RES ÉS IMPOSSIBLE

TOT ÉS POSSIBLE

Suposo que us sona, el primer títol és un dels eslògans de Nike, i un dels que jo en soc una fervorosa seguidora. En el meu perfil ja us comento que jo m’ho crec tot, tot, tot. Ara bé, això no implica que m’hagi de deixar “fotre el pel”, de vegades quan em paro a escoltar-me o quan deixo de parlar amb algú, em ve al cap les escenes de Woody Allen fent qualsevol dels personatges que ell interpreta, xerra, xerra, xerra i tot o acaba qüestionant, però el que m’agrada d’ell és la capacitat que té de qüestionar-ho des dels dos costats, el positiu i el negatiu.
Aquest any he tingut experiències una mica anormals amb metges de capçalera, la primera va ser amb una metgessa (X) que em volia operar de totes maneres, us situo; jo hi vaig anar per urgències per tal de que se’m fes una cura en un quist obert, tal com m’havia dit dies abans una altra metgessa (Y) de capçalera, total que jo hi vaig per que ho netegés i ella empenyada en adormir-me i treure’m el “p” quist, sense tenir en compte que jo d’allí una hora tenia que entrar a treballar i que estava sola, que mai m’havien fet una anestèsia total i bla, bla, bla.... Que collons!! i que allò no era de vida o mort!!!! Alguna cosa a dins meu em deia que NO em deixés operar, i això suposo que era la poca CREDIBILITAT que m’estava transmetent la metgessa X. Resumint, no em vaig voler operar, i la metgessa X va posar a l’expedient: “paciente que se ha dado a la fuga” i es va quedar tan ampla, i jo també, que consti doncs, vaig aconseguir marxar sense deixar-me operar, us juro que aquella dona bavejava per veure’m oberta en canal.
Quan vaig sortir vaig saber perquè devien d’esperar dos nois i una noia amb un pedaç de coto fluix amb esparadrap al braç; estaven esperant a ser operats, portaven la “via oberta” per iniciar el xute de suero.
Quan vaig anar a veure la metgessa Y (la bona) li vaig explicar, se’n feia creus, - si només calia que t’ho netegés!, li vaig dir que la sensació que tenia era que si em deixava adormir m’hagués despertat amb un ronyó orfe.
Assessorada per la Treballadora Social de l’Hospital vaig realitzar la pertinent queixa a la metgessa X i... vull pensar que va servir d’alguna cosa, no vaig parlar d’ella directament sinó del sistema o procediment del propi hospital, volia que li expliquessin que no tothom s’aixeca pel matí i es pregunta – De què em puc operar avui?
La segona anècdota ha estat recent, volia sol·licitar un certificat mèdic i la metgessa de capçalera Z (ara m’adono que totes són dones ) volia fer constar al certificat que tinc una “Hernia discal” és quan jo salto i dic No!, no hi ha motiu per a que hi consti, aquí en la convocatòria ( li ensenyo la documentació) només demana que digui que no tinc cap malaltia ni física ni psíquica per desenvolupar la tasca professional. (i en la meva MENT està: Ni una hernia, ni una diabetis, ni altres malalties poden no deixar desenvolupar la meva tasca, que no has vist Philadelphia?) Resposta de Z: (fica una cara agestual o sigui sense cap expressió, no se si es ella o es una veu en off de la consulta) - Jo ho he de ficar, ja seran ells qui ho decidiran. (I em dedica una rialla de costat tipus :“ hasta la vista Baby”). Resposta meva en la MENT: Aquesta es d’un altre planeta i no entén l’idioma, No m’escolta, erra que erra que vol ficar la meva hernia. Agafo el certificat en blanc, evidentment, i marxo, li dic que no crec que sigui això i que ja ho consultaré, que si és així com diu ella ja tornaré (ella fica cara de: tu mateixa...).
M’assabento i No, al certificat que jo necessitava no hi havia de constar cap malaltia. No vaig tornar a refregar-li per la cara, quedaria lleig, no?. S’ha de saber guanyar amb elegància, jo i només JO! he vist que tenia raó, si aquesta Z vol seguir amb la seva condició de metgessa agestual i pensar que el que diu ella i només ella ha de ser, doncs que li aprofiti!.
Jo ja tinc el meu certificat i una bona dosis de SATISFACCIÓ PERSONAL, encara que sigui transparent. No sabeu com alimenta!
Que vull dir amb tot això? A la meva germana, tranquil·la dona! que no em tornaré una “picapleitos”, això espero! però la meva humil conclusió és què: NO SEMPRE EL QUE TE MÉS ESTUDIS ES QUI HA DE TENIR LA RAÓ. :) Tot és possible i tot és pot qüestionar.
Intentem ser assertius al dir les coses, estem amb el nostre dret i no cal “maxacar” a qui peca de SUPÈRBIA. (definició- f. estima excessiva de si mateix, que implica desig immoderat de la pròpia exaltació i menyspreu dels altres).

