CONTRA GUSTOS NO HI HA.... COLORES?

Ja feia dies que no escrivia res al meu blog, he vist que des de l’agost, però és que m’he vist conquistada per un rampell formatiu, un “chute” de nous conceptes i segurament una espècie d’iniciar un canvi de rol.
M’ha passat com al gener, sabeu? Que a molta gent li entra per comprar els famosos Betsellers o Col•leccionables de les coses més rares o diguem que algunes fins i tot poc útils, que penses, qui coi compra una casa de nines amb els pisos que fan ara? Qui vol una col•lecció de ventalls, quan als “xinos” els tenen de tots els colors i mides? I fins i tot més bé de preu que el primer número del col•leccionable, qui coi compra una col•lecció de xiulets per cridar als pardals?... per aquesta última tinc la resposta: el meu cunyat, raro, raro… però clar, també hem veuen rara a mi quan els hi dic que estic matriculada a tants cursets que em surten per les orelles, i sabent la meva situació em pregunten, per què necessites tanta formació? Et quedes muda deixant anar una rialleta tímida que penses... no m’ho recordis cabró que tens tota la raó! Jo et pregunto perquè fas la col•lecció de xiulets de pardals? Eh eh! ( Per si ho llegeix el meu cunyat: de bon rotllo eh! Cal una mica de diplomàcia)
Aquesta vegada m’he passat, al setembre em vaig començar apuntar a diferents cursets sense tenir en compte les dades, fins que... quan em vaig ficar a marcar l’agenda vaig veure que tots els portaria a terme durant el mes d’octubre, així que el meu rampell m’ha portat a que durant unes setmanes he hagut d’anar a fer formació de dilluns a... no divendres no, sinó fins al dissabte!! De boixos, no ho penso fer més!!. A Dios pongo por testigo...
(Suposo que el mateix els hi passa als que omplen la seva casa de col•leccionables.)Ara que, desprès de tanta informació pot passar el que em passa aquest dies, que faig tallats amb la gent, com avui amb la Susana, Xavi, Marta i companyia, i no em surten les paraules, o em surten sorolls estranys de la boca, que penses... el cervell no em raja, s’ha quedat penjat que diu – ca dona! És que no li dones ni temps a processar!!!!
Jo soc de les que inverteixo els refranys, sí ja sabeu el que vull dir; “ a buenas palabras...pocas bastan” era algo així no?, o “matar dos tiros d’un pardal”... i així us en dirà unes quantes més, així que reflexionant crec que li he de donar temps al meu cervell, doncs això deu de ser producte d’un mal o ràpid aprenentatge. Així que ara començaré altre cop pel més bàsic, de moment ja tinc un mapa del món, per començar-me a situar, doncs, fins fa poc pensava que el Japó era més gran que la Xina i que Austràlia la tenia al cap i resulta que és als peus.
Total! val més anar a poc a poc i bona lletra, o “quien aprieta con poco les basta” no? Era així .
RELAX GERMANS I GERMANES!
Avui sortiré a celebrar la castanyada, doncs sinó ho faig pot ser perjudicial pel meu disc dur. Petonets

AUTOFILOSOFIA contra...

Ja fa temps que em voltava pel cap fer un escrit sobre els diferents mals de caps de la gent, els que anem trobant a llarg o curt camí de la vida. Jo he anat complint anys i em sento com fa 20 anys, us ho dic de veritat, alguns ja direu, i les canes i arrugues que tens, també les tenies fa 20 anys? i us he de respondre que no, no perquè no en tinguessi sinó perquè simplement no hi parava atenció, com ara. M'agradat sempre cuidar-me i als 30 vaig inicar-me al gimnàs per cultivar el cos i combatre la gravetat, us he de dir que vaig fent el que puc, la persistència no és el meu fort. A partir dels 33 vaig iniciar un procès de canvi d'actitud vers les situacions que m'envoltaven, podem dir que vaig ampliar el meu camp visual,cerebral i perceptiu. On més ho he notat és en el alt nivell de resignació i fustració que puc arribar aguantar sense deprimir-me o arribar a un estat d'ansietat lleu/greu. On vull anar a parar?
Fa 15 anys vaig deixar pel camí certa amistat, que ara que miro enrera, no és que la trobi a faltar, però si haguessa viscut la situació avui en dia, segurament encara continuaria sent amiga seva. Ja ho diuen, si poguessim tornar a nèixer amb l'experiència acumulada, altra cosa seria!, però és clar l'aprenentatge no existiria, ni tampoc la inquietud per conèixer, ni la motivació per continuar, en definitiva no hi hauria ni sorpreses ni mals de caps. A dia d'avui ja li he perdut la pista a l'amiga.
Docns com deia a partir dels 35 et mires les coses amb altres ulls i això ve donat perquè una ja comença a tenir una mica d'experiència, els continguts que tenim al cap comencen a tenir forma i aquests és comencen a constituir amb una espècie d'autofilosofia que acaba sent parida i venerada per un/a mateix/a i, que pot ser rebutjada per la resta que ens envolta, llavors cal que aquesta filosofia tingui diferents objectius que ens ajudaran arribar a trobar un equilibri entre nosaltres i el nostre entorn.
Objectius que cal que marqui la MEVA autofilosofia:
1- Ajudar-me afrontar les coses d'una manera més planera.
2- Potenciar la meva autoestima i alhora creences
3- Trobar afinitats amb els que m'envolten, Que permeti ajustar-se i complementar-se amb la resta d'autofilosofies
5- Tocar de peus a terra, reeducant-me constantment (anava a dir si fa falta però és que SEMPRE farà falta)
6- Que em permeti notar els canvis que vaig fent, doncs això és un punt de satisfacció
7- Complementar-la amb altres màximes com: "el que no vulguis per tu no ho facis al altres", " no és més feliç que més té sinó qui menys necessita"...i un llarg etc, això dependrà de la religió per la qual mostreu preferències.
8- Que m'ajudi a ser més flexible vers els altres i les seves autofilosofies.
9- que em nudreixi per ser autosuficient, que jo busqui als/les altres quan vulgui, abans que elles/ells em busquin a mi quan jo no vulga.
10- Que em doni la força per No deixar-me trepitxar i alhora la valentia per deixar-me trepitxar ...
En definitiva, podria estar escribint objectius tot el dia, però amb aquests n'hi ha prou per adonar-me, mirant a la cara de la gent que m'envolta, qui cultiva cada dia els seus objectius i qui els desatent o simplement qui no en té i manté una lluita constant amb els seus pensaments desordenats. Perquè els objectius serien això: pensaments organitzats i planificats que ens marcaran els camins a seguir, les persones amb qui fer-ho i els mitjants de transport amb que anirem.
Ah! m'he deixat de dir que cal cultivar-los cada dia, jo ho intento cada dia, i quan faig l'avaluació de tant en tant, "m'enfado" amb mi mateixa, per haver trencat amb algun objectiu, llavors sempre m'en surt un altre per compensar la situació :) com: No puc fer content a tothom ni tothom m'ha de caure bé! però almenys ho he intentat, i ho seguiré intentant.
Ja veieu! com un medicament per combatre la toleràcia, fustració i resignació quan la cosa estigui verda.!
Petonets a tots i totes. Ha estat un plaer, no!, ha estat una anada d'olla!

Dedicat a la Carme per donar-li la benvinguda ara que tindrà més temps per llegir :)

DEFINEIX-ME VACANCES, SI US PLAU!

Anar de vacances per a molts i moltes us semblarà una manera de relaxació, doncs jo he arribat a la conclusió que: "les vacances no em relaxen"!!! és més arribo més cansada i a sobre tinc la casa damunt-davall, fes rentadorades, ressucita les plantes, treu la pols acumulada, i renovat la pell doncs fa com 5 dies que no se que és una hidratant.
Aquest any he anat a Marsella, que direu: que has perdut per allí? doncs ni jo mateixa ho sé, però he descobert que no estic feta per viatjar tants pocs dies. Jo sóc animal de costums, no és que no m'agradi marxar del meu entorn, però si ho faig ho necessito fer tants dies com uns... 6 mesos, 12 mesos, 15 mesos, el temps necessari per iniciar una adaptació al nou entorn. No en tinc prou amb 3 o 4 dies d'estar en una ciutat i saber si m'agrada o no, necessito tocar, palpar l'ambient, olorar els carrers i un llarg etc, que direu: estàs plena de cabòries!, i jo dic que hi farem! sóc així d'espessa.
Crec que ja he ficat punt i final a estar en hostals o pensions, dieu-li com vulgueu, de 10 m2, amb 5 penjadors per compatir, sense armari i penjats en un ferro, llits de 80 cm, wc per a persones que pixen de peu, banyeres sense cortines, finestres que no tanquen, televisions que no agafen el canal internacional i endolls que no admenten l'assecador del Carrefour. AIXÒ JA S'HA ACABAT!! Us fico a vosaltres com a testimoni que l'any vinent les meves vacances seran 15 dies perduda per la Costa Brava!, només sol i mar!!, i perquè la Costa Brava, doncs per allò que va guanyar com a millor paissatge de Catalunya. Hem de fer país i sobre tot jo que no m'agrada volar, i direu: tate! reina, per això no t'agrada viatjar!, doncs us equivoqueu, faria tota Europa amb Cotxe, crec que d'aquesta manera és viu molt més l'essència de la terra o país que visites. El que costa és trobar algú que em pugui seguir... :(
Res l'any que ve ja veurem... ah! que consti que Marsella té "lo seu".
Dedicat a l'Olga i la Isa que estant fent el "Camino de Santiago" no digo más! Ole sus ovarios!

