NVS GNRACIONS... :)

Fa molt dies que no obria l’ordinador i, he estat saturada, i poc inspirada. Ja feia temps que em rodava pel cap fer aquest escrit, però ara mateix que m’hi poso no se com sortirà.
Vaig obrir els ulls, un dia a l’hora de berenar, quan totes les companyes de feina coincidíem al bar, sis noies, amb una mitja d’edat de 31 anys i totes compartim el mateix ofici i la meitat seguim solteres.
Observo i destaco: una de nosaltres porta un pírcing a la cella, l’altra una “rasta” fins al cul, una altra porta els texans esquinçats, la resta res a destacar, i entre elles jo.
Avui al rebre la trucada de la Marta i explicar-me tal com li va amb la feina, m’adono que les coses es repeteixen aquí i a la Xina.
Com us deia, observo i veig que totes nosaltres tenim alguna cosa en comú, fem la feina com si fos l’últim dia que treballarem, sempre anem atrafegades, la majoria ens exigim moltíssim, intentem fer les coses amb qualitat i per què? Tot plegat per passar a ser les pesades, les folloneres (més unes que les altres), totes volem assolir els mateixos fins, però algunes com la Marta i jo ens perdem per la boca, serà que som dels 70? Serà que hem fet o passat per molts treballs? Serà que hem “tragat” molta mer... mel? Serà que ens ha costat poder arribar a tenir pagues dobles? Serà que ens ha costat poder cobrar un salari bo i continuat sense endarreriments? Serà que ens han exigit molt a canvi de poc? Serà que hem provat el gust del treball en equip? Serà que hem anat a treballar amb la rialla de costat a costat? serà serà.... com diu la cançó: que seraaaà seraaaaaaaaà....
Ara que ho havíem deixat tot enrere, ara que ho tenim,... o no! ves per on! ens agafen les pors.
Por, a què? Doncs a què tot això ens torni de PEDRA.
Critiquem als que potser com nosaltres, anys enrere, tenien pors. Ara però estem rodejades, sense voler generalitzar, de gent individualista, reis i reines de l’escapisme, insensibles, utilitzadors/es de la incoherència, insegurs/res, en definitiva de molta gent que s’ha oblidat de dir els bons dies pel matí, en definitiva dels que adopten la frase “a mi ja m’està bé”.
Nosaltres la Marta i jo i alguns/es més som de la generació del Capità enciam, ja sabeu, el que deia: Els petits canvis són poderosos!!!!
No ho entenc!, per això em faig tan pesada amb els que hem rodegen, intentant rebre respostes. Perquè, si molts cops amb un petit canvi podem anar a la feina rient, no fem aquest canvi!
A vegades em dona la sensació que no volen obrir les finestres per evitar que volin els papers, que fa temps i temps que estan grapats a la taula, i millor no tocar massa coses.
Segurament estem força equivocades, i ens falta experiència en aquest camp, almenys per anar adaptant-nos com el Nadal en pista de terra, encara que jo no la veig malament que sigui de color blau, però clar sempre hi haurà la tradició que diu que ha de ser roja, en definitiva, ja veig que no som les noves generacions sinó que som els/les mateixes d’ahir amb 20 anys menys, encara que, desitjo de tot cor que no sigui així i que realment siguem una altra generació i que puguem estar envoltades de bones entrenadores seguint l’estratègia Guardiola (Que per cert és de la meva quinta...):
- Esforç- Premi (salari emocional, dies de festa i concert d’Estopa)
- Treball en equip (avui marques tu el penal demà jo, surti com surti) Confiança
- Entrenar per entrenar, no cal!. Marcar objectius i quan toca entrenar, al 100%
- Motivar amb música. (Coldplay als vestidors)
- Una mica de modèstia. Ja sap que fa bé la feina no calen reconeixements quan no s’ha fet als que toca i quan tocava “ felicita amb públic i esbronca en privat!”... Premi Príncep d’Astúries.
- I sobretot, sobretot, guardar les aparences. Mans a la butxaca i gaudir del bon treball fet. Copa del Rei!. Això és el que ens falta assolir a la Marta i a mi, mans a la butxaca i anar fent...
Perquè! Perquè ens vas abandonar!!!!
Perquè No es va fer una continuació del Capità enciammmmm?
Maleïts Pokemons autòmates...

• Dedicat a tots i totes aquelles que la seva lluita en el dia a dia és evitar tornar-se PEDRES.
  

PERDRE EL NORD

Aquesta setmana han repetit “Lost in translatinon”, quan la vaig veure per primera vegada, em va sorprendre molt, i això que si uns dies abans de veure-la em diuen que una peli amb el Bill Murray i la Scarlett Johanson podria arribar a ser molt però que molt tendra i sensiblona segurament hagués dit -... i que més! Tu flipes, però si aquest tio està acabat.... No recordo a qui li van donar el Oscar, però el que si he de tornar a constatar és que la història és molt bona, almenys a mi em va tocar. Vaig entendre molt bé la situació dels dos protagonistes, no li desitjo a ningú que, com diu la protagonista, en un dels pocs moments d’habitació junts, comenta: – estic perduda, te solució? I ell respon, - clar que en te, ja ho veuràs... però en veritat el que li volia dir, el pobre del Murray era que, ell també estava perdut, que no la podia ajudar i que era ben fotut suportar-ho. Crec que aquest moments de solitud a la vida s’han de passar algun cop, però sense passar-se eh!...ni de dies ni de moments.
Perquè la pèrdua no sigui per sempre és bo poder-se rodejar de gent bona, de gent que encara que faci temps que no veus, o que acabes de conèixer, sàpigues que et volen ajudar, gent que al parlar veus que t’entenen a la primera, que et fan tocar de peus a terra, que s’envolten de principis i que no coneixen la enveja sobre tot això QUE NO CONEIXEN LA ENVEJA! . A vegades ni tens per que coincidir, és a dir, per tu són els teus salvadors però tu per ells pot ser que no ho siguis.
Quan aquest cap de setmana rebutjava el regal de la meva germana, un collaret, ho feia per tres motius senzills, el primer: perquè no m’ho esperava, no saben reaccionar quan ens fan un regal sigui material o mitjançant un elogi, el segon: perquè sabia que no feia per mi i no el portaria i això em va portar a un tercer motiu: perquè era la meva germana, o li deia i així l’aprofitava algú més, en aquest cas va ser la meva mare, o bé passava a millor vida, en una capsa de fusta amb la resta de bijuteria.
Jo suposava que em coneixia, almenys les preferències, però he vist que fins hi tot ella que ens estem veien ja fa uns 39 anys em sorprendrà sempre, i és ma germana!!! Així doncs, imagineu-vos la gent que coneguem poc el que ens poden sorprendre!
Quan avui tan la Maite com jo abordàvem a la Natàlia, he pensat, realment voldríem que li anés bé molt bé, doncs a nosaltres dos ens va força bé, i voldríem que tothom estigues com nosaltres gaudint la plenitud de la situació que ens toca viure, i ella ens podria haver engegat a la merda, però... sinó ho ha fet vull pensar que és perquè realment li hem transmet els sentiments d’estar amb ella, que farà el que voldrà però, que quan estigui perduda, si és que ho està, pot anar buscant gent, avui hem estat nosaltres les que li hem donat la tabarra i demà serà algú altre, però el desig és que sempre hi hagi algú a prop que ens ajudi a retrobar-nos.
Lligant amb el final de la pel·lícula Lost in translation. Aquesta acaba quan ell marxa a buscar l’avió per tornar als EEUU, desprès d’acomiadar-se d’una manera breu d’ella s’ho repensa i la va a buscar pel carrer entre la multitud, quan la troba, sense dir-se res es donen una abraçada, ella es fica a plorar, en aquest precís moment ell li està transmeten que no està sola i que ho superarà, això a ella li dona la suficient força per continuar caminant i allunyar-se d’ell amb un gran somriure, ell torna enrere per pujar altre cop al taxi amb la satisfacció, de que encara que estigui acabat ha pogut ser útil, li ha pogut transmetre que no està sola, encara que no es tornin a veure mai més, (ella) sabrà que al món hi ha algú que es va preocupar en un moment que s’havia perdut i ell s’haurà trobat amb aquest gest, o sigui que també n’haurà tret profit.

Ja sabeu! sempre hi haurà algú que gustosament us donarà la tabarra.
Veien la pel·lícula m’ha donat la idea de plantejar-me com m’agradaria morir, si és que poguéssim escollir m’agradaria fer-ho en un cotxe amb un conductor de color donant voltes per una ciutat gran, plena de llums i d’històries de nit. Un immens aparador de vides interactuant.
AH! I a l’epitafi que hi fiqui “l’Estranya que rebutjava els regals”. :)

UNA D'OFICIS: "TAXI DRIVER"

Cada vegada que faig anys em passa alguna cosa, el fet de complir anys el dia del teu sant comença a ser positiu i tenir un nom tant santoral com en el meu cas fa que cada any hi hagi gent que em sorprèn, se’n recorden de mi. Com deia sempre em passa alguna o altra cosa. Tres dies abans vaig agafar el que anomenem “la passa” que ve a ser com uns dos o tres dies els quals no pots deixar la “tassa” en aquest cas del wc, la cosa va ser que durant tres llargues hores, de les 23:30 fins a les 15:45 que vaig deixar la consulta del metge, una no va deixar de treure aigües residuals, i va ser aquella nit que em vaig adonar que alguna cosa havia canviat.
Ja sabeu que visc sola, no és que estigui sola, sinó que repeteixo visc sola, i és clar! això comporta certs riscs, que fa que t’espavilis més. Si estàs amb algú la teva malaltia passa a primer terme, si en canvi estàs sola el que passa en primer terme és trobar algú que et pugui dur al metge i ja no penses tant amb la malaltia. Vaig trucar un taxi, em va portar a la clínica per ser atesa, desprès vaig trucar un altre taxi per que em dugués a la farmàcia de guàrdia, aquest es va esperar fins acabar la meva compra, i llavors varem continuar fins a portar-me a casa, aquells 20 minuts de camí, a part de veure que hi havia vida a la ciutat un dilluns a les 03:48 del matí també vaig arribar a la conclusió final.
Segueixo, vaig tardar 20 minuts en fer el camí, quan en realitat des de la clínica fins a casa meva anant a peu hi ha uns 5 ó 6 minuts però, és clar! l’hora i “la passa” no em permetien anar caminant pel carrer, tot d’una i durant els 20 minuts ens varem congregar en un carrer de la ciutat, a 10 cases del meu portal, el camió de la brossa, que ens impedia passar, la guàrdia urbana, una noia borratxa al terra a la meva part dreta del taxo i jo.

