara, perquè ve d'un país on la gent tenia la pell d'aquest color. Tot i ser el més jove dels tres reis té l'aspecte més vell, amb la barba i els cabells totalment blancs, ja que segons una llegenda el nen Jesús el castigà per fer mostra innecessària de la seva força i joventut.), el que sempre va primer, i el que sembla més superficial per les metxes platino que t’ha tocat lluir i que quan et miro em venen al cap els prínceps dels contes, sense ànim d’ofendre però, he pensat en tu perquè ens portis Prínceps blaus, en total en necessito 5, un per l’Agustina que ha tingut un any molt dur, un altre per l’Olga, la Isabel, Meritxell i com no! per mi, si saps d’algun/a més que també ho demana ja saps intenta incloureu en el mateix pack, segurament l’enviament et costarà més barat, recorda que han de tenir el cap ben moblat, i cuidar-se físicament, si tens en compte això no cal que pateixis amb l’edat, qualsevol ens anirà bé, tu ja saps més o menys de quina quinta som... ah! i també vull una princesa pel meu cosí, ara es ficarà a viure sol i necessita comentar les pel·lícules amb algú, he sentit a dir que a les grans ciutats hi ha més mercat per trobar aquests regals, et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Guapo!
A tu GASPAR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Gaspar és de pell clara i té els cabells castanys, perquè ve d'un país on la gent és així. Com Melcior va vestit segons l'estil gòtic.) el que va segon amb el camell, t’he de comentar que el teu color de cabell em transmet caliu és per això que he pensat demanar-te un regal per a la meva llar, vull uns veïns o veïnes noves, a poder ser la del tercer la canvies per un bomber fornit, que treballarà 24 h seguides i la resta de ben segur anirà a fer escalada, d’aquesta manera no el sentiré massa, no me’l fiquis molt guapo eh!, que llavors em passaria els dissabtes escoltant cacofonies, i la del primer voldria canviar-la per una velleta amable d’uns 75 anys, d’aquelles que a les 9 de la nit ja són al llit i no s’aixequen fins a les 11 del matí perquè diuen que al llit s’hi troben molt bé, és un encàrrec difícil, en soc conscient, poder trobar un estoc de veïns d’aquest calibre avui per avui és difícil, però jo confio amb la teva persistència i fortalesa, anar sempre el segon amb camell... a un pas de ser el primer ha de ser dur!, també et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Ànims!
A tu BALTASAR, (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Baltasar és de pell negra i va vestit segons l'estil dels àrabs, perquè ve d'un país on la gent és així. En les icones antigues no apareix com a negre, ja que era sinònim de no cristià i no es concebia un mag infidel) el que tants mals rotllos has causat, que jo ja se que ets incapaç de matar una mosca però vet aquí que el teu color ha fet plorar a molts nens i nenes, si almenys t’haguessis fet unes metxes com els teus companys potser haguessis caigut millor, bé tant se val! T’ha tocat aguantar-ho! Així que a tu et demano: PACIÈNCIA per aguantar als companys tòxics a la feina, als que ho veuen tot negre o t’ho fiquen tot negre!, paciència per aguantar les indirectes prepotents i inapropiades de gent coneguda, ja ho diu la dita “no són les paraules pronunciades les que fan mal sinó les orelles que ho reben” o alguna cosa així, més o menys..., així que et demano més vocabulari i comunicació per expressar-me i unes bones orelles, ah! i perquè això rutlli i sigui recíproc crec que m’hauries de frenar amb la meva SINCERITAT, estic una mica intoxicada d’aquesta, la gent no l’acostuma a acceptar massa, portam la justa!.OK?
També necessito una mica més de TOLERÀNCIA per acceptar als que m’envolten i escoltar-los amb atenció, PERSISTÈNCIA per cuidar i cultivar a tots els que m’envolten: família, amics i amigues, necessito també MODÈSTIA i humilitat per recordar el que costa arribar al present, et demanaria més coses però són potser molt denses, i no conec el teu nivell o control de màgia, així que de moment jo amb aquestes “m’apanyo” ah! Dues cosetes més, les quals crec que tu podràs fer; pels dies que no fan res a la Tele, podries fer que tornessin a posar “Sexo en Nueva York”? i una altra cosa, parla amb el teu company el Rei Blanc doncs a la millor pots contribuir al disseny dels atributs dels Prínceps, ja m’entens... et dono també les gràcies per endavant, fes el que puguis! Yes you can!
Quan passeu per casa meva podeu agafar el xampú per cabells tenyits i puntes trencades, i la crema hidratant per les pells dures i fosques del sol del desert amb FP 30, també porta vitamina D, vosaltres mateixos, a la cuina també tinc alguns culs de botella que us poden ajudar a passar la nit, moltes gràcies per tot ...!
Si no ens veiem, BON NADAL i FELIÇ ANY NOU!

