HISTÒRIES DE MAL ROTLLO

En dies de crisis la inspiració també disminueix, i és per això que he decidit començar una sèrie de relats curts que normalment, i no se per que, sempre s’acaben amb malt rotllo. Així que “va por ustedes” .

De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.

SER O NO SER AMABLE

Costa molt ser bo, “costa més fer el bé que el mal”, fer mal ho fem normalment i de forma natural o més ben dit de forma inconscient, amb el mínim esforç. Jo ho intento cada dia, ser amable amb els companys de feina, quan vaig a fer les compres de la setmana, quan assisteixo a una xerrada, quan vaig al metge, amb els veïns, amb el carter... sempre intento quedar bé i/o ser amable o almenys això hauria de fer, a vegades em costa molt, em deixo portar per l’agressivitat, però he estat dies sencers essent amable amb força gent i situacions, ho he pogut assolir! Però em costa mantenir-ho. Sempre hi ha qui ens fica a prova, i ens busca la mala llet que tenim o l’agressivitat que encara no tenim del tot controlada, i sempre ens agafen aquell dia llunat que de tant en tant passem.

I ha gent que sigui pel que sigui no ens caiem bé, moltes vegades és recíproc, i això que ni tant sols ens coneixem però notes que aquella noia o noi, sigui pel que sigui, no es agradable amb tu, això em passa amb una noia del supermercat que vaig a comprar habitualment, una noia molt alta, amb posat seriós i de no haver dormit molt bé, dona de poques paraules. Quan me la trobo a la caixa em diu bon dia de forma automàtica, sense mirar-me, i quan comença a ficar les coses a les bosses ho fa tal qual li venen, jo sempre li rectifico les bosses, sense dir-li res, distribueixo els productes comprats de tal forma que quan torno cap a casa amb les bosses la meva columna quedi equilibrada i m’ho agraeixi, quan ella veu que ho faig para de contar i fa com qui em mira, desafiant, llavors jo li comento, que no caldria eh!, però em prenc la molèstia d’aclarir-li: - No, és que si no ho faig aniré de costat o no arribaré a casa i li faig una rialla, de bon rotllo, com dient-li: - t’agraeixo la teva tasca però a mi em va millor distribuir les bosses d’aquesta manera, no et preocupis que no és pas per que no ho fas bé sinó que per experiència arribo així millor a casa. Però ella sempre em tira la mirada desafiant com qui diu: que noia!, no t’agrada com ho faig, a sobre que m’hi deixo les espatlles girant i embossant-te la compra, tu vas i desmuntes el que faig, que en sabràs tu d’embossar... i llavors ja penso: - val més callar, pagar i marxar. Contràriament hi havia una altra noia, ara ja no hi és, una llàstima!, aquesta noia era com un “poro” farçit d’amabilitat, que esclatava només veien arribar algú a la caixa, quan li sentia dir -bon dia!, se’m ficava la pell de gallina, de veritat! Tenia una veueta suau i et mirava amb aquella careta que qualsevol li deia alguna cosa que no fos amable, i si veia que li canviava les coses de bossa s’aturava i m’ajudava en la distribució, és curiós, les dos noies treballen en el mateix supermercat, amb el mateix càrrec i el mateix horari però una era molt amable i l’altra NO, suposo que alguna cosa li hauré fet perquè es mostri així, no crec que ho sàpiga mai, dons jo no li preguntaré, suposo que continuarem així essent desagradables, és més fàcil, oi? Ara que com que estic sempre entrenant per ser cada vegada més amable potser és el moment de canviar, el pròxim dia no li canviaré les coses com les posa ella ho faré al sortir de la botiga, quan no em vegi.

Au doncs! sigueu bons en aquest ofici de dir les coses, la Susanna m’ha comentat que ja ho va fent, el que? Direu, doncs això de dir les coses pel seu nom, sense ser agressius ni passius.

DIGERINT EMOCIONS I SENTIMENTS

L’altre dia vaig anar a un sopar d’aquells que al final de la nit et sents completament nua, no perquè hagis jugat a un joc d’aquets estranys, i tampoc perquè hagis triomfat amb l’amfitrió, sinó per alguna cosa que et pesa més, senzillament has caigut en el plaer de manifestar tots els teus sentiments, emocions, pors etc, en qüestions d’hores i entre copes de vi i el fum de diferents espècies.