Us explico la imatge del dia: un dels escombriaires saluda al taxista amb la ma als “collons”, l’altre li riu la gracieta però es reprimeix, acte seguit la guàrdia urbana amb dos nois d’una mitja de 30 anys es fiquen al costat nostra, es veu que també coneixen al taxista, aquest així m’ho fa saber prèviament, el que està al nostre costat menja una poma, no veig al conductor, el taxista li comenta – què ja estàs millor? Referint-se al del volant, però contesta el que menja,- “collons” si està bé ja s’ha fotut dos “cuescos” quan ens canviàvem que l’han deixat com a nou, i jo allí aguantant-me els meus!!!!! Total que el del volant li deu de “fotre” cop al braç, doncs casi bé s’empassa la poma de cop, mentre aquest riu adonant-se que ha fotut la pota ja que veu que el taxista no va sol (resulta que hi ha una noia que esta reprimint els seus cuescos! I el marcador del taxista va pujant! I ells xerrant i casa meva al davant). A continuació segueix la conversa sobre la noia al terra. Taxista – que no l’heu vist a aquesta? Resposta – i tant! L’estem deixant dormir la mona que la porta grossa. Rialles. A mi no em fa gràcia, l’endemà li donaré moltes voltes a la situació de la noia jove i elegant, vestia bé, totalment tirada un dilluns a les 03:48 això sí amb una rialla de cap a cap. Seria una altra història per explicar.
Per fi continuem ruta, ens acomiadem tots plegats, el taxista em continua parlant ja que jo li he fet el següent comentari – sembla el programa de “callejeros” això! Resposta – Oi tant xiqueta! cada nit hi ha mogudes. Per fi em deixa a la porta, 9 euros amb 10, m’adono que he estat molt més temps en aquest taxi que amb el primer però resulta que m’ha costat menys diners, curiós no?
I us preguntareu la conclusió final que en vaig treure d’aquesta nit? doncs va ser la següent: no és el mateix estar sola amb “peles” que estar sola sense “peles”, i tampoc serà el mateix 10 minuts de taxi amb peles que 10 minuts de taxi sense peles, i tampoc serà el mateix estar borratxa tenint peles que estar borratxa sense tenir peles. O sigui que puc dir que estic complint anys i la meva vida va canviant, en aquest cas per a bé, doncs encara que no ho sembla estant sola i amb peles vaig gaudir del viatge amb taxi, quan uns minuts abans la meva essència s’escorria pel tub del wc.
Segurament anys enrere hagués anant pel carrer cagant-me amb tot, mai millor dit!

Dedicat als vintanyers, tot arribarà! només cal provocar-ho

HISTÒRIES DE MAL ROTLLO

En dies de crisis la inspiració també disminueix, i és per això que he decidit començar una sèrie de relats curts que normalment, i no se per que, sempre s’acaben amb malt rotllo. Així que “va por ustedes” .

De quan era petita em ve al cap les visites al metge amb la meva mare, sortíem del poble aviat pel matí i arribàvem a l’estació d’autobusos a primera hora, allí coincidíem tots els de poble, estudiants, treballadors, mestresses de casa, jubilats que anaven al metge, i nosaltres. Tots, o la majoria fèiem el mateix trajecte, sortíem de l’estació i ens enfilàvem per un carreronet, el carrer del correu vell, cap al mític carrer major (mal anomenat així per tothom doncs on fèiem cap era al carrer sant Antoni). Com deia aquest carrer donava una visió del que ens esperava, tot un bullici de gent que anava amunt i avall, passàvem la botiga de davantals i bates per la padrina i la Bacallaneria, actualment tancada, com una arteria més ens barrejàvem amb la resta de la gent i agafàvem la direcció a la catedral, allí prop hi havia el metge que em visitava, el Dr Melcior, m’agradaven les seves visites, doncs sempre quan em tirava les radiografies desprès milagrosament hi queien Sugus. Però, tot va canviar un 28 de desembre de 1979, un mal dia que també anàvem al metge. Aquella setmana ens varem assabentar que sortint per l’altre costa de l’estació d’autobusos podíem agafar un autobús de línia nova que ens deixaria molt a prop de la consulta i varem decidir agafar-lo, feia fred i havia plogut. Durant aquells dies havien sortit als diaris que els ciutadans i ciutadanes es queixaven del mal estat dels carrers de la ciutat, nosaltres desconeixíem la notícia, així que ens varem dirigir cap a la parada.
Estàvem esperant, jo vaig seure, la mare estava al meu costat dreta, duia un abric negre de llana, sabates de xarol grises amb una sivella de plata i de taló quadrat com es portàvem aquells anys, una bossa de mà on hi portava la cartera, mocadors de roba envoltats de ganxet amb les seves sigles A C i el volant del metge, jo la vaig mirar mentrestant ella es torcava el nas, feia fred i era temps de moquejar, no paraven de passar cotxes, alguns molt de pressa, fins que va arribar l’hora d’aquell mal dia, vaig veure que de cop la meva mare va caure al terra desplomada, el mocador va anar a parar al toll que teníem al davant, i ella va caure als meus morros i jo atònica sense saber que fer.Un cotxe, un sol cotxe, dels cinquanta que portàvem veien passar, va ser el culpable de tocar una pedra del ciment amb mal estat i, just aquella pedra, va fer que 40 anys vida de la meva mare s’esfumessin de cop.

SER O NO SER AMABLE

Costa molt ser bo, “costa més fer el bé que el mal”, fer mal ho fem normalment i de forma natural o més ben dit de forma inconscient, amb el mínim esforç. Jo ho intento cada dia, ser amable amb els companys de feina, quan vaig a fer les compres de la setmana, quan assisteixo a una xerrada, quan vaig al metge, amb els veïns, amb el carter... sempre intento quedar bé i/o ser amable o almenys això hauria de fer, a vegades em costa molt, em deixo portar per l’agressivitat, però he estat dies sencers essent amable amb força gent i situacions, ho he pogut assolir! Però em costa mantenir-ho. Sempre hi ha qui ens fica a prova, i ens busca la mala llet que tenim o l’agressivitat que encara no tenim del tot controlada, i sempre ens agafen aquell dia llunat que de tant en tant passem.

I ha gent que sigui pel que sigui no ens caiem bé, moltes vegades és recíproc, i això que ni tant sols ens coneixem però notes que aquella noia o noi, sigui pel que sigui, no es agradable amb tu, això em passa amb una noia del supermercat que vaig a comprar habitualment, una noia molt alta, amb posat seriós i de no haver dormit molt bé, dona de poques paraules. Quan me la trobo a la caixa em diu bon dia de forma automàtica, sense mirar-me, i quan comença a ficar les coses a les bosses ho fa tal qual li venen, jo sempre li rectifico les bosses, sense dir-li res, distribueixo els productes comprats de tal forma que quan torno cap a casa amb les bosses la meva columna quedi equilibrada i m’ho agraeixi, quan ella veu que ho faig para de contar i fa com qui em mira, desafiant, llavors jo li comento, que no caldria eh!, però em prenc la molèstia d’aclarir-li: - No, és que si no ho faig aniré de costat o no arribaré a casa i li faig una rialla, de bon rotllo, com dient-li: - t’agraeixo la teva tasca però a mi em va millor distribuir les bosses d’aquesta manera, no et preocupis que no és pas per que no ho fas bé sinó que per experiència arribo així millor a casa. Però ella sempre em tira la mirada desafiant com qui diu: que noia!, no t’agrada com ho faig, a sobre que m’hi deixo les espatlles girant i embossant-te la compra, tu vas i desmuntes el que faig, que en sabràs tu d’embossar... i llavors ja penso: - val més callar, pagar i marxar. Contràriament hi havia una altra noia, ara ja no hi és, una llàstima!, aquesta noia era com un “poro” farçit d’amabilitat, que esclatava només veien arribar algú a la caixa, quan li sentia dir -bon dia!, se’m ficava la pell de gallina, de veritat! Tenia una veueta suau i et mirava amb aquella careta que qualsevol li deia alguna cosa que no fos amable, i si veia que li canviava les coses de bossa s’aturava i m’ajudava en la distribució, és curiós, les dos noies treballen en el mateix supermercat, amb el mateix càrrec i el mateix horari però una era molt amable i l’altra NO, suposo que alguna cosa li hauré fet perquè es mostri així, no crec que ho sàpiga mai, dons jo no li preguntaré, suposo que continuarem així essent desagradables, és més fàcil, oi? Ara que com que estic sempre entrenant per ser cada vegada més amable potser és el moment de canviar, el pròxim dia no li canviaré les coses com les posa ella ho faré al sortir de la botiga, quan no em vegi.

Au doncs! sigueu bons en aquest ofici de dir les coses, la Susanna m’ha comentat que ja ho va fent, el que? Direu, doncs això de dir les coses pel seu nom, sense ser agressius ni passius.

DIGERINT EMOCIONS I SENTIMENTS

L’altre dia vaig anar a un sopar d’aquells que al final de la nit et sents completament nua, no perquè hagis jugat a un joc d’aquets estranys, i tampoc perquè hagis triomfat amb l’amfitrió, sinó per alguna cosa que et pesa més, senzillament has caigut en el plaer de manifestar tots els teus sentiments, emocions, pors etc, en qüestions d’hores i entre copes de vi i el fum de diferents espècies.