EL VENT BUFA FORT

No és que no vulgui escriure, és que ara més que mai m’adono que tot té una caducitat i sobre tot les paraules, és veritat, com diu la cançó: les paraules se les emporta el vent, són efímeres!.
Tot ve perquè durant aquest mesos he tingut molts pensament però, com que ara ja no visc en la solitud de Tarragona... puc comentar les coses amb algú o alguna de les companyes que m’envolten, això fa que perdi l’interès en posar-les per escrit doncs segurament acabaria donant-los-hi la volta.
És a dir, aquests dies hem parlat de la crisi, com tothom suposo!, i segur que tots/es li trobem la solució o possibles solucions, jo he arribat a una conclusió (que no solució): la crisi és bona! I no ho penso només des de la meva posició econòmica. Vaig viure la del 93 desprès d’acabar la carrera, i us puc dir que la sensació de fatalisme era també molt gran, va ser quan vaig iniciar-me com a venedora d’anells de Goldfil (o alguna cosa així), repartidora de la Venca, venedora a Schlecker, cambrera a discoteques /pubs etcètera, m’ho vaig agafar com l’oportunitat de conèixer molta gent rara i no tant rara, jo mateixa em deia que m’aniria bé per les futures entrevistes de treball , , no m’ha sabut mai greu d’haver-ho fet, al contrari! Puc dir que gràcies a la crisi vaig conèixer altres oficis i beneficis.
Així doncs penso que aquesta crisi ens farà retrobar amb vells VALORS com LA SOLIDARITAT, L’AMISTAT VERDADERA (SHREK), EL VALOR PER LES COSES, L’EXPRESSIÓ SENSE EMBUTS DELS SENTIMENTS, LA COMPASSIÓ PELS ALTRES, L’ESPERIT DE SUPERACIÓ i un llarg etc, LLÀSTIMA! però, que segurament no serà tant gran com per fer tal canvi, i d’aquí dos dies, tornarem a competir a veure qui té l’últim Ipod del mercat, qui es canvia el cotxe, qui fa el millor viatge, qui ha pagat més per un restaurant i un llarg etc, ara encara és fa, però la diferència és que es fa amb certa por i a sobre és dóna gràcies (a Déu o algú altre) de poder-ho fer , o sigui que cert nivell de Lady Supèrflua i Mister Prepotència sí que ha baixat i, pel contrari, som més conscients de la borratxera i “despilfarro economicoestúpit” que portàvem al damunt.
Una altre tema que hem parlat, com no! Va ser el tema del mundial de futbol, aquest tema va ser curtet però intents, és a dir, va durar el que dura un cafè, i l’altre tema va ser sobre el nostre estimat i alhora desconegut per molts i moltes ignorants com jo, l’ESTATUT. Jo sóc de les que es solen mullar poc amb temes polítics, més que rés perquè aquí també és un terreny on les paraules se les emporta el vent..., però el que em va picar, doncs és una de les coses que em toca més directa, va ser la retallada amb el CATALÀ, una llengua que la meva generació ha tingut la sort (bé o mig bé) de parlar-la sempre quan i com hem volgut i amb tota normalitat, resulta que ara tot el que havíem assolit amb més de 30 anys ens ho “foten per terra amb un plis plas” això va ser un cop baix, entre altres pels caducs/ques, prepotents/es i de supèrbia desmesurada que constitueixen el Tribunal Constitucional, aquí podeu veure que a aquests /es els VALORS se’ls passen pel forro. Es clar! com que a ells la crisi els passa de llarg...
Han sortit molts més temes que ja aniré madurant, avui però, el que m’ha fet posar a escriu i que al final no he fet, és per un comentari de la Baronessa Thyssen sobre el seu fill, desprès de tot el merder que els envolta, a vingut a dir el que jo escric, que les paraules se les emporta el vent, així de fàcil, el seu fill és jove i com a tal adjectiu fa que no s’estimi a la mare, però que quan serà gran... les coses canviaran i se la tornarà a estimar, i tot haurà passat, que jo he pensat, Ole tus huevos reina! Tothom pendent del vostre mal rotllo i tu vas i li dones la culpa a LA JOVENTUT! I és que és així, no ens compliquem tant la vida!, com ja deia el savi: no hi ha mal que cent anys duri i jo afegeixo com a rodolí, NI ESTUPIDESA QUE PERDURI.
Pel nouvingut "el Ramonet". Fins divendres.

CRÒNICA DE L'APLEC...

Aquest any m’he decidit a participar a l’Aplec, anys enrere havia tingut l’oportunitat de fer-ho però la por al rei Bacus i la meva escassa sociabilitat amb el món de la “fiestuki” em feien tirar enrere, i aquest any m’he decidit!
La penya en qüestió ens ha resultat un pel cara, s’ha de dir toooooot...., encara que es mengi molt bé, tinguis un sopar de més que la resta de penyes i el beure típic que es dóna a les festes majors: JB, Smirnof, Cacique... al final va resultar careta, estem parlant d’una diferència de 100 euros amb la resta, el que es pot dir a favor era que, pels que beuen alcohol blanc hi havia els guarniments de “vips”, molta llimona trossejada i fins i tot rodanxes de “pepino” per acabar-ho d’adobar, ah! i el gel d’una mida consistent, això encara que no ho sembla és d’agrair per compensar el que no tinguem gots de vidre.
El que em va sorprendre va ser la grandària de l’Aplec, és com un càmping gegant, distribuït amb diferents parcel•les, algunes més guarnides que altres, doncs m’hi vaig fixar que alguns tenien un jardinet, altres entrades amb portes customitzades per l’aplec, i algunes parcel•les amb més tendals que altres, per sort no ens va fer mal temps, doncs la nostra parcel•la tenia els mínims, i això va permetre poder gaudir d’un airet molt fresquet durant el dinar que et feia més lleugera la “resaka”. Em vaig fixar que quan els penyistes estàvem sopant o dinant la parcel•la es tancava, d’aquesta manera, quedàvem tots recollits per ficar-nos les botes de menjar, sobre tot de carn. Tota la carn que he deixat de menjar en un any me l’he cruspida en tres dies, xistorra, llonganissa, cansalada, carn de corder... i ja l’últim dia els cargols, la llàstima que cuinar per tanta gent no sempre et pot sortir bé, però sort que hi havia gana, la Judith i jo vam tenir que lluitar per uns cargols emmascarats i una mica carbonitzadets a la llauna, l’allioli va arribar una mica tard però estava boníssim, i el beure fresc tots els dies, ah! I cafè amb gel!!! que ja s’encarregava l’Anna d’arnar aviat a fer cua.
Desprès dels soparets la penya on estava feia el següent ritual: cançó d’aquelles que et fan ficar de peu a les cadires, panyoleta en mà i movent-la airosament es segueix el ritme, llavors tots fora la penya, tots al carrer i davant la penya es comença a ballar la cançoneta que en el seu moment es va dedicar al Maradona, aquella que diu: Paralo!, paralo! i apa! A ballar-la, cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap a l’esquerra, mans enlaire... pim pam pim pam, tot a toc de pito, quan acaba la cançoneta, altre cop a la penya a recollir les taules i cadires i VINGA! tots en fila india anem a buscar o preparar els “Kubates” i es dona per inaugurada una altra nit de gresca, cal dir que la primera nit als “novatos” ens van tenir en fila india amb la boca oberta esperant els nèctars divins de Bacus, deixem-ho així que queda més poètic del que va ser, encara que algunes amb més sort, com l’Olga s’ho van estalviar...
Com deia, s’iniciava la nit, primer recollida de cubata, desprès visita a la penya on hi havia el Joan i el Ramonet , i així de penya en penya i recollint als que coneixíem, vas caminant pels carrers i es comença a sentir el pupurri de músiques, doncs cada penya tenen els seus propis bafles i tipus de música, un barrejot tot plegat! Que algunes sobre tot les fèmines com l’Anna, la Isa la Meri l’Olga i jo també m’incloc busquem fer coreografies que llavors passa el que passa i acabes aixecant-te amb unes agulletes que flipes! Ah!, i no oblidem que la barra és lliure! Arribats a aquestes altures de la nit l’Eva, a causa dels nèctars de Bacus, ens va abandonar pels somnis de Morfeo, i així ho fa tothom durant la resta de la nit fins arribades les 6 o les 8 del matí, es descansa unes hores per tornar a iniciar el ritual, aquest cop de dissabte, a la una: vermut, a les tres: dinar i cafè al River, desprès toros i cotxes de xoc, visita a les penyes, sopar i... una altra nit encetada! I vinga!... Ja som diumenge! i molts agosarats als quals se’ls hi ha de donar el premi (Joan, Anna, Isa i el Gerard) han intentat fer el que s’anomena “el pasa calles” o sigui passar pels carrers de la ciutat, fins que les autoritats els hi donen una altra medalla per designar un altre any, doncs, els 4 magnífics ja no hi van poder arribar... Són uns campions, com dèiem, aquests SÍ que porten L’ESPERIT DE L’APLEC.
Total i definitivament m’ho vaig passar molt bé, ara en cop calent, no crec que torna a repetir però quan hagi passat un any, ja es veurà...
El millor: el divendres a la nit i els cafès de resaka fresquets al River El pitjor: l’espera amb resaka per menjar.

MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS per fer-ho tan divertit!!!!!

DIES PRIMAVERALS I ALTRES

Ja feia dies que el Ramonet insistia i ara i per donar-li la benvinguda m’he decidit a iniciar altre cop la penjada d’anades d’olla. Durant l’espera he anat fent cosetes algunes més importants que altres com complir anys i anar al ginecòleg, no sé si serà coincidència però sempre que començo a tenir molèsties és ara a la primavera , així que em veig obligada a demanar hora, i dic O-BLI-GA-DA!
Aquest divendres, desprès de sopar, i de decidir amb el Ramonet, la Isa i la Olga on anàvem a fer beure ens vam distribuir amb els cotxes, jo vaig anar amb la Olga i, sense homes a la vista, li vaig comentar la meva retrobada amb el ginecòleg. Si fos per aquests professionals hauríem de fer vida a la seva consulta, sí clar! Que penso jo, si anéssim tots amb tanga pel carrer, segurament no ens faria tanta cosa “espatarrar-nos” davant un tio, la majoria homes, que ens comença a explorar de forma mecànica i moltes vegades dolorosa, que dius, a veure! si em passo 364 dies pensant que entre les meves cames hi porto un aparell sexual, de destrucció d’hormones, ultra sensible, que he de depilar constantment, rentar amb un sabó especial i que fins i tot algun dia hauré de tenyir, que coi hi pinten els conceptes d’ecografia i citologia a la meva vida?.
Arribo a la consulta, i desprès de donar una ullada a la paret plena de fotos de nadons, doncs ell està parlant pel telèfon, em presento. La seva primera pregunta original és: qui et portava abans?, dubto un moment, doncs portar portar... no m’ha portat ningú. Li comento que ningú, doncs he anat sempre al ginecòleg quan he notat molèsties, aixeca la vista i com diu la cançó “frente a frente...” em diu: clar! Per això em vaig fer jo ginecòleg, i em segueix dient: vaig pensar si soc jo metge ja no em cal anar amb cap altre, jo sense perdre la calma i amb una rialleta li responc, jo sempre vaig al metge quan alguna cosa em fa mal, i ell tot emocionat pensant que ha trobat un filó per “escarbar”, em comença a planificar proves, comenta: Com que veig que fa temps que no et fas cap prova i que pertanys a una mútua que no et cal pagar podem aprofitar i així dorms tranquil•la. Amb la qual cosa jo penso: JA! dormir tranquil•la cabró!, amb tota la planificació que m’acabes de posar?, si només de pensar-hi ja estic angoixant-me, així que ràpidament li contesto: No, si jo ja dormo molt tranquil•la! Ell aixeca altre cop la vista, doncs com deia no para d’escriure, i em diu ja més “apassiguat”: ja veig que també faràs el que voldràs. I jo penso: menys mal que ja ha captat del pal que vaig. Ell continua escrivint el que jo vaig comentant que em passa, però arriba un moment que veig que ell també va a la seva bola, doncs la descripció que li faig no té res a veure amb el que ell va repetint i anotant, és com si hagués entrat en estat hipnòtic a punt de descobrir el que tinc, que dius... xato que són fongs! No t’emocionis, però ell rés escriure i escriure, li dic que també tinc molèsties a la zona rectal i la meva sorpresa ve quan em diu: ui! (com sorprès) no,no això ja no em pertoca, no és el meu territori. Aquest ui, m’ha fet molt mal, doncs m’ha semblat que deia: Mira noia, si et fots de quatre grapes cada dissabte i et deixes fotre pel cul qualsevol cosa tu mateixa! Que penses: si almenys fos veritat (cabró)...
Inicia l’exploració, pim-pam, pim-pam “aparatos entran aparatos van”, a l’acabar em dóna la recepta per fer tractament, i em comenta: demanaràs hora per d’aquí dos setmanes per saber resultat, i jo m’acomiado, prement les cames i mirant de reüll l’aparell que el meu entrecuix s’acaba de tragar, m’imagino les meves parets vaginals i músculs “flipant” amb el maremàgnum que els hi ha caigut i sense preliminarssssss, i aquest bon home encara creu que aniré a la seva consulta cantant i ballant?
Total i com a moralina: desprès d’anar amb uns 4 o 5 ginecòlegs diferents i arribar a la consulta d’aquest “sinyor metge” plena de nadons i escoltant alguns dels comentaris fets com el... ui!, faig la següent deducció particular: els ginecòlegs, majoritàriament homes, demostren tenir més coneixements de matrius que de vagines, tècnicament parlant...eh!

ATAC D'EGOISME...

Durant aquests dies m’han passat coses amb les qual he reflexionat, com sempre.

La primera seria el fet de tres situacions ocorreguts amb diferents dies i gent però, amb un concepte en comú, l’egoisme! Us les descric a continuació:

Dia 30 de gener, la meva germana i jo estem assegudes al teatre principal per veure, “ojo al dato!” Un ballet rus fent dansa damunt l’escenari del principal, podria dir alguna cosa sobre l’obra però ara no toca, el que toca és que es van seure al nostre costat un família composada per dues germanes d’uns 35-40 anys amb les respectives nenes seves (deduïm que van a classes de ballet) i els avis de les nenes, i...! s’asseuen de tal manera que una de les nenes (uns 4 anys) la fiquen al meu costat, que penses, cal? No fora millor ficar-la entre les immediateses de la seva família estimada? O sigui entre l’àvia i l’avi per exemple?. Jo em mantinc quieta, a l’espera de veure la nena comportant-se com una adulta, ja! Il·lusa!, la meva germana, que ho nota, comenta amb to suau: - és monaaaa, que contesto, sí dona, és mona però no caldria que la tingues al meu costat, doncs bé, abreviant una mica, vaig veure la segona part asseguda dos files més enrere per que a la nena li havien comprat un enorme bossa de crispetes que devorava COM UNA ADULTAAAA!!!!, però clar, qui ha provocat aquesta situació?, el teatre? Que dius quins collons! amb la merda de só que té aquest teatre a sobre venen crispetes! ó, la mare de la nena no podia mirar de col·locar a la seva filla contorsionista, doncs la nena movia els colzes i les cames que donava gust, PROP SEU!!! ? que no sap la mare que una nena de 4 anys li serà molt difícil aguantar una obra on la música és avorrida, els personatges no parlen i a sobre no surt ningú amb pinta de “Bob Esponja”? primer ARGGGG.

Dia 31 de gener, amb la Meritxell anem a veure AVATAR, sessió les 8 de la tarda, la sala plena, entre la multitud, i per sort a bastants files nostres, un nen d’uns 2 anys, comença la pel·lícula, el nen, plora, somica, crida, parla constantment i tot això plantat de peu a la cadira, així fins acabar la pel·lícula a les 10:45 d’un diumenge. Amb la Meritxell esperem fora fent una cigarreta per veure la cara de nen prodigi, futur director i guanyador d’Oscars, que surt?... Doncs una família “Cheli” , suposo que amb la paraula us ho dic tot, però la frase de la nit va ser quan la mare va dir, textualment: “Que asco de hijo no hay quien te aguante!”. Com comprendreu els comentaris sobren. ARGGGGGGGG.

7 de febrer, amb la Olga anem a veure “Up in the air”, sessió les 7 de la tarda, entrem i busquem les butaques, quan veig que les nostres estan davant de, agarreu-vos! Pare, mare, filla d’un 6 anys i nen de MESOSSSSS!!!! Que encara no camina!!!, és flipant!!! És flipannnnt!, agarreuuu-me! La Olga que em veu vindre em llança un: - ai! Josse ja s’ho faran!, entenc el missatge que vindria a dir: a mi no em molesten, vull veure la pel·lícula, és el seu problema!. Era cert el problema el va tenir la mare que des de que va començar la pel·lícula fins al cap d’una hora, va estar fent pujar el nen per les escales, anava pujant i baixant, pujant i baixant, agafant al nen per les mans i fent-lo caminar, us ho juro que si em punxent no em treuen sang. Quan ja en vaig tenir prou de veure’ls passar a munt i avall, i sentint la presència del crio cada cop que es parava i mirava com em menjava els “ganchitos” que pensava: quita de ahí bicho! Vaig dir: Olga em canvio de seient. Vaig anar més endavant i al mig, lluny de les escales. Em giro a l’esquerra per veure qui tenia al costat i? UN NEN D’UNS 7 ANYSSSSS.