Quan t’hi trobes és fins hi tot gratificant, però quan poc a poc la gent acaba marxant i tu t’enfiles cap al teu cotxe tota sola et sents cansada, molt cansada d’haver donat ha conèixer tota la teva càrrega emocional-espiritual o inconscient. Tot el que portaves a dins ho treus en qüestió de minuts, ho fas conscient com si res, tots els qui estan t’hi ajuden, doncs tots estem fent el mateix, expressar el que teníem amagat.
Sembla estrany ens passem per Internet infinitat de Tantres, Mantres o com es diguin, de com podem assolir la felicitat, molts potser ja ni els llegim. És bonic que et recordin que per beure durant el teu dinar has d’utilitzar les copes que guardes per ocasions especials, que penses, ja! Primer els hi he de treure el pols de tant guardades que estant i desprès les hauré de netejar altre cop amb cura de no trencar-les ... que opto? Doncs no treure-les del lloc i pensar en l’ocasió especial, doncs això és el que potser alimentarà la meva felicitat i no netejar copes. Bé, és més complex del que he dit però ens hi fem una idea, no?
Aquest sopar ens va ajudar a saber definir que és la felicitat per cadascú de nosaltres, ara que havia après a definir-me a mi, ara em tocava definir la felicitat, com ja he donat a veure aquest era un sopar que t’ajuntes diferents generacions, amb diferents criteris i punts de vista per suposat, quina gràcia! tots parlàvem de diferent manera per acabar dient el mateix, i evidentment van sorgir tantes definicions de la felicitat com gent érem, i cap es va semblar a la que hi fica al diccionari de la llengua catalana (això va pel Joan i la Lídia doncs jo ho hagués mirat al de la Reial Acadèmia:)). felicitat: Estat de l’ànim plenament satisfet. Que penses, ja està? Només això? i nosaltres varem necessitar tota una nit i encara no varem poder coincidir en la definició?
Ara m’ha dono que en un moment de la nit escoltant la mateix música “Antony and the Johnsons” que, quan jo la vaig escoltar per primera vegada, de tant trista que em va semblar al meu cap només hi tenia les imatges típiques de la gent que és suïcida tirant-se a la immensitat del mar... va i una noia d’uns 25 em diu que quan l’escolta se sent feliç, que l’omple molt, que hi farem! Altre cop els sentiment i emocions individuals i personals prenen el terreny a la lògica i realitat.
Ben pensat aquest sopar va valer la pena doncs vaig marxar cansada, molt cansada però amb la meva definició de felicitat, no us penseu que us la diré doncs, ja és va veure que cadascú té la seva, això sí, la de trobar i si cal fins hi tot escriure-la en paper, i compte! també es va arribar a la conclusió que la definició seria temporal, fins aquí tots d’acord no?
Ja se que per molts no us hauré descobert res però m’agradaria haver despertat la curiositat per que escoltéssiu a Antony and the Johsons per conèixer el vostre equilibri entre els sentiments, emocions i la lògica.
Ah! un últim apunt per si decidiu fer-ho, al youtube hi ha molts vídeos d’ell però, el primer cop que l’escolteu ho hauríeu de fer evitant veure rés, només utilitzar l’oïda.

BON ANY NOU ple de felici... deixem-ho córrer!

NADALES FOREVER!

Es cert que quan arriben aquestes festes ens tornem més “blandengues” i fins i tot ens fiquem a fer pessebres i cantar nadales. Doncs aquí vaig, anem a fer un estudi del que ens volen transmetre, ja us dic jo que no és ni PAU ni AMOR del que ens parlen.

L’any passat amb la Susanna ja ho varem intentar, el que? Doncs donar-li un sentit no a les nadales sinó al “Villancicos”, deu ni dó!. Aquest any va tornar a sortir el tema amb la Marta (& Carles) i la Lidia.
Varem arribar a la conclusió que parlen en clau, i que algunes vegades cal anar una mica pujadet de to per entendre la lletra. Anem a veure l’anàlisi fet en una nit de divendres.
Villancico 1: Hacia Belén va una Burra ring ring yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité...cargaaada de choooocccoooolaaaate!, María María! ven aquí corriendo ...

A veure! Primer cal parlar del verb “remendar”, qui no el coneix? Deu de ser com el “barrufar” dels estimats Barrufets i en Gargamel, que serveis per tot, així és pot dir – Pere! barrufa el cotxe que barrufarem pa per barrufar-lo amb tomàquet i barrufar aquesta nit !, tot estar clar, també és una mica estrany que en la mateixa cançó es parli d’una tal Maria i de “La xocolata”, ja us podeu imaginar el buscada que deu d’anar una Burra així per aquestes festes!!!