Quan t’hi trobes és fins hi tot gratificant, però quan poc a poc la gent acaba marxant i tu t’enfiles cap al teu cotxe tota sola et sents cansada, molt cansada d’haver donat ha conèixer tota la teva càrrega emocional-espiritual o inconscient. Tot el que portaves a dins ho treus en qüestió de minuts, ho fas conscient com si res, tots els qui estan t’hi ajuden, doncs tots estem fent el mateix, expressar el que teníem amagat.
Sembla estrany ens passem per Internet infinitat de Tantres, Mantres o com es diguin, de com podem assolir la felicitat, molts potser ja ni els llegim. És bonic que et recordin que per beure durant el teu dinar has d’utilitzar les copes que guardes per ocasions especials, que penses, ja! Primer els hi he de treure el pols de tant guardades que estant i desprès les hauré de netejar altre cop amb cura de no trencar-les ... que opto? Doncs no treure-les del lloc i pensar en l’ocasió especial, doncs això és el que potser alimentarà la meva felicitat i no netejar copes. Bé, és més complex del que he dit però ens hi fem una idea, no?
Aquest sopar ens va ajudar a saber definir que és la felicitat per cadascú de nosaltres, ara que havia après a definir-me a mi, ara em tocava definir la felicitat, com ja he donat a veure aquest era un sopar que t’ajuntes diferents generacions, amb diferents criteris i punts de vista per suposat, quina gràcia! tots parlàvem de diferent manera per acabar dient el mateix, i evidentment van sorgir tantes definicions de la felicitat com gent érem, i cap es va semblar a la que hi fica al diccionari de la llengua catalana (això va pel Joan i la Lídia doncs jo ho hagués mirat al de la Reial Acadèmia:)). felicitat: Estat de l’ànim plenament satisfet. Que penses, ja està? Només això? i nosaltres varem necessitar tota una nit i encara no varem poder coincidir en la definició?
Ara m’ha dono que en un moment de la nit escoltant la mateix música “Antony and the Johnsons” que, quan jo la vaig escoltar per primera vegada, de tant trista que em va semblar al meu cap només hi tenia les imatges típiques de la gent que és suïcida tirant-se a la immensitat del mar... va i una noia d’uns 25 em diu que quan l’escolta se sent feliç, que l’omple molt, que hi farem! Altre cop els sentiment i emocions individuals i personals prenen el terreny a la lògica i realitat.
Ben pensat aquest sopar va valer la pena doncs vaig marxar cansada, molt cansada però amb la meva definició de felicitat, no us penseu que us la diré doncs, ja és va veure que cadascú té la seva, això sí, la de trobar i si cal fins hi tot escriure-la en paper, i compte! també es va arribar a la conclusió que la definició seria temporal, fins aquí tots d’acord no?
Ja se que per molts no us hauré descobert res però m’agradaria haver despertat la curiositat per que escoltéssiu a Antony and the Johsons per conèixer el vostre equilibri entre els sentiments, emocions i la lògica.
Ah! un últim apunt per si decidiu fer-ho, al youtube hi ha molts vídeos d’ell però, el primer cop que l’escolteu ho hauríeu de fer evitant veure rés, només utilitzar l’oïda.

BON ANY NOU ple de felici... deixem-ho córrer!

NADALES FOREVER!

Es cert que quan arriben aquestes festes ens tornem més “blandengues” i fins i tot ens fiquem a fer pessebres i cantar nadales. Doncs aquí vaig, anem a fer un estudi del que ens volen transmetre, ja us dic jo que no és ni PAU ni AMOR del que ens parlen.

L’any passat amb la Susanna ja ho varem intentar, el que? Doncs donar-li un sentit no a les nadales sinó al “Villancicos”, deu ni dó!. Aquest any va tornar a sortir el tema amb la Marta (& Carles) i la Lidia.
Varem arribar a la conclusió que parlen en clau, i que algunes vegades cal anar una mica pujadet de to per entendre la lletra. Anem a veure l’anàlisi fet en una nit de divendres.
Villancico 1: Hacia Belén va una Burra ring ring yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité...cargaaada de choooocccoooolaaaate!, María María! ven aquí corriendo ...

A veure! Primer cal parlar del verb “remendar”, qui no el coneix? Deu de ser com el “barrufar” dels estimats Barrufets i en Gargamel, que serveis per tot, així és pot dir – Pere! barrufa el cotxe que barrufarem pa per barrufar-lo amb tomàquet i barrufar aquesta nit !, tot estar clar, també és una mica estrany que en la mateixa cançó es parli d’una tal Maria i de “La xocolata”, ja us podeu imaginar el buscada que deu d’anar una Burra així per aquestes festes!!!

Villancico 2: Pero mira como beben los peces en el río pero mira como beben por ver a Dios nacer, beben i beben i vuelven a beber...

Aquest ralla una mica, era un dels primer hits del panorama musical MakinaTotal V a.c. Ja veig als peixos amb un pet impressionat, o sigui que aquest “Villancico” podem dir que seria una metàfora de la nit de cap d’any, tots fem com els peixos ( o feiem!) , beure, beure i beure fins al punt que segur veurem alguna aparició mariana.

Villancico 3: Ande ande ande la Mari Morena ande ande ande que la noche es buena...

Aquest segueix una mica l’estructura de l’anterior si equiparem amb panorama músical actual pensaríem que els dos estan fets per Jarabe de Palo o Estopa en el seu quart o cinquè album.
És clar! per aquell temps ja hi havien Maris i a més ens diu que aquesta és morena i que pel que es veu li agrada caminar, i que la nit es bona o és també una metàfora i hem d’intuir que a sobre la Mari està bona!

Ja veieu que donen molt joc. Almenys les Nadales donen més pistes.
Una cançó que heu d’escoltar aquest NADAL és la que canta Bylly Mack a la pel·lícula “Love Actually, quan la sento... per mi ja és NADAL. Per tots i totes us la dedico, no l’he pogut baixar però podeu escoltar-la a www.loveactually.com

OU L'AMOUR!

Quan parlem de la igualtat entre homes i dones he arribat a la conclusió que a nivell físic, poc a poc ho estem assolint però quan fem referència a nivell mental (que no Intel•lectual) és a dir a nivell sentimental... la cosa em sembla que encara està molt verda, per sort! O no, segons us sembli al acabar de llegir-ho.
L’altre dia una companya em comentava que anava molt al gimnàs que cada vegada estava més enganxada, vaig pensar: - això és que les cèl•lules o substàncies atlètiques del cervell ja se li han activat i està produint adrenalina per un tub.
Però..., no!
Tots i totes estarem d’acord que la majoria anem al gimnàs quan, ho bé entrem en una etapa de crisis i comencem a creure amb els miracles o bé, hem de realitzar rehabilitació, en aquest cas mal rotllo, però clar jo ja vaig passar la crisis fa 8 anys i ara intento anar-hi per mantenir les coses al lloc. Tenir que aixecar-te encara que només sigui dos dies a la setmana a les 8 del matí per anar a suar, trencar els bíceps i tríceps, que no els braços, partir-te els pectorals, que no el pit, i “maxacar” els bessons que no les “pantorrilles” i altres que tu penses: - ah però aquí hi ha múscul? Això és un SACRIFICI amb totes les de la llei, encara que, i totalment d’acord, per molts serà un sacrilegi.
Però...
Si un bon dia coincideixes al gimnàs amb un entrenador de bon veure, de molt bon veure, simpàtic, amable, preocupat pel teu rendiment, i a més a més de músculs proporcionats... això noies és “la hòstia”!!, llavors la cosa canvia i passes del sacrifici a desitjar que arribi el dia D, per rebre els seus consells, és clar!
No vull dir la majoria, però sí la immensa majoria de les dones som felices amb les primeres trobades sense contacte, l’expressió que ho definiria seria: UAU! Quin tio! Com està Déu meu!. Clar! si veus que passa de tu, evidentment (les dones som molt intel•ligents en aquest sentit) tu passes d’ell però, si com deia abans el xicot et parla doncs... jo em deixo portar..., no no no, no us penseu que la cosa ja està lligada, no no, està molt però que molt lluny de ser lligada, ara bé les palles mentals o sentimentals que a partir d’aquell dia jo pugui tenir durant mesos no me les treu ningú, però és que us he de dir que NI VULL que me les treguin!!! SON MEVES!!! Només mevessss!!!, no sabeu el bé que va això, són com monodosis petites de Prozac, primer com ja he dit, per què vas més contenta al gimnàs, segon, agafes el son més aviat, que això en aquest cas no deixa de ser una putadeta doncs voldries que el somni no s’acabés amb tota la nit, però estàs tan relaxada!!!... que als deu minuts ja dorms, se’t fica una rialla a la boca...que series capaç de comprar-te un “bolso” de la Kitty! Estàs que “te sales”! fins que arriba un dia que això s’acaba, no saps ni com ni per què, però s’acaba, i que consti que ho has decidit tu, bé en aquest cas jo. El més fotut és que pensant-ho ara no se si m’agrada que s’acabi, és d’aquelles relacions que sempre surten bé, reps més del que dones, t’estalvies donar explicacions i gaudeixes a “la Carta”.

HOlgha, cabrona quina sort! m’agradaria estar a la teva pell!!

No podem saber que és el millor, ja que no tenim tant temps per poder-ho provar tot i poder comparar, però sí que podem escollir el que ens sembli millor quan volem i amb qui volem.