HOSTIAAAAA que potser el George Clooney està treballant pel CLUB SUPER 3?

MORALINA: Papes, mames jutgeu vosaltres mateixos/es perquè relaciono aquestes situacions amb l’ EGOISME... jo ja no tinc més paraules.

NO PUC ENTENDRE... PERÒ PUC MILLORAR!

“Sóc com sóc i no hi puc fer res”, aquesta expressió la utilitza moltíssima gent, una llàstima! doncs per mi és la llei suprema de l’egocentrisme o el que seria el mateix, pensar només amb un/a mateixa.

Fa dies que em toca parlar d’habilitats socials i això fa que estigui més atenta al que m’envolta sobre tot a les situacions i com aquestes es ressolen. M’he trobat amb gent que encara fa les coses trepitjant als altres, no puc entendre, o no vull entendre que hi hagi jerarquies en una mateixa feina i discriminacions entre els treballadors amb un mateix objectiu, per què d’això es tracta, d’anar passant per aquesta vida marcant objectius, petits o grans, però marcar-los, sinó és va a la deriva, i si tots anem darrera un mateix objectiu, perquè hi ha tantes diferències? Perquè continua havent-hi gent que es creu més que una altra?
Em costa entendre que una parella s’uneixi amb un objectiu diferent, algú em pot dir: de fet ja ho han fet, “xata que tu també et pots equivocar” i jo responc; - evidentment! Però crec que per això mateix em costaria poc deixar-ho córrer, doncs veuria que no tenim el mateix objectiu, per exemple em costa entendre a una companya de feina quan em deia que l’havia deixat el seu xicot, vaig intuir que els motius eren com diu la cançó “se nos acabó el amor”, doncs em costa entendre que aquesta noia pensi encara en ell i fins i tot hi vulgui tornar, jo em fico a la pell del noi, i no m’agradaria estar al costat d’algú de manera forçada, de què serveix tenir una persona al teu costat amb un objectiu diferent? O pitjor, que t’hi obliguin!
Em quedo perplexa quan algú mostra rancúnia vers un altre, al que pateix la rancúnia li afecten molt les paraules dels que l’envolten siguin amics o enemics. En habilitats socials es diu que cal saber comunicar i cal saber escoltar, conceptes bàsics per tal de no sentir-nos ni atacats amb les paraules dels altres ni sentir-nos superiors amb les nostres llengües viperines, hem de buscar l’equilibri entre les orelles i la boca, o sigui entre el que escoltem i el que diem.
Dos dies enrere vaig llegir una entrevista, no recordo si a un periodista o psicòleg, el qual comentava que el Nelson Mandela, per les seves actuacions i/o conducta era el que s’anomena un HOME SUPER EVOLUCIONAT doncs, entre altres coses, havia perdonat als que el van empresonar durant 30 anys, va anar a ficar pau al seu país amb l’esport, tot i la dificultat que això comportava i, a sobre se’n va sortir!, encara no l’he anat a veure però s’ha estrenat “Invictus” on justament es veu com s’ho fa. També comentava que arribar al seu status caldria passar uns 500 anys. Home! Ja es veu que hem millorat, hem passat de l’ ull per ull i dent per dent... a fer judicis per defensar o acusar a una persona que ha comès un delicte, això és molt! si veiem que encara hi ha molta gent al món agressiva o amb poques habilitats socials, amb altres paraules, el Sr Mandela podria ser un mestre en habilitats socials, que molts pensareu, o sigui ens hem de deixar donar-nos pel sac? Doncs No, no i no, és molt més complex, per exemple: no és el mateix que et clavin a la creu a que facis que et raonin el perquè de clavar-te a la creu!, i a sobre assolir que tot un poble et vagi darrera i t'aclami; no és el mateix poder perdonar sense més que tenir el poder de perdonar... “jo et perdono”, no és el mateix posar-te al lloc de l’altre que deixar que ocupin el teu lloc, no és el mateix “salvese quien pueda a salven a quien puedan!” :), i així un llarg etc de controvèrsies que em trobo dia a dia.
Amb tot això però, també m’adono o millor dit, percebeixo, que la immensa majoria té un pensament autodestructiu i “sociodestructiu”, la llei del talió, i que si ens frenem es gairebé segur perquè hi ha advocats, fiscals i pressons, que sinó...
M’adono que jo visc en una lluita constant entre l’entrenament personal de les habilitats socials i els meus atacs neuròtics en contra de les veïnetes, o he entès mirant aquest Nadal les cares del Jesus i la Pilar, justament quan els hi explicava els meus “arrebatos” matinals per les molèsties causades per les veïnes, doncs com deia, les seves cares m’anaven dient “ quina anada d’olla xata! A prendre pel sac les teves habilitats socials!

PD: He anat a veure AVATAR, la nombro doncs la cosa va de destrucció, però quan vaig sentir alguns comentaris sobre de que et canvia la vida, només puc pensar que hi ha molt flipat o flipada, no voldria ser dolenta, però qualsevol que ha tingut l’oportunitat de jugar a la Playstation II o III ha pogut veure que els paisatges de la peli són similars als que presenten als jocs, recordo que quan ho vaig descobrir va ser amb el meu nebot i el joc: Ratchet & Clank, em vaig quedar al sofà durant un hora llarga mirant com jugava, enganxada als paisatges que anaven sortint, així que ja fa temps que vaig flipar. El que he d’aplaudir no només que el Dire faci sortir un “marine” amb cadira de rodes, sinó que la gent que m’ha parlat de la peli, no hagi fet referència al fet!!! Això vol dir que la discapacitat ja comença a estar normalitzada entre les “persones” o sigui, que podem dir que, efectivament!, anem EVOLUCIONANNNNNTTTT, ja queda menys per als 500 anys.

CARTA ALS REIS MAGS D'ORIENT

Aquest any m’he decidit a fer la carta als reis, desprès de tants anys de saber que cap dels tres Melcior, Gaspar i Baltasar van existir, em sembla que ara és hora d’exigir unes quantes cosetes.
Mai he tingut un rei preferit o almenys això recordo així que faré unes peticions a cadascun d’ells, al rei blanc (Melcior), al rei castany tirant a ros (Gaspar), i al rei negre (Baltasar). Algunes podran semblar impossibles però jo crec molt en la vostra màgia i ja sabem que per demanar que no quedi! de ben segur que vosaltres mateixos ja retallareu com sempre heu fet, ah! I us recordo que els regals a la mainada els hi compren els pares! Així que no tindreu excusa en treballar aquesta carta.
A tu MELCIOR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Melcior és de pell clara, perquè ve d'un país on la gent tenia la pell d'aquest color. Tot i ser el més jove dels tres reis té l'aspecte més vell, amb la barba i els cabells totalment blancs, ja que segons una llegenda el nen Jesús el castigà per fer mostra innecessària de la seva força i joventut.), el que sempre va primer, i el que sembla més superficial per les metxes platino que t’ha tocat lluir i que quan et miro em venen al cap els prínceps dels contes, sense ànim d’ofendre però, he pensat en tu perquè ens portis Prínceps blaus, en total en necessito 5, un per l’Agustina que ha tingut un any molt dur, un altre per l’Olga, la Isabel, Meritxell i com no! per mi, si saps d’algun/a més que també ho demana ja saps intenta incloureu en el mateix pack, segurament l’enviament et costarà més barat, recorda que han de tenir el cap ben moblat, i cuidar-se físicament, si tens en compte això no cal que pateixis amb l’edat, qualsevol ens anirà bé, tu ja saps més o menys de quina quinta som... ah! i també vull una princesa pel meu cosí, ara es ficarà a viure sol i necessita comentar les pel·lícules amb algú, he sentit a dir que a les grans ciutats hi ha més mercat per trobar aquests regals, et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Guapo!
A tu GASPAR (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Gaspar és de pell clara i té els cabells castanys, perquè ve d'un país on la gent és així. Com Melcior va vestit segons l'estil gòtic.) el que va segon amb el camell, t’he de comentar que el teu color de cabell em transmet caliu és per això que he pensat demanar-te un regal per a la meva llar, vull uns veïns o veïnes noves, a poder ser la del tercer la canvies per un bomber fornit, que treballarà 24 h seguides i la resta de ben segur anirà a fer escalada, d’aquesta manera no el sentiré massa, no me’l fiquis molt guapo eh!, que llavors em passaria els dissabtes escoltant cacofonies, i la del primer voldria canviar-la per una velleta amable d’uns 75 anys, d’aquelles que a les 9 de la nit ja són al llit i no s’aixequen fins a les 11 del matí perquè diuen que al llit s’hi troben molt bé, és un encàrrec difícil, en soc conscient, poder trobar un estoc de veïns d’aquest calibre avui per avui és difícil, però jo confio amb la teva persistència i fortalesa, anar sempre el segon amb camell... a un pas de ser el primer ha de ser dur!, també et dono les gràcies per endavant, fes el que puguis! Besets. Ànims!
A tu BALTASAR, (Segons consta a la Wiquipèdia, El rei Baltasar és de pell negra i va vestit segons l'estil dels àrabs, perquè ve d'un país on la gent és així. En les icones antigues no apareix com a negre, ja que era sinònim de no cristià i no es concebia un mag infidel) el que tants mals rotllos has causat, que jo ja se que ets incapaç de matar una mosca però vet aquí que el teu color ha fet plorar a molts nens i nenes, si almenys t’haguessis fet unes metxes com els teus companys potser haguessis caigut millor, bé tant se val! T’ha tocat aguantar-ho! Així que a tu et demano: PACIÈNCIA per aguantar als companys tòxics a la feina, als que ho veuen tot negre o t’ho fiquen tot negre!, paciència per aguantar les indirectes prepotents i inapropiades de gent coneguda, ja ho diu la dita “no són les paraules pronunciades les que fan mal sinó les orelles que ho reben” o alguna cosa així, més o menys..., així que et demano més vocabulari i comunicació per expressar-me i unes bones orelles, ah! i perquè això rutlli i sigui recíproc crec que m’hauries de frenar amb la meva SINCERITAT, estic una mica intoxicada d’aquesta, la gent no l’acostuma a acceptar massa, portam la justa!.OK?
També necessito una mica més de TOLERÀNCIA per acceptar als que m’envolten i escoltar-los amb atenció, PERSISTÈNCIA per cuidar i cultivar a tots els que m’envolten: família, amics i amigues, necessito també MODÈSTIA i humilitat per recordar el que costa arribar al present, et demanaria més coses però són potser molt denses, i no conec el teu nivell o control de màgia, així que de moment jo amb aquestes “m’apanyo” ah! Dues cosetes més, les quals crec que tu podràs fer; pels dies que no fan res a la Tele, podries fer que tornessin a posar “Sexo en Nueva York”? i una altra cosa, parla amb el teu company el Rei Blanc doncs a la millor pots contribuir al disseny dels atributs dels Prínceps, ja m’entens... et dono també les gràcies per endavant, fes el que puguis! Yes you can!
Quan passeu per casa meva podeu agafar el xampú per cabells tenyits i puntes trencades, i la crema hidratant per les pells dures i fosques del sol del desert amb FP 30, també porta vitamina D, vosaltres mateixos, a la cuina també tinc alguns culs de botella que us poden ajudar a passar la nit, moltes gràcies per tot ...!
Si no ens veiem, BON NADAL i FELIÇ ANY NOU!