PERCEPCIONS TRAIDORES

Tinc una edat en que els complexes es comencen a difuminar, per sort!, el cos encara em respon, amb això vull dir que si tinc cura amb la ingesta d’aliments o nutrients i si tinc constància amb les cremetes d’efectes màgics, puc arribar a l’estiu amb els complexes minimitzats, almenys per la meva percepció, per la dels altres dependrà amb els ulls amb que hem miren, els seus interessos, necessitats, desitjos, expectatives i un llarg etc amb els quals constituiran la seva percepció que no serà la mateixa que la meva, evidentment!
L’altre dia, quan estava cultivant el meu intel·lecte, vaig tenir un atac de “quierete!” “mímate!” i, càmera digital amb mà, això vol dir; tropocientas fotos per fer, vaig decidir posar en pràctica el que uns dies abans havíem realitzat en un curset de psicomotricitat, que era l’exercici següent: estirades a terra ens havíem d’imaginar la corba de l’esquena amb el terra i quin volum imaginàvem que tenia, mes tard fèiem la comprovació fincant la mà i veient que el que ens havíem imaginat amb la realitat que palpàvem era bastant diferent, això vindria a ser les traïcions que ens fa la percepció de tant en tant. Doncs jo vaig voler anar més enllà i com deia càmera en mà, vaig començar a fer-me fotografies, primer la cara, el nas, de perfil, els ulls, de costat, movent el pel que si una orella, que si els peus... UNA s’anava animant fins que al anar-me a dutxar, se me va encendre la llumeta, ja veus! I ja us ho podeu imaginar vaig iniciar una tanda de fotos nua, davant el mirall, feia petar el flash al vidre i això feia que el cos es veies immaculat, ni un poro, ni un pèl, ni una arruga... ostres tu això era millor que photoshop, i a demés vaig ficar-li la etiqueta d’art, vaig pensar: quan sigui famosa segur que diran “Nu d’autoretrat” de l’artista. (una paranoia com una altra, però us recordo que somiar no costa diners), total que quan vaig acabar les fotos, algunes les vaig tirar a la paperera, doncs no es podíem aprofitar, vaig tancar la càmera, i vaig pensar, un altre dia ja les passaré a l’ordinador, com a record d’aquet dia tant artístic. Quanta creativitat!
Van passar 5 dies quan van venir a veurem la meva germana, el meu cunyat i el CURIÓSSS del meu nebot, varem sopar, varem anar dormir i al despertar-nos i preparar les bosses per anar a la platja, vaig tenir la brillant idea de agafar la càmera per immortalitzar els moments i, SORPRESA! El que es devia immortalitzar va ser la meva cara quan vaig tocar la flonja funda de la digital i vaig pensar: Merda!! les fotos!, qui tenia la càmera? Ho vaig saber als 15 minuts desprès de autoconvencer-me, NO PASSA RESSSS! Ja sabia que podia passar, acte seguit només em va caler dir: Marc, que tens la càmera? , resposta des de la seva habitació recent despertat: Puesscccsss!!!! Quin fàstic.
Sí nois/es les havia vist, i vaig adonar-me que la seva percepció als 14 anys era la mateixa que la meva quan em negava a imaginar als meus pares cardant.
Hi ha coses que es mantenen.