PD: Segurament us ha estranyat que no demana SALUT però és que si em porteu tot el que demano la salut, segurament, em vindrà sola. :)
BON VIATGE!

Catalans, immigrans i marcians

Que tenim de diferents jo i la Beyoncé? Que ella balla millor que jo? Que te millor posades les corbes? que jo he estudiat una diplomatura? Que ella és més bona persona que jo? Que ella està casada? Que jo soc catalana? Que ella té l’armari ple de vestits del D&G? Que jo soc baixa? que ens diferencia? I amb la Mikaela Nedolcius (la dona que ens fa la neteja de la comunitat) que coi ens diferencia!

A què bé tot això us preguntareu? Doncs que estic farta! Farta d’alguns comentaris banals que he de sentir de persones properes a mi sobre els immigrants, em dol que es fiquin a comentar una situació sobre si deixar o no deixar portar el vel a l’escola. Per sort crec que si agrupés a tothom que conec en un sopar i els hi fesa aquesta pregunta potser arribaríem a un acord però a vegades penso que no hi ha prou perspectiva en els nostres cervells per poder arribar-hi. Tot i ser més senzill del que sembla.

Tornant a les diferències, si ho mirem subjectivament tenim moltes coses diferents però si ho mirem objectivament ens semblem gairebé un 99’9% de la nostra essència, les tres tenim la regla o sigui que som dones.

Fa 25 anys un senyor parlava d’un somni avui realitzat, un negre president dels EEUU, tot continua igual no?, no ha passat pas res, al contrari sembla ser que el noi se’n surt força bé!, doncs i nosaltres de que tenim por? De que d’aquí 25 anys el president d’Espanya sigui Mohamet Sanna Capell Rodriguez? I...? com us veieu els que parleu de diferències, que tots parlarem català, castellà i àrab? Que portarem tots vel... ? jo com molts no tinc la resposta, però si mai arriba el dia estaré aplaudint-lo doncs segurament l’hauré VOTAT.

Hi ha gent que encara s’aferra a veure diferències entre les PERSONES, i segur que alguns veuen més diferències amb la dona de fer feines que amb la Beyoncé, perquè una persona ha de ser millor que una altra? Qui ho mesura això? Qui te el dret o es creu amb el dret de fer diferències?

Alguns i algunes fins i tot els hi canviarien la vida per què segons diuen cobren de l’estat sense més ni menys, m’agradaria que algun dia es despertessin a la pell d’algun/a immigrant, vindria a ser alguna cosa com: “canvio casa adossada amb jardí de 180 m2, calefacció i aire condicionat per pis de 60m2 de 25 anys, reformat amb calefacció elèctrica segons despeses i pensió de 420 euros de l’estat, la dona que l’ocupi es dedicarà única i exclusivament a les tasques de llar i a follar amb el senyor que li hagin emparentat familiarment i com marca la tradició”. Alà és gran!

UAAAUUUU una bicoca!!!

Només cal anar a veure Àgora per veure que no hem evolucionat massa.