PD: Segurament us ha estranyat que no demana SALUT però és que si em porteu tot el que demano la salut, segurament, em vindrà sola. :)
BON VIATGE!

Catalans, immigrans i marcians

Que tenim de diferents jo i la Beyoncé? Que ella balla millor que jo? Que te millor posades les corbes? que jo he estudiat una diplomatura? Que ella és més bona persona que jo? Que ella està casada? Que jo soc catalana? Que ella té l’armari ple de vestits del D&G? Que jo soc baixa? que ens diferencia? I amb la Mikaela Nedolcius (la dona que ens fa la neteja de la comunitat) que coi ens diferencia!

A què bé tot això us preguntareu? Doncs que estic farta! Farta d’alguns comentaris banals que he de sentir de persones properes a mi sobre els immigrants, em dol que es fiquin a comentar una situació sobre si deixar o no deixar portar el vel a l’escola. Per sort crec que si agrupés a tothom que conec en un sopar i els hi fesa aquesta pregunta potser arribaríem a un acord però a vegades penso que no hi ha prou perspectiva en els nostres cervells per poder arribar-hi. Tot i ser més senzill del que sembla.

Tornant a les diferències, si ho mirem subjectivament tenim moltes coses diferents però si ho mirem objectivament ens semblem gairebé un 99’9% de la nostra essència, les tres tenim la regla o sigui que som dones.

Fa 25 anys un senyor parlava d’un somni avui realitzat, un negre president dels EEUU, tot continua igual no?, no ha passat pas res, al contrari sembla ser que el noi se’n surt força bé!, doncs i nosaltres de que tenim por? De que d’aquí 25 anys el president d’Espanya sigui Mohamet Sanna Capell Rodriguez? I...? com us veieu els que parleu de diferències, que tots parlarem català, castellà i àrab? Que portarem tots vel... ? jo com molts no tinc la resposta, però si mai arriba el dia estaré aplaudint-lo doncs segurament l’hauré VOTAT.

Hi ha gent que encara s’aferra a veure diferències entre les PERSONES, i segur que alguns veuen més diferències amb la dona de fer feines que amb la Beyoncé, perquè una persona ha de ser millor que una altra? Qui ho mesura això? Qui te el dret o es creu amb el dret de fer diferències?

Alguns i algunes fins i tot els hi canviarien la vida per què segons diuen cobren de l’estat sense més ni menys, m’agradaria que algun dia es despertessin a la pell d’algun/a immigrant, vindria a ser alguna cosa com: “canvio casa adossada amb jardí de 180 m2, calefacció i aire condicionat per pis de 60m2 de 25 anys, reformat amb calefacció elèctrica segons despeses i pensió de 420 euros de l’estat, la dona que l’ocupi es dedicarà única i exclusivament a les tasques de llar i a follar amb el senyor que li hagin emparentat familiarment i com marca la tradició”. Alà és gran!

UAAAUUUU una bicoca!!!

Només cal anar a veure Àgora per veure que no hem evolucionat massa.

Per cert, pels que veieu tantes diferències en les persones, tremoleu! s’ha trobat aigua a la Lluna, o sigui que tindreu una altre enemic... els extraterrestres i/o marcians! Que Déu o Alà us agafi confessats, jo si cal em pintaré de verd.

THIS IS IT

Aquest ha estat un cap de setmana cinèfil, el divendres Àgora amb la meva cosina i el diumenge “This is it” amb l’Agustina. La primera em podia imaginar de què anava, doncs ja havia escoltat algun comentari, tot i això, l’escena final em va fer arrancar uns plors directes del cor, per sort al girar-me i veure a ma cosina impassible em va frenar, vaig pensar potser sí que no ni ha per tant, estrany per ella!, jo devia de tenir el dia tou..., ara el que no m’esperava era com seria la pel·lícula del Michael Jackson, MJ pels seus afins, són les gravacions dels seus últims assajos, no tinc les suficients paraules per poder transmetre la quantitat de sentiments que vaig tenir quan sonaven a tot volum les seves cançons.

Recordo un dia d’hivern al bar del poble “JB”, un dissabte nit en edat adolescent que anàvem a fer-hi una partida a la màquina de pingball i/o a la botifarra, de sobte tota la gent del bar és va quedar muda i mirant la tele petita que hi havia al racó, va començar a sonar Thriller, quan va acabar aquell llarguíssim vídeo, el més llarg de la història segons diuen, ens varem anar mirant tothom amb cara d’exclamació, que fort! quina passada! en aquell moment va ser quan vaig tenir el meu contacte amb el “cantant”, a partir de llavors li vaig tenir respecte, he de confessar que no el seguia d’aprop, estava més pendent per les innovacions, la seva manera de ballar que per la seva música, i a més la seva manera de vestir em semblava “friki”, fins avui en dia el meu seguiment ha estat esperar, més que el llançament del seus nous discos, els seu vídeos, com la campanya de Freixenet, no tinc ni un sol disc d’ell, ara dir això em fa fins hi tot vergonya, doncs m’adono que realment és o era el REI del POP.

A la pel·lícula veus el ritme en estat pur, al cantant creatiu, un avançat en el seu temps i terreny, que feia les coses pensant amb els altres, respectava el seu treball i sobre tot als seus treballadors, hauríeu d’escoltar el to de veu i les paraules que es diuen als assajos, és digne d’admirar i fins i tot d’imitar. Hi ha escenes brillants com la que té amb la seva guitarrista, no només musicalment parlant sinó per tots els sentiments que li transmet com la confiança i la humilitat.

Entenc perquè li va petar el cor, alguns pensareu que era per tot el que es fotia, doncs jo penso que si li va petar va ser perquè ja no podia més amb tot el que li plovia a sobre, les burlesques amb els menors, les preguntes sobre les seves operacions, el tractament anormal amb els seus fills... coses que de vent segur no eren certes, mentrestant ell veia com el món s’enfonsava amb guerres, amb la fam al tercer món, la desforestació d’arbres, i altres bestieses humanes, que trist és devia de sentir quan llegia o escoltava els atacs que li arribaven alguns de banals i absurds, últimament ja es veia sumit amb un sentiment d’impotència i de resignació, ell intentant donar-ho tot, complaure als altres i alguns d’aquest altres el “machacaven” viu. Quantes vegades és devia de preguntar, per què ho fan això? És difícil d’entendre les respostes negatives i destructives que t’arriben de la gent que vols ajudar.