LA RELATIVITAT DEL TEMPS

No recordo qui es va dedicar a estudiar el tema de la relativitat, bé si ho recordo però no se escriure el seu cognom, encara que pronunciar-ho sí que ho se, ho podria buscar per Internet però passo, “xulejaré” d’ignorant i així, potser faig que ho busqueu vosaltres.
No se si em referiré a la mateixa relativitat però, us conto; fa un parell de dies m’he decidit a anar sola a la platja, i he pogut comprovar que 30 minuts no són el mateix prenent un cafè amb companyia o completament SOL@, i que 1 hora i mitja dona molt per prendre el sol.
16:30 preparo els “bartuls” per anar a la platja, agafo revista per llegir i auriculars per escoltar la ràdio del mòbil, per si de cas...
16: 40 arribada a la platja, noto que tothom m’observa, ja veus quina empanada! Com sinó hi hagués gent per mirar, que hem miren a MI!
16:45 travesso la sorra buscant el lloc ideal, per estar envoltada de persones civilitzades i que ningú em tiri arena, ja veus xica! Això últim és una mica difícil, no?toca de xancletes a terra que estàs a la platja! Trec la tovallola, l’estenc a la sorra, m’adono que fa aire, em trec la samarreta amb molta cura doncs no voldria que, tots els que miren em veiessin sortir un mugró, ahhhh! Per uns moments m’afloreix la vergonya, bleda! com si no haguessis fet mai topless, és clar que no és el mateix fer-ho amb companyia, Claro, Claro...! nena estàs plena de cabòries...
16: 55 vaig a provar l’aigua, està força bé, entro cap dins i m’adono que porto les ulleres de sol i que són graduades, ara passo de tornar a sortir i que pensin: “pardilla” tots ens havíem adonat que les portaves menys tu, i ara que?, doncs em submergeixo igual amb les ulleres a la ma, traient-les fora com si fos un periscopi, quina bonica estampa!
17:06 surto de l’aigua i a sobre em fico les ulleres com qui no vol la cosa, m’estenc a la tovallola amb posició cames estirades, tronc dret i mans estirades cap enrere buscant punt de recolzament, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts...
17: 10 recordo que porto una revista, la busco, la trec, canvi de postura, d’esquena a terra, començo a mirar-la quan em torno a donar que fa molt aire, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, total unes 20 pàgines fullejades, i m’adono que l’esquena se’m carrega, no se de què, però se’m carrega. Canvi de postura, posició completament estirada genolls amunt, miro rellotge 17: 17 intentaré aguantar fins a 45; 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, sento sorra a la cara, m’incorporo com una carrabiner, res falsa alarma un nen que passa a buscar aigua, em quedo amb la posició de la serp panxa enlaire, em sembla que ja he fet el temps, miro el rellotge i sorpresa les 17: 24, DIOoooS!!!, que faig?
17: 25 començo a observar a la gent com passa davant meu, hi ha de tot, a la meva dreta dos nois i dos noies, un parla per telèfon, pel que diu i amb el to que ho diu dedueixo que porta uns bons “bafles” o altaveus al cotxe, al meu davant un senyor amb cabells blancs amb una nena petita jugant a la sorra, deu de ser el seu avi, no? Continuo observant, que hi ha més per fer? Veig passar gent gran, m’agraden els seus cossos, no se com hi ha gent que diu que li fa fàstic veure la pell pengim-penjam, passant de tot i tenen el que jo en aquest moments no tinc, “piltrafilla”!!!! em falta SEGURETAT... miro el rellotge per variar,
17:40 ja en tinc prou! Planifico: aniré al “xiringuito” a fer un cafè amb gel i un cigarret, i així faig temps, temps per a què? Per tornar al pis. Em vesteixo faig caure la sorra de la tovallola, em fico la samarreta i pantalons curts, destí: el xiringuito.
17:45 arribada, demano el cafè, busco taula i cadira, demano un cendrer i pago. Fi de la conversa amb un ésser humà per avui.
17: 56 m’acabo el cafè, decideixo tornar cap al pis. Acaba la jornada “plaiera”.
Que us sembla? No exagero!, la meva estada a la platja s’ha fet eterna, però mirant la part positiva, tindré un moreno PROGRESSIU igual que la meva seguretat, que aniré entrenant camí a la platja.
Dedicat als que com jo, ens separen uns quilometres de la socialització.