Villancico 2: Pero mira como beben los peces en el río pero mira como beben por ver a Dios nacer, beben i beben i vuelven a beber...

Aquest ralla una mica, era un dels primer hits del panorama musical MakinaTotal V a.c. Ja veig als peixos amb un pet impressionat, o sigui que aquest “Villancico” podem dir que seria una metàfora de la nit de cap d’any, tots fem com els peixos ( o feiem!) , beure, beure i beure fins al punt que segur veurem alguna aparició mariana.

Villancico 3: Ande ande ande la Mari Morena ande ande ande que la noche es buena...

Aquest segueix una mica l’estructura de l’anterior si equiparem amb panorama músical actual pensaríem que els dos estan fets per Jarabe de Palo o Estopa en el seu quart o cinquè album.
És clar! per aquell temps ja hi havien Maris i a més ens diu que aquesta és morena i que pel que es veu li agrada caminar, i que la nit es bona o és també una metàfora i hem d’intuir que a sobre la Mari està bona!

Ja veieu que donen molt joc. Almenys les Nadales donen més pistes.
Una cançó que heu d’escoltar aquest NADAL és la que canta Bylly Mack a la pel·lícula “Love Actually, quan la sento... per mi ja és NADAL. Per tots i totes us la dedico, no l’he pogut baixar però podeu escoltar-la a www.loveactually.com

OU L'AMOUR!

Quan parlem de la igualtat entre homes i dones he arribat a la conclusió que a nivell físic, poc a poc ho estem assolint però quan fem referència a nivell mental (que no Intel•lectual) és a dir a nivell sentimental... la cosa em sembla que encara està molt verda, per sort! O no, segons us sembli al acabar de llegir-ho.
L’altre dia una companya em comentava que anava molt al gimnàs que cada vegada estava més enganxada, vaig pensar: - això és que les cèl•lules o substàncies atlètiques del cervell ja se li han activat i està produint adrenalina per un tub.
Però..., no!
Tots i totes estarem d’acord que la majoria anem al gimnàs quan, ho bé entrem en una etapa de crisis i comencem a creure amb els miracles o bé, hem de realitzar rehabilitació, en aquest cas mal rotllo, però clar jo ja vaig passar la crisis fa 8 anys i ara intento anar-hi per mantenir les coses al lloc. Tenir que aixecar-te encara que només sigui dos dies a la setmana a les 8 del matí per anar a suar, trencar els bíceps i tríceps, que no els braços, partir-te els pectorals, que no el pit, i “maxacar” els bessons que no les “pantorrilles” i altres que tu penses: - ah però aquí hi ha múscul? Això és un SACRIFICI amb totes les de la llei, encara que, i totalment d’acord, per molts serà un sacrilegi.
Però...
Si un bon dia coincideixes al gimnàs amb un entrenador de bon veure, de molt bon veure, simpàtic, amable, preocupat pel teu rendiment, i a més a més de músculs proporcionats... això noies és “la hòstia”!!, llavors la cosa canvia i passes del sacrifici a desitjar que arribi el dia D, per rebre els seus consells, és clar!
No vull dir la majoria, però sí la immensa majoria de les dones som felices amb les primeres trobades sense contacte, l’expressió que ho definiria seria: UAU! Quin tio! Com està Déu meu!. Clar! si veus que passa de tu, evidentment (les dones som molt intel•ligents en aquest sentit) tu passes d’ell però, si com deia abans el xicot et parla doncs... jo em deixo portar..., no no no, no us penseu que la cosa ja està lligada, no no, està molt però que molt lluny de ser lligada, ara bé les palles mentals o sentimentals que a partir d’aquell dia jo pugui tenir durant mesos no me les treu ningú, però és que us he de dir que NI VULL que me les treguin!!! SON MEVES!!! Només mevessss!!!, no sabeu el bé que va això, són com monodosis petites de Prozac, primer com ja he dit, per què vas més contenta al gimnàs, segon, agafes el son més aviat, que això en aquest cas no deixa de ser una putadeta doncs voldries que el somni no s’acabés amb tota la nit, però estàs tan relaxada!!!... que als deu minuts ja dorms, se’t fica una rialla a la boca...que series capaç de comprar-te un “bolso” de la Kitty! Estàs que “te sales”! fins que arriba un dia que això s’acaba, no saps ni com ni per què, però s’acaba, i que consti que ho has decidit tu, bé en aquest cas jo. El més fotut és que pensant-ho ara no se si m’agrada que s’acabi, és d’aquelles relacions que sempre surten bé, reps més del que dones, t’estalvies donar explicacions i gaudeixes a “la Carta”.