Ja es diu que costa molt ser profeta a la teva terra però és que a ell no se li ha deixat ser-ho en tot el planeta, ara entenc per què li han donat el premi “nobel” de la pau a l’Obama...

MJ: Què Déu us beneeixi!

L'AMOR ÉS CEC, però amb matisos

M’agradaria arribar als 90 o 100 anys per veure com hem evolucionat.
L’altre dia, divendres nit, cubata amb ma i el Ramonet despistat, vaig tenir conversa amb la Isabel i la “Montserrat” sobre: homes, i no uns qualsevol, sinó homes amb 10 anys menys que nosaltres, la pregunta era si sortiria o m’enrotllaria amb un home-noi més jove que jo, la meva resposta és curta però amb matisos: sí, sempre i quan tingui el cervell ben moblat, que sospesi les conseqüències dels fets que fa, o sigui madur, i que a més a més m’ompli d’inquietuds, motivacions, situacions, vivències i un llarg etc... clar estem parlant de home-nois d’uns 29-30-31 anys, que estadísticament podem dir que, pel seu desenvolupament mental, avui per avui només 1 de cada 10 homes-nois, solen reunir aquestes característiques, per tant això fa que la probabilitat de que jo surti amb un noi 10 anys més jove que jo es redueixen bastant :)
El que em va decebre o preocupar més, no va ser que NO HI HAGI PROU MERCAT, sinó que em comentaven que podia haver-hi certs prejudicis que farien que em tires enrere, que em faria tenir dubtes fins al punt de no iniciar o continuar una relació, o sigui, el que anomenem “mejar-me l’olla”. (Error del sistema, No evolucionant adequadament!)
No sé de quina pasta estic feta, però en una relació el que menys m’importa és l’edat, és una cosa bastant efímera doncs de moment, que jo sàpiga, cada any canvia és una etiqueta més en aquesta societat occidental. No recordo cap pel·lícula romana o de l’edat mitjana que comenti l’edat que tenien els protagonistes, ens parlen de joves, vells, donzelles, homes savis, però que jo recorda en cap ens situa el personatge per l’edat, ara en canvi, la majoria de pel·lícules en un moment o altre ens hi situa. Quans anys tenien Romeo i Julieta? I Marc Antoni i Cleopatra? A mi personalment el que més m’ha quedat ha estat la intensitat en que es van estimar, és diu que Romeu i Julieta tenien 13 i 12 anys respectivament, no se d’on ho he tret però ho tinc al disc dur, i no us sona que Cleopatra era més gran que Marc Antoni? Doncs que estem fent en aquest segle XXI? Preocupar-nos per l’edat del qui ens estima?. Jo crec que es perd del cap quan anem al darrera d’alguna cosa impossible tingui 20, 30, 40 o 50 anys però si ambdues parts s’atrauen, és complementen i en definitiva s’estimen jo senzillament, no entenc les menjades d’olla.
Vaig comentar que aquí hi ha una altre factor a tenir en compte i aquest és: l’AUTOESTIMA o amb paraules menors la inseguretat personal. Posem-ho difícil, no ens menjaríem l’olla si el que ens va darrera és de la nostra edat, però està de “muerte”, i s’ha enrotllat amb les millors “jambes” de la ciutat? ja veieu per on vaig us estic dient que cal primer creure amb vosaltres mateixes!, que n’espereu del vostre Romeu? sembla una frase de l’Elena Francis però és que és així de senzill. Primer cal que passi! Ja us he dit que hi ha un 1% de probabilitats, però si és dona, creieu que cal parar-se a pensar si val la pena, si cal perdre el temps, si ens deixarà perquè la pell ens penja, si es farà enrere perquè soc quarentona, si m’avorrirà ... que voleu dir que això només passa amb les parelles que la dona té més de 10 anys? I si passa, voleu dir que esteu amb la persona adequada? Isabel, Montserrat de menjades d’olla les imprescindibles i quan faci falta!
En definitiva, jo crec que si una relació no va bé no serà per l’edat sinó per la diferència d’interessos comuns i/o afins.
Ara només ens falta saber l’opinió a l’inversa, o sigui una conversa amb el Ramonet com a representant masculí i que surti amb una dona 10 anys més gran que ell, ja veuríem si es menja l’olla! ( No jugueu a fer rodolins que això és seriós)
Però si ja ho diu l'anunci de la San Miquel: “No et mengis tant el cap i disfruta de la vida”! com feia la nostra estimada CLEOPATRA milers d’anys enrere.

JA EL TENIM AQUIIIIIIIIiiiiiii !!

Feia dies que no en sabia res de vosaltres, així que ara que estic fent un parèntesis a la meva vida laboral, amb l’ajut d’unes bones angines, vaig a fer unes reflexions.
Primer us he de dir que la tornada de l’estiu és dura molt dura!, deixes en rere els “mojitos” a les terrasses per iniciar les rondes de cafès amb llet.
Aquest any s’ha parlat de la NO existència del síndrome postvacacional, que veien l’entorn crec que tothom hi hem passat però, el que ens està ajudant aquest any és l’allargament d’aquest estiuet que estem gaudint i que tanmateix ens omple dels poderosos virus. Per sort la cartellera del cinema ve plena de bones històries, i tinc un pla a curt termini, la boda de la MARTA!!
Ja quan acompanyava a la meva germana a comprar-se roba per una boda, només veia vestits per poder-hi anar jo, i sospirava per anar a una boda fos del qui fos i ves per on, la Marta m’ha escoltat i m’ha fet cas, vaig de bodes.
Som així els humans? O només em passa a mi? Us preguntareu el què? Doncs això de disposar de plans futurs, ara mateix sinó tingués la boda estaria en Standby. Ja gairebé no recordo les vacances o almenys els olors, les situacions ja no les tinc fresques sembla que fes 2 anys de les meves vacances a Suïssa!!, ja he començat a la feina i ja conec a tota la gent, la família? Bé gràcies, i que així segueixi... però no tinc plans per l’hivern, de fet, no es poden fer plans per l’hivern, o sí? Clar els esquiadors! I això que m’he aficionat a fer rutes domingueres i ni això ho trobo planificador.
Es veritat que mai en tenim prou?, doncs hi ha gent que es conforma en “anar fent” i jo sempre aquest cuc per dins que no em deixa estar quieta... i de fet ara estic buscant una tercera casa, no no! No es que tingui dues cases més sinó que estic mirant de buscar la meva tercera llar en aquesta vida, vaig començar amb un estudi tot recollidet, desprès va venir l’apartament actual de dos habitacions i ara necessito el de tres habitacions, que sigui àtic dúplex per evitar Marujes i dinosaures de pota plana (ja sabeu els veïns que quan caminen per dalt del vostre cap el vas d’aigua es fica a vibrar :)) és realment per evitar als veïns o és per tenir una pla futur? Doncs en el meu cas quan no és un canvi de feina és de casa, sempre buscant moviment! Pensant-ho bé em deu de venir d’un comentari que no recordo molt bé qui me’l va dir, potser la meva padrina, no ho sé però em va marcar molt i el tinc sempre present, diu així: - ja dormirem quan estiguem morts! No hi ha massa comentaris a fer, eh?
He intentat apuntar-me a anglès i no he entrat, he mirat de fer un curset i no he pogut per manca de places, volia apuntar-me a la carrera de comunicació i no puc per incompatibilitat d’horaris, un monogràfic a l’escola de belles arts i no surten publicats, he de pensar que són tot senyals del futur? Que no he de fer res de res, que potser em toca fer una mica de migdiada? No ho sé, tinc tot l’hivern per reflexionar i si vaig agafant angines de cavall com les que “gaudeixo”... Vaig fina per poder canviar alguna cosa, avui mateix estic xafada com una merda.
Com a CONCLUSIÓ i que crec que ja l’heu pogut desxifrar seria: no m’agrada l’hivern! i el fet d’estar malalt et fa sentir com l’esser més petit i miserable del planeta terra i a sobre et dona temps per menjar-te l’olla.