"DESGARROS" HUMANS
El títol és lleig, sona tant malament com quan un matrimoni que es separa es perd el respecte, i qui diu matrimoni també diu amistats trencades, separacions entre germans i germanes, rebuig a pares i un llarg etcètera de “desgarros” humans o pèrdues, i ho dic així, doncs qui s’hi ha trobat ho ha pogut comparar amb moments en que l’ésser humà no es diferencia de l’animal. Són moments on apareixen, segons el gran Freud, els impulsos i instints “assassins”, sona “tremendo” però qui ho ha viscut sabrà de què parlo.
He vist créixer una parella que ara inicia la seva separació. Vaig iniciar la relació essent amiga d’ella, però poc a poc i fa 10 anys aproximadament, junts hem anat celebrant moltes coses: he anat a sopar a casa seva molts dissabtes quan estava en baixa forma, he ingerit unes 500 dosis de cafeïna a casa seva, he viscut el naixement dels seus dos fills i...res, que acabes un bon dia no sabent si ets amic d’ell o d’ella, ei! No sigueu malpensades que no van per aquí les coses.
Sempre els havia vist riallers, respectuosos, amb alguna petita discussió de tant en tant, però rés comparat amb el que m’havia de trobar, clar! Tants sopars i tants cafès, doncs això que “la confiança fa fàstic”, de bon rotllo, eh!.
Sempre hi ha un inici de les coses, aquest et queda clavat a la retina, immòbil, i a partir d’aquest, la resta només farà que alimentar la desfeta que s’inicia.
El que descric a continuació, “La Fase Atac”, és una de tantes situacions que es poden viure des de les dues posicions, ara falta que us pregunteu en quina posició us hi trobeu millor.
El primer atac que llences cap a la persona que t’ha ferit, o molt millor, que tu creus que t’ha ferit, doncs segurament hauríem d’iniciar una segona conversa paral·lela per veure si realment t’ha ferit i en quin nivell o si pel contrari no n’hi per tant...res deixem-ho! Seguim. Com deia tu creus que t’ha ferit doncs hi ha alguna cosa al teu interior que es comença a activar, és molta ràbia, inicies una descarrega d’energia acumulada durant tots aquest anys amb la ingesta d’hidrats, o sigui amb les patates, et notes una pressió al coll, sembla que t’hagi de petar tot, el cervell inicia la seva recerca d’imatges i records, els més desagradables, es clar!, frases, paraules malsonants, tot per sumar-ho a aquesta orgia d’odi, i d’impulsos a fi de poder justificar el teu comportament ANIMAL, fins a sortir-te per la boca les teves primeres paraules que són... en resum: “Aaarrgggg!!!! ”, només et frenes quan veus la cara de l’altra persona que, per evitar-ho, acaba marxant o, si és més valent que tu (per dir-ho d’una manera) i s’ha alimentat amb més hidrats, llavors si que la cosa peta, peTA i PETA! fins quan s’ arriba al CIM i llavors s’entra en un període de relaxació on les frases i els retrets encara continuen però amb menys to muscular.
Suposo que totes i tots hem viscut situacions semblants, algunes hi hem participat de ple altres, hem set espectadores, com va ser en el meu cas, és per això que moltes vegades no entenc com encara es repeteixin aquestes escenes, tenim uns valors, un llenguatge i unes capacitats i habilitats per utilitzar-les i PERSUADIR, doncs per què ens surt encara aquesta faceta animal?
M’havien dit que l’evolució de l’espècie humana era lenta, però tant?.
A tots/es que inicieu un procés de “degarrament”, no caieu en el VICI de perdre el RESPECTE.