PETS REALS

Va ser l’altre dia pujant per l’ascensor amb el meu cosí que em vaig adonar que hi ha pets i Pets...
Quan una famosa humorista va fer públic per televisió la seva Aerofàgia vaig sentir-me més relaxada, doncs vaig pensar que fins hi tot els de la tele havien d’airejar els seus problemes.
Retornant a la situació, com deia estàvem a l’ascensor, jo vaig fregar la meva jaqueta a la paret i aquesta va fer un soroll sospitós, al mateix moment que li donava un cop al meu cosí, cosa que va fer que li demanés perdó, al moment ell va dir -sembla que troni! De seguida vaig veure la confusió, el que era un frec a frec entre la meva jaqueta i la paret de l’ascensor el meu cosí va suposar que m’havia tirat un pet, ja us podeu imaginar que quan aclaríem la confusió ens varem partir el “” de riure, jo li vaig dir – home! hi ha confiança però d’aquí a que em peti a la teva cara...ell rient va comentar – pensava que no t’havies pogut aguantar! Tot això entre mig d’unes grans rialles.
Hi ha vegades que se’ns hauran escapat de veritat i no haurem fet res per pal·liar-ho, total podem pensar que els altres “ni flowers”, o creiem que no poden saber qui ha estat, ja! Com si la cosa no es notés!, d’altres com ja sabreu algunes, ens les veurem negres per camuflar el delicte, i és curiós veure com els altres l’entomen estoicament, amb una cara entomant el que els hi ha caigut de cop, se suposa que ha esta un accident, no?
Tot això bé arrel que l’altre dia vaig tenir que anar a una reunió Barcelona, a un d’aquells departaments d’alt nivell de la Generalitat, ja sabeu on hi ha consellers, jefassos, “jefecillos” i altres d’alt estanding..., total que quan vaig dir-li al meu company que m’indiques el lavabo, vaig saber per que ell hi havia anat prèviament al bar, que entre jo vaig pensar - que estrany! El del departament segur que estarà més net... al entrar- hi vaig saber-ho. Els lavabos eren els que a mi no m’agraden, els anti-intimitat, són aquells que estan oberts un pam pels peus i totalment oberts pel sostre, es a dir només hi ha la porta i se sent tot, tOT, TOT! Llavors que passa que sempre que hi vols anar mires que no hi hagi ningú, o dissimules esperant que marxi la que hi ha al costat, o tires de l’aigua per no fer soroll total i parlant en plata “no pots cagar com Deu mana”, o això em pensava jo fins aquest dia a Barcelona, al entrar vaig coincidir al moment amb dues senyores de molt bona presència, les tres varem ocupar les respectives “tasses” i .... sorpresa! Ostres tu, em vaig quedar de pedra, vaig començar a sentir pets per tots els costats, i acte seguit es van començar a barrejar diferents flaires, vaig pensar - caram aquí si que no pateixen de manies, sempre igual, que d’avançats que estan els de la gran ciutat! Enalteixen l’acció de “cagar” fins al punt més alt de la naturalitat. Després al sortir i, evidentment, com si res hagués passat i ben absents de la guerra que havien iniciat es rentaren les mans com dues senyorasses. Com si res! Com ha de ser!
Apa doncs a veure si aprenem i no ens tallem, cal anar desinhibits per la vida, no constrènyer i petar amb força que són dos dies. Això sí cada cosa al seu lloc.

M.A.R.U.J.E.S. (ASSASSINES DEL SILÈNCI)

Recordo el dia que el veí em va dir, -trankila! Que aquesta vegada he llogat el piset a una noia molt de casa, fa poquet que s’ha separat. -Molt de casa? Vaig preguntar jo, -sí dona de les que surten poc, no fan soroll, casolanes! Em va dir, Ja! Casolanes? Casolanes? Ara ho entenc tot.
El primer dia que vaig saber que sota de casa meva hi vivia un espècimen amb extinció, va ser un diumenge al matí, jo estava acostumada a despertar-me amb o sense resaka sobre la una, una i mitja, bona hora!, només sentia les campanes i algun colom intentant lligar la coloma, però aquell dia eren les 10!, aquell fatídic dia, la meva oïda no donava crèdit, només sentia una frase, “Jamón serrano para tí y tú hermano”, bé la frase no era així, però la veu era com la de Radio taxi, i jo ja em faig començar a fer la pel·lícula, de sobte sons estranys com el d’un expirador de la pols, i cops de mobles, i vinga!, i vinga!, una vegada i una altra, les lletres de la musica cada vegada eren més oïbles, vaig reconèixer a Shakira i Camela, entre d’altres, i el volum era tant alt, tant! que vaig pensar, ha embogit! Desprès d’estar casada ara no sap estar sola i ha embogit de solitud, doncs no! La vaig anar a conèixer, qui podia un diumenge a les 10 del matí ficar-se a netejar el pis? Qui????, doncs una Assassina del silenci de 28 anys! Que abreviadament seria M.A.R.U.J.A,
M de màquina! Posseeixen un control total de la maquinària, especialment dels electrodomèstics, cap aparell es resisteix a les seves mans, i si es resisteix, nyaca! Li foten cop i a millor vida, mirarà la Teletienda, a sobre vaig saber que treballava en una botiga que, com no, venen “coses de casa”.
A de arromangar! És la seva manera de vestir, xandall i arromangat pels pantalons i per les mànegues de jersei, sempre amb posició de... que? Que hem de fer?,
R de ràdio!, com ja he dit són de les que escolten emissores que molts desconeixem, ara entenc algunes falques...deixem-ho aquí.
U de Urdaci! Ahhh! Perquè segur, segur! Que és el prototip d’home que li agrada, ara que ven mirat...també podria ser U de Urdangarin...(va! o de Unión Fenosa, no te jode)
J de Jaleo, sí senyor! No és que siguin les reines de la pista, no, sinó que són les reines de muntar un pollo a casa seva amb cinc minuts, amb els seus nebodets, tambors que els hi compra i... els crits, els p... crits, que va soltant com a la matança del porc, no exagero i ha moments que penso: deu de tenir una foca de mascota!, els sorolls són espectaculars, ah i els sons els reprodueix quan menys t’ho esperis, i és clar! i per fi la última
A de Artrosis! Sí artrosis, per que la força que fa tant descomunal per obrir les persianes li PROVOCARAAAA UNA PT... ARTROSIS, això no pot ser bo dona! El primer dia em va fer saltar el cor, us juro que jo ho he intentat fer com ella i no PUC! No entenc com ho fa, d’un cop i sec, rassssssss! I jo em pregunto quan? Quan? Quan se li quedarà la persiana a les mans? Si us plau concentrem-nos tots i totes, pensaments positius, pesem entre tots/es: que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans, que se li quedi la persiana a les mans...

Ah! i sabíeu quin és el colmo de les M.A.R.U.J.E.S, que els hi marxi la llum, no trobin els ploms i se’ls hi quedi la persianaaaaaa a les manssss!!!!!!!
Per cert la de la foto mostra l’estat en que m’aixeco per donar crèdit al que escolto.

ENRAJÀ! o sigui, CONTROLA!

De tant que anem al cine últimament amb la Marta ja distingim entre pel•lícules comercials, “rollazos”, de sang i fetge, d’humor i, entre altres..., les que et deixen bon gust de boca, doncs aquest divendres van ser les que no sols et deixen bon gust de boca sinó que a més a més et donen que pesar durant dies i t’ajuden a créixer com a persona. El títol fa referència a la frase amb que suposo que tothom quan surt del cinema, així ens va passar a la Marta i jo, te al cap. La peli en qüestió és “Happy. Un cuento sobre la felicidad” , sí! tracta un dels temes més buscats en aquesta societat, la felicitat. La protagonista, és una mestra de primària de 30 anys i soltera, que quan la veus per primera vegada penses, - Aquesta va fumada tot el dia! Llavors t’adones que potser el fet de treballar amb nens i nenes de primària el cervell es contagia de la naturalitat i frescor amb que els nens/es ens delecten, als que llegiu això, si veieu la peli us invito a ser com la “Poppi” almenys durant una setmana, m’agradaria veure-us!
L’escena primera de la Llibreria, ja diu molt, no voldria explicar molt sobre la trama doncs no us voldria pas influenciar així que us diré la meva filosofia de la vida que jo en vaig treure al sortir.
És trist però començo a pensar que ser bo en aquesta societat és una missió impossible i fins i tot molt arriscada, la majoria no estem molt acostumats a que la gent, no coneguda, es preocupi, s’interessa, ens pregunti, ens ajudi i un llarg etc que es traduiria pensant que: ens volen “fotre” el pel, que són uns xafarders, que ens volen demanar alguna cosa a canvi, o que simplement ens atacaran.
Imagineu la situació: Pujo al bus, trec tiquet al conductor i li dic: - bon dia! Ha dormit bé avui? O anar al supermercat i a la caixera, quan està passant els teus productes dir-li: - quin cabell més bonic que tens, quin xampú utilitzes? Ó al noi/a que vent les entrades del cinema amb aquella veu que surt robotitzada dir-li: - segur que tens una veu molt maca, és una llàstima sentir-la així, m’agradaria poder-la escoltar, pots sortir un moment i dir-me alguna cosa?. Ja us podeu pensar les respostes, no? segurament tots imaginem respostes negatives, despectives, maleducades o pel contrari ens imaginem les cares dels protagonistes, cares d’Ou dur, és a dir blanques i allargades.
Per què coi no diem el que ens passa pel cap? Tal com raja! Jo crec que molts sentiments negatius com l’enveja anirien desapareixen, per exemple, si la noia de super em diu el nom del xampú en qüestió, se suposa que jo també tindria el pel bonic i per tant no l’envejaria. Per que sempre ho hem d’agafar tot pel costat que crema?, si li dic això al noi/a del cinema que creieu que faria? O que es pensaria?
Que és el que ens fa donar tantes i tantes voltes al significat o interpretació de situacions?. No estem acostumats a la Naturalitat, Sinceritat, Humanitat, i Amabilitat (La Poppi) sinó que estem acostumats a la Negativitat, Supèrbia, Humiliació i Agressivitat (el conductor).
I durant tota la pel•lícula, LA FRASE: Enrajà! Enrajà! EnrAJÀ!! ENRAJAAAÀ!!!! És el crit de guerra de la Societat (conductora) als que intentem ser com la Poppi, quan ens desviem dels cànons ja enquistats... ZASCA! Ens tallen el rotllo, i ens recondueixen per tal que no descol•loquem a la gent, som rars i punto.
Ja veieu que la peli dona per molt, i desprès d’això no vaig poder anar a dormir, evidentment, així que vaig continuar la nit amb l’Olga, la Rosa Mª i el Ramonet fins al punt de confondre en un vídeo al Jim Morrison (Cantant dels Doors) amb Camaron, ja us podeu imaginar com anàvem.
Dedicat a la meva cosina, la Teresa, doncs em comenta que està a la que salta, no, no, no això no pot ser! No et deixis portar...

CAGADAAAA !!!!

Ho sento companys i companyes, la paranoia dels peus, per entendres una mica, cal començar a llegir a l'inversa, o sigui que la última foto és la primera i la primera, aquesta de sota, és la última.
Ho sento, no se com desfer-ho ja aniré fent, i també ho sento per afusellaus amb tans correus electrònics a la vegada.

13.Així ens hem trobat i així ens hem quedat. És el retrobament equilibrat entre les extremitats anònimes, un divendres a la nit.