ARRRRGGGGG!!!! Benvinguts a l’hivern i que la FORÇA us acompanyi, PER QUÈ JO... SORT QUE VAIG DE BODES!!!! :)

SUÏSSA...Crònica del viatge

Suïssa pels suissos i si m’apureu, pels qui parlen Alemany.
Primer dia: Estada a Nîmes, hotel amb piscina i actuació del Seal, sí aquell “pedazo de negre buenorro” que està casat amb la model que es diu Heidi Klun... un preludi del que ens trobaríem a Suïssa... Ens comencem a angoixar amb el tema dels tallats i cafès amb llet...
Segon dia: Arribada a Berna, amb no una! sinó dos pedrades de les que acolloneixen. La ciutat molt, però que molt bucòlica i amb molta però que molta humitat, ens van servir unes olives com els punys de la mà, els que esperen el Segarra-Garrigues al·lucinaran, les arbequines passaran a la història.
Tres coses a destacar, és la capital i pràcticament tothom parla alemany (quan hi ha tres llengües oficials), no hi ha cotxes, la ciutat-poblet bucòlic està envaïda per les bicicletes i el tramvia, i la gent parla fluixet, molt fluixet... Aquí ja comença a ver més “lio” amb el cafè, cafè creme, grand cafè creme, Nespresso, laite manchiatta i un llarg etc.
Anecdota: li pregunto al cambrer com es deia el que estava prenent (semblava un cafè amb llet) i, per que veieu les dificultats de comunicació que teníem, em contesta – Luca, sort dels meus reflexes de noia de poble amb certa barreja de noia madura entrant als 40, que reacciono i li dic - no, no vull dir això! Li senyalo el cafè i em diu ah! AXXEUROSUuuds, (jo no vaig entendre el nom i ell el pobre roig com una tomata és va pensar que li preguntava el seu nom!, que fort! no lligo ni a “tiros” al meu país i vaig a Suïssa i li foto amb pala :)!
Tercer dia: Des de Berna a Interlaken, allí havíem de trobar-nos amb la Heidi però no va ser possible, estava de turisme per Cuba... per tant ja no varem pujar ni a les glaceres. Encara que si hi va algú de vosaltres cal pujar-hi, és un viatget car però si fa sol té molt bones vistes dels Alps.
Quart i cinquè dia: direcció Zürich, abans però parada a Lucerna, no hi ha paraules... cal gaudir del llac rodejats de moltes però que moltes roques i pics amb neu, suposo que devíem estar veien algun trosset del Montblanc i sobret tot dels Alps, però... no ho varem saber del cert, la ignorància no perdona ni a l’estranger... Els mateix ens passava amb els tallats que ja no sabíem si demanar Nespressos o Luques.
Arribada a Zurich , una ciutat que a primer cop em va semblar Bilbao, grisa, fosca, bruta i plena de gent rara, rara, rara... però a l’endemà quan va sortir el sol, allò va tenir una altra cara, el llac, doncs com a Berna aquesta també tenia riu i llac, una joia! Per la riba hi havia moltíssima gent prenent el sol, igual hi havia 2000 persones per tota la riba i ben just és sentia res, les aigües claríssimes i la temperatura ideal com la dels nostres rius dels Pirineus, per una altre costat res a envejar... ah! I ple de cignes blancs i aneguets voltejant-nos, molt boniquet i relaxant...
Anècdota: el sopar, un puto picantó (pollastre petit que venen a l’Àrea de Guissona per 4 duros) al casc antic de Zürich ens va costar 100 francs suïssos, o sigui uns 30 euros per BARBAAAA!!! Si ens veiem pel carrer pregunteu-me que coi ens va passar, la cosa és llarga d’explicar...
Sisè dia: Ginebra, és veritat, aquesta ciutat és la ONU, hi ha de tot, de TOT!, i la gent és veu molt de pas, varem menjar molt però que molt bé i a diferència de les altres ciutats aquí ens entenien amb francès, anglès i fins hi tot italià i espanyol.
Anècdota: Al restaurant que varem anar a dinar no hi havia Toillettes, la noia ens va acompanyar a fer les necessitats al portal del costat que hi havia dos soldat fornits custodiant l’entrada, es veu que hi vivia un peix gordo de l’Aràbia Saudita.
Setè dia: Montpellier, el poquet que varem veure (avingudes, riu, casc antic, Djs al mig del carrer, places...) ens va fascinar, aquesta ciutat em queda pendent de fer-la amb un cap de setmana, si fins hi tot te platja!
Conclusió: Un país caret, molt humit i silenciós que dorm al costat de llacs, rius i muntanyes de crestes nevades, plens de bicicletes i amb diferents noms pel tallat...
El que sí que reconec és que ens varem alegrar constantment la vista, ei ! però no us ho imagineu, com estan els Suissos!

Logística del viatge un 8-9
El país un 7´5 altet, pel tema hormonal... sinó es quedaria amb un 6’5

VAIG A SUÏSSA DE VACANCESSSSSSS!!

S.O.S

Ja veieu que estic modificant el blog, això és causat no per la meva intel.ligència sinó per què faig un curset :) ...

Primer que tot felicitar a les dues primeres seguidores, us recordo que per fer el podíum falta una tercera persona, una quarta, una cinquena, una sisena... ANIMEU-VOSSSSSS!!!

Les sigles anteriors signifiquen: Si us plau Observeu si hi ha alguna Síl.laba que no queda bé al text, en definitiva que si hi ha faltes les fiqueu a comentaris, d'aquesta manera entre tots fareu lluentejar una catalana que escrigui sense faltes ;)

Plissss!! si ho feu, convido a mojitossssssss.

A L'ESTIU...

L’estiu ja està aquí, i qui no ho hagi notat és que està de feina fins al coll...
Alguns pensareu, és clar! mira la “punyatera” ja comença vacances... però, que respiri l’estiu no es cosa de fa una any, sinó de tota la vida.
He notat que ja ha arribat doncs, l’altre dia vaig haver de fer de mainadera d’un nen de 15 anys, el nebot, amb unes angines de cavall!!! El que ens passa als de les terres de Lleida és que no tenim temps per adaptar-nos als aires frescos que surten de la paret, refregerats, condicionats... com sigui.

Sempre he gaudit a l’estiu ja sigui de petita al poble com ara de gran a la ciutat.
Qui no recorda els dies de pluja d’estiu, aquells dies de tanta calor que de cop i volta s’ennuvolava, s’iniciava un patac d’aigua i, au! A corre tots cap a casa. Les mares, les padrines, tots cridaven a la seva prole, uns minuts a dalt de casa, comentar la ruixada, i corrents a posar orella a la porta del carrer, per veure si ja es començava a sentir algú... –mama! Em sembla que sento a la Lídia, - no sento res jo!. I de sobte, el timbre, no és la Lídia però és la Rosa, l’alliberació!, cap al carrer altre cop i, la majoria de vegades amb la bossa a la ma, cap a la trobada de cargols! Quans sentits i sentiments oberts...!
Els estius que també recordo gaudint són els que he passat a la platja quan el meu nebot devia tenir els 6 o 7 anys, “l’estiu de la taula de surf...” va ser una altra alliberació. Per tornar a ser nen o nena el millor que us pot passar és disposar d’un nebot a ma, ja que et permet fer el que fa ell sense tenir cap mena de pudor. Aquell dia, quan el Marc es va endinsar amb la seva taula de surf (aquelles més amples i de suro no les de tarifa! , sense treure nivell per això, eh!) doncs això, aquell dia les onades eren perfectes, comença agafar-li el truc i quan veia venir una bona onada, agafava embranzida, salt amb panxa damunt la taula i au! Es deixava portar per la onada, i jo contenint-me, fins que... o paraules meravelloses, em va semblar sentir - Ara tu padrineta!, Coi! si ho vaig provar, fins que em vaig cascar un dit no vaig parar. I se que no soc la única que aprofita aquestes situacions (Xumari, Tereses, Genis, Juan, Lídia, Olga, RousMeri... en definitiva tots els que teniu fills/es o nebots/es, us n’heu aprofitat! ) i els que no ho coneixeu, aviat ho sabreu, (Xavi, Susana, Pancho, Maite, Natàlia....).
Aquest estiu surfero també vaig aprendre a fer “chilenes” a l’aigua, una passada! Ara acabes amb l’esquena feta una tomata, i insisteixo que tot això cal que ho feu amb algú d’uns 6, 7, 8, o 9 anys, si ho feu sols/es, fareu que el/la socorrista es llenci pensant que t’agafen espasmes musculars. Una idea amb la que podeu començar dissimuladament, és que el vostre fill/a o nebot/a us colgui d’arena a la platja! No a la placeta! no seria el mateix, mireu-ho pel costat positiu, el tindreu entretingut/a una estoneta i vosaltres us dona temps per començar la transformació. SACA LO QUE LLEVAS DENTRO! Ah i no deixeu de fer o caminar com el terrible home de les neus.... AAARRRRGGGGG!!!! Pot quedar fantàstic! fareu riure a la canalla i ja et començaràs a soltar.

L’estiu també és sinònim d’alliberació dels cossos, i sobre tot pels que com jo encara estem al mercat, visca la revolució del 68!!!, fora sostenidors!, faldilles curtes per anar a veure els toros del dissabte, controlar les terrassetes, les piscines, els “mojitos” i “lo que caigaaaa”... els pèls desapareixen, la pell comença agafar maquillatge, fins hi tot alguns programes de la tele ens els traguem amb més alegria, i les pel•lícules d’estiu... que! Ja són un clàssic, dimenge i durant tota l' última setmana de juny ja van iniciar l’etapa amb “Mentiras arriesgadas” , “ Dos rubias de pelo en pecho” i un llarg etc, poca densitat pel cervell com ha de ser i, si no fan res... anem de tarrassetaaaaaaa! sortir, sortir i més sortir, sol, sola, amb parella, amb el nen, amb la nena, amb el nebot amb el que siguiiiiiii però sortirrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr de casa!!!!
A tots i totes BON INICI D’ESTIU
Ah! Em deixava la cançoneta d'aquest estiu, “I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight ...”