TREBALLADORS/ES TÒXICS/QUES

Són paraules que vaig sentir per primera vegada en un programa de televisió, sinó recordo malament a TV3 en el programa del Cuni, o va ser per la ràdio?, be és igual de totes maneres van ser dos noms que hem van agradar força i que crec que és el nom ideal que poden tenir aquelles persones que, encara que poden, no realitzen el seu treball.
Són persones que sembla que el món gira al seu voltant, doncs són capaces de fer creure que treballen i a més tenen l’habilitat, si es pot dir així, de fer-te creure que tu ets un “pringat/da”.
Són gent que moltes vegades s’aprofiten d’altres, per realitzar 4 tasques, sí 4, i semblar que hagin fet un miracle, és a dir que sort d’ells sinó l’empresa s’enfonsa, i tu ets allí, veient-ho, i a sobre el teu Cap et deixa entreveure que podries fer més, que vol dir fer més?
Veient-ho sembla que m’estigui parlant “entre línies” i que el meu cap en realitat el què em vol dir és: - l’horari és flexible pots - Arribar tard al treball, també pots demanar una baixa per patir - dillunitis o divendritis, primer és la salut, ah! – No fa falta que intentis quedar bé davant dels clients, ja saps que l’únic que saben fer es queixar-se tot el dia i si et fan la punyeta, suborna’ls, fes-los un regalet i així evitaràs que es queixin de tu, i per últim, - fes el mínim del mínim, doncs a la llarga pot produir mals d’esquena i això faria molt mal a l’empresa doncs no seríem un model a seguir per la Qualitat o ISO.
Caram! Potser soc jo la “malalta”, que resulta que no ho entenia el llenguatge ocult del meu Cap. Per que això és real i a sobre cap CAP els hi fica el punts sobre les is, que és el que els hi fa por d’afrontar? no ho entenc!! Digueu-me il·lusa! Però no ho entenc!.
I quines conseqüències hi ha? Doncs que s’expandeixi com una plaga per tota l’empresa, si penses... -si ell/a ho fa perquè jo no?
Per DIGNITAT! Dignitat per fer les coses ben fetes, dignitat i tenir respecte vers els teus companys de feina, dignitat per transmetre els coneixements i ser prou intel·ligent per créixer i “disfrutar”, sí !! “disfrutar” treballant.
Dedicat a tots i totes les companyes que he tingut el plaer de treballar i que certifico la seva immunitat a aquests SUBJECTES.

LES LLEIS DE L’ÈXIT

He recollit l’opinió de Gaspar Hernàndez al Periodico de Catalunya sobre el guru Deepak Chopra el qual ens dona unes lleis per assolir, sembla ser, l’èxit. A veure si aprenem! Va per les " Super Nenas"

- Alegria: Si volem rebre alegria, abans haurem de donar alegria. És la llei de l’entrega, basada en la idea d’Heràclit que tot flueix.
- Aferrament: L’aferrament a allò que ja coneixem és símptoma d’inseguretat: el conegut és el passat, lloc on no hi ha evolució i que només ens duu a l’estancament.
- Els problemes: Els problemes són en realitat oportunitats per obtenir un benefici més gran. La bona sort és fruit d’un treball interior.
- El Karma: La missió és descobrir la raó per la qual som al món, trobar el talent que ens fa únics i que ens permet servir la humanitat

Així de senzill!

MAMA! ARA ALS 40 VULL SER ARTISTA!