HOlgha, cabrona quina sort! m’agradaria estar a la teva pell!!

No podem saber que és el millor, ja que no tenim tant temps per poder-ho provar tot i poder comparar, però sí que podem escollir el que ens sembli millor quan volem i amb qui volem.

PETS REALS

Va ser l’altre dia pujant per l’ascensor amb el meu cosí que em vaig adonar que hi ha pets i Pets...
Quan una famosa humorista va fer públic per televisió la seva Aerofàgia vaig sentir-me més relaxada, doncs vaig pensar que fins hi tot els de la tele havien d’airejar els seus problemes.
Retornant a la situació, com deia estàvem a l’ascensor, jo vaig fregar la meva jaqueta a la paret i aquesta va fer un soroll sospitós, al mateix moment que li donava un cop al meu cosí, cosa que va fer que li demanés perdó, al moment ell va dir -sembla que troni! De seguida vaig veure la confusió, el que era un frec a frec entre la meva jaqueta i la paret de l’ascensor el meu cosí va suposar que m’havia tirat un pet, ja us podeu imaginar que quan aclaríem la confusió ens varem partir el “” de riure, jo li vaig dir – home! hi ha confiança però d’aquí a que em peti a la teva cara...ell rient va comentar – pensava que no t’havies pogut aguantar! Tot això entre mig d’unes grans rialles.
Hi ha vegades que se’ns hauran escapat de veritat i no haurem fet res per pal·liar-ho, total podem pensar que els altres “ni flowers”, o creiem que no poden saber qui ha estat, ja! Com si la cosa no es notés!, d’altres com ja sabreu algunes, ens les veurem negres per camuflar el delicte, i és curiós veure com els altres l’entomen estoicament, amb una cara entomant el que els hi ha caigut de cop, se suposa que ha esta un accident, no?
Tot això bé arrel que l’altre dia vaig tenir que anar a una reunió Barcelona, a un d’aquells departaments d’alt nivell de la Generalitat, ja sabeu on hi ha consellers, jefassos, “jefecillos” i altres d’alt estanding..., total que quan vaig dir-li al meu company que m’indiques el lavabo, vaig saber per que ell hi havia anat prèviament al bar, que entre jo vaig pensar - que estrany! El del departament segur que estarà més net... al entrar- hi vaig saber-ho. Els lavabos eren els que a mi no m’agraden, els anti-intimitat, són aquells que estan oberts un pam pels peus i totalment oberts pel sostre, es a dir només hi ha la porta i se sent tot, tOT, TOT! Llavors que passa que sempre que hi vols anar mires que no hi hagi ningú, o dissimules esperant que marxi la que hi ha al costat, o tires de l’aigua per no fer soroll total i parlant en plata “no pots cagar com Deu mana”, o això em pensava jo fins aquest dia a Barcelona, al entrar vaig coincidir al moment amb dues senyores de molt bona presència, les tres varem ocupar les respectives “tasses” i .... sorpresa! Ostres tu, em vaig quedar de pedra, vaig començar a sentir pets per tots els costats, i acte seguit es van començar a barrejar diferents flaires, vaig pensar - caram aquí si que no pateixen de manies, sempre igual, que d’avançats que estan els de la gran ciutat! Enalteixen l’acció de “cagar” fins al punt més alt de la naturalitat. Després al sortir i, evidentment, com si res hagués passat i ben absents de la guerra que havien iniciat es rentaren les mans com dues senyorasses. Com si res! Com ha de ser!
Apa doncs a veure si aprenem i no ens tallem, cal anar desinhibits per la vida, no constrènyer i petar amb força que són dos dies. Això sí cada cosa al seu lloc.