Per cert, pels que veieu tantes diferències en les persones, tremoleu! s’ha trobat aigua a la Lluna, o sigui que tindreu una altre enemic... els extraterrestres i/o marcians! Que Déu o Alà us agafi confessats, jo si cal em pintaré de verd.

THIS IS IT

Aquest ha estat un cap de setmana cinèfil, el divendres Àgora amb la meva cosina i el diumenge “This is it” amb l’Agustina. La primera em podia imaginar de què anava, doncs ja havia escoltat algun comentari, tot i això, l’escena final em va fer arrancar uns plors directes del cor, per sort al girar-me i veure a ma cosina impassible em va frenar, vaig pensar potser sí que no ni ha per tant, estrany per ella!, jo devia de tenir el dia tou..., ara el que no m’esperava era com seria la pel·lícula del Michael Jackson, MJ pels seus afins, són les gravacions dels seus últims assajos, no tinc les suficients paraules per poder transmetre la quantitat de sentiments que vaig tenir quan sonaven a tot volum les seves cançons.

Recordo un dia d’hivern al bar del poble “JB”, un dissabte nit en edat adolescent que anàvem a fer-hi una partida a la màquina de pingball i/o a la botifarra, de sobte tota la gent del bar és va quedar muda i mirant la tele petita que hi havia al racó, va començar a sonar Thriller, quan va acabar aquell llarguíssim vídeo, el més llarg de la història segons diuen, ens varem anar mirant tothom amb cara d’exclamació, que fort! quina passada! en aquell moment va ser quan vaig tenir el meu contacte amb el “cantant”, a partir de llavors li vaig tenir respecte, he de confessar que no el seguia d’aprop, estava més pendent per les innovacions, la seva manera de ballar que per la seva música, i a més la seva manera de vestir em semblava “friki”, fins avui en dia el meu seguiment ha estat esperar, més que el llançament del seus nous discos, els seu vídeos, com la campanya de Freixenet, no tinc ni un sol disc d’ell, ara dir això em fa fins hi tot vergonya, doncs m’adono que realment és o era el REI del POP.

A la pel·lícula veus el ritme en estat pur, al cantant creatiu, un avançat en el seu temps i terreny, que feia les coses pensant amb els altres, respectava el seu treball i sobre tot als seus treballadors, hauríeu d’escoltar el to de veu i les paraules que es diuen als assajos, és digne d’admirar i fins i tot d’imitar. Hi ha escenes brillants com la que té amb la seva guitarrista, no només musicalment parlant sinó per tots els sentiments que li transmet com la confiança i la humilitat.

Entenc perquè li va petar el cor, alguns pensareu que era per tot el que es fotia, doncs jo penso que si li va petar va ser perquè ja no podia més amb tot el que li plovia a sobre, les burlesques amb els menors, les preguntes sobre les seves operacions, el tractament anormal amb els seus fills... coses que de vent segur no eren certes, mentrestant ell veia com el món s’enfonsava amb guerres, amb la fam al tercer món, la desforestació d’arbres, i altres bestieses humanes, que trist és devia de sentir quan llegia o escoltava els atacs que li arribaven alguns de banals i absurds, últimament ja es veia sumit amb un sentiment d’impotència i de resignació, ell intentant donar-ho tot, complaure als altres i alguns d’aquest altres el “machacaven” viu. Quantes vegades és devia de preguntar, per què ho fan això? És difícil d’entendre les respostes negatives i destructives que t’arriben de la gent que vols ajudar.

Ja es diu que costa molt ser profeta a la teva terra però és que a ell no se li ha deixat ser-ho en tot el planeta, ara entenc per què li han donat el premi “nobel” de la pau a l’Obama...

MJ: Què Déu us beneeixi!