Aquest cap de setmana ho vaig tenir clar que algunes de les meves companyes de fatigues no ho tenen clar encara.
Estem iniciant una nova etapa en aquest segle, una etapa que moltes dones ja mortes voldrien estar admirant, i algunes de nosaltres no la sabem gaudir.
Som dones que tenim més de 30, estem solteres, tenim una feina que ens agrada (al menys a la majoria) i som propietàries d’un cotxe i d’un pis, es pot demanar alguna cosa més?
Voldríem un marit i uns fills? O voldríem algú que ens estimés? Voldríem un Sarkozy o un camioner de la Jonquera? Voldríem Caviar francès o una crema de caviar pel cutis?
Que volem? Si ja ho tenim, des del maig del 68 fins avui en dia, han hagut de passar 40 anys i moltes ho estem desaprofitant.
Hi ha una frase que em fa molta gràcia que diu: “se’t passarà l’arròs? Quin arròs? Jo fa temps que el compro al “carrefu” i aquest és especial per a solteres i no! es passa us ho dic per experiència. Però clar aquesta frase a moltes dones els pot semblar un calvari doncs es símptoma de no poder tenir fills, de no poder ser atractiva i com a conseqüència no trobar marit, de no poder portar roba a “l’Obregon”, de no poder sortir a prendre un “cubata” sense trobar-te al teu nebot, de no poder ballar màquina, tecno, rock, o el Perrea! Perrea!
Es una llàstima que algunes de nosaltres ens deixem portar per aquesta frase, amb això no vull dir que no em voldria casar, que no voldria tenir fills, i que aniria vestida de la tienda de Lolin o de D&G fins a la medul·la, sinó que : VULL decidir-ho jo, quan com i amb qui ho vull, i vull la persona “adequada”, no em vull deixar portar per la gent que creu fermament amb aquesta frase, es un tòpic que per mala sort van tenir que viure les nostres mares i a algunes així els hi va anar! Que moltes, per no dir la majoria, la paraula Ohhhrgasme es sinònim de puta. Que hi farem!
Però ara no, ara que és la nostra ara voldríem viure els passejos romàntics de les nostres mares, el famós festeig!, i jo us dic: Desperteu! Chacon es Ministra de Defensa!. A partir d’ara us podeu proposar el que us passi pel chiki chiki.
Però no, erra que erra...! voldríem retenir el temps i utilitzem el llindar de la joventut en funció del número de persones conegudes que ens trobem, voldríem que tots els homes es fixessin amb nosaltres, quin maldecap se’ns presentaria!, voldríem sortir amb un taló de 9 mm i tornar a casa com si res, i voldríem encara tenir 10 anys menys per poder sortir i semblar el conillet de Duracell. Lídia, Marta, Anna, només us vull dir que com diu més o menys la cançó dels Celtas Cortos “Ya no queda nadie de los de antes y los que hay han canviado” per tant com deia Darwin cal ADAPTAR-NOS o serem devorades!!!!
Dedicat a la Susanna i al Xavi que ja estan en una altra fase del Darwinisme i que ens faran tietes aviat.