M.A.R.U.J.E.S. (ASSASSINES DEL SILÈNCI)

Recordo el dia que el veí em va dir, -trankila! Que aquesta vegada he llogat el piset a una noia molt de casa, fa poquet que s’ha separat. -Molt de casa? Vaig preguntar jo, -sí dona de les que surten poc, no fan soroll, casolanes! Em va dir, Ja! Casolanes? Casolanes? Ara ho entenc tot.
El primer dia que vaig saber que sota de casa meva hi vivia un espècimen amb extinció, va ser un diumenge al matí, jo estava acostumada a despertar-me amb o sense resaka sobre la una, una i mitja, bona hora!, només sentia les campanes i algun colom intentant lligar la coloma, però aquell dia eren les 10!, aquell fatídic dia, la meva oïda no donava crèdit, només sentia una frase, “Jamón serrano para tí y tú hermano”, bé la frase no era així, però la veu era com la de Radio taxi, i jo ja em faig començar a fer la pel·lícula, de sobte sons estranys com el d’un expirador de la pols, i cops de mobles, i vinga!, i vinga!, una vegada i una altra, les lletres de la musica cada vegada eren més oïbles, vaig reconèixer a Shakira i Camela, entre d’altres, i el volum era tant alt, tant! que vaig pensar, ha embogit! Desprès d’estar casada ara no sap estar sola i ha embogit de solitud, doncs no! La vaig anar a conèixer, qui podia un diumenge a les 10 del matí ficar-se a netejar el pis? Qui????, doncs una Assassina del silenci de 28 anys! Que abreviadament seria M.A.R.U.J.A,
M de màquina! Posseeixen un control total de la maquinària, especialment dels electrodomèstics, cap aparell es resisteix a les seves mans, i si es resisteix, nyaca! Li foten cop i a millor vida, mirarà la Teletienda, a sobre vaig saber que treballava en una botiga que, com no, venen “coses de casa”.
A de arromangar! És la seva manera de vestir, xandall i arromangat pels pantalons i per les mànegues de jersei, sempre amb posició de... que? Que hem de fer?,
R de ràdio!, com ja he dit són de les que escolten emissores que molts desconeixem, ara entenc algunes falques...deixem-ho aquí.
U de Urdaci! Ahhh! Perquè segur, segur! Que és el prototip d’home que li agrada, ara que ven mirat...també podria ser U de Urdangarin...(va! o de Unión Fenosa, no te jode)
J de Jaleo, sí senyor! No és que siguin les reines de la pista, no, sinó que són les reines de muntar un pollo a casa seva amb cinc minuts, amb els seus nebodets, tambors que els hi compra i... els crits, els p... crits, que va soltant com a la matança del porc, no exagero i ha moments que penso: deu de tenir una foca de mascota!, els sorolls són espectaculars, ah i els sons els reprodueix quan menys t’ho esperis, i és clar! i per fi la última
A de Artrosis! Sí artrosis, per que la força que fa tant descomunal per obrir les persianes li PROVOCARAAAA UNA PT... ARTROSIS, això no pot ser bo dona! El primer dia em va fer saltar el cor, us juro que jo ho he intentat fer com ella i no PUC! No entenc com ho fa, d’un cop i sec, rassssssss! I jo em pregunto quan? Quan? Quan se li quedarà la persiana a les mans? Si us plau concentrem-nos tots i totes, pensaments positius, pesem entre tots/es: que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans...

Ah! i sabíeu quin és el colmo de les M.A.R.U.J.E.S, que els hi marxi la llum, no trobin els ploms i se’ls hi quedi la persianaaaaaa a les manssss!!!!!!!
Per cert la de la foto mostra l’estat en que m’aixeco per donar crèdit al que escolto.

ENRAJÀ! o sigui, CONTROLA!