LES PERDUDES

Que no us faci por el títol que no faré referència a ningú, el que pretenc és elaborar un humil assaig per parlar de les TRUCADES PERDUDES.
Com un anunci de la Coca-cola us diré que: va per les noves generacions com el meu nebot, per les agnòstiques com la Susanna, per les dubtoses com ma cosina i l’Olga, per les pasotes com la Lídia, per les enginyoses com la meva mare (que me la fa quan sap que estic dins la meva tarifa plana), per les confuses com ma germana, que dubta si és perduda, que m’acaba trucat deixant un - que m’has trucaaaaaaat? Ara ja sap que ho faig quan no estic dins la meva tarifa plana J, (quin morro que tinc!!!) i per la resta d’humans que s’inicien amb els nous mitjans de comunicació.
Primer que tot cal elaborar un consens per poder-les reconèixer. Cal, en petit comitè definir: què és una perduda?. Aquí és on us vull ajudar i fer-vos cinc cèntims de com començar.
MOLT IMPORTANT! Una perduda només deixarem que soni a la nostra orella UNA vegada, penjarem tot just quan comença el segon to, el receptor ja la trobarà, sinó la troba voldrà dir que, o bé no li funciona el mòbil, cosa molt estranya, o bé que no te ganes de fer despesa al mòbil, és a dir que passa de parlar amb tu.
Ens podrem trobar diferents situacions:
Exceptuant l’era Adolescenoica. Pel meu nebot, una perduda significa: “estic pensant amb tu (les Juanis de la ESO)” ó truca’m que no tinc “saldo”, (progenitors i al·legats). Situació on sobren els comentaris.
COM CONTESTAR MISSATGES.
Podem utilitzar les perdudes per donar resposta als missatges intel·ligents, per exemple: sms – que tal, com va? Missatge NO intel·ligent. La resposta no seria una perduda, aquí directament ens fem les sordes. No envieu aquest tipus de missatges, si us plau!!! Truqueu o no truqueu però no sms.
sms – com et va quedar a les 14 hores al cafè Paris? Aquí sí que podem fer perduda, ens estalviem el cost del missatge i l’emissor ja sap que SÍ, em va bé, i s’estalvia un trist OK.
COM MINIMITZAR COSTOS EN LES “CITES”.
Quan quedem amb algú: ens truquem una vegada i la conversa pot ser: – (emissor) et passo a buscar a les 18 hores per casa teva, ok? - (receptor) ok, fes-me una perduda quan surtis de casa teva. D’aquesta manera evitarem esperes llargues, si la fa quan està davant de casa nostra potser que la persona del cotxe ens agafi encara que ens hem de rentar les dents...per tant millor fer-la al sortir de casa, ara aquí, és quan comencem a fer us de les matemàtiques i la filosofia d’EGB i BUP, és a dir, apliquem els coneixements a diferents àrees o situacions. Ex: si jo ja he quedat amb algú i aquest em fa una perduda jo entendré que ja està preparat/da i, molt important, LI TORNO la perduda doncs indirectament li faig saber que estic al corrent i, que vaig venint.
Sortint de festa, quan ens separem la primera de nosaltres que arriba a casa fa perduda, i la següent li torna quan també hi arriba. COMPTE!! Aquesta perduda, si és consensuada amb un alt grau d’embriaguesa, es cor el perill de que la persona no la faci i la que l’espera es pensi que no ha arribat a casa seva llavors ... la que es pot muntar!!!. La Marta ja sap del que parlo. En aquest cas i quan s’acordi millor portar el mòbil a la mà.
En definitiva, de la mateixa manera que la física necessita de les matemàtiques, i les matemàtiques de la literatura, la literatura necessita de la ment humana per interpretar-la. Que vull dir? Doncs que els camins de “les perdudes” són inescrutables i els hi podem donar la forma que vulguem, amb l’objectiu de millorar la nostra factura i/o de potenciar el “principi d’economia”: dir molt amb poques paraules, o no era així.
Hem d’entendre que una perduda equivaldria a un Sí, un ok, un em va bé, un surto ara, un estic bé...
Pels qui voleu reviure la filosofia amb l’humor del gran mestre Groucho Marx, he descobert un llibre de butxaca molt original: “Platón i un Ornitorrinco entran en un bar...” de Thomas Cathcart i Daniel Klein.

NVS GNRACIONS... :)

Fa molt dies que no obria l’ordinador i, he estat saturada, i poc inspirada. Ja feia temps que em rodava pel cap fer aquest escrit, però ara mateix que m’hi poso no se com sortirà.
Vaig obrir els ulls, un dia a l’hora de berenar, quan totes les companyes de feina coincidíem al bar, sis noies, amb una mitja d’edat de 31 anys i totes compartim el mateix ofici i la meitat seguim solteres.
Observo i destaco: una de nosaltres porta un pírcing a la cella, l’altra una “rasta” fins al cul, una altra porta els texans esquinçats, la resta res a destacar, i entre elles jo.
Avui al rebre la trucada de la Marta i explicar-me tal com li va amb la feina, m’adono que les coses es repeteixen aquí i a la Xina.
Com us deia, observo i veig que totes nosaltres tenim alguna cosa en comú, fem la feina com si fos l’últim dia que treballarem, sempre anem atrafegades, la majoria ens exigim moltíssim, intentem fer les coses amb qualitat i per què? Tot plegat per passar a ser les pesades, les folloneres (més unes que les altres), totes volem assolir els mateixos fins, però algunes com la Marta i jo ens perdem per la boca, serà que som dels 70? Serà que hem fet o passat per molts treballs? Serà que hem “tragat” molta mer... mel? Serà que ens ha costat poder arribar a tenir pagues dobles? Serà que ens ha costat poder cobrar un salari bo i continuat sense endarreriments? Serà que ens han exigit molt a canvi de poc? Serà que hem provat el gust del treball en equip? Serà que hem anat a treballar amb la rialla de costat a costat? serà serà.... com diu la cançó: que seraaaà seraaaaaaaaà....
Ara que ho havíem deixat tot enrere, ara que ho tenim,... o no! ves per on! ens agafen les pors.
Por, a què? Doncs a què tot això ens torni de PEDRA.
Critiquem als que potser com nosaltres, anys enrere, tenien pors. Ara però estem rodejades, sense voler generalitzar, de gent individualista, reis i reines de l’escapisme, insensibles, utilitzadors/es de la incoherència, insegurs/res, en definitiva de molta gent que s’ha oblidat de dir els bons dies pel matí, en definitiva dels que adopten la frase “a mi ja m’està bé”.
Nosaltres la Marta i jo i alguns/es més som de la generació del Capità enciam, ja sabeu, el que deia: Els petits canvis són poderosos!!!!
No ho entenc!, per això em faig tan pesada amb els que hem rodegen, intentant rebre respostes. Perquè, si molts cops amb un petit canvi podem anar a la feina rient, no fem aquest canvi!
A vegades em dona la sensació que no volen obrir les finestres per evitar que volin els papers, que fa temps i temps que estan grapats a la taula, i millor no tocar massa coses.
Segurament estem força equivocades, i ens falta experiència en aquest camp, almenys per anar adaptant-nos com el Nadal en pista de terra, encara que jo no la veig malament que sigui de color blau, però clar sempre hi haurà la tradició que diu que ha de ser roja, en definitiva, ja veig que no som les noves generacions sinó que som els/les mateixes d’ahir amb 20 anys menys, encara que, desitjo de tot cor que no sigui així i que realment siguem una altra generació i que puguem estar envoltades de bones entrenadores seguint l’estratègia Guardiola (Que per cert és de la meva quinta...):
- Esforç- Premi (salari emocional, dies de festa i concert d’Estopa)
- Treball en equip (avui marques tu el penal demà jo, surti com surti) Confiança
- Entrenar per entrenar, no cal!. Marcar objectius i quan toca entrenar, al 100%
- Motivar amb música. (Coldplay als vestidors)
- Una mica de modèstia. Ja sap que fa bé la feina no calen reconeixements quan no s’ha fet als que toca i quan tocava “ felicita amb públic i esbronca en privat!”... Premi Príncep d’Astúries.
- I sobretot, sobretot, guardar les aparences. Mans a la butxaca i gaudir del bon treball fet. Copa del Rei!. Això és el que ens falta assolir a la Marta i a mi, mans a la butxaca i anar fent...
Perquè! Perquè ens vas abandonar!!!!
Perquè No es va fer una continuació del Capità enciammmmm?
Maleïts Pokemons autòmates...

• Dedicat a tots i totes aquelles que la seva lluita en el dia a dia és evitar tornar-se PEDRES.