No es país para viejos

La vaig anar a veure dies abans dels Oscars per allò que diran, que si no veus una pel·lícula no pots opinar i menys si guanya uns quants Oscars, bé això d’opinar és molt relatiu, doncs alguns/es solen opinar sense veure-la o malveient-la.
És una de les pel·lícules que puc dir m’han deixat marca, com “Las Horas” en el seu moment i una altra dels Coen, “Fargo”, són pel·lícules que m’han deixat molt neguitosa, pel·lícules que normalment he anat a veure en última sessió i que llavors fan que em costi molt adormir-me, quan hem pregunten jo dic que – hem deixen amb molt mal de cor, i és que així com altres la van trobar, lenta molt lenta, jo vaig veure un procés lent que calia per poder pair l’estructura de la impotència. La impotència no creix de la nit al dia sinó que creix a mesura que es viuen situacions “desafortunades”, incoherents, inexplicables, il·lògiques i que, en definitiva, són amargues i destructives.
Desprès de veure-la vaig fer els següents paral·lelismes, per un costat el protagonista que es troba els diners l’actor Josh Brolin, aquest podria ser un de nosaltres quan tenim un cop de sort que no volem desaprofitar, ens costa tant sobreviure que ara no ho deixarem perdre així com així, encara que com a la pel·lícula, es porti a l’extrem de deixar-nos-hi la pell, quants de nosaltres no ens hem deixat la pell per una feina que desprès ens ha matat, o per algú que desprès ens ha fallat, el segon protagonista, El Sheriff Bell interpretat per Tommy Lee Jones, seria l’experiència, que quan s’assoleix a vegades ens desmotiva per seguir aprenent, per seguir creient, o per seguir fent la nostra tasca professional, com és el cas d’aquest policia, que crema els darrers dies abans de la seva jubilació com qui es prepara per anar morir, negatiu i pessimista, res li queda només els bons moments d’esmorzar, a sobre els germans Coen, ho destaquen posant-li al costat un jove policia que te ganes de menjar-se no només el mon sinó arribar a ser un heroi sense parar a pensar el preu que pot tenir això, quanta gent ha mort d’una manera absurda o antiheroica fent la seva feina? Qui no ha plantat mai cara algun superior, o ha donat la cara pel seu amic/ga d’una manera abanderada i desprès resulta que l’ha cagat de ple?, és a dir n’ha sortit molt malparat.
Per últim parlar de, Anton Chigurh, interpretat per Javier Bardem, realment no se si ha estat el seu millor paper, doncs no he vist totes les seves pel·lícules, el que si puc dir es que el personatge que interpreta hem va fer por, molta por, em va fer pensar en que, realment deu d’existir gent amb tanta maldat, i si es així m’esgarrifa pensar, com el Sheriff Bell no hi pot fer res, i que si és vol fer alguna cosa, com el seu company jove, resulta que ja es mort abans de fer-ho.
Els diàlegs que té el protagonista Anton Chigurh amb gent corrent del carrer com un gasoliner, un recepcionista d’hotel..., on la majoria és d’edat avançada, no se si és casualitat, ratllen l’absurd, el inexplicable, les reaccions il·lògiques o sigui la impotència de no poder fer front a un personatge tant malvat, aquell dia, vaig anar a dormir pensant com es podria fer front a aquests personatges tenint un sentiment tant gran d’impotència com el policia?, com podríem acabar amb aquesta gent sense ser herois? O sense morir en el intent? Com fer front aquell sentiment de que la gent bona se’n va i la gent dolenta sobreviu?
Va ser al matí quan em vaig despertar que em va venir com un cop d’aire i que al pensar-ho, la pressió al cor va anar desapareguem, us semblarà una tonteria, però a mi em va alleugerir el mal de cor, vaig decidir que seria donant d’òrgans, de totes maneres, no se si em servirà per molt temps aquesta decisió doncs com sempre la realitat supera la ficció i és què a Guatemala està passant, igual o pitjor, un munt de dones són assassinades i els malvats com Chigurh campen com anònims, ni s’investiga ni es busca als culpables, senzillament es deixa matar, per que potser no ho veiem, però hi ha tanta maldat per fer front! Que cada cop és més fort el sentiment d’impotència.
Dedicat a la Susanna, la Marta i la Lídia que van aguantar estoicament aquest sermó.