De tant que anem al cine últimament amb la Marta ja distingim entre pel•lícules comercials, “rollazos”, de sang i fetge, d’humor i, entre altres..., les que et deixen bon gust de boca, doncs aquest divendres van ser les que no sols et deixen bon gust de boca sinó que a més a més et donen que pesar durant dies i t’ajuden a créixer com a persona. El títol fa referència a la frase amb que suposo que tothom quan surt del cinema, així ens va passar a la Marta i jo, te al cap. La peli en qüestió és “Happy. Un cuento sobre la felicidad” , sí! tracta un dels temes més buscats en aquesta societat, la felicitat. La protagonista, és una mestra de primària de 30 anys i soltera, que quan la veus per primera vegada penses, - Aquesta va fumada tot el dia! Llavors t’adones que potser el fet de treballar amb nens i nenes de primària el cervell es contagia de la naturalitat i frescor amb que els nens/es ens delecten, als que llegiu això, si veieu la peli us invito a ser com la “Poppi” almenys durant una setmana, m’agradaria veure-us!
L’escena primera de la Llibreria, ja diu molt, no voldria explicar molt sobre la trama doncs no us voldria pas influenciar així que us diré la meva filosofia de la vida que jo en vaig treure al sortir.
És trist però començo a pensar que ser bo en aquesta societat és una missió impossible i fins i tot molt arriscada, la majoria no estem molt acostumats a que la gent, no coneguda, es preocupi, s’interessa, ens pregunti, ens ajudi i un llarg etc que es traduiria pensant que: ens volen “fotre” el pel, que són uns xafarders, que ens volen demanar alguna cosa a canvi, o que simplement ens atacaran.
Imagineu la situació: Pujo al bus, trec tiquet al conductor i li dic: - bon dia! Ha dormit bé avui? O anar al supermercat i a la caixera, quan està passant els teus productes dir-li: - quin cabell més bonic que tens, quin xampú utilitzes? Ó al noi/a que vent les entrades del cinema amb aquella veu que surt robotitzada dir-li: - segur que tens una veu molt maca, és una llàstima sentir-la així, m’agradaria poder-la escoltar, pots sortir un moment i dir-me alguna cosa?. Ja us podeu pensar les respostes, no? segurament tots imaginem respostes negatives, despectives, maleducades o pel contrari ens imaginem les cares dels protagonistes, cares d’Ou dur, és a dir blanques i allargades.
Per què coi no diem el que ens passa pel cap? Tal com raja! Jo crec que molts sentiments negatius com l’enveja anirien desapareixen, per exemple, si la noia de super em diu el nom del xampú en qüestió, se suposa que jo també tindria el pel bonic i per tant no l’envejaria. Per que sempre ho hem d’agafar tot pel costat que crema?, si li dic això al noi/a del cinema que creieu que faria? O que es pensaria?
Que és el que ens fa donar tantes i tantes voltes al significat o interpretació de situacions?. No estem acostumats a la Naturalitat, Sinceritat, Humanitat, i Amabilitat (La Poppi) sinó que estem acostumats a la Negativitat, Supèrbia, Humiliació i Agressivitat (el conductor).
I durant tota la pel•lícula, LA FRASE: Enrajà! Enrajà! EnrAJÀ!! ENRAJAAAÀ!!!! És el crit de guerra de la Societat (conductora) als que intentem ser com la Poppi, quan ens desviem dels cànons ja enquistats... ZASCA! Ens tallen el rotllo, i ens recondueixen per tal que no descol•loquem a la gent, som rars i punto.
Ja veieu que la peli dona per molt, i desprès d’això no vaig poder anar a dormir, evidentment, així que vaig continuar la nit amb l’Olga, la Rosa Mª i el Ramonet fins al punt de confondre en un vídeo al Jim Morrison (Cantant dels Doors) amb Camaron, ja us podeu imaginar com anàvem.
Dedicat a la meva cosina, la Teresa, doncs em comenta que està a la que salta, no, no, no això no pot ser! No et deixis portar...

CAGADAAAA !!!!

Ho sento companys i companyes, la paranoia dels peus, per entendres una mica, cal començar a llegir a l'inversa, o sigui que la última foto és la primera i la primera, aquesta de sota, és la última.
Ho sento, no se com desfer-ho ja aniré fent, i també ho sento per afusellaus amb tans correus electrònics a la vegada.

13.Així ens hem trobat i així ens hem quedat. És el retrobament equilibrat entre les extremitats anònimes, un divendres a la nit.

Finalment s’entra en l’etapa del agraïment i les mostres de satisfacció. Tots fluïm.

Es donen intercanvis de fluids, tocaments i altres. El clímax.

S’inicien els jocs sexuals

L’Alcohol comença a fer els seus efectes depressors, tots ens comencem a deixar anar.

En mirem amb ulls de desig. Desinhibits.

Aviat les converses sèries es converteixen en un galanteig i comencem a intimar.

Cada vegada es parla més alt, alguns/es intenten imposar el seu criteri. S’inicia el marcatge del terreny

S’inicien les gesticulacions exagerades, les rialles sorolloses.

Comencem a parlar de forma distesa.

Ens varem conèixer un divendres a la nit, entre barres i música sorgeix la química.

I aquestes eren elles, ens diuen, eo!
Són un grup de noies com moltes que sortien a fer unes copes.