Finalment s’entra en l’etapa del agraïment i les mostres de satisfacció. Tots fluïm.

Es donen intercanvis de fluids, tocaments i altres. El clímax.

S’inicien els jocs sexuals

L’Alcohol comença a fer els seus efectes depressors, tots ens comencem a deixar anar.

En mirem amb ulls de desig. Desinhibits.

Aviat les converses sèries es converteixen en un galanteig i comencem a intimar.

Cada vegada es parla més alt, alguns/es intenten imposar el seu criteri. S’inicia el marcatge del terreny

S’inicien les gesticulacions exagerades, les rialles sorolloses.

Comencem a parlar de forma distesa.

Ens varem conèixer un divendres a la nit, entre barres i música sorgeix la química.

I aquestes eren elles, ens diuen, eo!
Són un grup de noies com moltes que sortien a fer unes copes.

PARANOIES ENTRE EXTREMITATS

Aquests som nosaltres un grup d’amics que fa temps que ens coneixem

"IBIZA, IBIZA..."!!

Són tantes les emocions i sentiments que he tingut en 4 nits i 4 dies que no sé per on començar. Exagerada! Direu.
Ja feia temps que deia que volia anar a Eivissa, però quan em vaig decidir per aquest pont no les tenia totes, més que res pel fet d’agafar avió o vaixell, varem optar per vaixell, obvi doncs li tinc pànic als avions, així que ens va tocar fer Xeca Xeca boom boom , vull dir que no acaba mai d’arribar.
L’arribada a Eivissa va ser a les 2:30 de la nit, ens venia a recollir la mestressa de la casa que ens havia llogat un apartament, ni més ni menys que a l’ou de l’essència d’Eivissa, a Dalt Vila, és a dir al mig d’aquelles casetes blanques que recordava de fotos de l’illa, al costat o més ven dit a dins de la mateixa muralla, i les vistes eren impressionants, és un d’aquells cops de sort que et passen de tant en tant, doncs segons diu l’Agustina, que és qui va fer el contacte amb la mestressa, només li va sortir una vegada per Internet i llavors ja no la va trobar més, per sort ja havia fet el contacte. Entre altres coses, la senyora en qüestió ens va informar d’un lloc petit i molt casolà on poder anar a menjar, els plats a 4,50 euros, sembla impossible però això existeix a Eivissa, es diu “Comidas Casa Juan”, prop del Teatre Pereyra, els cambrers molt guapets però no gasten massa simpatia, sempre està ple, i no fan cafès per tal que la gent no “s’apalanqui”, però és menja molt però que molt bé.
Primer dia: Destí llogar cotxe. Al sortir del nostre apartament direcció centre, descobrim els carreronets, de cases blanques, empinats i empedrats grisos plens de flors de mil colors. Arribem a una placeta i descobrim la primera botiga típica de roba eivissenca, és a dir de vestits blancs i de fil que es veuen al llarg de tota l’illa i que porten famílies senceres. Quan tenim el cotxe ens dirigim a Cala Salada, amb el mapa de l’illa, la veritat és que no se que ens passava però no li agafàvem l’orientació, per sort l’illa és petita i sempre ho trobàvem tot, però al final ens guiàvem per l’instin i algun que altre cartell: Sant Joan, Santa Eulàlia, Sant Carles, Sant Antoni... Arribada a Cala Salada, podem dir que aquesta no és apta per gent que té vertigen, doncs s’ha de passar per penya-segats i hi ha moments que es fa difícil l’accés. Això pel matí doncs per la tarda varem canviar de cala, hi ha unes 60 cales per descobrir!. Per la tarda, cap a Cala Jondal, aquí ja varem començar a flipar, hi havia diferents “xiringuitos”, però compte! Xiringuito amb majúscules, l’arena estava plena de sofàs blancs enormes com els llits d’Ikea de metro cinquanta, música bona (House, Techo-House, Progresive house, Chillout... i un llarg etc, gent vestida amb les millors gales, de totes les races edats i colors... visca la Multiculturalitat! Ara entenia quan l’Agustina parlava de portar diferents estilismes per anar a Eivissa, que si el de tarda, que si el de matí, per anar per la platja, per anar de shooping, i és que la veritat... et presta molt ficar-te les millors samarretes, pantalons i faldilletes que tens i no per lligar, que us veig vindre, sinó per ballar, ballar i ballar al mig del xiringuito, a la platja, dins l’aigua...i per poder fer-ho cal anar adaptant l’estil :) Varem continuar fins arribar al següent xiringuito que estava molt bé però no semblava tant, tant!, i és què... de veritat varem demanar sofà, doncs i havia cua per seure, i quan el cambrer ja ens anava a seure decidim marxar al del costat, també d’hamaques gegants però amb gent diguem que menys elitista, hi varem estar fins a les vuit de la tarda, per vestir-nos i anar a fer Eivissa de nit, aquell dia va tocar anar a l’Space, el més impressionant d’aquesta disco és estar a la terrassa i veure com et passen els avions a tocar del cap, “un puntasso”!
Segon dia: Cafè del Mar, altre cop bona música, gent maca i “maja” i xiringuitos originals, és ideal per veure la posta del sol i veure un mojito, boníssims!!! Al punt!
Tercer dia: Ses Salines xiringuito: “el club Jockey”, un 10 dels grans, Dj amb bona música, gent guapa, gent no tant guapa, però tots tots! movent suaument el coll i les espatlles, fins i tot quan algú anava a lavabo es ficava a ballar, els cambrers amb bon rotllo, batuts boníssims, i amanides generoses i de preu assequible, us podria estar parlant pàgines i pàgines d’Eivissa de dia però no us vull embafar amb lletra, s’ha de viure! A l’edat que sigui, doncs si alguna cosa també m’he adonat és què Eivissa no té edat.
Prou de cales!!!. Les cales amb música feien que et podies passar hores i hores observant-ho tot com si anessis fumat i que consti que només teníem tabac!
Quart dia i nit: aquest dia ja va ser “lo más de lo más” per fi: PACHA Ibiza! Sí senyor! Això sí que és una discooooo! i “lo demés són tonteries”, te aquell regust de discoteca dels setanta amb la millor música actual, plena de gent tutti colori. No ens la varem acabar, està plena de sorpreses començant per la terrassa, fins a les diferents pistes petites que envolten la pista gran i que et vas trobant pels costats, passant pels lavabos originals amb tocadors interminables i amb butaques per poder-te “emperifollar” sense pressa i, on una “guiri” guapíiiissima i amb un pet glamouros, veient que ens fèiem fotos, de seguida i sense nosaltres demanar-ho es va prestar a fer-nos-la i a sobre va i quedem guapíssimes!!!! Amb la dificultat que jo tinc en quedar... ja no dic bé, sinó digna a les fotos.
Com a curiositats de la disco puc dir que no es va acabar el paper de Wàter en tota la nit i mira que això és bastant difícil en una disco, eren les 5:45 del matí i encara hi havia paper, a més a més estaven impecables, una altra curiositat va ser quan algú va fer caure un vas de l’escenari i es va trencar en mil trossos, doncs, quan ja pensàvem que estaríem tota la nit pendents dels vidres del terra va aparèixer un xicotàs amb escombra i els va recollir tots, però és que encara ens preguntem com se’n va assabentar i com va aparèixer, us juro que només va estar 8 segons de rellotge en aparèixer i fer desaparèixer els vidres, va ser com una aparició
Ja per acabar parlar d’una de les petites sales que varem descobrir, va durar un moment que tots i totes les que estàvem allí ballàvem a UNA, va ser senzillament fantàstic i harmoniós, sublim! Sí ja se que queda “queco” dir-ho però, ho sento, és cert! Per als qui ens agrada ballar no hi ha paraules per explicar aquests moments.
Ara entenc la cançó que aquest estiu sonava a radio Flaix fm, una cançó que anava dient diferents ciutats del món on punxen els millors Djs i una d’elles era “Ibiza, Ibiza....” I la teníem al costat!

EDUCAR PER SER EDUCAT

En aquest mes de setembre, quan es respira altre cop “La vuelta al cole” no només al “ Corte Ingles” sinó a totes les cases on tinguin o no prole, toca parlar de l’Educació, i així ho he fet jo. Juntament amb altres companys i companyes, ens ha parlat algú de gran renom entre el món educatiu, ha estat el primer cop que l’escoltava i de fet la seva classe ha estat força bé, entretinguda, plena d’exemples i amb interrogants que et fan pensar, la veritat és què no es podia demanar més. Els temes, primer he pensat “más de lo mismo”, que si l’empatia, que si l’assertivitat, la Intel·ligència emocional, educar en valors... i he pensat bé doncs a repassar, però quan la del costat m’ha dit – l’assertivitat és dir a tot que sí, no? MEEEGGG!!!! Llavors m’he il·luminat i he pensat almenys a algú li servirà aquest curs, li he intentat explicar, - no, això és ser passiu, ser assertiu seria saber dir les coses, fer valer els teus drets... sense ferir la sensibilitat de ningú, o sigui sense trepitjar-lo, i l’altre opció seria ser agressiu, és a dir, al dir les coses tu pots ser Agressiu, Passiu o Assertiu, - ah! Gràcies, em respon, -jo no ho entenia així. Llavors m’adono que hi ha coses que semblen molt obvies però que val la pena recordar, recordar-ho, i fer-ho recordar.
Quan escoltava aquest senyor, explicant com intentar EDUCAR, m’han vingut al cap la meva germana i la meva cosina, les dues anomenades Treses, la meva germana em comentava que ja està tremolant per iniciar el curs i tornar-hi amb la lluita constant amb el Marc (14 anys) el qual com podeu veure es troba amb una de les millors edats, el que me la fet recordar ha estat frases com: “- Sempre que prohibeixis una cosa digues-li que en traurà de profit” ELL! o ELLA! Només ell/a i No! els pares, mares o professors/es, una altra seria: quan ell/ ella diu - deixeu-me sol/a!, realment vol dir que el deixeu sol/a però... no vol deixar de notar que al voltant seu hi ha algú, es a dir ell/a vol notar que sou allí però sense molestar, si us plau!. No hi ha pares ni mares perfectes, només faltaria!!!, Hi ha pares que s’equivoquen, I es clar que sí! Cap problema! Només cal rectificar-ho i tornar a començar, però el que no es pot donar mai és que no hi hagi pares/mares, és a dir això implica: no llençar mai la tovallola, no desil·lusionar-se, ni realitzar una dominància excessiva vers al nen/a ( ni, el contrari, deixar fer al nen/a el que vulgui) i finalment, marcar certa autoritat, el curiós d’aquestes frases és què estan estretes d’un escrit del 1961, sí noies del 61, que encara ni havíeu nascut, ja veus la lluita que hi tens tu amb el teu fill ja s’arrossega des del 61, ja podeu veure que FÀCIL, no és!.
Finalment s’ha parlat d’una frase culminant que us apropo -“La persona més sàvia o intel·ligent, digueu-li com vulgueu, és la que NO NOMÉS sap les coses necessàries (ni més ni menys) sinó ON i COM trobar-les, i a més jo hi afegiria que és persistent i constant en fer-ho.
Així que ja ho sabeu, a poc a poc i bona lletra l’embaràs biològic dura 9 mesos però l’embaràs educatiu/cultural pot durar fins als 33 anys o més, sabeu de què parlo. Molts dels valors (la tolerància, la cooperació, EL RESPECTE, l’amistat, la creativitat.... i un llarg etc.) s’ensenyen, No s’eduquen. Així que ja sabeu els que esteu a punt de parir o els que encara us van a Primària heu de fer del dia a dia un exemple gegant o un mirall que el nen/a pugui imitar, seria allò d’educar amb l’exemple i pels pares que ja tenen als nens/es a l’ESO cal actuar! però sense estar-hi present, gairebé com l’esperit sant.
No exigiu MÉS, als fills/es o alumnes, que a vosaltres mateixos, doncs perdreu la vostra capacitat de raonament i deixareu de ser una persona influenciadora en la seva educació.