MURPHY IS DEAD

He d’explicar l’experiència viscuda aquest cap de setmana amb dues companyes, la Tina i la Gemeta, hem van venir a veure carregades amb dues bosses d’estilisme, recorren uns 90 quilometres per passar un cap de setmana a la bora del mar i la cosa va anar així.
El primer senyal el varem tenir amb el clima, feia fred per tant, no hi va haver platja. Canvi de plans, decidim anar a veure un poblet pescador molt bucòlic.
Iniciem el trajecte amb una mica de dubtes, doncs no tenim molta seguretat al moment de decidir quina carretera agafar, però seguim, passem un poble, en passem un altre i just quan la Tina comença a dir: - quin poble més “feo”, no?, no es veu la ni la platja, va ser just en aquell moment que... sorpresa! El cotxe es para, com un senyal del destí, es para en mig d’aquell poble tant “feo” davant d’un semàfor, sí allí es va quedar, i de sobte en van venir un munt de preguntes: - Calia? - Calia que sigues aquell dia precisament? Cali que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues? Calia que sigues aquell dia precisament que m’havien vingut a veure unes amigues per anar a veure un poble bucòlic? Doncs es veu que sí, que calia que fos aquell dia, desprès de sis anys de cotxe sense cap problema aquell dia i en aquell poble “feo” ens havíem de quedar penjades.
En aquell moment vaig recordar el nou anunci de la meva companyia d’assegurances de cotxe que deia: “Si algo puede salir mal saldrá mal”, renoi ! que encertada és la frase.
Xiques, des d’aquí us dono les gràcies per ser tan positives, i passar de Murphy i les seves lleis, sinó fos per vosaltres encara m’estaria allí asseguda fent preguntes, no serà pas aquest xic qui ens “foti” el cap de setmana enlaire.
No cal donar-li més voltes a les coses que les imprescindibles i a vegades, ni les imprescindibles.

EL RESPECTE COMENÇA AMB ELS INTERMITENS

Sí, pot semblar una tonteria però va ser a través dels intermitents del cotxe que em vaig adonar que cada dia costa més tenir respecte a les persones.
Quan ens volem treure el carnet de conduir anem a una autoescola on ens ensenyaran a portar aquell mitjà de transport, que ens portarà allí on vulguem, ambdues parts hi ha de posar de la seva, el cotxe que no et deixi penjat/da i el conductor/a que aprengui la utilització de tots els botons, botonets que hi podem trobar, del canvi de marxa, accelerador, embragament, fre, retrovisors i un llarg etc, panels que anirem descobrint amb el clima, si plou, si fa sol, si es pon el sol, si anem per ciutat... com si fos un comandament, això és el que em recorda la meva amiga Agus, que ara s’està traient el carnet i per ella deu de ser com si es professionalitzes amb el tema, això és, professionalitzar-se en portar al cotxe, una professió que molts dels que fa que portem el cotxe sembla ser que hem oblidat.
Tornant al títol he de dir que els intermitents, estris que serveixen per indicar el que volem fer a la resta de conductors com per exemple per realitzar girs diem: - Compte! que vull girar a la dreta, o, compte! que vull girar a l’esquerra, o compte! que ara no se cap on vull girar (és quan posem els quatre intermitents), doncs es veu que ara això d’avisar ja no es porta, hi ha conductors/es que potser han oblidat on és la dreta i on és l’esquerra o ja no es recorden que poden i haurien d’avisar quan volen aparcar, n’hi ha que els veus venir, que van reduint poc a poc i dius: - que coi fa aquest/a? Fins que pam!, para en sec i et fica marxa enrere quan tu ja estàs pegat/da al seu cul, o el que circula en dos carrils doncs tant aviat està a la dreta com a l’esquerra, que penses: renoi! no li deu d’anar massa bé la direcció; altres desconeixen el funcionament de les rotondes i, una vegada són dins, volen sortir sense tocar ni un sol intermitent com qui es compra unes fitxes per pujar als autos de xoc, pim, pam, cap aquí cap allà quatre pitades i ja soc fora; també hem de parlar dels que s’incorporen a l’autopista o carril, que entenen que no cal posar intermitent, és clar! Com podem no pensar que el que vol és incorporar-se, oi?, però indicar-ho sembla un gran esforç, i en realitat no costa gaire i aquest petit gest és el que ens faria mantenir el respecte, els passos a seguir serien: ell/ella demana permís i jo gustosament li dic endavant, vostè primer, això sí que seria ser un professional de la conducció, no?
Res doncs, que vist tot això he de pensar que els intermitents, com els queixals del seny, han sofert una evolució i d’aquí a pocs anys ja hauran desaparegut per sempre i amb ells els respecte per la resta de conductors.
Em resistiré a pensar-ho.