L'AMOR ÉS CEC, però amb matisos

M’agradaria arribar als 90 o 100 anys per veure com hem evolucionat.
L’altre dia, divendres nit, cubata amb ma i el Ramonet despistat, vaig tenir conversa amb la Isabel i la “Montserrat” sobre: homes, i no uns qualsevol, sinó homes amb 10 anys menys que nosaltres, la pregunta era si sortiria o m’enrotllaria amb un home-noi més jove que jo, la meva resposta és curta però amb matisos: sí, sempre i quan tingui el cervell ben moblat, que sospesi les conseqüències dels fets que fa, o sigui madur, i que a més a més m’ompli d’inquietuds, motivacions, situacions, vivències i un llarg etc... clar estem parlant de home-nois d’uns 29-30-31 anys, que estadísticament podem dir que, pel seu desenvolupament mental, avui per avui només 1 de cada 10 homes-nois, solen reunir aquestes característiques, per tant això fa que la probabilitat de que jo surti amb un noi 10 anys més jove que jo es redueixen bastant :)
El que em va decebre o preocupar més, no va ser que NO HI HAGI PROU MERCAT, sinó que em comentaven que podia haver-hi certs prejudicis que farien que em tires enrere, que em faria tenir dubtes fins al punt de no iniciar o continuar una relació, o sigui, el que anomenem “mejar-me l’olla”. (Error del sistema, No evolucionant adequadament!)
No sé de quina pasta estic feta, però en una relació el que menys m’importa és l’edat, és una cosa bastant efímera doncs de moment, que jo sàpiga, cada any canvia és una etiqueta més en aquesta societat occidental. No recordo cap pel·lícula romana o de l’edat mitjana que comenti l’edat que tenien els protagonistes, ens parlen de joves, vells, donzelles, homes savis, però que jo recorda en cap ens situa el personatge per l’edat, ara en canvi, la majoria de pel·lícules en un moment o altre ens hi situa. Quans anys tenien Romeo i Julieta? I Marc Antoni i Cleopatra? A mi personalment el que més m’ha quedat ha estat la intensitat en que es van estimar, és diu que Romeu i Julieta tenien 13 i 12 anys respectivament, no se d’on ho he tret però ho tinc al disc dur, i no us sona que Cleopatra era més gran que Marc Antoni? Doncs que estem fent en aquest segle XXI? Preocupar-nos per l’edat del qui ens estima?. Jo crec que es perd del cap quan anem al darrera d’alguna cosa impossible tingui 20, 30, 40 o 50 anys però si ambdues parts s’atrauen, és complementen i en definitiva s’estimen jo senzillament, no entenc les menjades d’olla.
Vaig comentar que aquí hi ha una altre factor a tenir en compte i aquest és: l’AUTOESTIMA o amb paraules menors la inseguretat personal. Posem-ho difícil, no ens menjaríem l’olla si el que ens va darrera és de la nostra edat, però està de “muerte”, i s’ha enrotllat amb les millors “jambes” de la ciutat? ja veieu per on vaig us estic dient que cal primer creure amb vosaltres mateixes!, que n’espereu del vostre Romeu? sembla una frase de l’Elena Francis però és que és així de senzill. Primer cal que passi! Ja us he dit que hi ha un 1% de probabilitats, però si és dona, creieu que cal parar-se a pensar si val la pena, si cal perdre el temps, si ens deixarà perquè la pell ens penja, si es farà enrere perquè soc quarentona, si m’avorrirà ... que voleu dir que això només passa amb les parelles que la dona té més de 10 anys? I si passa, voleu dir que esteu amb la persona adequada? Isabel, Montserrat de menjades d’olla les imprescindibles i quan faci falta!
En definitiva, jo crec que si una relació no va bé no serà per l’edat sinó per la diferència d’interessos comuns i/o afins.
Ara només ens falta saber l’opinió a l’inversa, o sigui una conversa amb el Ramonet com a representant masculí i que surti amb una dona 10 anys més gran que ell, ja veuríem si es menja l’olla! ( No jugueu a fer rodolins que això és seriós)
Però si ja ho diu l'anunci de la San Miquel: “No et mengis tant el cap i disfruta de la vida”! com feia la nostra estimada CLEOPATRA milers d’anys enrere.