Continueu així doncs ja he vist que no hi ha cap remei definitiu i així us ho intento fer arribar. No hi ha més solució que seguir buscant la solució
Ja queda menys...

PARIS

PARÍS, Mon amour!

Que es pot veure a París? Per descomptat la Tour Eiffel, Le Seine, el Louvre, i les dones no us deixeu les Galeries Lafayette al costat de l’Opera, impressionant la quantitat de pela ($$$) que s’ensuma, això la primera vegada però la segona heu de visitar el Centre Culturel Pompidou, he penjat un parell de videos de qualitat dubtosa, sobre un autor que hem va impressionar molt, Miroslav Tichý, fotògraf que viu en la gran misèria, ell mateix es feia les càmeres de fotografia, i fins hi tot les revelava amb líquids inimaginables, i el resultat són unes fotografies plenes d’erotisme als anys 50-60. Mirant el vídeo vaig plorar, total no hem coneix ningú!, ho vaig fer pensant amb la gran modèstia que tenia aquest geni caçador d’imatges sensuals.

Per arrodonir-ho i si aneu bé de butxaca, cal anar a veure una actuació de dansa al Gran Palais, quan hi vaig anar jo feien les 4 estacions, l’actuació, la situació i el lloc una passada! I a sobre quan van acabar fora les grades hi va haver sessió de Discjockeys amb música House, un trencament brutal! Val la pena veure tant contrast. Us penjo també un tros de vídeo sobre la sessió, ja que ho vaig fer...

VIATJAR A TRES BANDES

No em canso de dir-li al meu nebot que els amics es conten amb una sola ma, però clar per adonar-te que això és tota una realitat cal que coneguis molta gent i que et fotis de lloros moltes vegades. Poc a poc ja t’adones qui són els teus amics, o almenys amb qui pots contar, això seria un altre tema bastant llarg doncs la definició d’amistat és bastant subjectiva, encara que sempre hi pot haver sorpreses! El que si he pogut veure i viure, és què conviure amb algú és molt difícil, i moltes amistats s’han perdut per compartir pis i altres coses, però a més a més vull recordar-vos que al viatjar també cal escollir bé i anticipar les situacions que es podran donar, com es resoldran i un llarg etc, i a més a més afirmo que viatjar 3 persones és senyal de tenir un mal viatge. S’ha de viatjar de parella, de quatre o més persones però mai viatjar 3. El 3 provoca malestar, sempre hi ha algú que conscient o inconscientment vull pensar, dona la nota, la situació pot passar per tres papers diferents, el PRIMER seria el paper del que no troba res bé del que dius, no saps per què però està de malhumor i t’ho fa pagar a tu, el SEGON et pot tocar el paper de mediador que seria quan s’enfronten les altres dues companyes i tu et trobes al mig i intentes que no s’enfrontin que recordin que estem de viatge i que cal passar-s’ho bé, es passa el viatge recordant que hi ha d’haver bon rotllo com si fos la única que va fumada, i un TERCER paper que seria quan et sents rebutjada, no saps el per què però no et queda més remei que tragar-ho doncs ara no es qüestió de fer psicoanàlisis, estàs de viatge! i per tant optes per entomar-ho i et repeteixes “bé ja se que amb ella no he de tornar a viatjar”.
El primer paper dubto molt que el pugui arribar a interpretar, no suporto que ningú s’aprofiti de ningú (em surt la vena social) el segon crec que si que l’interpretaria doncs tampoc m’agrada veure mals rotllos entre la gent i menys estant fora de casa. Em rebenta pensar que hi ha gent que gaudeix quan veu la gent enfadada, es discuteix o se’n riu, si m’ho fan a mi ho entomo, quin remei! però si veig que ho fan mostro rebuig per la persona que ho fa fins hi tot li he arribat a dir a la cara.
En quan al tercer paper si no hi heu passat mai us dono certes característiques les quals podreu identificar (des d’un paper o un altre, botxí o lladre), no te per què ser dolent però fot bastant.
Jo m’he trobat amb les següents, suposo que n’hi ha moltes més i com ja sabeu emocionalment jo tendeixo a engrandir les expressions així que “ahí va!”
Suposem diferents situacions:

• Suposem que esternuda i tu li dius: -Jesús! i no et contesta, penses – No deu ser creient. Li dones una altra oportunitat esternuda, i li dius Salut! Tampoc contesta, ja ho deixes per perdut, quan de sobte esternuda i l’altra li diu Jesús! i ella amablement li contesta gràcies. Penses – Bé, almenys sap ser amable.


• Marxa sense dir-te res, tu et veus perduda, mires entre la gent i res, penses Au! Ja em puc asseure i esperar o trucar per veure on són, i de sobte en veus una que et mira i juts quan tu la mires continua caminant com qui no vol la cosa, t’està dient : -ja paties? et pensaves perduda? Tu llavors cal que dissimulis i apropat com si res hagués passat, amb naturalitat... però no t’acostis molt doncs tota l’estona s’estarà perdent.


• Si vas a mirar alguna cosa que ella no ha vist, tranquil·la no t’escarrassis en voler-ho explicar ja veuràs com que de seguida et tallaran explicant allí on han estat elles, i això contant que et preguntin o mostrin curiositat per la visita que has fet.


• Durant el viatge intentes dir que es pot fer i veus que sempre o bé hi ha una pausa i creuament de mirades o bé es fa el contrari del que dius, tranquil·la!, ja li agafes aviat el truquet i si ets hàbil al final rius i tot de l’exagerada que pot arribar a ser la situació.


• Fa les coses sense dir-t’ho amb la qual cosa tu sempre tens cara de “Xut” i ara què?, puc marxar? Tornarà? Em donarà temps de...? que faig espero, camino, m’assec, pregunto? NOOOO, no preguntis, doncs això encara la fot més. Ella vol que ho esbrinis.


• Quan parla amb l’altra companya té la costum de donar-te l’esquena, això suposo que ho fan per que d’aquesta manera si se’ls hi ha cagat un colom al cap tu li puguis veure i treure...jjjj. ES BROMA!, però sí que es veritat, et donen l’esquena o creuen les cames per tal que no t’apropis massa no sigui que la contagiïs.
  
  I hauria un llarg etc però no li vull donar més voltes, per que per molt que m’esforci no ho podré entendre mai el per què d’aquestes situacions. Només us vull recordar que no feu un viatge de TRES, vosaltres mateixos però, de totes maneres quan es travessa la frontera tothom torna al seu lloc com si res hagués passat, i tothom parla del meravellós viatge, PER SORT!, tret de jo que sempre li dono voltes a la conducta deshumanitzada.
  
  
  

RES ÉS IMPOSSIBLE

TOT ÉS POSSIBLE

Suposo que us sona, el primer títol és un dels eslògans de Nike, i un dels que jo en soc una fervorosa seguidora. En el meu perfil ja us comento que jo m’ho crec tot, tot, tot. Ara bé, això no implica que m’hagi de deixar “fotre el pel”, de vegades quan em paro a escoltar-me o quan deixo de parlar amb algú, em ve al cap les escenes de Woody Allen fent qualsevol dels personatges que ell interpreta, xerra, xerra, xerra i tot o acaba qüestionant, però el que m’agrada d’ell és la capacitat que té de qüestionar-ho des dels dos costats, el positiu i el negatiu.
Aquest any he tingut experiències una mica anormals amb metges de capçalera, la primera va ser amb una metgessa (X) que em volia operar de totes maneres, us situo; jo hi vaig anar per urgències per tal de que se’m fes una cura en un quist obert, tal com m’havia dit dies abans una altra metgessa (Y) de capçalera, total que jo hi vaig per que ho netegés i ella empenyada en adormir-me i treure’m el “p” quist, sense tenir en compte que jo d’allí una hora tenia que entrar a treballar i que estava sola, que mai m’havien fet una anestèsia total i bla, bla, bla.... Que collons!! i que allò no era de vida o mort!!!! Alguna cosa a dins meu em deia que NO em deixés operar, i això suposo que era la poca CREDIBILITAT que m’estava transmetent la metgessa X. Resumint, no em vaig voler operar, i la metgessa X va posar a l’expedient: “paciente que se ha dado a la fuga” i es va quedar tan ampla, i jo també, que consti doncs, vaig aconseguir marxar sense deixar-me operar, us juro que aquella dona bavejava per veure’m oberta en canal.
Quan vaig sortir vaig saber perquè devien d’esperar dos nois i una noia amb un pedaç de coto fluix amb esparadrap al braç; estaven esperant a ser operats, portaven la “via oberta” per iniciar el xute de suero.
Quan vaig anar a veure la metgessa Y (la bona) li vaig explicar, se’n feia creus, - si només calia que t’ho netegés!, li vaig dir que la sensació que tenia era que si em deixava adormir m’hagués despertat amb un ronyó orfe.
Assessorada per la Treballadora Social de l’Hospital vaig realitzar la pertinent queixa a la metgessa X i... vull pensar que va servir d’alguna cosa, no vaig parlar d’ella directament sinó del sistema o procediment del propi hospital, volia que li expliquessin que no tothom s’aixeca pel matí i es pregunta – De què em puc operar avui?
La segona anècdota ha estat recent, volia sol·licitar un certificat mèdic i la metgessa de capçalera Z (ara m’adono que totes són dones ) volia fer constar al certificat que tinc una “Hernia discal” és quan jo salto i dic No!, no hi ha motiu per a que hi consti, aquí en la convocatòria ( li ensenyo la documentació) només demana que digui que no tinc cap malaltia ni física ni psíquica per desenvolupar la tasca professional. (i en la meva MENT està: Ni una hernia, ni una diabetis, ni altres malalties poden no deixar desenvolupar la meva tasca, que no has vist Philadelphia?) Resposta de Z: (fica una cara agestual o sigui sense cap expressió, no se si es ella o es una veu en off de la consulta) - Jo ho he de ficar, ja seran ells qui ho decidiran. (I em dedica una rialla de costat tipus :“ hasta la vista Baby”). Resposta meva en la MENT: Aquesta es d’un altre planeta i no entén l’idioma, No m’escolta, erra que erra que vol ficar la meva hernia. Agafo el certificat en blanc, evidentment, i marxo, li dic que no crec que sigui això i que ja ho consultaré, que si és així com diu ella ja tornaré (ella fica cara de: tu mateixa...).
M’assabento i No, al certificat que jo necessitava no hi havia de constar cap malaltia. No vaig tornar a refregar-li per la cara, quedaria lleig, no?. S’ha de saber guanyar amb elegància, jo i només JO! he vist que tenia raó, si aquesta Z vol seguir amb la seva condició de metgessa agestual i pensar que el que diu ella i només ella ha de ser, doncs que li aprofiti!.
Jo ja tinc el meu certificat i una bona dosis de SATISFACCIÓ PERSONAL, encara que sigui transparent. No sabeu com alimenta!
Que vull dir amb tot això? A la meva germana, tranquil·la dona! que no em tornaré una “picapleitos”, això espero! però la meva humil conclusió és què: NO SEMPRE EL QUE TE MÉS ESTUDIS ES QUI HA DE TENIR LA RAÓ. :) Tot és possible i tot és pot qüestionar.
Intentem ser assertius al dir les coses, estem amb el nostre dret i no cal “maxacar” a qui peca de SUPÈRBIA. (definició- f. estima excessiva de si mateix, que implica desig immoderat de la pròpia exaltació i menyspreu dels altres).

PERCEPCIONS TRAIDORES

Tinc una edat en que els complexes es comencen a difuminar, per sort!, el cos encara em respon, amb això vull dir que si tinc cura amb la ingesta d’aliments o nutrients i si tinc constància amb les cremetes d’efectes màgics, puc arribar a l’estiu amb els complexes minimitzats, almenys per la meva percepció, per la dels altres dependrà amb els ulls amb que hem miren, els seus interessos, necessitats, desitjos, expectatives i un llarg etc amb els quals constituiran la seva percepció que no serà la mateixa que la meva, evidentment!
L’altre dia, quan estava cultivant el meu intel·lecte, vaig tenir un atac de “quierete!” “mímate!” i, càmera digital amb mà, això vol dir; tropocientas fotos per fer, vaig decidir posar en pràctica el que uns dies abans havíem realitzat en un curset de psicomotricitat, que era l’exercici següent: estirades a terra ens havíem d’imaginar la corba de l’esquena amb el terra i quin volum imaginàvem que tenia, mes tard fèiem la comprovació fincant la mà i veient que el que ens havíem imaginat amb la realitat que palpàvem era bastant diferent, això vindria a ser les traïcions que ens fa la percepció de tant en tant. Doncs jo vaig voler anar més enllà i com deia càmera en mà, vaig començar a fer-me fotografies, primer la cara, el nas, de perfil, els ulls, de costat, movent el pel que si una orella, que si els peus... UNA s’anava animant fins que al anar-me a dutxar, se me va encendre la llumeta, ja veus! I ja us ho podeu imaginar vaig iniciar una tanda de fotos nua, davant el mirall, feia petar el flash al vidre i això feia que el cos es veies immaculat, ni un poro, ni un pèl, ni una arruga... ostres tu això era millor que photoshop, i a demés vaig ficar-li la etiqueta d’art, vaig pensar: quan sigui famosa segur que diran “Nu d’autoretrat” de l’artista. (una paranoia com una altra, però us recordo que somiar no costa diners), total que quan vaig acabar les fotos, algunes les vaig tirar a la paperera, doncs no es podíem aprofitar, vaig tancar la càmera, i vaig pensar, un altre dia ja les passaré a l’ordinador, com a record d’aquet dia tant artístic. Quanta creativitat!
Van passar 5 dies quan van venir a veurem la meva germana, el meu cunyat i el CURIÓSSS del meu nebot, varem sopar, varem anar dormir i al despertar-nos i preparar les bosses per anar a la platja, vaig tenir la brillant idea de agafar la càmera per immortalitzar els moments i, SORPRESA! El que es devia immortalitzar va ser la meva cara quan vaig tocar la flonja funda de la digital i vaig pensar: Merda!! les fotos!, qui tenia la càmera? Ho vaig saber als 15 minuts desprès de autoconvencer-me, NO PASSA RESSSS! Ja sabia que podia passar, acte seguit només em va caler dir: Marc, que tens la càmera? , resposta des de la seva habitació recent despertat: Puesscccsss!!!! Quin fàstic.
Sí nois/es les havia vist, i vaig adonar-me que la seva percepció als 14 anys era la mateixa que la meva quan em negava a imaginar als meus pares cardant.
Hi ha coses que es mantenen.

LA RELATIVITAT DEL TEMPS

No recordo qui es va dedicar a estudiar el tema de la relativitat, bé si ho recordo però no se escriure el seu cognom, encara que pronunciar-ho sí que ho se, ho podria buscar per Internet però passo, “xulejaré” d’ignorant i així, potser faig que ho busqueu vosaltres.
No se si em referiré a la mateixa relativitat però, us conto; fa un parell de dies m’he decidit a anar sola a la platja, i he pogut comprovar que 30 minuts no són el mateix prenent un cafè amb companyia o completament SOL@, i que 1 hora i mitja dona molt per prendre el sol.
16:30 preparo els “bartuls” per anar a la platja, agafo revista per llegir i auriculars per escoltar la ràdio del mòbil, per si de cas...
16: 40 arribada a la platja, noto que tothom m’observa, ja veus quina empanada! Com sinó hi hagués gent per mirar, que hem miren a MI!
16:45 travesso la sorra buscant el lloc ideal, per estar envoltada de persones civilitzades i que ningú em tiri arena, ja veus xica! Això últim és una mica difícil, no?toca de xancletes a terra que estàs a la platja! Trec la tovallola, l’estenc a la sorra, m’adono que fa aire, em trec la samarreta amb molta cura doncs no voldria que, tots els que miren em veiessin sortir un mugró, ahhhh! Per uns moments m’afloreix la vergonya, bleda! com si no haguessis fet mai topless, és clar que no és el mateix fer-ho amb companyia, Claro, Claro...! nena estàs plena de cabòries...
16: 55 vaig a provar l’aigua, està força bé, entro cap dins i m’adono que porto les ulleres de sol i que són graduades, ara passo de tornar a sortir i que pensin: “pardilla” tots ens havíem adonat que les portaves menys tu, i ara que?, doncs em submergeixo igual amb les ulleres a la ma, traient-les fora com si fos un periscopi, quina bonica estampa!
17:06 surto de l’aigua i a sobre em fico les ulleres com qui no vol la cosa, m’estenc a la tovallola amb posició cames estirades, tronc dret i mans estirades cap enrere buscant punt de recolzament, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts...
17: 10 recordo que porto una revista, la busco, la trec, canvi de postura, d’esquena a terra, començo a mirar-la quan em torno a donar que fa molt aire, 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, total unes 20 pàgines fullejades, i m’adono que l’esquena se’m carrega, no se de què, però se’m carrega. Canvi de postura, posició completament estirada genolls amunt, miro rellotge 17: 17 intentaré aguantar fins a 45; 1 minut, 2 minuts, 3 minuts, sento sorra a la cara, m’incorporo com una carrabiner, res falsa alarma un nen que passa a buscar aigua, em quedo amb la posició de la serp panxa enlaire, em sembla que ja he fet el temps, miro el rellotge i sorpresa les 17: 24, DIOoooS!!!, que faig?
17: 25 començo a observar a la gent com passa davant meu, hi ha de tot, a la meva dreta dos nois i dos noies, un parla per telèfon, pel que diu i amb el to que ho diu dedueixo que porta uns bons “bafles” o altaveus al cotxe, al meu davant un senyor amb cabells blancs amb una nena petita jugant a la sorra, deu de ser el seu avi, no? Continuo observant, que hi ha més per fer? Veig passar gent gran, m’agraden els seus cossos, no se com hi ha gent que diu que li fa fàstic veure la pell pengim-penjam, passant de tot i tenen el que jo en aquest moments no tinc, “piltrafilla”!!!! em falta SEGURETAT... miro el rellotge per variar,
17:40 ja en tinc prou! Planifico: aniré al “xiringuito” a fer un cafè amb gel i un cigarret, i així faig temps, temps per a què? Per tornar al pis. Em vesteixo faig caure la sorra de la tovallola, em fico la samarreta i pantalons curts, destí: el xiringuito.
17:45 arribada, demano el cafè, busco taula i cadira, demano un cendrer i pago. Fi de la conversa amb un ésser humà per avui.
17: 56 m’acabo el cafè, decideixo tornar cap al pis. Acaba la jornada “plaiera”.
Que us sembla? No exagero!, la meva estada a la platja s’ha fet eterna, però mirant la part positiva, tindré un moreno PROGRESSIU igual que la meva seguretat, que aniré entrenant camí a la platja.
Dedicat als que com jo, ens separen uns quilometres de la socialització.

"DESGARROS" HUMANS
El títol és lleig, sona tant malament com quan un matrimoni que es separa es perd el respecte, i qui diu matrimoni també diu amistats trencades, separacions entre germans i germanes, rebuig a pares i un llarg etcètera de “desgarros” humans o pèrdues, i ho dic així, doncs qui s’hi ha trobat ho ha pogut comparar amb moments en que l’ésser humà no es diferencia de l’animal. Són moments on apareixen, segons el gran Freud, els impulsos i instints “assassins”, sona “tremendo” però qui ho ha viscut sabrà de què parlo.
He vist créixer una parella que ara inicia la seva separació. Vaig iniciar la relació essent amiga d’ella, però poc a poc i fa 10 anys aproximadament, junts hem anat celebrant moltes coses: he anat a sopar a casa seva molts dissabtes quan estava en baixa forma, he ingerit unes 500 dosis de cafeïna a casa seva, he viscut el naixement dels seus dos fills i...res, que acabes un bon dia no sabent si ets amic d’ell o d’ella, ei! No sigueu malpensades que no van per aquí les coses.
Sempre els havia vist riallers, respectuosos, amb alguna petita discussió de tant en tant, però rés comparat amb el que m’havia de trobar, clar! Tants sopars i tants cafès, doncs això que “la confiança fa fàstic”, de bon rotllo, eh!.
Sempre hi ha un inici de les coses, aquest et queda clavat a la retina, immòbil, i a partir d’aquest, la resta només farà que alimentar la desfeta que s’inicia.
El que descric a continuació, “La Fase Atac”, és una de tantes situacions que es poden viure des de les dues posicions, ara falta que us pregunteu en quina posició us hi trobeu millor.
El primer atac que llences cap a la persona que t’ha ferit, o molt millor, que tu creus que t’ha ferit, doncs segurament hauríem d’iniciar una segona conversa paral·lela per veure si realment t’ha ferit i en quin nivell o si pel contrari no n’hi per tant...res deixem-ho! Seguim. Com deia tu creus que t’ha ferit doncs hi ha alguna cosa al teu interior que es comença a activar, és molta ràbia, inicies una descarrega d’energia acumulada durant tots aquest anys amb la ingesta d’hidrats, o sigui amb les patates, et notes una pressió al coll, sembla que t’hagi de petar tot, el cervell inicia la seva recerca d’imatges i records, els més desagradables, es clar!, frases, paraules malsonants, tot per sumar-ho a aquesta orgia d’odi, i d’impulsos a fi de poder justificar el teu comportament ANIMAL, fins a sortir-te per la boca les teves primeres paraules que són... en resum: “Aaarrgggg!!!! ”, només et frenes quan veus la cara de l’altra persona que, per evitar-ho, acaba marxant o, si és més valent que tu (per dir-ho d’una manera) i s’ha alimentat amb més hidrats, llavors si que la cosa peta, peTA i PETA! fins quan s’ arriba al CIM i llavors s’entra en un període de relaxació on les frases i els retrets encara continuen però amb menys to muscular.
Suposo que totes i tots hem viscut situacions semblants, algunes hi hem participat de ple altres, hem set espectadores, com va ser en el meu cas, és per això que moltes vegades no entenc com encara es repeteixin aquestes escenes, tenim uns valors, un llenguatge i unes capacitats i habilitats per utilitzar-les i PERSUADIR, doncs per què ens surt encara aquesta faceta animal?
M’havien dit que l’evolució de l’espècie humana era lenta, però tant?.
A tots/es que inicieu un procés de “degarrament”, no caieu en el VICI de perdre el RESPECTE.

TREBALLADORS/ES TÒXICS/QUES

Són paraules que vaig sentir per primera vegada en un programa de televisió, sinó recordo malament a TV3 en el programa del Cuni, o va ser per la ràdio?, be és igual de totes maneres van ser dos noms que hem van agradar força i que crec que és el nom ideal que poden tenir aquelles persones que, encara que poden, no realitzen el seu treball.
Són persones que sembla que el món gira al seu voltant, doncs són capaces de fer creure que treballen i a més tenen l’habilitat, si es pot dir així, de fer-te creure que tu ets un “pringat/da”.
Són gent que moltes vegades s’aprofiten d’altres, per realitzar 4 tasques, sí 4, i semblar que hagin fet un miracle, és a dir que sort d’ells sinó l’empresa s’enfonsa, i tu ets allí, veient-ho, i a sobre el teu Cap et deixa entreveure que podries fer més, que vol dir fer més?
Veient-ho sembla que m’estigui parlant “entre línies” i que el meu cap en realitat el què em vol dir és: - l’horari és flexible pots - Arribar tard al treball, també pots demanar una baixa per patir - dillunitis o divendritis, primer és la salut, ah! – No fa falta que intentis quedar bé davant dels clients, ja saps que l’únic que saben fer es queixar-se tot el dia i si et fan la punyeta, suborna’ls, fes-los un regalet i així evitaràs que es queixin de tu, i per últim, - fes el mínim del mínim, doncs a la llarga pot produir mals d’esquena i això faria molt mal a l’empresa doncs no seríem un model a seguir per la Qualitat o ISO.
Caram! Potser soc jo la “malalta”, que resulta que no ho entenia el llenguatge ocult del meu Cap. Per que això és real i a sobre cap CAP els hi fica el punts sobre les is, que és el que els hi fa por d’afrontar? no ho entenc!! Digueu-me il·lusa! Però no ho entenc!.
I quines conseqüències hi ha? Doncs que s’expandeixi com una plaga per tota l’empresa, si penses... -si ell/a ho fa perquè jo no?
Per DIGNITAT! Dignitat per fer les coses ben fetes, dignitat i tenir respecte vers els teus companys de feina, dignitat per transmetre els coneixements i ser prou intel·ligent per créixer i “disfrutar”, sí !! “disfrutar” treballant.
Dedicat a tots i totes les companyes que he tingut el plaer de treballar i que certifico la seva immunitat a aquests SUBJECTES.

LES LLEIS DE L’ÈXIT

He recollit l’opinió de Gaspar Hernàndez al Periodico de Catalunya sobre el guru Deepak Chopra el qual ens dona unes lleis per assolir, sembla ser, l’èxit. A veure si aprenem! Va per les " Super Nenas"

- Alegria: Si volem rebre alegria, abans haurem de donar alegria. És la llei de l’entrega, basada en la idea d’Heràclit que tot flueix.
- Aferrament: L’aferrament a allò que ja coneixem és símptoma d’inseguretat: el conegut és el passat, lloc on no hi ha evolució i que només ens duu a l’estancament.
- Els problemes: Els problemes són en realitat oportunitats per obtenir un benefici més gran. La bona sort és fruit d’un treball interior.
- El Karma: La missió és descobrir la raó per la qual som al món, trobar el talent que ens fa únics i que ens permet servir la humanitat

Així de senzill!

MAMA! ARA ALS 40 VULL SER ARTISTA!

Aquest cap de setmana ho vaig tenir clar que algunes de les meves companyes de fatigues no ho tenen clar encara.
Estem iniciant una nova etapa en aquest segle, una etapa que moltes dones ja mortes voldrien estar admirant, i algunes de nosaltres no la sabem gaudir.
Som dones que tenim més de 30, estem solteres, tenim una feina que ens agrada (al menys a la majoria) i som propietàries d’un cotxe i d’un pis, es pot demanar alguna cosa més?
Voldríem un marit i uns fills? O voldríem algú que ens estimés? Voldríem un Sarkozy o un camioner de la Jonquera? Voldríem Caviar francès o una crema de caviar pel cutis?
Que volem? Si ja ho tenim, des del maig del 68 fins avui en dia, han hagut de passar 40 anys i moltes ho estem desaprofitant.
Hi ha una frase que em fa molta gràcia que diu: “se’t passarà l’arròs? Quin arròs? Jo fa temps que el compro al “carrefu” i aquest és especial per a solteres i no! es passa us ho dic per experiència. Però clar aquesta frase a moltes dones els pot semblar un calvari doncs es símptoma de no poder tenir fills, de no poder ser atractiva i com a conseqüència no trobar marit, de no poder portar roba a “l’Obregon”, de no poder sortir a prendre un “cubata” sense trobar-te al teu nebot, de no poder ballar màquina, tecno, rock, o el Perrea! Perrea!
Es una llàstima que algunes de nosaltres ens deixem portar per aquesta frase, amb això no vull dir que no em voldria casar, que no voldria tenir fills, i que aniria vestida de la tienda de Lolin o de D&G fins a la medul·la, sinó que : VULL decidir-ho jo, quan com i amb qui ho vull, i vull la persona “adequada”, no em vull deixar portar per la gent que creu fermament amb aquesta frase, es un tòpic que per mala sort van tenir que viure les nostres mares i a algunes així els hi va anar! Que moltes, per no dir la majoria, la paraula Ohhhrgasme es sinònim de puta. Que hi farem!
Però ara no, ara que és la nostra ara voldríem viure els passejos romàntics de les nostres mares, el famós festeig!, i jo us dic: Desperteu! Chacon es Ministra de Defensa!. A partir d’ara us podeu proposar el que us passi pel chiki chiki.
Però no, erra que erra...! voldríem retenir el temps i utilitzem el llindar de la joventut en funció del número de persones conegudes que ens trobem, voldríem que tots els homes es fixessin amb nosaltres, quin maldecap se’ns presentaria!, voldríem sortir amb un taló de 9 mm i tornar a casa com si res, i voldríem encara tenir 10 anys menys per poder sortir i semblar el conillet de Duracell. Lídia, Marta, Anna, només us vull dir que com diu més o menys la cançó dels Celtas Cortos “Ya no queda nadie de los de antes y los que hay han canviado” per tant com deia Darwin cal ADAPTAR-NOS o serem devorades!!!!
Dedicat a la Susanna i al Xavi que ja estan en una altra fase del Darwinisme i que ens faran tietes aviat.